Jere Mateo va arribar nedant a la platja de Portpatrick, un poblet preciós de la costa escocesa. Els veïns van veure'l sortir del mar cansat sense entendre d'on venia. "Vinc d'Irlanda nedant", els va dir. Mateo feia dotze hores que nedava creuant l'estret del nord, d'Irlanda del Nord a Escòcia, superant les baixes temperatures, les marees i les meduses. "Em van aplaudir. Estava tan content que vaig oblidar-me dels meus problemes per caminar i vaig caure", explica rialler. S'acabava de convertir en tot just la 177a persona que feia aquesta travessia en solitari. El primer català i la segona persona amb mobilitat reduïda. I el primer amb danys cerebrals. "Va ser màgic. Durant aquelles hores nedant vaig poder pensar molt, endreçar moltes idees. Vaig sortir en pau amb mi mateix", afegeix.

La policia d’Irlanda del Nord investiga com a delicte d’odi la crema d’una foguera a Moygashel amb la representació d’una pastera amb dotze maniquins amb armilles salvavides i un cartell amb el lema “Stop the boats” [Aturem les pasteres]. Moygashel és un petit poble del comtat de Tyrone, uns 75 quilòmetres al sud-oest de Belfast. La representació, que coronava la pila de pales amb què tradicionalment es fan aquestes fogueres, és una referència directa a l'arribada de refugiats a través del canal de la Mànega. El lema "Stop the boats" el va encunyar l'anterior govern britànic, presidit pel conservador Rishi Sunak.

"Escriure és com fer una salsa i anar-la destil·lant, o reduint, per buscar el gust més ric i intens. I la resta ho descartes", explica el periodista i escriptor Patrick Radden Keefe. Té clar que vol enganxar el lector, que per fer-ho necessita tenir una bona història i els personatges adequats però, sobretot, explicar-la de la millor manera. Escriu pensant en un novaiorquès que agafa el New Yorker, el setmanari en què publica, mentre viatja en metro: "La meva feina és atrapar-lo amb el primer paràgraf i no deixar-lo anar fins al final". L'autor de llibres de periodisme en profunditat com Canalles, L'imperi del dolor i No diguis res ha conversat aquest dilluns al migdia amb bona part de la redacció del diari ARA i hi ha compartit les seves receptes per al periodisme d'investigació, i el seu gust per les metàfores culinàries.

La irlandesa Audrey Magee (Enniskerry, 1966) va debutar com a novel·lista amb The undertaking (2014), que va ser finalista del Women’s Prize for Fiction i l'Irish Book Award i que aviat tindrà adaptació cinematogràfica. Vuit anys després va arribar La colònia, que ara publica en català Edicions del Periscopi amb traducció de Josefina Caball (en castellà l'edita Sexto Piso). Part de la història passa en una illa remota de parla irlandesa, on arriben un pintor anglès i un lingüista francès que tenen molt clar, potser massa, què els convé als habitants de l'illa. Entremig s'escolen notícies de les bombes i els trets als carrers d'Irlanda del Nord el 1979.

Una bona sèrie policíaca ha de tenir la qualitat de convertir-se en addictiva. Line of duty, segurament, és un dels millors exemples de l'adrenalina que genera una sèrie d'aquesta mena. Des que es va acabar –l'esperança que Jed Mercurio acabi fent una setena temporada mai desapareix del tot– són moltes les ficcions que han presentat candidatura per ser-ne l'hereva. Cap hi ha estat tan a prop com Blue lights, que aquest dimecres estrena la seva segona temporada a Movistar+. Si a Line of duty la temàtica principal era la corrupció policial, Blue lights se centra en la vida criminal d'Irlanda del Nord 26 anys després de l'inici del procés de pau. Les conseqüències del conflicte armat encara són molt presents en el dia a dia dels nord-irlandesos.

El Tribunal Superior de Justícia d'Irlanda del Nord, a Belfast, ha desmuntat aquest dimecres a la tarda la pedra angular de l'anomenada Legacy act (una mena d'amnistia sobre els delictes de sang no resolts comesos a Irlanda del Nord). Amb aquest articulat el govern britànic volia posar punt final als processos per crims comesos durant el període dels Troubles (1965-1998), a causa de la violència sectària entre republicans i unionistes.

Una setmana després que la parella que formen Mary Lou McDonald i la ministra principal d'Irlanda del Nord, Michell O'Neill, màximes líders del Sinn Féin, assegurés a Londres que el referèndum d'unificació de l'illa tindrà lloc abans del 2030, el líder del Partit Democràtic Unionista (DUP), Jeffrey Donaldson, ha descartat qualsevol possibilitat en aquest sentit. De fet, en conferència de premsa a Londres, Donaldson ha assegurat aquest dilluns que l'acord a què ha arribat el seu partit amb el govern de Rishi Sunak, i que ha fet viable la restauració del poder de Belfast després de dos anys de paràlisis i la històrica fita d'una ministra principal republicana, ancora més Irlanda del Nord al Regne Unit.

El referèndum sobre la unificació d'Irlanda és a tocar, creuen els republicans de l'illa. Tindrà lloc "aquesta dècada", ha vaticinat dijous a migdia a Londres Mary Lou McDonald, presidenta del Sinn Féin, que ha arribat a la capital britànica acompanyada de la flamant ministra principal d'Irlanda del Nord, Michelle O'Neill.

Mentre la política espanyola manté el fantasma del terrorisme en permanent respiració assistida com a principal argument de la dreta i l’extrema dreta per salvaguardar l’essencialisme patriòtic, Michelle O’Neill és elegida primera ministra del nord d’Irlanda i la retraten sota una foto de Martin McGuinness aplaudint. Martin McGuinness (1950-2017), considerat no fa tants anys un dels arquetips del terrorisme de l’IRA, que va tenir prou cintura per portar-hi una pistola i per negociar amb empatia, per fer-se amic del seu principal enemic, el líder unionista protestant Ian Paisley, compartir-hi el nivell més alt de govern i fer avançar el vell Ulster barallat amb ell mateix cap a la convivència i la prosperitat. El film El viatge (The journey, 2016), de Nick Hamm, narra molt bé aquella harmonia personal entre contraris que es projectarà sobre una societat i un país.

Després de dos anys d'espera pel boicot del Partit Unionista Democràtic (DUP) a la formació de govern com a protesta pels acords del post-Brexit, Michelle O'Neill, de 47 anys, líder del Sinn Féin a Irlanda del Nord i vicepresidenta del partit republicà, que aspira a la reunificació de l'illa, ha sigut escollida aquest dissabte a primera hora de la tarda ministra principal de la província. És, sense embuts, un fet excepcional. I és la primera vegada que passa en 103 anys d'història, des de la partició de l'illa en els 26 comtats del sud i els sis del nord. El palau de Stormont, als afores de Belfast, seu del Parlament nord-irlandès, construït pels protestants per acollir una assemblea només de protestants, veu ara com una política d'arrels i tradició catòliques ocupa el màxim càrrec de l'autogovern del país.

Dos anys de paràlisi institucional a Irlanda del Nord s'estan a punt d'acabar. Probablement. Aquest dimarts a la matinada, el líder de Partit Democràtic Unionista (DUP), Jeffrey Donaldson, ha anunciat que la formació donava llum verda a un nou acord post-Brexit amb Westminster, cosa que implica el retorn dels unionistes al govern compartit de la província. Amb tot, el pacte encara es podria esgarriar fins que se sàpiga la lletra petita del compromís entre el DUP i Downing Street. Les pròximes 48 hores seran decisives.

El Sinn Féin ha tornat a fer història a Irlanda del Nord aquest cap de setmana, un cop sabuts tots els resultats de les eleccions locals. Per segona vegada consecutiva, com ja va passar l'any passat als comicis a l'Assemblea de Stormont (el Parlament nord-irlandès de Belfast), els republicans han quedat per davant del Partit Democràtic Unionista (DUP). L'èxit ha sorprès els mateixos triomfadors, que si bé tenien les enquestes molt a favor, no havien calculat una resposta de l'electorat tan rotundament positiva.

Política de la pastanaga, no pas del pal. Ha sigut el missatge que el president dels Estats Units, Joe Biden, ha dut aquest migdia al nou campus de Belfast de la Universitat de l'Ulster, on ha celebrat el 25è aniversari de la signatura dels Acords de Pau de Divendres Sant, que es van complir dilluns passat.

Passejant per Shankill Road, a l'oest protestant de Belfast, Robert Campbell, exmilitant de l'Ulster Voluntary Force (UVF), comentava a aquest corresponsal: "Fins que no ens morim tots els de la nostra generació, els que vam prendre part en la lluita armada, la veritable reconciliació no serà possible". Tenia 15 anys quan, seguint les passes del pare, el Robert va ingressar en un dels grups paramilitars unionistes que durant tres dècades va fer la guerra a l'Exèrcit Republicà Irlandès (IRA). Es va estar a la presó del 1977 al 1992.

La violència ha tornat a sacsejar Irlanda del Nord quan ja fa més d'un any que no hi ha govern a Belfast, a causa de la negativa dels unionistes a formar-ne part per les tensions derivades del Brexit. El detectiu en cap de la policia nord-irlandesa, John Caldwell, va rebre dimecres a la nit diversos impactes de bala quan abandonava les instal·lacions del club Youth Sport Omagh, al comtat de Tyrone. Traslladat a un hospital de Derry, està en condició crítica però estable.

Un exsoldat britànic ha estat declarat culpable aquest divendres de l'homicidi involuntari d'un ciutadà catòlic a Irlanda del Nord el 1988 durant els anys més durs del conflicte armat. David Holden, de 53 anys, que aleshores en tenia 18, es converteix en el primer veterà de l’exèrcit del Regne Unit condemnat per un delicte dels qualificats històrics, que s’havien de perseguir judicialment segons es va recollir en l'Acord de Pau del Divendres Sant del 1998. L'any vinent tindrà lloc una nova sessió en què es determinarà la pena que haurà de complir.

Són esbojarrades i es fiquen en els problemes més surrealistes, però les Derry girls –o, el que és el mateix, l'Erin, l'Orla, la Clare, la Michelle i el James– han enamorat tots els espectadors que s'han acostat a aquesta sèrie irlandesa que es pot veure a Netflix. Després de mig any d'espera –al Regne Unit es va estrenar al maig–, la plataforma per fi incorpora la tercera i última temporada d'aquesta comèdia que es mira l'època més dura del conflicte d'Irlanda del Nord, als anys 90, des d'un punt de vista humorístic.

Carles III ha passejat aquest dimarts per Irlanda del Nord –el primer rei britànic que hi posa els peus en 77 anys–, i en el discurs de resposta a les condolences rebudes dels membres de l'Assemblea de Stormont –inclosos els republicans del Sinn Féin– ha etzibat, entre d'altres, una declaració que xoca amb la història: "En els anys des que va començar la seva llarga vida de servei públic, la meva mare va veure que Irlanda del Nord passava per canvis transcendentals. Durant tots aquests anys, no va deixar mai de pregar pel millor dels temps per aquest lloc, i per la seva gent, les històries de la qual coneixia, els dolors de la qual havia sentit la nostra mateixa família [evocant així l'assassinat per part de l'IRA de lord Mountbatten, el 1979]". Carles estava molt unit a lord Mounbatten, oncle avi del rei i confident proper, i cosí d'Elisabet II. El rei, esclar, s'hi havia de referir.

David Trimble, ex primer ministre d’Irlanda del Nord i un dels coarquitectes dels Acords de Pau de Divendres Sant (1998), ha mort aquest dilluns als 77 anys. Trimble, un representant de la línia dura favorable a la corona britànica, va ser el primer polític de la província que va ocupar el càrrec, entre els anys 1998 i 2002, després que es fes viable la proposta d'un govern compartit. Trimble va ser un unionista convençut que, malgrat tot, amb els pas dels anys es va atrevir a comprometre’s per arribar al final de la violència, i va portar el seu Partit Unionista de l’Ulster (UUP) a la taula de negociació de Stormont, la seu de l’assemblea. Segons el comunicat en què la família ha anunciat el decés, Lord Trimble ha mort després d’una breu malaltia.

Boris Johnson busca la guerra amb la Unió Europea (UE). La guerra comercial. O, si més no, de moment, l'amenaça d'una futura guerra comercial. La seva ministra d'Exteriors, Liz Truss, ha presentat aquest migdia a la Cambra dels Comuns les idees bàsiques que inclourà en un futur projecte de llei que permetria, un cop aprovat, suspendre unilateralment parts del Protocol del Brexit d'Irlanda del Nord, signat el novembre del 2019 entre el premier i Brussel·les. S'oficialitza així el camí del trencament amb la UE, i el camí dels fets consumats, que busca fer marxa enrere en el rumb que el mateix Johnson va establir fa dos anys i mig. "Continuem oberts a una solució negociada, però la urgència de la situació fa que no ens podem permetre el luxe d'endarrerir-nos més", ha dit Truss.