Vestir-se durant l’embaràs, lluir la panxa, no gastar massa i fer-ho amb criteris de sostenibilitat i comoditat no és fàcil, però tampoc impossible. Tot i que el cos d’una dona pateix grans transformacions durant l’embaràs, no cal canviar l’armari sencer per poder anar amb roba afavoridora, respectuosa amb la pell i el medi ambient i sobretot, duradora. Durant el primer trimestre no cal res addicional i tot es pot anar adquirint a mesura que creix la panxa i tenint en compte les nostres necessitats. “La panxa comença a ser considerable a partir de les divuit o vint setmanes”, alerta la llevadora Meritxell Gómez, “són pocs mesos per fer una despesa alta”. Per això, recomana evitar comprar roba “en excés”. 

Fa gairebé un any que Angelina Jolie va començar a donar pistes d'un nou projecte que tenia entre mans. L'actriu, directora, filàntropa, comissionada de l'ONU i empresària és ara també propietària de l'Atelier Jolie, una botiga on es dona cabuda a peces d'art, decoració i moda. Tot està meticulosament pensat, també la localització. El local se situa en uns baixos del barri de Soho, concretament al carrer 57 Great Jones Street, el mateix edifici on va viure i treballar el pintor Jean-Michel Basquiat als anys vuitanta, després de llogar l'espai al propietari de l'edifici, ni més ni menys que Andy Warhol.

Llegim a l’ARA que una operació policial ha detingut 13 persones que maltractaven cadells, que havien de ser venuts. El punt de partida ha estat una botiga, Bitxets, al carrer Castillejos, de Barcelona, però la banda tenia tentacles en altres llocs i, de fet, es veu que uns quants animals van ser trobats en un descampat de Madrid, tancats en gàbies, se suposa que esperant la mort. Al vídeo que il·lustrava la notícia, cedit pels Mossos, la Policia Nacional, la Guàrdia Civil i la Guàrdia Urbana, s’hi veuen els cadells, massa bebès per haver estat, ja, arrabassats a la mare, grinyolant, amb desesperació. Se sent la veu d’un agent que, en veu baixa, commogut, mormola: “Ja està, ja ha passat...”

Aprofitant el recinte comercial com a epicentre de la moda i la bellesa, la Roca Village vol donar visibilitat al nou projecte solidari Brides Do Good a partir d'aquest dijous, 19 d'octubre. Després del projecte Streets of Love, l'exposició a l'aire lliure que reivindica els valors universals com l'amor, l'esperança i la igualtat de la mà del grafiter internacional TVBOY, aquest dijous es dona el tret de sortida a una nova iniciativa: la lluita contra el matrimoni infantil.

Passa rere passa, Lluís Sans baixa per l'escala de Santa Eulàlia amb la mesura i l'aplom de regentar una botiga amb 180 anys d'història. Amb ell ja són quatre les generacions de la seva família vinculades a aquest comerç d'alta costura. Com tothom que segueix la pròpia vocació, Sans traspua la mateixa elegància i savoir faire que l'establiment. Per a l'ocasió ha escollit una corbata de punt de seda lligada al mil·límetre i una americana de quadres feta a mida, com sempre s'ha fet a Santa Eulàlia. Només entrar a la botiga, l'hereu de la sastreria ja adverteix: "Retail is detail". L'expressió anglosaxona al·ludeix a la forma perfeccionista i minuciosa de fer la roba al detall.

Camises de màgina curta i de màniga llarga; de colors vius i de colors discrets; de cotó, de lli, de seda; algunes de ratllades, d’altres plenes de quadres... També s’hi podien veure complements: des de corbates fins a tirants. Banyadors, calçotets, mitjons... Durant dècades, molts dels vianants que passejaven per la Rambla de Barcelona s’aturaven davant els aparadors de la Camiseria Xancó, a tocar del Paviment Miró, el mosaic que llueix al bell mig del Pla de la Boqueria. Fundada el 1820, era una de les botigues més antigues que encara aixecaven la persiana cada dia a la Rambla. Hi resistien una botiga de souvenirs, flanquejada per un hotel, i una casa de canvi de monedes.

“Si entreu a la cuina de la casa de l’historiador Duran i Sanpere, a Cervera, hi trobareu una torradora i una cafetera elèctriques, dels primers models que va haver-hi a Catalunya, quan feia ben poc que l’electricitat circulava per les llars. A alguns els poden fer enrere, les cadires antigues, les pintures fosques, els llums aranya, els rellotges aturats... que tenen moltes cases museu, però visitar-les val molt la pena: és en aquestes llars on primer van arribar molts avenços; a més, hi ha elements molt interessants: llits amb baldaquí, pianos de cua, biblioteques amb llibres que són un tresor...”, explica el periodista i escriptor Daniel Romaní, autor de Cases amb història, que ofereix l’ARA. En aquesta publicació, Romaní parla detalladament de l’arquitectura, dels mobles, dels objectes personals, de la decoració... d’aquestes cases, cosa que permet conèixer molt bé el context dels que hi van viure i els trets principals de la seva biografia, incloent-hi aspectes poc o gens coneguts. I explica unes quantes històries que fins ara no havien sortit de les parets d’aquestes cases.

A la botiga hi ha l’espai mínim per passar entre les llargues fileres d’un laberint de colors, estampats, textures i lluentons. Són els mateixos que després vestiran gegants i capgrossos quan els toqui sortir a escena en el seu gran dia de festa major. En qualsevol racó hi apareixen piles de metres i més metres de roba que es desplega, es mostra i es palpa. Després toca analitzar i comparar fins que queda clar quina és la tela idònia. Dit i fet. L’escollida es plega amb precisió i habilitat, com si fos un joc de màgia, i -ris-ras- les tisores surten de la cinta penjada al coll per tallar ben recte. Es cobra rere un taulell de fusta més que centenari i encara sobra temps per preguntar per la canalla, interessar-se per aquell nou projecte o donar records a tal persona. Venda feta. Qui és ara?

A l’aparador de la dreta, un gran cartell: “En lloguer”. Al de l’esquerra, un altre rètol: “Local disponible”. Des de fa mesos, a l’interior dels números 55 i 57 del passeig de Gràcia només s’hi acumula la pols. Durant quaranta anys, en canvi, milers de persones en travessaven les portes cada dia. Al final del 2017, el Bulevard Rosa va anunciar que aviat abaixaria la persiana i el 31 de juliol del 2018 es va acomiadar per sempre més. Des del 1978 havia sigut una de les galeries comercials més icòniques de Barcelona. Amb entrades pel passeig de Gràcia, la rambla de Catalunya, el carrer Aragó i el carrer València, la seva xarxa de passadissos connectava desenes de botigues de tota mena, sobretot de dedicades a la venda de roba i complements, sabates i joies. Tot plegat, en petits locals d’entre 40 i 50 metres quadrats que sumaven una superfície de gairebé 5.200 metres quadrats. “Durant anys, les galeries es van convertir en un lloc de trobada per a la ciutadania -recorda Josep Maria Espinet, professor de l’àrea de comercialització de la UdG-. Però no hi ha res que duri per sempre”.

Falten dos dies per Nadal. El restaurant Can Culleretes ho té tot preparat perquè el seu flamant servei de menjar a domicili passi la seva particular prova de foc: 120 comandes que repartirà, com ho està fent des de fa unes setmanes, l’amo del negoci. Tot previst excepte que un dels cuiners doni positiu en covid-19 i que s’hagin de confinar tots els que han estat amb ell davant dels fogons. És l’últim aprenentatge que l’any li va deixar a Carlos Martínez: pot portar un restaurant, pot ser repartidor i també cuinar per a 120 persones. Perquè s’arremanga, s’hi posa i ho tira endavant. La pressió no és poca: el deute relacionat amb la pandèmia puja a 250.000 euros i el que deixa caure, si es rendeix, és un dels restaurants més antics de Barcelona.

B aixar per la Rambla semideserta i trobar Casa Beethoven oberta reconforta. L’emblemàtica botiga amb porta d’inspiració noucentista, adossada al Palau de la Virreina, és com un metrònom que marca el debilitat pols comercial i cultural de la ciutat.

Una dona carregada amb dues bosses de Zara travessa la Rambla com un llamp, esquiva un taxi i s’atura davant l’aparador del número 129. Esbufega. S’ajusta la mascareta i es recol·loca un parell de blens de cabells rere l’orella. Davant seu, dos grans pòsters amb la paraula yes dibuixada amb els símbols monetaris del ien, el dòlar i l’euro, pintats d’un luxós color daurat. A dreta i esquerra, quatre cartells exageradament cridaners amb el mot change atrapen durant uns segons les seves retines i l’acompanyen fins que creua la porta. Dins l’establiment de canvi de divises, un home l’espera rere el vidre blindat del mostrador. Ella no ho sap perquè un cop a l’interior no hi ha res que l’hi indiqui, però les parets del local on ara dringuen les monedes havien sentit sonar acordions, mandolines, sitars i guitarres durant anys i panys.

La guru mundial de l'ordre, Marie Kondo, ens va ensenyar a buidar casa nostra. A desprendre'ns de tot allò que no necessitem. A mantenir un ordre i una jerarquia als armaris, a plegar samarretes com no ho havíem fet mai i a dir adeu a aquells objectes que ja no volem a prop. I ara, després d'haver venut milers de llibres arreu del món i haver-se fet famosa amb el seu programa de televisió, en què ajudava la gent a desprendre's de coses que no necessita i a tenir la casa endreçada, Kondo ha anunciat que obre una botiga online, segons publica The Wall Street Journal.

La cadena alemanya de productes tecnològics MediaMarkt ha iniciat un canvi del seu model de negoci amb una prova pilot europea a la seva botiga del centre comercial Splau, a Cornellà i el Prat de Llobregat.

Un circuit per conduir el cotxet dels nens. Una hamaca de nens de mida superaugmentada perquè els adults la puguin provar. Vídeos amb simulacions d’un accident de cotxe per explicar com una correcta posició de la cadireta dels nadons contribueix a la seva seguretat. Conferències sobre temes de pedagogia o pediatria. Tot plegat forma part del concepte creat per David Milla i Ana María Medina a Experiencia Bebé.

La cadena alemanya de supermercats Lidl ha inaugurat aquest dimarts la seva botiga més gran d'Espanya a Esplugues de Llobregat, amb una inversió de 15 milions d'euros. L'establiment està ubicat als terrenys del conegut restaurant Los Tres Molinos, tancat des del 2011 i del qual ha mantingut els molins d'estil manxec.

Priscilla Newman, de 68 anys, va viure en diversos llocs del món abans de fer de Barcelona casa seva. Filla de pares anglesos, als dos anys va traslladar-se amb ells a la desapareguda Federació de Rhodèsia i Nyasalàndia, d’on va marxar amb 17 anys en direcció a Eivissa. D’allà, no va trigar gaire a venir a Barcelona, on va fer a la UB cursos de gramàtica, història i geografia per a estrangers. Tot i que aviat va començar a treballar en un banc nord-americà a la capital catalana, confessa que estava “una mica avorrida” i que no es va poder resistir a fundar The Watch Gallery de la mà d’Ernest de Hannover, a qui havia conegut a l’illa pitiüsa. Enguany es compleixen els 30 anys de vida de la botiga, una rara avis dins del sector que ha pogut amb totes les modes.

Obrir una botiga a internet significa no invertir en lloguers estratosfèrics per ser al carrer més transitat ni viure lligat a les lleis d’horaris comercials. Tot i així, cada vegada més negocis de l’entorn digital s’estan adonant que tenir un lloc de venda físic -encara que sigui un de sol o temporal- pot tenir avantatges quan una marca petita vol créixer. “Sembla que sigui anar a contracorrent però té sentit”, assegura l’expert en màrqueting digital i professor de l’escola universitària de comerç Escodi, Xavier Rivera. Un dels exemples més evidents d’aquesta tendència és l’estratègia que ha aplicat la marca d’ulleres de sol Hawkers.