Quan Josep Maria Benet i Jornet (1940-2020) escrivia Estiu ardent (1947) ja tenia clar que seria l’última obra que signaria. El dramaturg va seguir el seu modus operandi habitual i, com solia fer, va enviar el text i les posteriors revisions als seus amics més íntims perquè li donessin feedback –Sergi Belbel, Toni Casares, Carles Batlle, Enric Gallén–, però “tenia absoluta consciència que era l’últim que escriuria, per l’esforç que li havia costat”, recorda Sergi Belbel. Secretament, ja lluitava contra l’Alzheimer. Des del 2011, els més propers ja havien detectat canvis en el comportament de l’escriptor. L’última versió d’Estiu ardent és del juny del 2013, quan va recollir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Aquella tardor es van encendre les alarmes i va començar el periple per aconseguir un diagnòstic, que trigaria a arribar, com va explicar a l’ARA la seva filla, Carlota Benet.

Laura Conejero (Barcelona, 1966) ens atén una hora abans de fer la funció al Teatre Nacional després de sortir de maquillatge. Necessitarà acabar amb temps per poder-se concentrar. Com que Desig comença amb molta intensitat necessita posar-se a lloc, i ho fa passant un tros de l'escena amb Carles Martínez. "Intentem mirar-nos molt per connectar, per contestar el que et diu l'altre i no el que saps que has de dir, l'escolta és molt important en teatre, i no és fàcil".

Desig

Teatre Nacional. Sala Gran. Fins al 6 de març.

"La sortida del carrer sense sortida", titulava Sergi Belbel la introducció a la publicació de Desig, de Josep Maria Benet i Jornet, a la revista Escena (1989), que dos anys després ell mateix dirigiria al Teatre Romea amb Àngels Poch, Lluís Soler, Imma Colomer i Josep Maria Pou. I es preguntava si era necessari entendre, o justament no entendre, la història de Benet. En parlava Joan-Anton Benach a la crítica arran de l’estrena i és convenient recorda-ho en la mesura que, d'aleshores ençà, no hi ha hagut cap altra estrena professional de l’obra fins ara que l’ha dirigit Sílvia Munt al Teatre Nacional. 

]]>

Josep Maria Benet i Jornet va ser el primer dramaturg català –i durant quinze anys, l'únic– a estrenar una obra a la Sala Gran del Teatre Nacional. Corria el 2000 i Mario Gas va dirigir Olors. Aquest dijous, i després que altres autors hereus com Pau Miró, Josep Maria Miró, Pere Riera, Guillem Clua i Lluïsa Cunillé hagin estrenat a la sala noble del teatre públic, un text de Benet i Jornet s'hi tornarà a estrenar. En aquest cas serà Desig (1989), de la mà de la directora Sílvia Munt, que ha redissenyat la sala per crear un escenari a dues bandes més íntim i proper als quatre únics actors que ompliran l'escenari.

]]>

Descripció d’un paisatge

Sala Beckett. Fins al 31 d’octubre

]]>

 La Sala Beckett inaugurarà la pròxima temporada amb Descripció d'un paisatge, de Josep Maria Benet i Jornet, amb direcció de Toni Casares. L'obertura és un homenatge al dramaturg mort l'abril del 2020 en plena pandèmia, com a reconeixement i record cap a un dels grans renovadors del teatre català. Uns dies abans de l'estrena de l'espectacle, el 29 de setembre, la sala acollirà els Ovidi4, que oferiran un triple concert, els dies 16, 17 i 18 de setembre. La Beckett ha posat a la venda les entrades per als dos espectacles aquest dimecres.

]]>

Hi havia moltes ganes d'homenatjar Josep Maria Benet i Jornet i de fer-ho a Montjuïc, la muntanya on de petit anava a berenar i a córrer, i al Jardí de les Escultures, a tocar de l'escultura del Manelic d'espardenyes espellifades d'Àngel Guimerà. És on segurament el dramaturg català més important de la segona meitat del segle XX s'hauria sentit més còmode, prop d'un personatge humil. "A ell li hauria fet molta il·lusió i hauria fet veure que no s'ho mereixia", explicava la seva filla, Carlota Benet, que ha reivindicat molt que Barcelona retés homenatge al seu pare.

]]>

L'Ajuntament de Barcelona va anunciar ahir un homenatge a dos autors barcelonins morts el 2020, Carlos Ruiz Zafón i Juan Marsé. La notícia va sorgir del ple de l'Ajuntament després d'un prec de Ciutadans. El tinent d'alcalde Joan Subirats va afirmar que s'estava parlant amb les famílies dels escriptors per fer-ho quan fos adient.

]]>

T'has mort, Papitu. El teu llarg adeu s’ha acabat i finalment has desaparegut darrere el ciclorama que separa els morts dels vius. La mort és cruel: ens arrabassa persones que estimem i que ens estimen, posa el punt final a tants projectes, ens imposa la certesa que mai més podrem discutir amb els que ja no hi són, amb tu, per exemple, intercanviar convenciments i dubtes, sopar, menjar gelats i beure orxata en les nits caloroses d’agost, anar a les estrenes, xafardejar, criticar, riure i plorar per la situació del país i per la desaparició d’amics comuns. És cruel, sí. I a sobre, venjativa, perquè ens inunda amb un gavadal de records inconnexos, barrejats, coses que ja havíem oblidat del tot i que ara tornen amb tota mena de detalls, amb les olors, la temperatura de l’aire, els vestits que portàvem.

]]> Tot i que estem absorbits per la quarantena, hi ha unes paraules de Josep Maria Benet i Jornet que no m'han marxat del cap. Vaig sentir que les deia la seva filla Carlota a Catalunya Ràdio. El pare li deia a la filla que "les persones som un moment en el temps, un sospir" i que "el que ens fa rellevants al món és el que fem pels altres, el nostre llegat i els valors que perpetuem". El que fem pels altres és generositat, no hi ha llegat sense feina ben feta a consciència i els valors que perpetuem demanen, primer, tenir-los i, després, predicar amb l’exemple cada dia. Benet i Jornet és un que es van aplicar la seva pròpia filosofia: no només va apujar el llistó del seu prestigi personal, sinó que amb la seva autoexigència va elevar el nivell del teatre i de la televisió en català. El seu llegat va ajudar a salvar i enriquir la nostra llengua i les nostres tradicions. La seva vida no ha estat un sospir.

]]>

Bon dia des de l’ARA. És dimarts, 7 d’abril del 2020. Plou a les Terres de l'Ebre i en alguns indrets de Ponent. Avui els ruixats afectaran sobretot comarques del sud i de l'oest, i en general seran poc abundants. Al migdia les temperatures seran una mica més baixes que ahir.

]]> Benet i Jornet ens ha fet plorar i vibrar com a espectadors amb els arguments de les seves obres i Pep Guardiola ens ha fet plorar de felicitat amb el futbol nascut del seu talent i el seu esforç. Avui, però, plorem amb la gran família teatral de l’un per la seva desaparició, i amb la família futbolística blaugrana i mundial de l’altre, per la mort de la seva mare, la senyora Dolors Sala. A les dues famílies, el més sentit condol. Aquest virus té un terrible poder de socialitzar la mort allà per on passa. Al davant hi hem d’oposar els mitjans humans i científics que una societat com la nostra ha de marcar com a prioritaris. I després hi hem d’oposar allò que Elisabet II d’Anglaterra va definir com “la determinació tranquil·la i ben humorada”, la mateixa que veig a l’illa interior de casa, cada dia a les vuit, amb petons i bons desitjos llençats de xamfrà a xamfrà per veïns que mai ens havíem dit res.

]]> Dies d'obituaris, a causa del virus però també –òbviament– de totes les altres malalties: en el cas de Josep Maria Benet i Jornet, l'Alzheimer i el coronavirus han fet una aliança macabra per endur-se'l. Ell va ser l'autor, entre moltes altres peces teatrals de referència, de Revolta de bruixes, una història tendra i vitalista que conta la insubordinació de les dones de la neteja d'uns grans magatzems (el Teatre Lliure la va tornar a representar fa tres temporades, en un muntatge de Juan Carlos Martel Bayod). Sembla que hi hagi alguna cosa entre la paradoxa i la justícia poètica en el fet que l'home que va escriure sobre les empleades més humils se'n vagi en un moment en què les dones de la neteja, per primera vegada, són aplaudides, reben agraïments i són fins i tot tractades d'heroïnes. Elles, efectivament, formen part del personal que exposa la pròpia salut per defensar-nos a tots de la infecció vírica. Ara només falta que tots aquests aplaudiments es tradueixin en una dignificació de les seves condicions laborals.

]]>

Amb aquella manera que tenia ell de subratllar amb un aixecament de cella que no som res i que “tot plegat, misèria”, i sabent que, a més, ja feia temps que era el millor que li podia passar, podria semblar que la mort de Benet i Jornet, a hores d’ara, ja no hagués de ser motiu de cap altra cosa que una sentida necrològica als diaris, una actualització del perfil biogràfic per consultar a la Viquipèdia i, apa-siau, bon vent i barca nova.

]]>

La mort de Josep Maria Benet i Jornet ha provocat una gran commoció en la cultura catalana i especialment en el teatre. "Ell va ser el gran nom de la represa de l'autoria teatral textual durant la dictadura, qui va aguantar l'ofici d'autor teatral durant anys molt durs, però també qui a partir dels anys 80 millor es va relacionar amb els autors joves, a qui anima i empeny a escriure amb exigència i fent que s'interessin per per llegir el teatre català d'abans d'ells", explica el director i dramaturg Toni Casares, actual director de la Sala Beckett.

]]>

Carlota Benet, filla del dramaturg Josep Maria Benet i Jornet, demana al món teatral català que no s'oblidi del seu pare i que, quan s'acabin les mesures de confinament pel coronavirus i es pugui tornar als teatres, se segueixin representant les seves obres. Benet i Jornet ha mort aquest dilluns a la matinada als 79 anys a causa del coronavirus. En declaracions a l'ACN, Carlota Benet ha explicat que el seu pare volia que el seu comiat fos "una gran festa per celebrar la seva vida i no un funeral ni una cosa dramàtica".

]]>

S'ha mort el Papitu. El gran dramaturg català Josep Maria Benet i Jornet. És un dia trist per a molta, moltíssima gent. Des que la malaltia de l'Alzheimer el va colpejar, fa uns anys, els seus amics i amigues hem anat patint de mica en mica la seva pèrdua. El Papitu era un amic inoblidable. En Benet i Jornet, un mestre inqüestionable. És difícil parlar d'ell "en singular", perquè per a nosaltres tenia aquesta doble faceta: l'amic era en Papitu i en Benet i Jornet el dramaturg. Ell duia aquesta doble condició amb una naturalitat impressionant. I amb una energia inesgotable. De fet, la passió pel teatre anava sempre lligada amb la passió per la vida, i aquesta era una de les coses més destacables del seu llegat. De fet, el llegat és, sens dubte, una de les seves obsessions, el tema més recurrent en tota la seva obra, des de la primera i meravellosa Una vella, coneguda olor fins a l'última, inèdita (Estiu ardent), i inclosos tots els seus treballs per a la televisió.

]]>

Un dia, als anys setanta, Benet i Jornet (mort aquest dilluns als 79 anys) estava a l’Institut del Teatre i va rebre una trucada transcendent. Francesc Nel·lo, que treballava a TVE, volia adaptar la seva obra Una vella, coneguda olor. El dramaturg entra en contacte amb Juan Manuel Martín de Blas, que estava intentant consolidar una programació en català, de la mà de Montserrat Roig, Maria Aurèlia Capmany o Terenci Moix. Van congeniar i, al cap de poc temps, li va oferir ser cap de dramàtics de l’anomenat circuit català. Hi va ser dos anys, amb una condició autoimposada: durant aquell temps no adaptaria cap format seu, per allò de l’ètica i l’estètica. Durant aquell temps, entra en contacte amb els autors joves i els brinda una plataforma d’exhibició. Treballar amb les generacions més joves serà una de les característiques del mètode Benet i Jornet.

]]>

Josep Maria Benet i Jornet va ser un escriptor apassionat i prolífic. Del 1963 al 2013 va donar vida a més de 50 textos dramàtics, sempre amb una mirada renovadora i polièdrica. Els seus textos van triomfar als escenaris i a la televisió, i el van convertir en una de les figures culturals cabdals de la segona meitat del segle XX a Catalunya. El dramaturg, que ha mort aquest dilluns a la matinada a causa del coronavirus, deixa un llegat ric i extens.

]]>