El món de Donald Trump és, de fet, un món en plena acceleració per desconnectar-se dels Estats Units. La conseqüència més directa de la coerció econòmica, tecnològica i militar que el president nord-americà ha decidit imposar a socis i rivals és una hiperactivitat global per buscar aliances alternatives i allunyar-se de la imprevisibilitat trumpista. El primer ministre canadenc, Mark Carney, resumia, a Davos, aquest moment de "ruptura" que viu el vell sistema post Segona Guerra Mundial, basat en normes, i apel·lava a una unió de les "potències mitjanes" per establir un nou ordre mundial. Davant l’agressivitat de Trump i la competència de la Xina, la resta del món s’ha llançat a la recerca de relacions comercials alternatives. No es tracta només de diversificació, sinó que també s’ha desencadenat una autèntica cursa global per aconseguir acords estables i duradors.
En plena erosió dels instruments compartits, amb unes Nacions Unides amenaçades per una fallida financera imminent –segons ha denunciat el seu secretari general, António Guterres– i una arquitectura financera global que ha quedat "obsoleta, disfuncional i injusta, incapaç d’adaptar-se a la multipolaritat del segle XXI" –segons paraules del mateix Guterres–, el món s’aferra a les aliances comercials, per molt transaccionals i pragmàtiques que siguin.
Per això la Unió Europea ha aconseguit firmar, finalment, “la mare de tots els acords comercials” –com l’ha batejat Ursula von der Leyen– amb l’Índia, després de gairebé dues dècades de negociacions entre Brussel·les i Nova Delhi, accelerades ara per l’ofensiva aranzelària de Donald Trump. A més, la UE ha apostat també per acords amb el Mercosur (firmat el 17 de gener), Indonèsia (negociat el 2025), Mèxic (actualitzat fa un any), Xile (en vigor des de l’1 de febrer del 2025) i altres de més llarg recorregut com els del Canadà, Corea del Sud i el Japó. A més, la Comissió negocia amb Austràlia, les Filipines i els Emirats Àrabs Units; i Malàisia i Tailàndia aspiren a tancar els seus respectius acords amb Brussel·les aquest mateix any.
Però, si l’acord amb la UE és la joia de la corona també per a Narendra Modi, l’Índia es troba actualment en plenes negociacions comercials amb més de 50 països alhora, entre els quals el Canadà, Nova Zelanda i Oman.
Precisament, el Canadà de Mark Carney s’ha empassat les seves diferències amb la Xina i s’ha tornat a acostar a Pequín i ha firmat un acord comercial amb Qatar mentre negocia amb l’associació de països del sud-est asiàtic, l'ASEAN.
Per la seva banda, el primer ministre britànic, Keir Starmer, va utilitzar un viatge recent a la Xina per anunciar la seva intenció de revertir, encara més, el Brexit dur negociat pels governs conservadors després del referèndum del 2016 i buscar noves vies de relació amb el mercat únic europeu.
La incertesa comercial i política és la nova normalitat. Però també ho és la voluntat d’esmorteir l’impacte d’aquest ordre global personalista i venjatiu que imposa Trump. L’agenda de dominació de “l’hemisferi occidental” –com l'anomena el secretari d’Estat dels EUA, Marco Rubio– es formula des del menyspreu de la voluntat i la prioritat dels altres. Fa poc, el New York Times va preguntar a Trump pels límits al seu poder global, i el president dels Estats Units va reconèixer que la seva “pròpia moralitat” i la seva “pròpia ment” són l'única cosa que el pot aturar perquè ell no necessita el dret internacional.
Si bé les ambicions hegemòniques són innegables, l'asfíxia a les potències intermèdies es pot contrarestar –deia Carney a Davos– sempre que formin una aliança. I en l’acceleració d’aquesta reconfiguració global de les connexions comercials, financeres i geopolítiques que està en marxa, comencem a intuir la resposta d’un món que no vol dependre de la imprevisibilitat trumpista.
Una Unió Europea permanentment en el punt de mira de Trump ha pres consciència de la seva solitud transatlàntica, però també de la seva força –si la vol utilitzar–. Brussel·les es pot seguir aferrant a aquest món de normes, de negociació i cooperació transnacionals –que el moviment MAGA titlla d'ingenu– perquè funciona.
2026 ha començat fort. La UE ha sabut exercir la dissuasió davant d’un Trump que amenaçava de prendre el control de Groenlàndia, brandant, encara que només fos retòricament, el seu instrument anticoerció, ha apostat clarament per invertir i reforçar aliances amb països afins i amb les principals economies emergents i ha recordat que, malgrat l’aposta pel rearmament i la temptació d’imaginar-se com un poder dur, la capacitat d'arribar a acords comercials i d’inversió és fonamental per enfortir la resiliència econòmica, i també per respondre a la incertesa dels reptes globals. La UE ha redescobert la seva vella arma per ser un actor geopolític global: el comerç.
