El 1939, l’escriptor alemany Thomas Mann va publicar el seu assaig Germà Hitler, en què rebutjava el mite reconfortant que presentava Adolf Hitler com un monstre sobrehumà. En comptes d’això, Mann mostrava Hitler com un home fracassat, mediocre i mandrós, el poder destructiu del qual provenia precisament de la seva ordinariesa. Tot i ser incapaç de mantenir sostingudament un treball i estar aclaparat per les exigències de la vida quotidiana, Hitler posseïa una habilitat extraordinària: la capacitat d’encisar i mobilitzar les masses.

9 d'abril del 1940. Dinamarca és envaïda pels nazis amb molt poca resistència. Hitler permet que el govern legítim segueixi al càrrec i que el monarca Cristià X romangui al país. No es forma un govern titella, però l’executiu passa a ser tutelat i estretament vigilat per Berlín. Davant aquests fets, a Washington, l’ambaixador danès de carrera Henrik Kauffmann (1888-1963) s’oposa des del principi al que considera un vergonyós pacte amb el feixisme alemany i decideix actuar al marge de les ordres de Copenhaguen, des d’on se l’acabarà declarant traïdor.

Les novel·les d’un home les conviccions del qual han trontollat solen ser millors que les novel·les d’un home de conviccions dogmàticament fèrries. En la dissidència, en la passió escindida, en els compromisos ambivalents o bifurcats, la literatura creix més poderosa i lúcida que en la certesa absoluta i la militància.

Un fantasma recorre Europa, i aquesta vegada és el del feixisme. L'auge dels partits d'extrema dreta, nostàlgics dels dictadors feixistes europeus –com Hitler, Mussolini i Franco–, ha provocat un renaixement del revisionisme històric i del blanquejament de les dictadures. A França, una missa celebrada aquest novembre en homenatge al mariscal Pétain, el cap d'estat francès durant el règim de Vichy i col·laboracionista amb el nazisme durant l'ocupació, ha provocat un terratrèmol polític.

L'al·legat antibel·licista que és la novel·la Res de nou a l'oest, d'Erich Maria Remarque, conté algunes de les frases més colpidores sobre la crueltat de la guerra que s'han escrit mai. Publicada la versió catalana el 1930 (Edicions Aymà, traduïda per Joan Alavedra), al capítol VII es pot llegir: "L'horror del front s'enfonsa en el més recòndit de nosaltres mateixos així que li tombem l'esquena; el fiblem amb acudits innobles i ferotges. [...] Allò que diuen els diaris de guerra a propòsit de l'excel·lent bon humor de les tropes, que organitzen ballades a penes surten de la zona del foc, és una xerrameca indecent. No fem pas aquestes coses perquè tenim humor, sinó que tenim humor perquè si no ens rebentaríem…".

"Hitler només tenia un…". Sobre la famosa música del film El pont sobre el riu Kwai –una marxa militar britànica composta el 1914, i que va ser adaptada ad hoc per a la pel·lícula de David Lean i Alec Guinness–, durant la Segona Guerra Mundial i fins i tot moltes dècades després, tots els nens britànics creixien cantant una irreverent cançó per fer mofa del líder nazi. El títol: Hitler has only got one ball (Hitler només té un ou). La lletra completa diu: "Hitler només té un ou / Göring en té dos, però molt petits / Himmler en té alguna cosa semblant / però el pobre Goebbels no en té cap / Hitler només té un ou / l'altre és a l'Ajuntament vell / la seva mare li va robar l’altre / i ara Hitler ja no en té cap".

Les ràfegues de vent intens fan tremolar els arbres que es veuen a través de la finestra del despatx on treballa Richard Flanagan. L'escriptor australià atén l'ARA des de Hobart, capital de l'illa de Tasmània, on va néixer el 1961, hi va créixer i encara hi viu. Tasmània és el teló de fons del seu últim llibre, La pregunta 7 (Periscopi / Asteroide; traducció catalana de Míriam Cano), una hàbil barreja de memòries, assaig històric i literari i llibre de viatges. A partir d'una visita de l'autor al camp japonès de treballs forçats on el seu pare va estar empresonat durant la Segona Guerra Mundial, Flanagan no només en reconstrueix la vida, sinó que rememora els orígens literaris de la bomba atòmica –el primer que la va imaginar va ser el visionari H.G. Wells– i denuncia el passat colonial que va acabar amb els aborígens tasmanians mentre començava a devastar la natura illenca fins arribar a un present en què potser ja no hi ha marxa enrere.

“Això és un miracle, hem descobert un gran artista inèdit. L'únic català i espanyol que va treballar massivament per a la propaganda britànica i dels aliats durant la Segona Guerra Mundial”, afirma el periodista Plàcid Garcia-Planas, que comissaria, amb l'historiador Arnau Gonzàlez, l'exposició Tinta contra Hitler, que es pot veure al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) fins a l'11 de gener. L'artista desconegut és Mario Armengol Torrella (Sant Joan de les Abadesses, 1909-Nottingham, 1995), que va treballar per al govern britànic des del 1941 fins a l'ensorrament del Tercer Reich, la primavera del 1945. Als aliats els va resultar molt més útil com a caricaturista que no pas disparant una arma. Els seus dibuixos van estar durant més de trenta anys en capses a la casa del fill i dels dos nets. Ara, per primera vegada, els pot veure el públic català.

A molt llarg termini, l'oblit és inevitable i fins i tot raonable: és bo que les ferides cauteritzin. Una altra cosa ben diferent és escurçar-ne els terminis, forçar la desmemòria interessadament. En termes polítics, l'oblit deixa de ser llavors raonable i es pot transformar fàcilment en una irresponsabilitat. Permetin-me proposar un exemple extrem. La campanya de Cèsar a l'antiga Ilerda, l'actual Lleida, va ser un episodi crucial de la Segona Guerra Civil romana l'any 49 aC. Va passar ben a prop del meu poble, tot allò, però seria incapaç de declarar-me partidari de Cèsar, del seu rival Pompeu o dels cabdills ilergets. Allí, a la vora del mateix riu, del Segre que els romans anomenaven Sícoris (Verdaguer encara parla de lo Sícoris aurífer), també es va fer efectiu l'inici de la caiguda de Catalunya al final de la Guerra Civil. El gener del 1938 la defensa militar republicana s'havia escapçat a Seròs, a set quilòmetres de la Granja d'Escarp, i el coronel Juan Perea va ordenar que s'abandonés la línia de fortificacions. La meva mare va venir al món al cap de pocs dies, enmig d'aquell ambient caòtic i desesperat. El que va passar després és prou conegut i assumit com a propi... per part d'algunes generacions. Per a d'altres, aquest coneixement comença a ser molt esquemàtic o, en el pitjor dels casos, nul, tal com es pot apreciar en certes melonades que avui expandeix l'extrema dreta amb acne. Tot i fer referència a un mateix lloc, doncs, aquest segon oblit no té cap mena de justificació; d'aquí mil anys ja ho veurem.

El llançament de la bomba atòmica sobre Hiroshima el 6 d’agost del 1945, del qual aquest dimecres fa 80 anys i que va precipitar el final de la Segona Guerra Mundial, no va ser una decisió aïllada ni merament científica: va ser el resultat d’una guerra total al Pacífic que, en les últimes etapes, va assolir nivells de brutalitat gairebé inhumans per part de l’exèrcit imperial japonès. La massacre de Manila, el febrer del 1945, va deixar més de 100.000 civils morts i una ciutat –que havia estat una de les "perles de l’Orient"– reduïda a cendres. Poc després, a Okinawa, la resistència japonesa es va tornar suïcida, i la població civil hi va participar activament, fins i tot amb atacs massius kamikazes. Per al comandament militar nord-americà, aquests episodis van ser un advertiment esgarrifós del que podria implicar una invasió del Japó continental.

Ningú sap on és Boris Cyrulnik i queden només dues hores perquè, en teoria, ofereixi una masterclass al CosmoCaixa de Barcelona. El reputat neuròleg, neuropsiquiatre i escriptor –que està a punt de fer 88 anys– ha sortit a fer un volt després d'esmorzar sense agafar el mòbil. Cada minut que passa creix el neguit entre l'organització d'EDAI, entitat de referència en neurodesenvolupament i salut mental infantojuvenil que ha convidat l'autor a participar en la quarta edició del congrés internacional que organitzen. Cyrulnik ha estat pioner en l'ús del terme resiliència aplicat a la psicologia: ell mateix va haver de posar a prova des de molt petit aquesta capacitat per resistir i afrontar situacions traumàtiques. Nascut a Bordeus el 1937, fill d'una família jueva originària de Polònia, Cyrulnik va perdre els pares –tots dos deportats al camp de concentració d'Auschwitz– i va haver de fugir dels nazis i amagar-se, durant gairebé tres anys, fins que va acabar la Segona Guerra Mundial i la seva vida va deixar de córrer perill.

Un grup de ciutadans s'han acostat aquest dijous al migdia al memorial soviètic de la Segona Guerra Mundial situat al Tiergarten, el cor de Berlín, geogràfic i emocional, per fer onejar banderes d'Ucraïna. Un gest simbòlic que posa l'accent en allò que ha marcat a les capitals europees les commemoracions del 80è aniversari del VE Day, el dia de la victòria i la fi de la Segona Guerra Mundial al continent. I és que tant París, com Londres com el mateix Berlín, la Haia o Varsòvia han commemorat la capitulació de l'exèrcit nazi mirant de reüll Moscou i l'amenaça russa arran de la invasió russa del país veí d'ara fa més de tres anys.

Potser amb més motiu que mai, els protagonistes de l’ascens dels nazis al poder continuen sent objecte d’anàlisi i de debat. És el cas de Leni Riefenstahl (Berlín, 1902 - Pöcking, 2003), la cineasta per excel·lència del Tercer Reich, que protagonitza el documental que inaugura el DocsBarcelona aquest dijous, precisament el dia en què es compleixen vuit dècades del final de la Segona Guerra Mundial a Europa. Riefenstahl, d’Andres Veiel (Stuttgart, 1959), es capbussa durant prop de dues hores en els arxius de la directora d’El triomf de la voluntat i Olímpia, un fons de més de 700 caixes de documents, cartes, pel·lícules i prop de 200.000 fotografies. “Va ser un repte perquè ella era molt manipuladora i, abans de morir, va netejar l’arxiu de documents incriminadors i, per tant, hi faltaven coses”, explica Veiel.

Actriu admirada i icona d'estil, a Audrey Hepburn sempre se l'ha vist envoltada de glamur. La seva infància, un dels episodis més desconeguts de la seva biografia, està força lluny d'aquesta imatge. La guerra, la gana i una mare tirànica i simpatitzant nazi són tres dels elements que van marcar la seva joventut, tal com explica la novel·la gràfica La guerra de Audrey (Planeta Còmic), escrita per Salva Rubio i il·lustrada per Loreto Aroca. El relat arrenca quan l'actriu rep l'oferta d'interpretar Anna Frank a la ficció, una proposta que connecta Hepburn amb les seves pròpies experiències durant la Segona Guerra Mundial als Països Baixos. Tot i que el pare d'Anna Frank, Otto Frank, va suplicar a l'actriu que acceptés el projecte, ella s'hi va negar: no volia reviure els horrors de la seva infància.

El juny de 2020 l'editorial Arcàdia va publicar un recull de textos de la filòsofa hongaresa Ágnes Heller (1929-2019) que duia per títol El món, el nostre món, traduït per Joan Vergés i M. Vicenta Lucas. Amb relació al nostre present immediat, a l'actualitat, hi ha un capítol que em sembla especialment rellevant. Es diu "Els metarelats europeus sobre la llibertat". Tota cultura reposa sobre un conjunt de narracions fundacionals que, amb el temps, acaben tenint un valor quasi axiomàtic. En general fan referència a la manera com ordenem les nostres jerarquies de valors. Com que això ens duria a un ex cursus inacabable ho reduiré a un exemple. La majoria de col·lectius i de persones concretes acostumen a valorar positivament coses com la llibertat i la seguretat, però no tots interpreten que primer va la llibertat i després la seguretat, o a l'inrevés. És només un exemple. Heller té presents els dos pilars de la tradició occidental, l'herència judeocristiana i la grecollatina, i identifica alguns d'aquests metarelats amb relació a la llibertat. El més remot, i també el més decisiu a l'hora de configurar una mentalitat, és el relat del Gènesi bíblic: Déu ens fa lliures perquè, en cas contrari, la moralitat resultaria inconcebible. Pel que fa a la tradició grecollatina, sobre nosaltres graviten les peripècies de la democràcia grega o de la República romana, entre d'altres. Tot plegat ens ha fet ser com som. I ara cal afegir immediatament: per a bé i per a mal...

"Estimada Bianca, finalment se'm presenta l'oportunitat de comunicar-me amb Itàlia amb una certa garantia d'arribada al meu destí", escrivia Primo Levi (Torí, 1919-1987) a la seva amiga Bianca Guidetti Serra quatre mesos després de ser alliberat, per part de l'Exèrcit Roig, del camp d'extermini d'Auschwitz, on va passar deu mesos que després van motivar la seva futura i celebrada trilogia autobiogràfica formada per Si això és un home (1947), La treva (1963) i Els enfonsats i els salvats (1986), reunits en català a Trilogia d'Auschwitz (Edicions 62, 2005; traducció de Francesc Miravitlles). "Igual que els pocs companys italians supervivents, soc viu de miracle", continua la carta, enviada des de Katowice (Polònia). Levi, que en aquells moments tenia només 25 anys, hi explica per primera vegada com se sent havent sobreviscut a l'experiència al camp de concentració nazi.

"És el jugador més estrany que ha jugat mai a beisbol", deia Casey Stengel, un dels millors entrenadors i dirigents de la història del beisbol dels Estats Units sobre Morris Moe Berg. No li faltava raó. Quan estava de viatge amb el seu equip, comprava tota la premsa local i cada dia llegia uns deu diaris. Portava llibres en grec clàssic i va guanyar concursos de ràdio en què calia respondre preguntes de coneixement general. Moe Berg era un jugador de beisbol tan diferent dels altres que va acabar fent d’espia i saltant en paracaigudes darrere de les línies enemigues durant la Segona Guerra Mundial.

El 24 d’agost del 1944, quan passaven pocs minuts de les nou del vespre, La Nueve, una unitat d’uns 160 homes, la gran majoria espanyols i integrats en la 2a Divisió Blindada del general Leclerc, va arribar a la plaça de l’Ajuntament d’un París ocupat pels nazis. Van ser els primers. Aquest dissabte i diumenge, la capital francesa els ret homenatge amb desfilades, concerts i actes institucionals amb la presència de l'alcaldessa de París, Anne Hidalgo, i el president Emmanuel Macron.

Integrant de la marina italiana ja des dels anys 30, Salvatore Todaro va comandar diferents submarins feixistes dels que atacaven posicions republicanes durant la Guerra Civil Espanyola. Una part de la seva biografia que no s'explica a El bon italià, la pel·lícula d'Edoardo De Angelis que recorda la gesta clau d'aquest militar: durant la Segona Guerra Mundial va arriscar la integritat de la seva tripulació per salvar els nàufrags d'unes naus enemigues que ell mateix havia manat torpedinar. Interpretat per Pierfrancesco Favino, un dels actors més rotunds del cinema italià contemporani, el personatge de Todaro s'erigeix en un heroi moral que roman fidel a uns principis, els de la llei del mar, per sobre d'interessos patriòtics, posicionaments ideològics o ordres dels seus superiors.

El ministerio de la Guerra Sucia s’obre amb un cartell en què se’ns informa que el que veurem a continuació està basat en fets reals. I, en un sentit estricte, no menteix: el nou film de Guy Ritchie té el seu punt de partida en els documents de Winston Churchill desclassificats el 2016, en els quals es confirmava que, a l’inici de la Segona Guerra Mundial, el primer ministre britànic va ordenar la creació d’un esquadró clandestí per dur a terme missions que no s’ajustaven als paràmetres de la diplomàcia internacional. El mateix Churchill apareix com un personatge, igual que Ian Fleming, que suposadament es va inspirar en el líder d’aquest escamot per modelar el seu James Bond.