A El jardiner i la mort, l'escriptor búlgar Gueorgui Gospodínov (Iàmbol, 1968) proposa una història autobiogràfica sobre un fill que, dia rere dia, veu com el seu pare, Dinyo Gospodínov, un home irònic i vitalista, es va apagant per culpa d’una malaltia. Ho relata a través d’un monòleg interior. El llibre, publicat per Edicions del Periscopi i traduït al català per Marc Casals, és la recomanació de l'escriptora Care Santos. "Més que un llibre sobre la mort, és un llibre sobre el final de la vida. A més, té el valor afegit que Gospodínov el va escriure perquè necessitava fer-ho. No només parla d’un home que se'n va per sempre, sinó també del seu paisatge i la seva història. I en fer-ho, ho reté tot", assegura l'escriptora, que aquest any ha publicat L'amor que passa (Columna), on explica la història d'amor dels seus pares.

Care Santos (Mataró, 1970) ha tingut el privilegi de conèixer la història d'amor dels seus pares des dels inicis a través d'una riquíssima correspondència. Feia temps que la volia explicar i ara, quan finalment ha pogut accedir a les cartes, ho ha pogut fer. A L'amor que passa (Columna / Destino) hi ha poca ficció però molt d'ofici. L'autora d'èxits com Habitacions tancades (2011), Desig de xocolata (Premi Ramon Llull 2014), Diamant blau (2015) i El boig dels ocells (2023), i que també triomfa amb la novel·la juvenil, s'atreveix amb una història molt íntima i es pregunta de què ens enamorem realment.

Eugene Schieffelin (Nova York, 1827 - Newport, 1906) tenia una afició que va ser catastròfica per als Estats Units. Membre d'una família adinerada i apassionat pels ocells, a aquest ornitòleg amateur li va semblar una gran idea introduir a Nova York els ocells que apareixien a les obres de William Shakespeare. Era l'època en què el naturalisme començava a fer furor, s'inauguraven Museus Naturals i es creaven societats zoològiques i societats d'aclimatació, dedicades a introduir espècies arreu del món. Schieffelin va alliberar 60 estornells en ple Central Park que, amb el temps, es van convertir en una espècie invasora al país. Ell no ho sabia aleshores, però la seva afició va tenir conseqüències terribles. Potser per això de la vida d'Eugene Schieffelin se'n sap ben poca cosa i Care Santos (Mataró, 1970) ha vist que de la seva figura se'n podia escriure una novel·la. L'autora de llibres com Desig de xocolata (2014) i Tot el bé i tot el mal (2018) acaba de publicar ara El boig dels ocells (Columna/Destino).

En tota casa burgesa hi havia, temps enrere, un piano, que tenia la doble funció de moble decoratiu i instrument. La Casa Miró, d’elegant estil modernista, situada al centre de Vilafranca del Penedès, no té un piano, no, sinó tres.

L'escriptora Care Santos (Mataró, 1970) ha guanyat aquest dimarts el Premi Cervantes Chico de Literatura Infantil i Juvenil 2020. El guardó l'atorga anualment l'Ajuntament d'Alcalá de Henares a un autor en llengua castellana que hagi destacat en el camp de la literatura infantil i juvenil. El jurat de la 24a edició del premi ha destacat l'originalitat de les temàtiques de Santos, el tractament dels personatges i la curosa arquitectura dels relats. A més, l'ha qualificat de "referent" en el panorama literari juvenil, segons recull l'ACN.

A ‘Seguiré els teus passos’, segona part -i última- de ‘Tot el bé i tot el mal’, recupera el personatge de la Reina, que indaga el suposat suïcidi del seu pare en un poble del Pallars Jussà. La novel·la es remunta a la guerra per parlar de les seves conseqüències

La Reina Gené rep la trucada que qualsevol mare voldria no respondre mai. El seu fill de 17 anys s’ha intentat suïcidar mentre ella està de viatge de feina a Bucarest, on s’ha emportat l’amant. A sobre, queda aïllada a l’aeroport per culpa d’una tempesta de neu i es veurà obligada a entendre i gestionar la desgràcia a distància, des de la sala VIP, on pot tenir el mòbil endollat. “Tot el bé i tot el mal és la novel·la sobre adolescents que no puc publicar per a joves”, diu l’escriptora Care Santos, autora habitual de novel·la juvenil, “predicadora” d’aquest gènere per instituts i mare de tres adolescents als quals no deixarà llegir el llibre. Perquè aquest és el seu homenatge a la maternitat, però a través d’una mare “que ho ha fet el millor que ha sabut però no n’ha sabut gaire”.

El perdó és injust, absurd i contrari a la lògica

Tan sols es pot perdonar l’imperdonable. La sentència la va escriure Joan-Carles Mèlich, parafrasejant Jacques Derrida, en el llibre La lectura com a pregària, publicat per Fragmenta el gener del 2015. Recordo que la vaig llegir, la vaig subratllar i me la vaig endur posada. Tan sols es pot perdonar l’imperdonable: és ben bé així. Si una cosa és perdonable no requereix ser perdonada, es perdona justament perquè el mal no es pot oblidar, perquè és irreparable, perquè ja no es pot fer justícia. “No hi ha motiu per al perdó -constata Mèlich, tot llegint Derrida-. Més aviat al contrari, hi ha molts motius per no perdonar. El perdó és absurd. I per això mateix és perdó”. El sentit del perdó és que no té sentit. La víctima té més raons per venjar-se que no pas per perdonar. I, contra tota lògica, la víctima pot optar per perdonar el botxí.

]]>

“Ara el que veig més honest és explicar allò que et pertany més i és teu. Fa 20 anys hauria necessitat que els meus avantpassats fossin persones que volien canviar el món. Ja no em cal”. Care Santos feia servir aquestes paraules per descriure la seva evolució literària quan va publicar 'Diamant blau' a finals del 2015. Un any després, i fidel al seu ritme creatiu –que li ha permès publicar més de 40 llibres des que va debutar el 1995 amb 'Cuentos cítricos'–, Santos s’ha emportat el premi Nadal, dotat amb 18.000 euros, per la novel·la 'Media vida'.

]]>

El nom del reconegut pintor Amadeu Lax està a punt de quedar tacat de sang. Anys després de la mort de l’artista, un cos sense vida ha aparegut en una sala oculta del palauet familiar, i la policia vol saber si el cadàver, corresponent a una dona, pot tenir alguna cosa a veure amb la misteriosa decisió que va prendre la dona del pintor, Teresa Brusés, d’abandonar-los a ell i al seu fill i fugir del país amb un amant. La investigació d’aquest cas és el nucli de la trama d’Habitacions tancades, la minisèrie que TV3 emetrà entre avui i demà. La ficció, de dos capítols, es basa en la novel·la homònima que l’escriptora mataronina Care Santos va publicar fa sis anys, i és una coproducció de TV3, la productora catalana Diagonal TV i TVE. De fet, la minisèrie es va poder veure a La 1 el novembre del 2015, i ara se n’estrenarà la versió catalana.

]]> L'escriptora Care Santos (Mataró, 1970) traspassa fronteres amb la seva última novel·la, 'Desig de xocolata', a través de sis traduccions a llengües estrangeres. El 12 de maig es publicarà en castellà a Planeta i el gener del 2015 en francès a Robert Laffont. Ja s'han venut els drets al suec (Bonniers) i l'italià (Mauri Spagnol) i s'estan tancant traduccions a Alemanya i Brasil.

]]> Care Santos té una capacitat de treball remarcable: més de quaranta llibres des que el 1995 va debutar amb un volum de contes actualment descatalogat. Durant aquests anys ha escrit -per a adults i per a joves- narracions, novel·les, teatre i poesia. Desig de xocolata està dividida en tres parts. A la primera, ambientada al present, la Sara recorda el passat amb motiu de la visita inesperada d’un vell amic amb qui ha mantingut una relació especial -encara no resolta-. La segona explica la difícil relació entre dues germanes de llet, la Càndida i l’Aurora, un fet que permet que Santos s’acosti a la Barcelona del segle XIX. Pebre, clau i arxiota, l’última part, recorda el Fernández, un home que va inventar una màquina per fer xocolata al segle XVIII.

]]> Dotat amb 60.000 euros, el premi Ramon Llull –que enguany arriba a la 34a edició– ha anat a parar a les prolífiques mans de Care Santos, que en dues dècades ha publicat més de 40 títols. 'Desig de xocolata' explica la història d’una xocolatera de porcellana blanca des que es trenca en l’actualitat fins al moment en què va ser feta, al segle XVIII.

]]>

Després de l'èxit d''Habitacions tancades', Care Santos publica 'L'aire que respires' (Planeta), dedicada als llibres, que són els autèntics protagonistes de la novel·la, segons l'autora, i a la ciutat de Barcelona, especialment a la 'polis' intramurs, que es va transformar radicalment per la llei de desamortitzacions del 1835. L'herència d'un negoci familiar, la llibreria Palinur, és el punt de partida d'aquest llibre que va del present al passat per revelar la història de Filippo Brancaleone, un jove que va ser reclutat per les tropes de Napoleó abans de convertir-se en el tocacampanes de l'església Santa Anna, tocant a la muralla. 'Llibres llegits, ni vells ni usats': aquest és el cartell carregat d'intenció que custodia la llibreria Palinur, situada al carrer de la Canuda, i una declaració d'amor de l'autora. És la llibreria que hereta la Virgínia, juntament amb un munt de papers i documents que el seu pare consultava sovint i no vol relegar a l'oblit.

]]>

A cavall entre una novel·la costumista, de misteri, romàntica, històrica i de tragèdia, Santos teixeix una relat entre realitat i ficció. Hi habiten tres generacions de la família Lax. Violeta Lax, narradora i eix conductor, és l'encarregada de desvelar els secrets familiars ocults durant dècades en habitacions tancades del palauet familiar de passeig de Gràcia.

]]>