The Konrads, The Riot Squad, el folk psicodèlic, el glam rock, el soul, el funk, The Thin White Duke, Berlín, els anys pop, Tin Machine, la música electrònica... La cronologia musical de David Bowie (1947-2016), que abraça quasi sis dècades, mostra una versatilitat fora de sèrie, una capacitat de mutació a l’abast de molt pocs mortals. El juny del 1972, en plena eclosió del glam rock, Bowie va treure’s de la màniga un alter ego: Ziggy Stardust, el rocker alienígena que li va propiciar fama eterna amb l’àlbum The rise and fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars. Aquell look tan extravagant i androgin de Bowie –que va ser un dels primers a trencar les barreres de gènere– va captivar el públic. També un fotògraf japonès que estava de pas a Londres, on havia anat a fer una sessió de fotos amb Marc Bolan, el cantant de T-Rex. Però Masayoshi Sukita (Nogata, 1938) no podia treure’s del cap un pòster que havia vist pel carrer. “En aquell moment jo no sabia qui era. Així que vaig preguntar al conserge de l’hotel on m’allotjava qui era Bowie. Em vaig quedar tan impressionat per aquella imatge que vaig saber que havia d’assistir a un dels seus concerts”, explica Sukita, de 87 anys, via e-mail des del Japó. El que llavors encara no sabia era que aquell pòster li canviaria la vida.

Les obres de Helmut Newton (1920-2004), un dels grans fotògrafs de moda del segle XX, no deixen ningú indiferent. Allà on s'exposen, el debat està servit: les dones que hi apareixen, ¿són guerreres o unes víctimes? El mateix Newton, ¿era un aliat o un fetitxista que no tenia aturador a l'hora de fer realitat les seves fantasies? La Fundació Marta Ortega Pérez dona una oportunitat formidable per debatre-ho amb una gran exposició titulada Helmut Newton. Fact & Fiction, que s'inaugura aquest dissabte al seu espai al port de la Corunya i que estarà oberta fins a l'1 de maig del 2024.

A la vida hi ha dues maneres de llegir un llibre: abans de veure la telesèrie o després. També s'hi val amb el cinema. Les pel·lícules i les sèries se'n van, però els llibres romanen (perdó per parafrasejar així l'Eclesiastès). En el cas de la novel·la de Walter Tevis El hombre que cayó a la Tierra (Alfaguara, 2023), he de dir que el llibre l'he llegit molt temps després de veure la pel·lícula; però tot seguit l'he tornat a veure, i d'aquesta manera m'he adonat (com sempre) que, si m'agrada un llibre, no hi ha adaptació a cap altre llenguatge artístic (cinema, teatre, televisió, còmic, música...) que em faci sentir el mateix. Tan sols les persones poden fer-ho amb la mateixa força. Els llibres són el que tenim per apropar-nos a les persones sense haver de suportar-les.

Bruce Springsteen explica al llibre de memòries Born to run que quan va començar a compondre sobre el que seria el disc Nebraska (1982) guiaven la seva imaginació músics com Bob Dylan, Woody Guthrie i Hank Williams, les pel·lícules de Terrence Malick, el film La nit del caçador de Charles Laughton, les novel·les negres de James M. Cain i els contes d'estil gòtic nord-americà de Flannery O'Connor, l'autora de The river, el relat que després convertiria en cançó PJ Harvey. El cinema i la literatura, doncs, han marcat notablement l'obra de Springsteen, que es va inspirar en el protagonista de la novel·la El raïm de la ira (1939) de John Steinbeck per titular el disc The ghost of Tom Joad (1995). El mateix músic de Nova Jersey admet que havia arribat al llibre de Steinbeck a través de l'adaptació cinematogràfica que n'havia fet John Ford el 1940, i que tant l'havia influït durant la composició del disc Darkness on the edge of town (1978). En qualsevol cas, Springsteen va estirar el fil de l'explotació de la classe treballadora i dels desposseïts que denunciava la novel·la per explicar el mateix però en el context de desindustrialització i deslocalització dels anys 90. The ghost of Tom Joad, per tant, és un bon exemple d'adaptació musical d'un material l'origen del qual és literari. També ho són els 10 discos que es comenten tot seguit, i que poden ser la banda sonora perfecta per Sant Jordi.

'Blonde'

La controvertida mirada sobre Marilyn Monroe del biopic Blonde és l'estrena més comentada de la setmana, que ja està disponible a Netflix. A la crítica de l'ARA, Maria Adell apunta que al director Andrew Dominik "no sembla interessar-li el talent de Monroe com a actriu o les seves característiques singulars com a estrella (...), sinó la seva condició d'imatge eternament reproduïble i, per tant, consumible i d’un sol ús". En canvi, Adell lloa "l'increïble exercici de transmutació actoral" de l'actriu Ana de Armas, que es converteix en Marilyn i, alhora, insufla vida, emoció i calidesa a aquesta imatge gastada, grapejada per tots". En el darrer Festival de Sant Sebastià vam parlar sobre Blonde amb Dominik i De Armas, que assegura que a Hollywood "és tan difícil aconseguir bons papers com tenir una vida privada".

]]>

D’entrada, el més lògic seria creure que David Bowie és un narrador poc fiable: massa girs estilístics, massa alter egos, massa ficció aplicada damunt de la seva persona. Però, tal com demostra Moonage daydream, en realitat no hi ha ningú millor que l’autor de Space oddity per explicar-se a ell mateix. Brett Morgen, director de documentals com ara El noi que va conquerir Hollywood (2002), sobre el productor Robert Evans, i Cobain: Montage of heck (2015), ha tingut l’autorització dels familiars de Bowie per accedir al llegat audiovisual de l’artista, i editar-lo com cregués més convenient. Un privilegi i un repte que el cineasta californià intenta resoldre com qui aboca damunt la taula un puzle de 10.000 peces. No totes li encaixen, i el resultat no és tan exhaustiu com els 140 minuts de metratge ens volen fer creure, però hi ha certa bellesa caòtica en el remix que Moonage daydream fa de la biografia de Bowie, fragmentant i superposant pells, màscares i etapes de la trajectòria del músic i deixant que sigui la seva veu la que doni un fil conductor als seus canvis d’identitat i rumb.

]]>

“Viure per sempre!”, cantava Irene Cara a la pel·lícula Fama (Alan Parker, 1980), i insistia: “M’adoraran”. Billy Joel, menys entusiasta, deia a The entertainer: “Pot ser que hagi conquerit els vostres cors, però conec el joc i sé que oblidaràs el meu nom”. La fama i les penyores de l’ofici de músic són també dos dels temes que planen sobre el disc Motomami, de Rosalía, concretament a les cançons La fama i Genís. Són temàtiques recurrents a la història de la música. La mateixa Rosalía, alineant-se amb el somni d’Irene Cara, anhelava la part més material de l’èxit a Milionària: “Que jo sé que he nascut per ser milionària / que em tanquin el Louvre així com el Macba”. Però tres anys després admet que la fama no és de fiar. I a Genís, remenant el batut del sacrifici, lamenta que un dels peatges per ser artista sigui “estar on no vol ser”, allà on no hi ha pau “entre estrelles i xeringues”.

]]>

De discos plens de bones cançons n’hi ha a grapats. Els llegendaris, en canvi, són una elitista minoria. El que diferencia els uns dels altres no és la suma de números 1, ni tan sols l’èxit de vendes. El que crea el mite és la vigència i influència en la cultura popular posterior. The rise and fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars, de David Bowie, és un d’aquests discos que avui dia encara és revolucionari. El seu impacte ressona cinquanta anys després, en l’aniversari, aquesta setmana, d’aquesta obra descomunal i decisiva. Pot haver-hi debat de si, cançó per cançó, és el millor disc de Bowie (a Hunky Dory hi ha rival) però no en la seva transcendència. En una escala global que s’escapa de la música, com passa amb el What’s going on de Marvin Gaye o el London calling de The Clash, tots dos companys de dècada, són discos que van més enllà d’acords i melodies boniques per convertir-se en fenòmens socials que canvien l’art de masses per sempre.

]]>

La setmana que acaba, amb Thaïs Gutiérrez

Apunts sobre què hem vist, sentit, degustat i, en definitiva, viscut en els últims 7 dies.

He dinat a l’Ikoria Izakaya, la taverna japonesa que hi ha davant del Mercat de Santa Caterina. Amb la cuina oberta i una gran barra al davant, el restaurant ofereix una carta amb propostes que van des del sushi i sashimi -espectaculars!- a plats elaborats amb ingredients de primera. No us perdeu el mochi sakura per postres.

]]>

Una espectacular actuació de la gira de Ziggy Stardust és la porta d'entrada del monumental Moonage daydream, de Brett Morgen, el primer documental sobre David Bowie que compta amb la benedicció de la família i que, per tant, ha pogut accedir a l'arxiu personal del músic i rescatar material impressionant que no s'ha vist mai. El resultat és una obra aclaparadora pel volum d'imatges i documents sonors, una veritable capbussada en la música de Bowie però, sobretot, en la seva filosofia vital i creativa.

]]>

Quan es compleixen cinc anys de la mort de David Bowie a causa d'un càncer de fetge, la seva viuda, la model Iman, ha volgut recordar-lo en una entrevista a l'edició britànica de la revista Harper's Bazaar. "El David està en els cors i les ments de tot nosaltres cada dia", assegura la supermodel sobre com ha afectat la família la desaparició del cantant. Iman explica que, cinc anys després de la mort del seu marit, està convençuda que mai més es tornarà a casar. "Era amor verdader. La meva filla em va preguntar si alguna vegada em tornaria a casar i li vaig «mai»", explica a l'entrevista.

]]>

El dissenyador japonès Kansai Yamamoto, conegut per vestir el músic britànic David Bowie, ha mort als 76 anys després de ser diagnosticat de leucèmia, segons ha informat aquest dilluns la seva filla, l'actriu Mirai Yamamoto. "El 21 de juliol el meu pare, Kansai Yamamoto, va morir a l'edat de 76 anys. Va deixar aquest món en pau, envoltat dels seus éssers estimats", ha informat Yamamoto a través d'una publicació al seu perfil de la xarxa social Instagram, en la qual dedica un sentit adeu al seu progenitor.

]]>

Beethoven llegia, i això li va permetre triar un poema de Schiller, An die Freude, per musicar-lo a l’últim moviment de la Novena simfonia. Schubert va llegir els poetes romàntics del seu temps -també Goethe- i va agafar-ne textos per fer moltíssimes cançons. Wagner coneixia molt bé la literatura medieval alemanya, i això li va servir per restaurar els mites dels nibelungs a les seves òperes. Brahms devia haver llegit Hölderlin, perquè va compondre una gran partitura amb el text del Cant del destí, del llibre Hiperió, o l’eremita a Grècia. Debussy havia llegit Mallarmé i Maeterlinck, i en va fer dues obres de molta categoria: L’après-midi d’un faune i Pelléas et Mélisande. A Bernstein li agradava Candide, de Voltaire, i a Britten La mort a Venècia, de Thomas Mann, i en van fer sengles òperes. Fins i tot Carl Orff, que era filonazi, coneixia els carmina goliàrdics, i en va fer una obra extraordinària, molt escoltada arreu. Etcètera.

]]>

El cineasta britànic Nicolas Roeg ha mort aquest dissabte als 90 anys, segons han confirmat fonts familiars en diversos mitjans britànics. Roeg, nascut a Londres el 15 d'agost del 1928, va dirigir pel·lícules com l'inquietant 'thriller' 'Amenaça a l'ombra' ('Don't look now', 1973), protagonitzat per Julie Christie i Donald Sutherland, i 'L'home que va caure a la Terra ('The man who tell to Earth', 1976), en què David Bowie interpretava un extraterrestre.

]]>

Homes amb cabells llargs, on s'és vist, van pensar molts a l’Anglaterra dels anys 60, mentre deixaven la tassa de te a la taula braser folrada de tapets i es recuperaven de l’esglai. Serrells espessos per sobre dels ulls, clatells peluts. Eren els Beatles, i el seu pentinat 'mop top' sí que era un pentinat, tot i que les generacions més grans els acusaven, precisament, d’anar despentinats. Aquell tall de cabells es va convertir en una icona de la revolució cultural dels anys 60. Pau, amor i rebel·lia, tot concentrat en una manera de dur els cabells. Quan els periodistes els preguntaven d’on havia sortit el seu pentinat, els quatre músics, insolents, contestaven: “Del nostre cuir cabellut”. En realitat, l’artífex de l’estètica sembla que va ser Astrid Kirchherr, la xicota del cinquè 'beatle', Stuart Sutcliffe. Abans del 1960 els Silver Beetles, com es deien llavors, es pentinaven amb gomina, amb els cabells enrere com l’Elvis. Però un dia Kirchherr va pentinar el seu nòvio endavant per tapar-li les orelles, que pel seu gust eren massa grosses. Els altres companys van imitar-lo i van mantenir el pentinat fins i tot quan el cinquè 'beatle' va sortir del grup. Tot això i més anècdotes ho explica el perruquer Leslie Cavendish al seu llibre de memòries, publicat recentment, 'El peluquero de los Beatles' (edicions Urano). Ell, que va irrompre en la vida de Paul McCartney quan els Beatles ja eren els Beatles i duien aquest pentinat tan distintiu i carregat de missatges però va ajudar-los a ser una mica més lliures.

]]>

Quan David Bowie va decidir gravar el que malauradament seria el seu últim disc en vida, Blackstar (2016), va reclutar el combo de jazz liderat pel saxofonista californià Donny McCaslin. Amb Ben Monder (guitarres), Jason Lindner (teclats), Mark Guiliana (bateria) i Tim Lefebvre (baix), el grup va ser clau en la creació de l’ambient jazzístic fosc i malsà característic del treball que va precedir la mort del duc blanc, per sorpresa, dies després de la seva publicació.

]]>

Què hi pinta Yung Beef desfilant a la setmana de la moda a París? Doncs és només un dels últims exemples que mostren que moda i música dinamiten les fronteres culturals. I és que quan dues formes d’expressió artística xoquen, comparteixen espais i creadors o simplement s’inspiren i es reinterpreten, el resultat és emocionant i sovint provocador, alhora que pot ser intrusiu. Aquest espai de fricció creativa ha donat moments que queden gravats en la memòria col·lectiva: des dels sostenidors cònics de Madonna fins als pantalons-globus de Bowie, passant pel vestit-entrecot de Lady Gaga. Tanmateix, la relació entre músics i el món de la moda ha evolucionat: de ser muses dels dissenyadors i creadors de tendències a capitalitzar tota aquesta influència per convertir-se en empresaris, directors artístics, models i, fins i tot, dissenyadors.

]]>

Sala Barts

3 de novembre

Quan estem a prop que es compleixin dos anys de la mort de David Bowie, el seu llegat continua sent objecte de tota mena d'homenatges, com el que porten a terme els Holy Holy, un supergrup britànic format per retre homenatge al repertori d'entre el 1969 i el 1973 que aquest divendres va actuar a la sala Barts dins la programació del 49 Festival de Jazz de Barcelona. A l'escenari hi havia dos grans noms: Tony Visconti (baix), un dels productors de capçalera de Bowie al llarg de tota la seva trajectòria, i Mick 'Woody' Woodmansey (bateria), l'únic supervivent dels Spiders from Mars, la banda que va acompanyar el britànic en aquella eclosió de glam-rock de principis dels 70 en discos com 'The rise and fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars' (1972) i 'Aladdin Sane' (1973).

]]>