Tòquio no és una ciutat, és un oceà gegant d'edificis sense final. Un lloc on el futur i el passat semblen conviure en equilibri, on tothom pot trobar un carreró amb un racó on amagar-se. Un lloc que aclapara i sedueix, que mai acabes d'entendre i no para quiet, amb racons sorprenents que et fan repensar el concepte d'espai. Aquí un hotel té la recepció a la planta 78 d'un gratacel, una llibreria s'amaga en un pàrquing subterrani i un temple mil·lenari ha quedat dins del pati d'un centre comercial. A Tòquio també pots llegir els llibres i escoltar els vinils que va comprar personalment l'escriptor Haruki Murakami. No una còpia, no: els originals.

La Maria Nicolau va escriure fa uns mesos un fantàstic article en què ens traslladava la jornada laboral que Haruki Murakami havia descrit en una entrevista per a la revista literària The Paris Review. Murakami es lleva de matinada, treballa unes cinc o sis hores i, a la tarda, corre o neda, llegeix, escolta música i, finalment, es fica al llit a les nou del vespre. Nicolau es pregunta, amb santa raó, com l'autor es manté viu sense macarrons, és a dir, sense algú que li cuini, li renti els calçotets, li pagui les factures, li compri les viandes i el llarg etcètera de la logística vital que un escriptor necessitaria per poder treballar en la seva narrativa i no morir de fred, inanició, desnonament o malaltia. Sabem que Harry Potter podia dedicar-se exclusivament a la màgia gràcies a en Dobby i la resta d'elfs domèstics. Nicolau ens revela que Murakami ho pot fer, salta la sorpresa, gràcies a la seva esposa, Yoko Murakami.

Encara que comparteixen cognom i generació literària, són moltes les diferències entre Ryu i Haruki Murakami. Si Haruki és a hores d'ara conegut arreu del món gràcies a novel·les com Tòquio Blues i la recent La ciutat i les seves muralles incertes (Empúries/Tusquets, 2024), a Ryu fa anys que costa seguir-li la pista, encara que al Japó continuï publicant amb regularitat (l'última novel·la, Youtuber, va aparèixer el 2023). Melòmans tots dos, el primer és aficionat al pop, al jazz i a la música clàssica, i el segon es decanta pel rock i la salsa: durant anys, de fet, va ser propietari d'un segell discogràfic especialitzat en ritmes llatins. Si Haruki no pot viure sense sortir a córrer cada dia, Ryu practica el tenis i el submarinisme, i segueix amb devoció les curses de fórmula 1. Els lectors de Haruki Murakami saben que a les seves novel·les es desdibuixen les fronteres entre realitat i fantasia. Els de Ryu s'hi troben històries pertorbadores ambientades als baixos fons de Tòquio on abunden tres ingredients: la violència, el sexe i les drogues.

Després de sis anys de silenci narratiu, la tornada a la novel·la de l’escriptor japonès Haruki Murakami (Kyoto, 1949) amb La ciutat i les seves muralles incertes és un motiu de celebració. El protagonista i narrador d’aquest llibre poc s’imagina que la noia de la qual s’ha enamorat està a punt de desaparèixer de la seva vida, no sense abans enviar-li una carta de comiat en plena tardor. Amb el temps i una canya, ell mirarà de buscar-la però quan la trobarà res no serà com ell pensava. Entre la realitat més palpable, la fantasia que s’escapa de tota lògica i tocs de literatura de misteri, La ciutat i les seves muralles incertes parla dels trastorns emocionals que afecten la construcció d’una identitat, dels papers invertits entre la persona i la seva ombra (el subconscient, l’alter ego), d’autoconfinament i de les possibilitats infinites de la ficció, dels llibres i de les biblioteques que els acullen, de la melancolia de la llibertat i de la filosofia oriental basada en el canvi permanent.

Una noia que avisa el noi amb qui està a punt de fer l’amor que, quan s’escorri, cridarà el nom d’un altre home. Una tovallola i les marques dentals que hi deixa la noia quan la mossega en el moment de l’orgasme, perquè el noi li ha dit que no li fa res que cridi el nom d’un altre però que no poden fer gaire soroll perquè les parets són primes i hi ha veïns. Un recull de poemes escrits per la noia que n’estima un altre. I, finalment, el record tremolós que, passats els anys, el noi conserva de tot plegat. Haruki Murakami (Kyoto, 1949) en té prou amb aquests pocs elements per escriure El coixí de pedra, que és paradigmàtic de la seva manera d’abordar el gènere del relat curt –més al·lusiva que directa, més anímica que racional, més atmosfèrica que argumental– i que obre el seu nou llibre, Primera persona del singular, traduït per Albert Nolla.

Al final del Llibre1 de La mort del comanador, de Haruki Murakami, publicat fa uns mesos en català, tot quedava per resoldre. Durant més de quatre-centes pàgines havíem seguit les peripècies d’un pintor de retrats a la trentena a qui la dona acabava de deixar per un altre home i que, per passar el dol de la desfeta conjugal, s’instal·lava tot sol en una casa al capdamunt d’una muntanya. Com sol passar a les novel·les i les pel·lícules, la mudança a la nova casa no tan sols no donava tranquil·litat al narrador i protagonista sinó que era el detonant perquè comencessin a succeir-li tot de coses estranyes: trobava amagat al soterrani un quadre magistral i esgarrifós que era obra de l’artista propietari de la casa, un veí milionari i enigmàtic li encarregava de pintar el seu retrat, establia una relació sexual amb una dona casada, descobria “un forat misteriós dins el bosc” darrere d’un antic petit temple sintoista i començava a rebre les visites d’un ésser entre metafòric i sobrenatural que era l’encarnació d’un dels personatges del quadre trobat.

Sona el dring d’una campaneta blava i els fans d’Haruki Murakami fan un silenci solemne. En un racó, l’il·lustrador David de las Heras s’enfronta a un llenç blanc com el que engega la trama de La mort del comanador (Empúries / Tusquets). Mentre lectors, editors i escriptors es confessen secrets i intercanvien curiositats sobre Murakami, De las Heras crearà dues làmines il·lustrades inspirant-se en el món oníric de l’escriptor japonès. La festa, eminentment nipona, també és la presentació de la segona entrega de La mort del comanador, que s’ha publicat aquest mes.

La nova novel·la d’Haruki Murakami, La mort del comanador, fa pensar en les rareses abismals del millor David Lynch diluïdes o domesticades per les sorpreses entranyables i les casualitats irritants del pitjor Paul Auster. Els materials primers amb què l’autor japonès més internacional ha construït l’argument de la novel·la semblen les peces d’un trencaclosques romàntic, culturalista i esotèric. Són tres adjectius que potser despertaran les suspicàcies dels lectors més entrenats, però una virtut de Murakami és la capacitat per fer literatura amb tota mena de materials.

Maryse Condé, Neil Gaiman i Kim Thúy són els finalistes aspirants al premi Nobel alternatiu de literatura que la Nova Acadèmia Sueca anunciarà aquest divendres, 12 d'octubre. Després de la cancel·lació de la cerimònia oficial a causa de l'escàndol per les acusacions d'abusos sexuals contra Jean-Claude Arnault, marit d'una de les acadèmiques, un grup d'intel·lectuals van impulsar la Nova Acadèmia Sueca amb l'objectiu d'evitar que enguany el premi quedés desert.

A vui, quan m’he despertat d’una migdiada curta, davant meu m’he trobat «l’home sense rostre». Estava assegut a la cadira de davant el sofà on dormia, i em mirava directament amb els seus ulls imaginaris en un rostre inexistent.

El cel no és per a tothom, de Marta Rojals, és la novetat més matinera d’aquesta rentrée, i segurament la més esperada, tenint en compte l’enrenou a la xarxa durant els mesos de juliol i agost. Anagrama, que posa a la venda la novel·la el 29 d’agost, va disseminar exemplars del llibre entre periodistes i llibreters, i molts d’ells han contribuït, amb els comentaris a Twitter, Facebook i Instagram, a engrandir encara més el hype de l’autora a qui ningú pot posar cara des que va debutar amb Primavera, estiu, etcètera (La Magrana, 2011). Quatre anys i mig després de L’altra, Rojals s’aproxima a l’enfrontament entre dues bessones, l’Eva i la Sara, al llarg de 600 pàgines amb una estructura que combina la tensió del present -en què les germanes es veuen obligades a retrobar-se- i flaixbacs que recorren les seves vides, entrellaçades amb les dels pares, el tercer germà, les parelles, els amics, els fills i les trajectòries laborals: l’Eva fa mitja jornada en una consultoria, preocupada per la desaparició de l’Ona, la seva filla gran; la Sara, en canvi, explica la seva relació obsessiva amb els avions rere la qual s’amaga un dels múltiples secrets de la novel·la.

La revelació que es va presentar en ple partit de beisbol

Les revelacions arriben quan arriben. Una tarda d’abril del 1978, un Haruki Murakami de 29 anys va anar a veure un partit de beisbol a l’estadi Jingu. Els Yakult Swallows s’enfrontaven als Hiroshima Carp. Just quan Dave Hilton alçava els aplaudiments del públic gràcies a una batada doble preciosa, afinadíssima, el jove Haruki va atrapar un pensament que no tenia res a veure amb el que passava al camp. Aquest: “Potser jo també puc escriure una novel·la”.

]]>

“No soc intel·ligent ni arrogant. Soc com la gent que llegeix els meus llibres -deia Haruki Murakami l’any 2004 en una extensa entrevista a la prestigiosa Paris Review -. Mai vaig pretendre ser escriptor. Va passar i punt. És una espècie de regal caigut del cel”. L’escriptor japonès, nascut a Kyoto el 1949, començava tot just a enlairar-se internacionalment en mercats com l’anglès, l’alemany, el francès o l’italià. El 2005 arribarien les traduccions catalanes i castellanes de Tòquio blues, signades respectivament per Albert Nolla i Lourdes Porta i publicades per Empúries i Tusquets: aquest va ser el llibre que va popularitzar Murakami a Espanya. Des de llavors, les dues editorials -actualment segells de Planeta- han anat donant a conèixer les noves novel·les i llibres de contes de l’autor -com la trilogia 1Q84 (2009-2010) i el recull Homes sense dones (2014)- i han anat recuperant la resta d’obres del japonès, entres les quals destaquen l’ambiciosa Crònica de l’ocell que dóna corda al món (1995), El salze cec i la dona adormida (1996) i Underground (1997).

]]>

La nova novel·la de l'escriptor japonès Haruki Muramaki, 'Kishidancho goroshi' ('Matar el comanador'), integrada per dos volums, ha sortit a la venda aquest divendres al Japó (encara dijous a Catalunya) enmig d'una gran expectació i secretisme, ja que fins ara no ha transcendit res sobre l'obra.

]]>

Haruki Murakami ha explicat durant una trobada literària que l'acte d'escriure és tan "solitari com el de menjar ostres fregides cuinades per a un mateix", segons recull aquest dilluns el diari Asahi. L'escriptor, que ha guanyat recentment el premi literari danès Hans Christian Andersen, es va presentar per sorpresa en unes jornades literàries a la ciutat de Koriyama –al sud del país– per parlar del seu plat favorit: les ostres fregides.

]]>

L'escriptor japonès Haruki Murakami (Kyoto, 1949) rebrà el premi Hans Christian Andersen de literatura per la seva “prosa fabulosa”. El jurat ha valorat "la seva capacitat per barrejar amb gosadia la narrativa clàssica amb la cultura pop, la tradició japonesa, el realisme màgic i la discussió filosòfica".

]]>

Per posar punt i final al consultori "online" en què ha treballat més de tres mesos, l'escriptor Haruki Murakami ha anunciat que publicarà un llibre amb una selecció del contingut del portal digital, que tanca aquest dimarts definitivament. L'obra, titulada igual que el consultori, 'Murakami san no Tokoro' ('L'espai del senyor Murakami'), contindrà entre 400 i 500 dels gairebé 37.500 missatges que el literat va rebre després de l'obertura de la plataforma a mitjans de gener. El llibre sortirà a la venda a finals de juliol al Japó, segons ha anunciat Murakami en el seu missatge de comiat.

]]>

L'escriptor japonès Haruki Murakami torna als taulells de novetats amb 'Homes sense dones' (Empúries / Tusquets), recull de set relats sobre la solitud que provoquen les relacions afectives, ja sigui abans o després que els homes d'aquestes històries estimin a aquestes dones que ja no són amb ells.

]]>

Les primeres respostes de Haruki Murakami en el seu consultori on-line, la finestra d'entrada per als fans a l'univers de l'escriptor, no s'han fet esperar. L'autor ha explicat que li molesta ser l'etern candidat al Nobel de Literatura. "Ni tan sols sóc un dels finalistes oficials, sinó que es tracta de les apostes d'algú. Em sento com un cavall de carreres", deia en resposta a Kanako, de 36 anys, quan preguntava pel fet que el seu nom sempre sona entre els candidats al premi.

]]>