Per als espectadors de teatre, Marc Tarrida Aribau (Igualada, 1996) és un dels actors emergents que despunta en produccions tan interessants com El principi d’Arquimedes, que torna aquest 20 d’agost al Teatre Texas, o com va ser Els criminals al Teatre Nacional, o com serà al desembre amb la reestrena de la comèdia estripada Observin aquests fills de puta a El Maldà. Per als oients de ràdio, és un dels col·laboradors habituals de La Ser, en especial a l’estiu, on fa quatre anys que copresenta el magazín del migdia. I per als més joves, és un creador de contingut que s’ha popularitzat amb vídeos fent conya per pobles, manifestacions i festivals, "jugant en la fina línia entre riure amb algú i d’aquest algú sense ridiculitzar-lo", explica, citant de referents Peyu i Joel Díaz.

El monstre de qui ens parla Josep Maria Miró habita en una petita comunitat rural molt semblant a aquella on s’esdevenia la multipremiada tragèdia El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc (2022) i no gaire lluny de La majordoma (2024). A més de l’espai geogràfic i mental (o potser per això mateix), a El monstre, com a les obres esmentades, es fa evident l’estrany i l’incomprensible en un marc de violència tensa.

Què en fem, de la monstruositat de la resta? Podem arribar a entendre i dialogar amb algú que ens ha fet mal? Quin paper té la comunitat sobre els responsables d'accions abjectes? El teatre sovint serveix per buscar respostes o, si més no, per portar a escena les preguntes i fer-les ressonar dins l'espectador. Aquest és el motor de dos espectacles del festival Grec capitanejats per monstres: Qui va matar el meu pare?, d'Édouard Louis, dirigit per Pau Roca i protagonitzat per Dafnis Balduz; i El monstre, de Josep Maria Miró, dirigit per ell mateix i protagonitzat per Àurea Márquez, Joan Negrié i Albert Prat. El primer s'estrena l'1 de juliol al Heartbreak Hotel (hi faran tres funcions i ja tenen les entrades exhaurides, però tornaran a la tardor) i el segon serà a la Sala Beckett del 3 al 27 de juliol.

Josep Maria Miró (Prats de Lluçanès, 1977) és un dels màxims exponents de la dramatúrgia catalana contemporània. Amb els seus textos ha voltat pel món i ha vist com el seu teatre adoptava formes i llengües diferents, mentre continuava escrivint i estrenant espectacles a casa nostra. Reconegut àmpliament amb guardons com el Premio Nacional de literatura dramàtica el 2022, Miró viu actualment un moment d'eclosió creativa: té La majordoma al Heartbreak Hotel i, a partir del 19 de febrer, El principi d'Arquimedes a l'Espai Texas; just ha acabat Jo, travesti a La Villarroel, Sicalíptiques està a punt d'estrenar-se al Centre Moral de Gràcia i al Matadero de Madrid arribarà els pròxims dies Nerium Park.

Una dona que estima. O que vol estimar. Una dona que estima traïda pels monstres. Pels homes. Una dona víctima d’un patriarcat nauseabund que torna a la casa de la qual va fugir fa trenta anys amb un ull de vellut deixant un fill de quatre anys i seguida per una gossa de nom Lasso, en honor a la cantant de Vilafranca del Penedès Glòria Lasso.

Mentre la taxista encara ha de posar el navegador per saber on carai és la sala Heartbreak Hotel (plaça Olivereta, Sants), els amants del teatre d’actors l’han col·locat entre els seus llocs preferits perquè sempre hi ha interpretacions magistrals. No ho és menys La majordoma, un text fosc i enigmàtic de Josep Maria Miró –que continua el tríptic de monòlegs iniciat amb El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc, que li va valdre el Premio Nacional–, i que té com a espadatxina una actriu de solvència i recorregut com Rosa Renom (Sabadell, 1963) en un personatge que fa garratibar.

Els pobles són víctimes de les decisions dels seus líders, ja siguin palestins en mans dels fonamentalistes de Hamàs o israelians sota el no menys fonamentalista Netanyahu. I també ho van ser els alemanys, jueus i no jueus, sota el nazisme com queda palès a la versió teatral de la novel·la d’aire autobiogràfic de Fred Uhlman (1901-1985), escriptor i pintor jueu alemany que es va refugiar primer a París i després a Londres.

És dijous. Passen dos minuts de les onze del matí. Al tercer pis de la Misericòrdia, a Palma, el director de teatre José Martret diu als actors que de seguida arrancaran des de la primera escena. Hi ha una desena de persones, un piano, una tarima, molta llum, cadires. En una taula situada a l’esquerra de la porta s’acumulen un munt de papers, tasses de cafè, bossetes de Yogi Tea, pistatxos, ulleres de veure-hi, bolígrafs, llapis, un plàtan. Mocadors de paper. I llibres, un damunt l’altre: Correspondència de Joan Mascaró. Volum II, de Gregori Mir; La creació de la fe, de Joan Mascaró, i una edició de Penguin Libros del Bhagavad Gita, amb introducció i traducció de Joan Mascaró.

Josep Maria Miró (Prats de Lluçanès, 1977) ha estat reconegut aquest divendres amb el Premio Nacional de literatura dramàtica 2022, que atorga el ministeri de Cultura espanyol i que està dotat amb 20.000 euros. El jurat l'ha premiat per l'obra El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc, el muntatge de la qual es va estrenar al Festival Temporada Alta de Girona i s'ha vist també al Teatre Romea de Barcelona, protagonitzat per Pere Arquillué i amb direcció de Xavier Albertí.

En cinc anys, David Vilaseca (Barcelona, 1964 – Londres, 2010) ha passat de ser un autor pràcticament desconegut a erigir-se en un dels grans noms de la literatura catalana de finals del segle XX. Vilaseca feia pocs dies que havia enllestit la segona part dels seus Dietaris quan un camió va atropellar-lo el 2010 mentre anava en bicicleta i va morir. La primera part dels Dietaris havia guanyat el premi Andròmina el 2007 i s'havia publicat, però havia passat pràcticament desapercebuda. Amb la seva mort, la família va trobar els manuscrits de la segona part i va entregar-los als amics d'universitat de Vilaseca, que van remoure cel i terra perquè algú els publiqués.

El amor del revés, de Luisgé Martín (Madrid, 1962), és un llibre sobre “identitat, homosexualitat, amor, desig i màscares”. Narrat des del jo de l’autor, i amb un magnífic domini de la llengua i la narració, és “la crònica sentimental homosexual en els últims anys del franquisme, la Transició i ja entrada la democràcia”. Així el descriu el dramaturg i director Josep Maria Miró, que al maig va estrenar Temps salvatge al TNC. Miró va conèixer Luisgé Martín, “un home intel·ligent, simpàtic i afable”, a Lima, on tots dos participaven en una fira del llibre. “Em va regalar un exemplar d’El amor del revés. El llibre em té atrapat i m’acompanya de Lima a Cusco i fins al Machu Picchu, on enfilo les últimes pàgines. Vincularé aquest llibre a aquests dies i paisatges, però, sobretot, a un viatge interior intens, vibrant, emocionant i, en alguns moments, dolorós -explica-. Hi ressona una frase de Rochefoucauld que hi apareix repetidament: «Estem tan acostumats a disfressar-nos per als altres que al final ens disfressem per a nosaltres mateixos»”.

En aquest moment Josep Maria Miró (Vic, 1977) té en cartell El principi d’Arquimedes a Costa Rica i Nerium Park a Colòmbia, Buenos Aires i, des d’ahir, al Brasil. En els últims dos anys sempre hi ha hagut una obra seva representant-se en alguna capital del món. El principi d’Arquimedes va ser, efectivament, el principi de tot plegat. Quan es va estrenar en el Grec 2012 a la Sala Beckett ja va ser un èxit evident, però l’estrena al Teatro San Martín de Buenos Aires el 2014, a més d’exhaurir entrades durant quatre mesos i entusiasmar la crítica, va tenir un impacte brutal en el mercat llatinoamericà: Mèxic, l’Uruguai, Xile, Costa Rica, l’Equador, el Brasil, el Paraguai... Però també en altres latituds: Itàlia, França, Rússia, Grècia, Croàcia, Londres i Miami.

Vols venir a casa meva a parlar i fer-me companyia al llit?

“Les nits són el més difícil, no trobes?”, diu Addie Moore a Louis Waters -vidus tots dos- just després de fer-li una proposta: li diu si vol anar a casa seva a passar la nit amb ella. Per parlar. “No, sexe no. No és això, el que et demano. Em sembla que ja fa temps que vaig deixar de tenir cap desig sexual. Parlo de passar la nit. De sentir l’escalfor de l’altre al llit, fer-nos companyia. Estirar-nos junts i que et quedis a passar la nit”.

]]>

‘Olvidémonos de ser turistas’, Sala Beckett, 26 de gener

]]>

Durant molt temps, quan Josep Maria Miró (Vic, 1977) sortia a les nits i li preguntaven allò d’estudies o treballes, feia broma i s’atribuïa tot tipus d’oficis. Administratiu, auxiliar de vol, reposador d’una empresa de congelats. Tot li semblava millor que dir la veritat: escriptor, director. Fins que l’any 2009 va escriure La dona que perdia tots els avions, que, malgrat les experiències prèvies, amb textos premiats i tot, considera la seva “primera obra”. Ara el món sencer sap que és dramaturg: un dels autors catalans contemporanis més internacionals, gràcies a títols com El principi d’Arquimedes (traduïda a 18 llengües, presentada en 40 països) i Nerium Park, en plena ona expansiva.

]]> L'adaptació britànica del text teatral 'El Principi d'Arquimedes' s'acomiada aquest diumenge del Park Theatre de Londres. Uns 700 espectadors han vist l'obra escrita per Josep Maria Miró, que aprofundeix en els prejudicis arran d'un suposat cas de pederàstia. "És un orgull que en un país amb una tradició teatral tant important es representi el text d'un català", explica el seu autor. La producció londinenca corre a càrrec de la companyia Fox Trotter, dirigida per la catalana Marta Noguera, que està "sorpresa" per la bona acollida de la crítica, entre d'altres, del rotatiu 'The Guardian'. L'obra, que ja ha estat als escenaris de Rússia i Puerto Rico, segueix en cartellera a Mèxic i l'Argentina.

]]> 'Nerium Park' de Josep Maria Miró i Coromina, 'Només un anunci' d'Alberto Ramos i la Companyia Guanyadora i 'Space Oddity' de Daniela Feixas i la companyia La Banda han estat les obres finalistes d'aquesta edició del Premi Quim Masó a projectes de producció teatral.

]]> L'expectació era alta, aquest matí, a la presentació de Gang bang. Les crítiques dels sectors d'ultradreta i l'amenaça d'una queralla per part de l'entitat E-cristians per a una obra de teatre que ni tan sols s'havia estrenat ha aixecat polseguera. "De moment, la prevenda d'entrades va molt bé", ha agraït Sergi Belbel, director del TNC, a la campanya, i ha admès que va rebre una trucada de la conselleria de Cultura per demanar informació. "Però no hi ha hagut cap problema: el dia que hagi de dir que no es faci una obra perquè m'ho diguin des de dalt, dimitiré", ha dit. Tant ell com el director de l'especatcle han defensat la llibertat creativa i, en concret, un espectacle que "exposa una crisi de valors; retrata la falta de compromís; uns individus alienats en una societat marcada per patrons individualistes", ha dit Josep Maria Miró. I tot seguit Belbel ha tirat aigua al vi: "Qui vingui buscant polèmica, no en trobarà. No és una provocació, és un món amb unes regles específiques, més comparable al de Lluïsa Cunillé que al Boadella dels vuitanta, és un món poètic i suggerent", ha dit Belbel.

]]>