La Rosalía ha anunciat el podi de les seves tres paraules preferides en català i, com tot el que fa l'artista, això també ha fet córrer rius de reels. Hi ha partidaris i detractors de la tria. Entre els tres mots preferits de l'artista la gran majoria de lectors de l'ARA coincideixen a posar xiuxiuejar al cim. En una enquesta a Instagram, el 70% han optat per aquest mot, molt per davant d'aixopluc (20%) i melic (10%). Però per què hi ha aquest quòrum amb la paraula xiuxiuejar? I per quins motius triem les nostres paraules preferides?

"Els diumenges són dies de menjar al git, de mirar sèries al git, de pujar el gat al git", diu l’anunci de ràdio d’IKEA. Són habituals les queixes a les xarxes perquè locutors, periodistes, comunicadors audiovisuals no pronuncien correctament el so de la ela doble en català. Es tracta d’un reflex del que passa molt sovint al carrer: parant l’orella, sembla que cada vegada hi hagi menys catalanoparlants que pronuncien aquest so com a lateral palatal [ʎ] i el substitueixen per una semivocal [j] amb més o menys obertura, o fins i tot amb altres sons que s’hi acostin. És a dir, diuen iet o get en comptes de llet, o caiar, coia, ioguer, poiastre, etcètera. Per què? Es tracta de casos puntuals o d'un canvi evolutiu en la llengua?

El català tendeix cap a la gramàtica castellana, i més especialment entre els joves. Un estudi de la Universitat Pompeu Fabra ha analitzat com parlen el català i el castellà persones bilingües de diferents edats. A partir d'estructures lingüístiques que són diferents en les dues llengües, ha analitzat què els surt de manera natural als parlants. La conclusió és que mentre que els adults dubten de com utilitzar bé aquestes expressions i alternen indistintament l'ús correcte i l'incorrecte, el 75% dels joves (7-13 anys) no tenen dubte que la fórmula que farien servir és la castellana fins i tot entre els que tenen el català com a llengua materna.

El lingüista Joan Coromines i l’editor Joan Sales van discutir sobre llengua durant gairebé quatre dècades. La seva batalla epistolar –que ara Club Editor ha publicat al volum Cartes 1946-1983. A la recerca del català usual– radicava en una qüestió encara irresolta: fins a quin punt el català literari i mediàtic ha d’obrir la porta al parlar bastard del carrer o s’ha de cenyir més a la normativa. L’un defensava que si s’escrivia d’esma aniríem pel pedregar i l’altre deia que el català no podia estar en mans d’una minoria d’iniciats, pedants i maniàtics.

Un poliglot de Transilvània va penjar fa uns dies a les xarxes una imatge sobre el que ell anomenava "la llengua més gran de tots els temps d'entre les llengües romàniques", en referència al català. Ho deia perquè comparteix paraules amb cinc altres grans llengües d'estat, com el romanès, el francès, l'italià, el castellà i el portuguès. El missatge es va convertir en viral ràpidament i no cal dir que l'exageració va escalfar el cor dels catalans, sempre faltats d'autoestima. Però, potser justament per això, també va aixecar dubtes raonables sobre la seva veracitat. Realment el català és la mescla perfecta de les grans llengües romàniques?

Fa anys que el lingüista Bernat Bardagil (Vic, 1984) viu entre l'encant ennuvolat de Gant, on ha enllaçat dues beques postdoctorals, i l'exhuberància verda dels poblats de l'Amazones. De petit adorava les aventures de Jacques Cousteau i s'ha acabat dedicant a la preservació del medi, no dels oceans però sí de les llengües. Ara està a punt de marxar una altra temporada al Mato Grosso per continuar el seu treball de camp amb dues comunitats indígenes del Brasil, els panarà i els manoki, que el van acceptar com a investigador. Això vol dir que té accés a estudiar a les seves llengües, el panarà i el mỹky, però també que té el compromís de revitalitzar-les, perquè tenen pocs parlants i estan perdent referents culturals bàsics, com les tradicions ancestrals. A la comunitat manoki li queden tres parlants vius de mỹky; en Bernat és el quart.

"Parlem més catanyol del que ens pensem", afirma el lingüista i articulista Pol Capdet (Vilanova i la Geltrú, 1979). "Quan parlem sempre hi ha catanyol, més o menys; hi ha el catanyol polit, que és el de la tele, i només és gairebé inexistent en els bons traductors i correctors". Sense fer escarafalls pel català que es parla avui, Capdet s'ha arromangat per contribuir a netejar el parlar col·loquial dels castellanismes més corrents amb el breu diccionari Coses que dius en castellà que podries dir en català, que edita Núvol. La idea va néixer com un article, però el seu èxit l'ha convertit en un llibre que recull més de 650 entrades en castellà, de la A d'a bote pronto a la Z de ¡zasca!, a les quals Capdet ha escollit la traducció que considera òptima, sigui canònica o de collita pròpia.

Jorge Luis Borges va escriure que viure en una època de grans perills i promeses és conèixer alhora la tragèdia i la comèdia, amb “la imminència d’una revelació” en la comprensió de nosaltres mateixos i del món. Avui els nostres avenços en intel·ligència artificial, presumptament revolucionaris, són en realitat motiu de preocupació i optimisme alhora. Optimisme perquè la intel·ligència és el mitjà amb què resolem els problemes. Preocupació perquè tenim por que la varietat més popular i més de moda de la intel·ligència artificial –l’aprenentatge automàtic (machine learning)– degradi la ciència i corrompi l’ètica a l’incorporar a la nostra tecnologia un concepte greument erroni del llenguatge i el coneixement.

El jamón salado, el jamón dulce i les lonchas de pan. El vino negro. Un golpe de puño. Anar a hacer un café o a tomar viento. O atar cabezas. La llista de catalanades que es poden infiltrar en una conversa quotidiana són un divertiment ple de troballes (com demostra un recent fil de Twitter, amb centenars de respostes imperdibles). Tothom n'ha dit alguna. A més d'un lapsus circumstancial indesitjat, les catalanades sovint han estat un recurs fàcil per fer humor: són mítics els acudits de l'Eugeni i el seu Saben aquel que diu..., la cançó de La Trinca Coses de l'idioma o, més recentment, El te de las cinco (hacer lavadero) del musical Gente bien de La Cubana.

Un famós pensament del filòsof austríac Ludwig Wittgenstein, escrit el 1922, diu: “Els límits del meu llenguatge son també els límits del meu món”. És evident que necessitem el llenguatge per descriure i entendre qui som i on som. Per això totes les comunitats humanes, un cop han avançat prou, han desenvolupat una manera sofisticada de comunicar-se, primer oralment i després per escrit. El fet que això hagi passat diverses vegades de manera independent al llarg de la nostra història demostra que el llenguatge és un component essencial de totes les societats i del seu progrés, fins al punt que fins i tot contribueix a determinar les característiques pròpies de cada cultura. Malgrat aquestes diferències, un nou article publicat a la revista Scientific Reports proposa que tots els llenguatges podrien haver emergit a partir d’unes vocalitzacions ancestrals compartides entre cultures d’arreu.

Som a mitjans de juny, a quatre passos de l’estiu. “El juny dels meus somnis, inflat de sucs àcids, d’herba esclafada que taca de verd la meva roba blanca i els meus mitjons balders, amb les cireres a punt…” Sempre que vull parlar del mes de juny, se m’apareix el fantasma de Colette. Colette era una apassionada del juny, tot i que el seu juny era més del nord que el nostre. Ella era borgonyona. 

Investigadors de la Universitat de Barcelona (UB) suggereixen que la capacitat humana per al llenguatge va ser fruit d'una evolució gradual i no sobtada. Dos estudis de la UB qüestionen la hipòtesi que defensa que l'origen de les facultats lingüístiques humanes és una sola mutació genètica, és a dir, que van sorgir de manera sobtada. Diversos lingüistes donen suport a aquesta hipòtesi, entre ells Noam Chomsky. Aquests dos nous treballs conclouen que és més probable que la capacitat per al llenguatge fos gradual.

“Si una persona no pot pagar la llum, com pagarà un empast de 50 euros?” S’ho preguntava aquesta setmana el secretari general de l’Agrupació de Dentistes de Barcelona. És el que costarà reparar una càries al servei de dentista municipal que malda per tirar endavant l’alcaldessa Ada Colau. Seria el primer de l’Estat!

“Invertir sí és una opció”, ens diu un anunci ben gros. És d’una entitat financera d’aquestes que n’han engolit unes quantes. Es veu que s’hi han gastat tants diners que no els n’han quedat per contractar un corrector. Perquè tenir un corrector en nòmina sí que és una opció (i amb un farien, creieu-me, el seu català és escàs), tot i que ells no s’ho han plantejat.

Ciutadans torna a posar sobre la taula la polèmica lingüística. El vicesecretari general del partit, José Manuel Villegas, ha avançat en declaracions a la Cadena SER que un dels seus plans és utilitzar la llei de consultes aprovada pel Parlament per liquidar el sistema d'immersió lingüística a les escoles catalanes. Tot i el rebuig frontal de Ciutadans a la llei de consultes aprovada al setembre, en plens preparatius per al 9-N, ara el partit d'Albert Rivera vol fer-la servir per preguntar a la ciutadania si desitja mantenir l'actual sistema o prefereix un model d'escola "trilingüe", on el català hagi de compartir protagonisme amb el castellà i l'anglès, ha explicat Villegas. Aquest és el "sistema que apliquen a les millors escoles privades" i que, segons Villegas, "es pot aplicar també a l'escola pública".