"La revolució vindrà desorganitzada o no vindrà", escriu Enric Casasses (Barcelona, 1951) al seu nou llibre, La policia irà de bòlit (Documents Documenta, 2025). El volum, amb dibuixos de Tura Sanglas i amb coberta d'un "blau mosso d'esquadra", porta el lector fins a la muntanya russa d'emocions viscudes després del referèndum de l'1 d'octubre del 2017. Casasses, que acaba de ser reconegut amb el premi Jaume Fuster a la seva trajectòria, ens rep en un xamfrà de l'Eixample per parlar del seu esperit de protesta i del sentit de l'humor que impregna bona part de la seva obra. Va créixer a la Barcelona de la postguerra, fill dels químics Enric Casassas i Simó i Pepita Figueras i Cros, que van inocular l'amor per la literatura tant a ell com a les seves germanes, Anna i Maria, que s'han dedicat a la traducció i al disseny gràfic, respectivament.

Enric Casasses (Barcelona, 1951) acaba de ser proclamat guanyador del 25è premi Jaume Fuster, votat anualment pels socis de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, i que ha distingit en anteriors edicions l'obra de Jesús Moncada, Joan Margarit, Narcís Comadira, Antònia Vicens i Antonina Canyelles, entre d'altres. La proposta literària de Casasses, poeta, traductor, articulista i narrador, s’ha expandit en una trentena llarga de llibres i discos –entre els quals destaquen els que ha fet amb Pascal Comelade– i en centenars de recitals.

"Sobre Gaudí, us diré que hauria estat l'home –l'únic home del món– capaç de fer la catedral de Nova York si aquesta ciutat hagués considerat indispensable tenir la catedral proporcionada al seu volum i al seu esperit. Gaudí és l'últim arquitecte espiritualista, de sensibilitat religiosa, de la història de l'arquitectura". Aquestes paraules de Josep Pijoan –arquitecte, crític i historiador de l'art– sobre Antoni Gaudí es poden llegir a l'homenot que Josep Pla va dedicar a l'artífex de la Pedrera i la Sagrada Família.

Quan, de petita, llegia El petit Nicolàs, una de les coses que més m'agradaven eren els noms dels seus amics. De fet, quan em vaig quedar embarassada del meu fill, ràpidament els vaig repassar, per si algun em servia, però em va semblar que el meu desig d'homenatjar Sempé (i Goscinny, també, però sobretot Sempé) seria una penitència per a ell. No eren noms especialment comuns, diria que ni tan sols a França. Hi havia l'Eudes, el Clotaire, l'Agnan (que era un autèntic pilota! No sé per què, això sempre ho recordo) o el Maixent, que encara ara no sé com s'ha de pronunciar. També hi havia el Joachim, que era una mica preferit perquè el meu pare i un dels meus germans se'n diuen, i em cridava l'atenció l'exotisme d'escriure-ho amb "ch". Però el nom que més m'agradava, sens dubte, era el del millor amic del Nicolàs, l'Alceste. El recordo com un nen tranquil i bastant gros, a qui posaven sovint de porter perquè, pel seu volum, feia més difícil marcar. Li agradava molt menjar, al pati sempre portava un bon berenar que li deixava les mans greixoses. Jo li envejava especialment els "pain au chocolat", que havia tastat alguna vegada a França, quan els estius travessàvem la frontera per anar a comprar a un supermercat francès, una de les meves tradicions familiars preferides. En aquella època, a Barcelona, com a molt podies aspirar a comprar-te una napolitana de xocolata que no s'havia acostat a la mantega ni per casualitat.

Joan Salvat-Papasseit continua "escopint a la closca pelada dels cretins" cent anys després de morir, amb només 30 anys, a conseqüència de la tuberculosi. A pocs metres del carrer Argenteria, on va passar els últims dies l'autor de Poema de la rosa als llavis, al Palau Requesens de Barcelona –i seu de la futura Casa de les Lletres–, l'escriptor barceloní ha rebut un homenatge que ha avançat des de l'eufòria i la correcció institucional fins a l'esperit juganer d'Enric Casasses i Pascal Comelade, que han tancat l'acte amb un concert-recital memorable.

Després de la petita pausa de les festes nadalenques, la maquinària del sector editorial torna a posar-se en marxa, i no deixarà de fabricar llibres fins poc abans de Sant Jordi. El primer trimestre és un dels més intensos de l'any, i aquest 2023 no serà cap excepció. Fem una tria de 50 dels títols més esperats de la temporada –n'hi podria haver molts més, però per qüestions d'espai cal acotar la tria– i els endrecem en funció dels temes que exploren.

“De’n Pau Riba, Erro: Erro des del meu central refugi / en solitària condemna”, va recitar el poeta Enric Casasses divendres a l’avinguda de la Catedral de Barcelona. Va ser el toc d’inici d’un homenatge a Pau Riba protagonitzat per “músics i poetes de la seva corda”, tothom compromès amb l’esperit imprevisible d’un geni capaç de ser estripat i tendre en el mateix vers. Tal com havia explicat el poeta Oriol Sauleda, hi van sonar “cançons inèdites, tendres, profundes, plenes de l’amor senzill” per reivindicar “un Pau genial lletraferit, creador de cançons i a favor de la humanitat” sis mesos després de la seva mort.

La memòria em comença a fallar, però recordo una trobada fortuïta amb l’Enric Casasses, al Paral·lel, a principis dels anys 70 (ell encara no era ningú en el món poètic català, almenys en l’oficial). Sortia d’un bar amb grans finestrals i porta de vidre antic. Jo hi entrava, i vam topar de cara. Em va agafar del braç i em preguntà, amb ulls un pèl extraviats: “Encara existim?” La pregunta era pertinent, perquè en aquella Barcelona grisa i perillosa, hostil a la cultura lliure que delejàvem, no existíem gaire. No sé què vaig contestar, però és igual, la pregunta era metafísica i quedava penjada en l’infinit. Ell ha treballat prou per constituir una obra que ja existeix, i s’expandeix, i ha anat existint amb aprofitament, diria. Ha fet com les velles cosidores del Maresme (no sé si a L’Escala també ho feien), que en el bon temps s’asseien a fer ganxet o brodadures al portal de casa. En el seu cas, la matèria verbal l’ha dut a teixir amb la imaginació (i una mica de zeny, que diu ell), i déu n’hi do!

"I tinc amics / molt més valents més antics / que jo i per dins són molt més rics", recita Enric Casasses a l'Ateneu Barcelonès, fragment d'un dels setze poemes llargs inclosos a Soliloquis de nyigui-nyogui, publicat per Edicions 62 i que suma 530 pàgines. El dedica a "l'amic protagonista i company d'aventures" Víctor Compta, que va morir el 2018, i gràcies al qual Casasses va publicar per primera vegada, a la revista Druïda: primer va arribar La bragueta encallada (1972) i, una dècada després, La cosa aquella (1982), que no arribaria "al circuit comercial fins a l'edició d'Empúries, el 1991", segons recorda l'editor Jordi Cornudella.

Rafel Nadal publicarà el 24 de novembre la seva última novel·la, La baba Montserrat. Quan s'esborren les paraules (Destino), amb la qual tanca la seva trilogia sobre memòria familiar formada també per Quan érem feliços i Quan en dèiem xampany. Serà una de les novetats literàries més destacades del Grup 62 de la tardor, juntament amb la primera novel·la de Carlota Gurt (Sola), el nou recull de poemes d'Enric Casasses (Soliloquis de nyigui-nyogui) i la traducció d'A foc lent, l'última novel·la de la bestseller Paula Hawkins.

Enric Casasses ha recorregut, puntual, amb el seu cabàs i els cabells recollits en una cua, el passadís de la platea del Palau de la Música. L'envoltava el gruix de la classe política catalana, però els aplaudiments eren per a ell, per al poeta que es reconeixia "pirata" el dia que Jordi Cuixart li comunicava, per telèfon, que era el guanyador del 52è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. "M'irrita rebre aquest honor tan gros i que el seu president estigui tancat a la presó", deia l'autor. En aquells moments, admetia també sentir-se "patumitzat".

Bon dia des de l’ARA. És dimecres, 14 d’octubre del 2020. Ha estat plovent, aquesta nit, fins i tot hi ha hagut inundacions en punts del Maresme, per exemple a Sant Cebrià de Vallalta, on han caigut més de 100 l/m. Bona part del dia els ruixats seran més aviat aïllats i puntuals, però aquesta tarda i vespre reapareixeran de manera sobtada en diverses comarques de Girona i de Barcelona.

Enric Casasses Figueres o Casasses i Figueres?” “Sense la i, que té una cadència més elegant”. I així, tot. Enric Casasses Figueres (Barcelona, 1951) és poeta i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2020, guardó que li serà lliurat d’aquí deu dies i del qual va tenir coneixement a través d’una carta del president d’Òmnium, Jordi Cuixart, que li va portar en mà Marcel Mauri a casa seva. Diuen els crítics que Casasses ha refundat la poesia catalana contemporània, però no cal ser especialista per percebre la sensibilitat personal, la independència de criteri, l’originalitat del comportament o la qualitat intel·lectual de l’artista. Coincidint amb el premi, Casasses acaba de publicar assagets (“en minúscula. mentre no s’anul·li el judici contra els jordis, cuixart i sànchez, només penso escriure en minúscules”, explica al llibre), tres assajos sobre l’art i els artistes com a excusa per parlar sobre la vida.

Aquest diumenge, Antoni Bassas entrevista al poeta i Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2020, Enric Casasses.

Hola, com estan?

Víctor Català i Caterina Albert. Dos noms i una sola escriptora. Però encara n'hi ha un altre. La senyora de més de 90 anys arreglada com una dama que, des del llit, convoca alguns amics per escoltar en directe un trio de corda a l'habitació de la seva casa pairal. Una d'elles es Josefina Figueres, veïna de l’Escala i mare del poeta i últim Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Enric Casasses.

Una notícia publicada fa pocs dies a diversos diaris del país deia que Enric Casasses, al qual s’acaba d’atorgar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes -ja veurem com acaba la nòmina d’aquests premis, no per desmerèixer Casasses sinó perquè soc un contemplador no apassionat del panorama actual de les nostres lletres-, havia demanat que, en tota referència als motius pels quals havia estat premiat, s’ometés la paraula rapsode. El jurat d’aquest premi ja ha dit que retirarà tota referència a aquest mot.

“Cap a les acaballes de l’any 12 vaig decidir o el destí em va decidir que escriuria TOT SOL però quan tot just n’havia fet un parell de fragmentets i mig (que es poden veure al principi d’aquest mateix llibre), quan el dau de la primera tirada encara no s’havia aturat i encara rodolava, vaig allargar la mà i vaig trobar un braç i em vaig trobar en companyia”. Així arrenca el “petit historial” d’El nus la flor, llibre que es basa en la llibreta que Enric Casasses va portar a Edicions Poncianes a principis del 2018 després de treballar-hi durant tres anys. Va ser la primera vegada que el poeta, “que sempre havia topat amb el disseny de les col·leccions” on havia publicat, va trobar una editorial disposada a fer servir diverses tipografies i mides de lletra, a incloure dibuixos seus, quadres d’altres autors i tot el que fes falta per donar forma al volum que imaginava.

L'escriptor Enric Casasses ha estat guardonat amb el premi Lletra d'Or pel llibre El nus la flor, publicat per Edicions Poncianes el novembre del 2018. L'entrega del guardó tindrà lloc el 10 de gener al restaurant El Velódromo, en un dinar organitzat per l'editorial amb el premiat, el jurat i periodistes. Durant l'àpat, el joier Manel Capdevila i Coral entregarà el premi –un botó de solapa d'or que representa la lletra grega fi, símbol clàssic de l'equilibri– al guardonat.

El Maresme tornarà a omplir-se de poesia de la mà de Manuel Rivas, Pascal Comelade, Enric Casasses, Maria Cabrera, Pau Riba, Mireia Calafell, Albert Pla i Clara Peya, els noms que encapçalen el cartell del Festival Poesia i + 2019, i que seran alguns dels plats forts de l'edició que se celebrarà del 4 i 14 de juliol.