Al febrer, Cortical Labs, una start-up australiana, va anunciar que un programador havia ensenyat a uns dels seus "ordinadors biològics" –fet amb 200.000 neurones humanes muntades sobre un xip de silici– a jugar al Doom, un videojoc clàssic de trets. L'empresa havia ensenyat prèviament a un grup de cèl·lules del cervell a jugar al Pong, un joc més simple. Les ambicions apunten molt més amunt dels videojocs, però. Esperen que les neurones, empaquetades en "ordinadors biològics" supereficients i col·locades en bastidors en centres de dades convencionals, puguin algun dia tenir el seu lloc al costat dels xips de silici plens de transistors que han definit la informàtica convencional durant l'últim mig segle.

El 2019, un desenvolupador xinès va crear un repositori de GitHub, la xarxa social més important de programadors a nivell mundial, anomenat “996.ICU”. El nom en clau denunciava les condicions d’explotació laboral de les tecnològiques xineses: si treballes 996, de 9 del matí a 9 de la nit, 6 dies a la setmana, acabaràs a l’UCI. El repositori es va fer viral, amb més i més programadors xinesos donant-hi suport i creant llistes negres de les empreses que aplicaven el 996, com Alibaba, Huawei o Tencent. Les tecnològiques xineses i el govern es van posar en alerta, però l’onada era difícil d’aturar: GitHub, una gran biblioteca de codi obert, és l’única gran xarxa social occidental que no està censurada a la Xina. El 996 es va convertir en un gran debat nacional. Dos anys després, aquest moviment laboral espontani va aconseguir que el govern i els tribunals xinesos declaressin il·legals aquestes condicions de treball.

L’escalada acostuma a entendre’s com un simple augment de la violència, però en realitat és un fenomen més complex: una crisi escala quan s’intensifica, s’amplia a altres escenaris geogràfics o àmbits (terrestre, naval, aeroespacial o cibernètic), o afecta objectius cada vegada més sensibles i, per tant, es fa més difícil de controlar. Avui, aquest risc és més gran, perquè la guerra depèn cada vegada més d’un conjunt de tecnologies que canvien la seva lògica: l'ús d'armes de precisió i de llarg abast, la proliferació de drons –i, sobretot, la possibilitat d’utilitzar-los en eixams–, la intel·ligència artificial, el ciberespai, la guerra electrònica, els satèl·lits i, en alguns casos, les armes hipersòniques. Però també perquè moltes d’aquestes capacitats són més accessibles i es difonen més enllà de les grans potències. No totes tenen el mateix pes, però comparteixen un mateix efecte de fons: acceleren els esdeveniments, augmenten l’ambigüitat i fan més probable que una acció limitada sigui percebuda com un pas més greu del que potser pretenia ser.

Beth Noveck (Nova Jersey, EUA, 1971) deixa clar en cadascuna de les seves respostes que es nega a caure en el derrotisme. Ofereix solucions, posa exemples d'èxit i defensa que la IA pot ajudar a fer que el funcionament de les institucions millori. I sap de què parla, no només perquè és experta en com utilitzar la tecnologia per fer governs més oberts, sinó perquè coneix les institucions des de dins: va ser la primera directora de Tecnologia dels Estats Units durant el mandat de Barack Obama. Visita Barcelona per apadrinar la presentació de l'Estratègia 2026-2037 de la Universitat Pompeu Fabra.

Durant la darrera dècada, el sector tecnològic ha viscut un boom de software as a service (SaaS), que es van erigir en un dels líders de la transformació digital en el món empresarial. Es tracta de programaris basats en el núvol, amb programes de subscripció per usuari i interfícies per a empleats que van definir, en gran part, com les pimes havien d'afrontar la seva transformació digital. Els SaaS tradicionals van suposar un abans i un després sobretot per a la gestió de costos de les empreses, especialment en l'àmbit de la gestió de personal. Amb tot, la irrupció de la intel·ligència artificial (IA) i sobretot dels agents autònoms operats per IA han canviat les regles del joc i han fet arribar a una situació que l'ecosistema ha batejat com a SaaSpocalypse, o l'apocalipsi SaaS. Es tracta, més que de la fi del SaaS, d'una reinvenció d'aquest sector, que està observant que si no vira cap a una versió agèntica, és a dir, integrant la IA agentiva, no prosperarà. El model ha passat a necessitar agents autònoms que puguin executar fluxos de feina d'inici a fi, amb supervisió humana, però amb certa autonomia.

Factorial, la plataforma dedicada a les operacions empresarials impulsades per intel·ligència artificial (IA), ha anunciat aquest dimarts el llançament de l'AI Acceleration Fund, un fons dotat amb 10 milions d'euros per impulsar l'adopció d'aquestes tecnologies i la digitalització de les operacions de negoci a les empreses europees. En paraules del seu conseller delegat, Jordi Romero, "l'objectiu és reduir la barrera d'entrada per a l'adopció de la IA per a les pimes" i facilitar que les companyies passin de proves pilot a desplegaments reals d'automatització i ús de dades en àrees com els recursos humans, finances, tecnologia i operacions al llarg de tot el cicle de vida de l'empleat: des de la selecció i incorporació fins a la nòmina, la gestió de l'acompliment, l'analítica de plantilla i la planificació.

Ja fa deu anys d'un fenomen que va revolucionar els carrers i els telèfons de milers de persones arreu del món. L'aplicació de Pokémon Go, un joc de realitat augmentada en què els jugadors han de sortir a l'exterior i buscar criatures amb la càmera del seu mòbil, es va convertir en tot un èxit. Però les càmeres dels mòbils dels usuaris han servit a la creadora del joc, la companyia Niantic, per aconseguir un objectiu més ambiciós. Ha utilitzat les fotografies, sense que els jugadors ho sabessin, per crear un mapa tridimensional del món que ara faran servir robots autònoms per moure's pels carrers, sobretot a l'hora de repartir paquets i comandes.

Fa anys que la sociòloga Elisa García-Mingo se submergeix en l'estudi de la masclosfera, comunitats online que difonen contingut misogin, sigui en comentaris i missatges ridiculitzants o demanant a la intel·ligència artificial que reinventi fotografies de dones per despullar-les.

Sabeu que els algoritmes decideixen quina publicitat veiem a les xarxes? Sembla un fet sense importància, però no és així. “Si ets un jove en edat de decidir un grau universitari, el més probable és que si ets un noi les xarxes et mostrin graus d’enginyeria i informàtica, i si ets noia d’educació, infermeria i cures”, diu Liliana Arroyo Moliner, doctora en sociologia i directora de la Chair for Socially Responsible Digital Innovation. Milagros Sainz, investigadora i professora de la UOC, explica que la popular aplicació Google Maps "utilitza com a mesura per calcular les distàncies a peu els passos d'un home i això fa que moltes vegades les dones o les persones amb problemes de mobilitat tardin més". També hi ha discriminació a l’hora de buscar feina, en temes de salut i amb els algoritmes que s’utilitzen en entitats bancàries per decidir si es concedeix un préstec o no perquè els models matemàtics dels algoritmes s’apliquen en camps molt diferents i hi ha moltes decisions que es prenen tenint-los en compte. 

Cada vegada sembla més urgent proporcionar als nostres alumnes eines que els permetin diferenciar la informació rigorosa de la falsa i fomentar el pensament crític. El problema és que no disposem d’eines infal·libles que ens estalviïn l’esforç de pensar. Aquesta és la raó per la qual vull parlar del pop arborícola del Nord-oest del Pacífic (Pacific Northwest tree octopus).

La imatge dels robots xinesos ballant com professionals ha fet la volta al món. Ens fa preguntar si les màquines ens substituiran en moltes tasques que ara fem els humans. La intel·ligència artificial (IA) hauria d’augmentar el creixement de la productivitat en automatitzar la producció de béns i serveis i, més sorprenentment, la producció d’idees i descobriments. L’exemple paradigmàtic és AlphaFold2, el model d'IA que va "resoldre" el problema de la determinació de l'estructura 3D de més de 200 milions de proteïnes a partir de la seva seqüència d'aminoàcids. Això ha transformat la biologia estructural, ha reduït el temps d'anàlisi de mesos o anys a minuts, i va portar a la concessió del premi Nobel de química 2024 a Demis Hassabis i John Jumper de DeepMind. A més de facilitar la imitació i l’aprenentatge, la IA pot millorar-se a si mateixa en un bucle de retroalimentació. Ha passat de “predir la pròxima paraula” a una sofisticació creixent.

Soc conscient de la insensatesa que és voler parlar d’intel·ligència artificial just la setmana del Mobile World Congress, l’any en què la IA hi és el principal centre d’interès. I més si és per dir que una de les millors coses que a hores d’ara ens aporta és que no només obliga a precisar millor el seu abast i límits, sinó sobretot a considerar què la diferencia de la intel·ligència humana. O dit sense tant d’autobombo, quina és la veritable especificitat de la condició humana. Fa uns dies, a Substrack, Ignasi Llorente sostenia, amb molta raó, que la IA necessita més filòsofs i menys informàtics. És una bona manera de plantejar-ho. Llorente ho escrivia arran de la notícia que Google busca filòsofs per incorporar-los als seus equips d’IA, i que no els hi vol pas per fer bonic.

Cada cop que un invent amb la capacitat de facilitar tasques més o menys costoses irromp en escena, una bona part de la força de treball imaginatiu de la societat es concentra a desenvolupar aquest invent i a procurar-li un encaix social. És a dir, es deixen d'abordar moltes altres qüestions per centrar-se en la que sembla que promet un futur més enlluernador. Hi ha, doncs, un eixamplament imaginatiu, per una banda, i un constrenyiment considerable per una altra (unes disciplines s'omplen de deixebles; d'altres, se'n buiden). Ara bé, aquest canvi de focus imaginatiu es produeix enmig d'una mena d'esclat revolucionari en què es fa difícil valorar si trobarem el “progrés” en la direcció que assenyala el nou invent.

La Phoebe Zhang ha tingut més de 200 cites durant l’últim any i ha acabat reduint els pretendents a dos: un és extravertit i rebel; l’altre, un comandant militar patriòtic. Amb tots dos comparteix pors íntimes i angoixes nocturnes, i quan es desperta d’un malson hi són per consolar-la. Sovint fa captures de pantalla de les converses per preservar aquests moments. Els seus amics asseguren que la seva felicitat és visible.

Un estudi de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) demostra que les eines d'intel·ligència artificial generativa (IA) més populars propaguen faltes en català perquè estan entrenades en castellà, a banda de l'anglès: es propaguen formes no normatives en les estructures gramaticals i el lèxic català per influència d'aquestes llengües globals. L'estudi, liderat pel professor Thomas Brochhagen del departament de traducció i ciències del llenguatge de la UPF i publicat a la revista Linguamática, és pioner a demostrar el biaix cap al castellà.

M’ha impressionat, i no només a mi, l’espectacular exhibició xinesa –dilluns passat– de robots humanoides ballant amb una destresa que associàvem amb ballarins humans experts. El fet em suggereix tres comentaris.

Cada dia circulen titulars i frases lapidàries sobre la intel·ligència artificial i el treball que alimenten la inquietud col·lectiva: que la IA destruirà milions de llocs de feina, que substituirà les persones, que acabarà controlant-nos o que és una amenaça per a la societat. Són expressions d’una por difusa, sovint irracional, pròpia del que la psicologia identifica com a ansietats confusionals: quan el risc no està ben delimitat, la por es magnifica. L’única manera de reduir aquesta angoixa és afrontar-la amb dades i criteri, distingir què hi ha de cert i què no en l’impacte real de la IA en el món laboral.

L’escridassada a J.D. Vance a la inauguració dels Jocs Olímpics d’Hivern a Milà s’ha convertit en la representació sonora d’un estat d’opinió que va arrelant a la Unió Europea. L’arrogància del trumpisme ha despertat un imperceptible orgull ferit europeu que comença a treure el cap. La “ruptura” que anunciava el primer ministre canadenc, Mark Carney, a Davos ha començat també en aquesta banda de l’Atlàntic. És encara embrionària. Més declarativa que real. Però la UE ja ha delimitat el terreny de joc de la confrontació amb els Estats Units que està disposada a lluitar: l’espai digital.

Era qüestió de temps que el govern espanyol anunciés restriccions a les xarxes socials. Es podia intuir per l’interès cap a exemples com el d'Austràlia o, properament, el de França. La primera guspira del debat sobre la restricció per edat va esclatar l’estiu del 2024, amb la polèmica del consum de contingut pornogràfic a edats molt primerenques. En aquell moment, el govern va anunciar la Cartera Digital Beta, un passaport digital que inclou la verificació d’edat –vulgarment batejada com a pallaport–. La restricció també es menciona a l’avantprojecte de llei per a la protecció de menors en entorns digitals, la tramitació de la qual es troba en marxa.

De debò es pensen que començaré l'article repetint aquella equívoca vaguetat segons la qual el problema no és la tecnologia sinó l'ús que se'n fa, etc.? D'alguna manera ho acabo de fer, però en mode sarcàstic. Deixem-la de banda, la vaguetat, perquè de llocs comuns mastegadets ja en trobaran en altres llocs. En relació amb aquest assumpte, tanmateix, hi ha una confusió prèvia força freqüent que sí que convé aclarir. Avui tendim a identificar la tecnologia amb una cosa tan hiperconcreta com els resultats palpables de la digitalització, però resulta que un violí, per exemple, és tecnologia (punta) que s'ha anat perfeccionant des del segle XVII. Una bicicleta o unes ulleres són tecnologia, i un ascensor, un obrellaunes o un frigorífic, també. Els éssers humans som descendents d'una mona oportunista i violenta que no tenia grans potencialitats corporals, però que era una mica més espaviladota que els seus veïns; això ja ho va explicar Desmond Morris l'any 1967 a The naked ape. Hem passat del sílex al silici, que si fa no fa són el mateix i tenen la mateixa funció: completar-nos. No el perdin de vista, aquest verb, perquè és el que guiarà l'article. Sense l'ajut de la tecnologia, cap ésser humà pot enfrontar-se a un elefant ni córrer com una gasela, però resulta que els vam acabar dominant i, segons com, menjant. Fins aquí, el sílex. Passem ara al silici. Per bona que sigui amb el càlcul mental, no hi ha cap persona capaç de resoldre a una velocitat raonable determinats reptes aritmètics sense l'ajut d'una calculadora o d'algun estri similar. La tecnologia, doncs, ens completa.