Si els veus junts ja et pots imaginar com devien ser els seus vermuts de cap de setmana. Jordi Puntí, Miqui Otero i Irene Pujadas compartien una secció de radiocontes a El suplement de Catalunya Ràdio. L’origen de la idea, que és d’en Puntí, té excusa literària: es veu que Paul Auster va demanar als oients de la Ràdio Nacional Pública nord-americana que enviessin les seves històries i ell, amb el mínim retoc, en feia un relat i el llegia en antena. La versió catalana de l’experiment es titulava Sembla mentida i es tractava que els oients enviessin a la ràdio pública catalana anècdotes per WhatsApp d’un minut de durada, que els escriptors n’agafarien l’essència i, com si fossin una màquina de fer literatura, els convertirien en relats.

Fa unes setmanes vaig escoltar una conversa de Jordi Puntí, on parlava de la seva novel·la Confeti, sobre la vida de Xavier Cugat (Proa). En un moment donat, Puntí diu que "un escriptor és un mentider per antonomàsia", perquè la ficció crea mons versemblants que no són reals.

Pilarín Bayés (Vic, 1941) és una lectora molt metòdica. Llegeix als matins i a la nit. Són els horaris que s'ha marcat i que més li funcionen. Diu que a la tarda no sol tenir temps per a la lectura perquè la feina no l'hi permet i és que, tot i que enguany ha celebrat 84 anys i podria retirar-se, té l'agenda plena de projectes. “De jove podia agafar un llibre i llegir-lo de tirada”, diu. Ara llegeix de mica en mica, té una hora i una lectura marcada que espera el seu torn.

Fa una setmana el Barça va guanyar la Lliga. Com a culer i escriptor nostrat, amb què vas celebrar la victòria?

L'escriptor Jordi Puntí va viure una temporada a Nova York gràcies a una beca Cullman que li va permetre fer una residència a la biblioteca pública de la ciutat. Allà va començar a escriure Confeti, la novel·la amb què ha guanyat el Premi Sant Jordi 2024. Tot i que fa gairebé deu anys que es va instal·lar de nou a Barcelona, de tant en tant encara torna als Estats Units, sobretot a través de lectures. Aquest estiu, per exemple, ha rellegit Nits d'insomni d'Elizabeth Hardwick, publicat en català per l'editorial Flâneur amb traducció de Dolors Udina. "És un recull de proses fragmentàries que constitueixen un retrat de la vida a Nova York", diu Puntí, que considera que "no és un llibre llarg, però sí dens, i que crea una certa addicció".

Parelles que comparteixen paraigua sota el xàfec, amics que passegen els seus reflexos pels carrers molls de Barcelona... Malgrat la pluja, uns i altres han fet via cap a la sala La Paloma, al barri del Raval, per celebrar el Sant Jordi (una mica abans d'hora) amb un concert de Mishima en què han participat com a convidats especials els escriptors Jordi Puntí, Blanca Llum Vidal, Mireia Calafell i Pol Guasch. "Avui tindrem quatre veus privilegiades de la literatura catalana", diu David Carabén, el cantant del grup, al principi de la vetllada. Tot i que va arrencar l'any passat, La nit de les roses ja sembla una tradició perfectament instaurada en els actes literaris de Sant Jordi: bona part del sector cultural hi assisteix fidelment per fer la prèvia abans de passar el dia entre paradetes i activitats. Durant més de dues hores, el públic s'entrega a una festa primaveral que, per damunt de tot, serveix per reivindicar que les lletres de les cançons poden ser literatura i els poemes grans obres sonores.

La figura del músic Xavier Cugat (Girona, 1900 - Barcelona, 1990) és tan extremadament novel·lesca que es fa difícil abordar-la novel·lísticament. Per això Jordi Puntí ha optat per dedicar-li una novel·la, Confeti, premi Sant Jordi 2023, que més aviat funciona com una biografia per persona interposada, vull dir una biografia en què el biògraf no és Puntí sinó un personatge de ficció inventat per ell. A la pràctica, però, el que conta aquest biògraf fictici, i sobretot la manera com ho conta, no difereix gaire del que contaria, de la manera com ho faria (descomptant-hi els exercicis de ventrilòquia i els mimetismes i els jocs de duplicitats) i de la intenció amb què ho faria un biògraf clàssic.

L'antic hotel Ritz de Barcelona va ser l'última llar de Xavier Cugat (1900-1990). El músic hi va viure a partir del seu retorn a Catalunya, el 1978, fins que va morir, 12 anys després. Cugat va deixar-hi la seva empremta, tot i que no és sonora, sinó visual: encara ara en algunes de les parets d'un dels fastuosos salons de l'actual Palace hi ha penjades algunes de les caricatures que dibuixava a preu fet. S'hi poden veure Charles Chaplin, Salvador Dalí, Julio Iglesias –acompanyat de les seves trigèmines– i també un atleta que porta la torxa olímpica i persegueix un gos rialler. "Segur que Mariscal es va inspirar en aquest dibuix per inventar-se el Cobi", bromeja Jordi Puntí abans de seure i compartir una petita part de tot el que ha après durant la dècada que s'ha dedicat a investigar Cugat i a escriure Confeti, la novel·la amb què ha guanyat el premi Sant Jordi 2024. Puntí converteix en literatura la vida d'aquest català universal –perspicaç i un pèl sinistre– a partir de la mirada d'un periodista que el va conèixer de molt a prop.

Alegria, i no perquè sigui festa major, sinó perquè, tiruliruliruli, tiruliruliruló, en Jordi Puntí és el guanyador. I és que dimarts, al Teatre Nacional de Catalunya, a la Nit de Santa Llúcia, la Nit de les Lletres Catalanes que organitza Òmnium, hi havia una alegria festiva i bastant col·lectiva, que tenia relació directa amb el guanyador del premi Sant Jordi, l'escriptor Jordi Puntí. Una mica abans de l'acte molta gent ja sabia que era el guanyador (just abans s'havia fet una roda de premsa), i només arribar em vaig anar trobant amb moltes cares somrients, que em comentaven com estaven de contents, que hagués guanyat en Puntí. Era una alegria molt sincera i bonica de viure, en un sector no sempre generós. Semblava que tothom, jo inclosa, se n'alegrava per ell. "I quines ganes de llegir-lo!", dèiem també.

La música sinuosa, hipnòtica i euforitzant de Xavier Cugat (1900-1990) fa molts anys que acompanya Jordi Puntí (Manlleu, 1967). Com a escriptor hi ha dedicat l’última dècada, i l’esforç, d’una ambició remarcable –salpebrat, segurament, de nombrosos moments de dubte–, ha valgut la pena: aquest dimarts ha rebut el 64è premi Sant Jordi de novel·la, dotat amb 60.000 euros, amb Confeti, una "antibiografia" protagonitzada per un dels músics catalans més internacionals i de més èxit del segle XX. El Sant Jordi ha culminat la Nit de Santa Llúcia, organitzada per Òmnium Cultural i celebrada al Teatre Nacional de Catalunya.

El conflicte entre Catalunya i Espanya és el primer en el qual ha posat la mirada Alemanya en el seu projecte Converses de Pau de Westfàlia pel 375è aniversari del tractat que va acabar amb la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648). El projecte l'organitza l'Oficina de Literatura de Westfàlia en col·laboració amb la ministra federal alemanya de Cooperació Econòmica i Desenvolupament, el PEN Center Germany i l'Associació d'Editors i Llibreters alemanys.

La tramuntana es fa sentir de fons mentre Llucià Ferrer, que estiueja a Roses, rumia quin llibre recomanar per a aquests dies. Com a bon manlleuenc, el presentador de l'Atrapa'm si pots –el concurs de TV3 que a partir del setembre creixerà en emissions i s'emetrà de dilluns a divendres abans de l'Està passant– escombra cap a casa i tria un llibre de Jordi Puntí (Manlleu, 1967), Tot Messi, que l'editorial Empúries va publicar el 2018. "Soc un gran seguidor del Puntí. Els he llegit tots: Pell d'armadillo, Animals tristos, Maletes perdudes... Aquest estiu m'he volgut fer una autoflagel·lació amb el Tot Messi", assenyala Ferrer.

Fer un cafè amb Jordi Puntí (Manlleu, 1967) és molt més que fer un cafè. La seva mirada curiosa arriba a tots els racons, provocant que pugui saber la història de la cafeteria d’hotel on és la cita, analitzar el vermut sobre la taula, triar les paraules adequades o per descomptat, emocionar-se recordant gols de Leo Messi. Qui diu que les lletres i la pilota no poden maridar bé? Puntí va saber descriure els sentiments de milers de barcelonistes en el seu llibre Tot Messi l’any 2018. Ara en publica una nova versió actualitzada, ja que tot ha canviat. I seguirà canviant, si parlem del geni argentí.

Amb Això és plaer, de Mary Gaitskill, Jordi Puntí s'estrena com a editor convidat d'Univers, un any després de l'estrena del segell amb el recull de contes Barcelona suites, del qual era un dels onze autors seleccionats i on hi havia també Sergi Pàmies, Sílvia Soler i Xavier Bosch. Puntí, que no només coneix a fons el sector com a periodista i com a autor, sinó també a partir de l'experiència en editorials com Columna, Quaderns Crema i Club Editor, triarà quatre llibres durant el 2020 i el 2021 "amb l'objectiu d'obrir el segell del Grup Enciclopèdia a noves sensibilitats", segons avança l'editorial.

La Fira del Llibre de Buenos Aires és una de les més importants de l'Amèrica Llatina. En 21 dies s'hi venen més de 13 milions de llibres, la visiten 1.200.000 persones i s'hi celebren més de 1.500 activitats en els gairebé 500 estands del recinte. Enguany la cultura catalana hi tindrà una presència destacada: Barcelona ha estat escollida com a ciutat convidada a la 45a edició de la fira, que se celebrarà del 23 d'abril al 13 de maig.

“Josep Pla és un escriptor pacient. Per a ell, la lentitud és un valor, igual que ho és per als pescadors. Pla s’identifica amb aquests homes tímids, silenciosos i resignats a creure que els peixos no picaran. En cas que ho facin els semblarà una agradable propina”. Xavier Pla, director de la Càtedra Josep Pla, de la Universitat de Girona, dedica un dels dotze textos d’ El escritor y su territorio (Sílex) -codirigit amb Francisco Fuster- a analitzar la dicotomia entre escriptors pescadors i escriptors caçadors a partir d’un conte de Jordi Puntí inclòs a Això no és Amèrica (Empúries, 2017). “Delibes es definia com un caçador que escrivia -afegeix Marisa Sotelo, professora de la Universitat de Barcelona i experta en l’autor d’ El camino -. Així i tot, no quadra gaire amb els atributs que Pla dona als caçadors, que troba milhomes i creguts. Era un home molt poc donat a la hipèrbole i als elogis. Avui dia costa fer entendre que es pot ser caçador i alhora defensar la natura”.

L’escriptor Jordi Puntí (Manlleu, 1967) escoltava per la ràdio un Barça-Espanyol quan Joan Maria Pou, a RAC1, va afirmar que Messi havia fet una jugada “eroticofestiva per tocar-se”. I va decidir que ell també afrontaria el repte d’escriure, narrar o definir Messi. Amb el seu llibre Tot Messi (Empúries), afronta aquesta aproximació “sentimental, analítica i juganera” a un jugador pel qual vol començar a preparar el dol de cara al dia que no hi sigui.

“Tinc una relació estranya i personal amb els premis. Els que donen les editorials no me’ls crec, perquè els membres dels jurats firmen allò que ha decidit una instància superior. Els honorífics són una altra cosa, però no deixen de ser qüestió de gustos. Imaginem que el premi Nobel de literatura l’ha guanyat un tal John Motherfucker. Molt bé, se’l mereix, però és que el podria haver guanyat Sarah Smith, perquè també és molt bona, o Duga Duganda”. Quim Monzó acaba de rebre el 50è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, atorgat anualment per Òmnium Cultural i amb una dotació de 20.000 euros, i ahir no va poder evitar desmuntar els tòpics sobre com s’hauria de sentir després de saber que mereixia un dels guardons a la trajectòria més importants del país. No només per la reflexió sobre el sistema de premis: també per l’excepcionalitat de l’actual edició. “Per primera vegada en els 50 anys d’història, el president d’Òmnium Cultural no ha pogut trucar al premiat per comunicar-li que guanyava. Per una simple raó: és a la presó -va dir-. Em sembla escandalós el que fa la injustícia espanyola amb la gent i em sorprèn l’absoluta complaença amb què responen mitjans suposadament crítics. Quan vaig rebre les paraules de Jordi Cuixart des de Soto del Real vaig començar un esborrany de carta d’agraïment, però per primer cop no sé com continuar”.

L’altre dia vaig llegir un tuit de Sanjosex que deia: “Si ens quedem, em sembla que haurem de defensar la cultura catalana amb ungles i dents”. I a continuació en va penjar un altre que deia: “També us haig de dir que tot això de la política, a mi, em cansa. Algun dia potser tancaré aquest parèntesi activista que vaig encetar fa uns dies”. Què passa quan la història s’interposa entre nosaltres i la vida quotidiana?

Al llarg de la jornada d'avui han estat moltíssimes les mostres de rebuig cap als fets que estan tenint lloc en tot el territori català coincidint amb el referèndum de l'1 d'octubre.