Els darrers dies hem presenciat un fet que semblava un experiment sociològic. ¿Com reaccionaria la societat si, de cop i volta, allò que teòricament generava una comprensible preocupació –les irregularitats i casos de corrupció atribuïts a persones vinculades al PSOE– fos bescanviat gairebé el mateix dia per uns altres assumptes simètrics –les irregularitats i casos de corrupció atribuïts a persones vinculades al PP–? En qüestió d'hores, molts ciutadans van passar d'estar molt atents a determinades peripècies personals i partidistes a contemplar-ne unes altres que, d'alguna manera, feien dubtar de les primeres (o a l'inrevés). Certes declaracions improvisades, convertides després en exercicis de sobreinterpretació de la realitat a còpia de trinxar-les a les tertúlies, es van creuar amb unes altres que, convenientment reescalfades a les xarxes socials, ja formen part de la petita història local de la frivolitat. Sort que aquestes coses mai no duren més de vint o trenta hores després de l'esclafit inicial... Tot plegat també té una dimensió global. Si avui Donald Trump anunciés que té la intenció de divorciar-se –és el primer exemple que m'ha passat pel cap– generaria una escolàstica efímera sobre el tema que deixaria en un segon o tercer pla la runa ignominiosa de Gaza. Que consti que no m'estic referint a grans desastres naturals o a altres coses que sí que justificarien un canvi brusc de tema, sinó a un fet intranscendent des d'una perspectiva col·lectiva. 

Tan sensibles com som a la desinformació que provoquen les notícies falses, alhora ens mostrem tan extremadament tolerants amb la sistemàtica publicació de mentides piadoses que ens volen fer combregar amb l’agenda política de qui les ha fabricades i del mitjà de comunicació on es publiquen. Penso en tots aquests estudis, investigacions, entrevistes i reportatges posats al servei d’una representació esbiaixada de la realitat per fer-la més complaent i menys conflictiva, o bé per fer-la més amenaçadora i provocar una resposta més contundent a favor de com es voldria que fos.

Es pot surar a mercè del corrent, però si es vol nedar i triar port anirà millor llegir premsa. Vivim temps accelerats, en què la societat s’expressa entre el malestar i la fúria, i sembla que cada cop ve menys de gust llegir diaris i encara menys pagar-los. Les poques ganes de saber, d’intentar comprendre, coincideixen amb altres intents d’eludir la realitat que passen per la indolència política. No ve de gust anar a votar o es vota enrabiat el populista de torn. Tampoc no ve de gust mirar la misèria, ni sortir de la còmoda bombolla d’eco de l’scroll infinit. Anestèsia per al dolor i voluntat de mantenir l’encefalograma pla.

Hi ha una tendència mundial a evitar el consum d’informació. Quan preguntes el perquè, els que han desertat de les notícies et diuen que ho fan per protegir-se de la negativitat i poder viure la seva vida en pau.

Els anuncis de compreses són sublims. Ni gota de sang, poesia pura. "De què fan olor els núvols?" Els venedors de cel·lulosa s’aferren a l’intangible per no mostrar els ofensius fluids femenins. "Em sento segura". Fora del cotó fluix publicitari, en el món real, la seguretat s’associa a l’absència de perill. La por que ens duu a arrancar a córrer, davant la fera o el foc, és útil per a la supervivència. Quan aquesta emoció primària —veïna de la ira i antídot de la compassió— es dispara de manera infundada és contraproduent. La confiança, indispensable per a la cooperació, també és essencial per sobreviure en un món inhòspit. 

Adeu a les trucades eternes o les frustrants converses amb robots. El consell de ministres d'aquest dimarts ha donat llum verda a la nova llei de serveis d'atenció al client, a proposta del ministeri de Drets Socials i Consum, ara amb Pablo Bustinduy al capdavant. El text l'havia impulsat el seu predecessor, Alberto Garzón, però va quedar a les portes de ser aprovat al Congrés dels Diputats per la convocatòria avançada de les eleccions generals.

Un dels rètols més vistos aquests dies a qualsevol cadena de televisió és el que anuncia les connexions en directe des d’Ucraïna. Mentre en les televisions públiques hi ha un interès per concretar el punt del país des del qual es parla, no només especificant el nom de la ciutat sinó també ubicant-la geogràficament al mapa perquè l’espectador se situï, a les televisions privades han caigut en la rutina de fer servir el terme Ucraïna com un comodí, un rètol genèric, per fer entrar qualsevol testimoni sense que importi realment el lloc des del qual ens està parlant. També s’ha incorporat, en molts casos, un secretisme a l’hora d’ubicar els testimonis que no es practica en altres cadenes. Periodísticament, és important especificar el lloc on es troben els testimonis per entendre l’evolució del conflicte. 

Ara que hem recuperat la possibilitat d'anar desemmascarats pel carrer podríem aprofitar la metàfora per desemmascarar-nos d'algunes mentides que ens diem a la cara. És ben curiós com dissabte passat no va ser el dia en què ens vam veure les cares al carrer, perquè malgrat que no calia dur mascareta obligatòriament a l'exterior i amb distància, encara se’n veuen moltes. Hem sortit d'un cicle de prohibicions, recomanacions i obligatorietats que ni enteníem del tot ni obeíem del tot. Ara que es relaxen les condicions en què cal portar-la també surten els metges recordant que no és obligatori treure-se-la i les autoritats matisen que no cal dur-la "posada" però sí "a mà". N'hi hauria d'haver prou amb el sentit comú per entendre que enmig de la muntanya potser no cal però enmig de la plaça major del teu poble potser sí. A vegades semblem ben rucs.

Pel que llegeixo, diversos països –entre ells els de la Unió Europea (UE)– estan discutint com fer-ho millor la propera vegada que el món pateixi una pandèmia. Això és bo. Els països occidentals no ho han fet tan malament, en termes generals. Podem queixar-nos i dir el que vulguem, però el problema ha estat enorme, i la quantitat de feina feta –inclosa la d’impulsar la recerca de vacunes, que s’han descobert en un temps rècord– resulta remarcable. S’ha demostrat que la feina dels tecnòcrates controlats democràticament –en estar distanciats de temptacions populistes i electoralistes– és la que millor pot solucionar problemes globals.

Sembla que fa una eternitat quan la nostra bústia de correu electrònic era una acumulació de newsletters sense ordre ni concert. Aquests butlletins informatius o promocionals van acabar sent e-mails que quasi mai obríem i que acabaven fent companyia als correus no desitjats. Era al principi dels anys 2000 i, a causa d'aquells enviaments massius, que llavors mercadejaven amb les nostres dades personals sense cap regulació, els internautes vam aprendre què volia dir això de l'spam. Finalitzada aquella etapa iniciàtica en què el màrqueting i la comunicació a internet tot just començaven a prendre sentit, la newsletter s'ha tornat a posar de moda.

Des de fa anys les televisions confessen que els costa arribar al públic jove, més avesat a utilitzar mitjans digitals. Durant la pandèmia, però, això ha canviat, segons l'informe de la UOC sobre l'impacte del covid-19 en el consum de mitjans de comunicació a l'estat espanyol. El treball, elaborat a partir de les respostes a una enquesta feta entre una mostra representativa de la societat espanyola, conclou que la televisió és el mitjà més utilitzat per informar-se de la pandèmia, tot i que també s'han registrat augments en altres mitjans. Segons explica Mireia Montaña, professora dels estudis de ciències de la informació i de la comunicació de la UOC, "el canvi més important ha sigut que la televisió generalista ha recuperat molta part de l'audiència que havia anat perdent els anys anteriors a favor dels mitjans digitals, sobretot entre els més joves".

Fa prop d'una setmana l'Ajuntament de Sort posava en marxa una completa secció a la seva pàgina web per tal que la ciutadania pogués seguir cada dia l'evolució de la situació de la pandèmia al municipi. A banda d'oferir dades sobre el risc de rebrot o la velocitat de transmissió de la malaltia, la secció també ofereix informació sobre el nombre de grups confinats als diferents centres educatius del municipi o sobre el brot que s'ha detectat a la residència geriàtrica Àngel Serafí Casanoves. A banda, pràcticament cada dia es difonen totes aquestes dades també a través de les xarxes socials. Aquesta és una de les administracions pirinenques que ofereix una informació més completa sobre la situació sanitària del moment als seus veïns i veïnes, però no és l'única.

Des de fa un parell de mesos és pràcticament impossible no sentir a parlar del coronavirus. El contacte amb l’exterior és gairebé mínim i els mitjans de comunicació, que s’han convertit en la principal via per saber què passa a fora, fan esforços per mantenir els ciutadans constantment informats. Però l’allau de notícies pot arribar a sobrepassar el receptor.

A les xarxes socials ens la colen. Això és un fet i no un fake. Segons l’Eurobaròmetre del març del 2018, més del 80% de la població considera les fake news un problema per al seu país i la democràcia. Els joves i els programes d’educació mediàtica, encara minoritaris, són la gran esperança per capgirar la situació. Damaso Reyes és periodista multimèdia (ha publicat al New York Times i el Wall Street Journal, entre d’altres) i director de col·laboracions del News Literacy Project, una organització sense ànim de lucre dels EUA que promou l’alfabetització mediàtica. Més de 17.000 educadors de 103 països fan servir els seus materials. Aquesta setmana ha estat a Barcelona per reflexionar sobre la desinformació al CAC, la UPF i la UAB.

Fa dues setmanes, Facebook va incorporar Maldita.es (i també Newtral) al seu equip de mitjans verificadors. Parlem amb Clara Jiménez Cruz, fundadora d’aquesta web -en vies de convertir-se en fundació- que es dedica a desemmascarar les desinformacions.

La firma tecnològica IBM ha sigut crítica amb el Banc Sabadell. L'empresa estatunidenca, contractada aquest abril per TSB (la filial britànica del Sabadell), considera que l'entitat bancària no va dur a terme suficients proves per evitar el caos informàtic que va impedir que un nombre molt elevat de clients poguessin treure diners dels seus comptes. Així ho reflecteix un informe de la multinacional publicat pel Comitè del Tresor del Parlament del Regne Unit.