Amb la industrialització del segle XIX, la població mundial va començar un procés de creixement superexponencial que arriba fins avui. Segons l'ONU, el 2022 la població mundial va arribar als 8.000 milions de persones, però ara el creixement s'està alentint. Comencen a sorgir prediccions més pessimistes sobre davallades radicals de població cap a les dècades de 2060 o 2080. Què passarà si la població comença a caure amb la mateixa rapidesa que ha crescut fins ara? Com sobreviurem a la catàstrofe? Els arquitectes Beatriz Colomina i Mark Wigley i la també dissenyadora Patricia Urquiola proposen una solució per a un futur possible amb una de les primeres grans instal·lacions que es poden veure en la 19a edició de la Biennal d'Arquitectura de Venècia, que aquest dimecres ha obert les portes a periodistes i professionals. Per a Colomina, Wigley i Urquiola, que han col·laborat amb diversos científics, la solució es troba en actuar com els bacteris, per la seva capacitat de propagar-se ràpidament i, al mateix temps, autocontrolar-se. "És una manera perquè col·laborem entre nosaltres i creem un futur diferent", afirma Colomina. "Quan els bacteris s'agrupen creant unes formes que són molt boniques, ho fan perquè no tenen gaires recursos, i potser els humans, quan no tinguem gaires recursos, podrem fer una cosa bonica", diu Wigley.

Aquesta setmana la Biennal de Venècia ha obert portes. Les del pavelló d’Israel, però, estaran tancades per demanar l’alto el foc i l’alliberament dels ostatges. El col·lectiu Art Not Genocide Alliance (ANGA), que havia demanat que l’estat d’Israel fos vetat a la Biennal, ha titllat l’acció de l’artista i les comissàries israelianes de buida i oportunista. No n’hi ha prou amb el tancament, mai no haurien d’haver muntat l’exposició —diu el seu comunicat a Instagram. De l’art, n’esperem molt més. Esperem que —com a mínim— els agents culturals que hi estan implicats d’alguna manera facin gestos clars. Perquè l’art ha estat una gran força motriu de canvi. En moments clau de la història s’ha contraposat tant a les inèrcies imperants com a determinades idees de progrés esmolant l’eina més poderosa de totes: la imaginació. L’art ens ha fet percebre el món de maneres radicalment diferents. Ens ha permès eixamplar horitzons, l’un darrere l’altre. Sempre ha trobat noves escletxes per oferir alternatives als relats hegemònics. Per això continuem confiant en l’art. Per això li exigim tant. Però fins a quin punt es pot, ara, protestar amb art? 

En un moment clau de Disputa de l'ase, d'Anselm Turmeda, el personatge que encarna el mateix autor cau adormit, i quan es desperta té la capacitat d'entendre el llenguatge dels animals. Ara l'artista Carlos Casas se'n surt amb escreix a l'hora de proposar una altra experiència impactant amb Bestiari, la gran instal·lació audiovisual inspirada en l'obra de Turmeda amb què representa Catalunya dins els eventi collaterali de la 60 Biennal d'Art de Venècia, sota el paraigua de l'Institut Ramon Llull. "Enmig de la voràgine de la Biennal, proposem un oasi, un moment per descansar. I potser en aquest descans, podem introduir unes idees en els visitants que els poden canviar", afirma Casas.

A la Biennal d'Art de Venècia, Israel ha quedat rebaixat al mateix nivell que la Sud-àfrica de l'apartheid, que va estar vetada durant dècades, i Rússia, que té el pavelló tancat des que va envair Ucraïna, tot i que aquest any el lloga a Bolívia. Aquest dimarts, mentre arrencava la primera jornada de professionals de la 60a Biennal d'Art de Venècia, l'artista que representa Israel, Ruth Patir i les comissàries Mira Lapidot i Tamar Margalit han anunciat per sorpresa que es neguen a obrir el pavelló fins que no hi hagi "un alto el foc a Gaza i un acord per alliberar els ostatges". El pavelló ha quedat vigilat per policies i tres soldats plantats davant la porta. Malgrat tot, era visible a través del vidre un dels vídeos de l'exposició, titulada Motherland, en què unes figures antigues relacionades amb la maternitat i la fertilitat cobren vida.

En la 59a edició de la Biennal d’Art de Venècia s’han saldat molts deutes històrics, i el jurat dels grans guardons del certamen n’ha reconegut molts i els ha donat els premis més importants. La primera artista negra a representar el Regne Unit a la Biennal, Sonia Boyce (Londres, 1962), és la guanyadora del Lleó d’Or al pavelló nacional per Feeling her way, una videoinstal·lació reivindicativa del poder a la col·laboració, la llibertat i la força de les dones, representada per la improvisació i la trobada de quatre cantants britàniques: Jacqui Dankworth, Poppy Ajudha, Sofia Jernberg i Tanita Tikaram. Segons el jurat, l’obra proposa “una altra relectura a través del sonor” i al mateix temps “revela una gran quantitat d’històries silenciades”.

Els participants en la 59a Biennal d’Art de Venècia semblen haver-se tret l’espina dels dos anys de virtualitat i domini de les pantalles que va comportar la pandèmia de covid. Ara molts dels pavellons i espais són plens d’instal·lacions gegantines i que en alguns casos només tenen sentit a Venècia. Entre aquestes cal destacar Llim de Lara Fluxà, la representant de Catalunya i les Illes Balears, amb l’impuls de l’Institut Ramon Llull, dins els Eventi collaterali. Les tretze famílies de peces de vidre que constitueixen l’obra, a les quals Fluxà anomena cossos, formen un “organisme” que s’estén per tot l’espai de la seu catalanobalear, els Cantieri Navali, i es nodreixen de l’aigua del canal. L'aigua entra dins l'edifici a través d’unes canonades quan la marea és alta i més endavant n'és expulsada. El procés es repeteix dos cops al dia. “És un organisme que s’alimenta a través de l’aigua de Venècia i es veu afectat per l’entorn. És com un organisme sense cos”, explica Fluxà. 

L’artista Ignasi Aballí (Barcelona, 1958) sembla estar cada vegada més interessat en l’arquitectura i en com fer dialogar els espais físics amb les seves reflexions sobre la imatge i el llenguatge, una línia que portarà a l’extrem amb el seu projecte per al pavelló espanyol de la Biennal d’art de Venècia, titulat Correcció. Després d’adonar-se que el pavelló espanyol està lleugerament desplaçat respecte als veïns, els dels Països Baixos i Bèlgica, i que és molt a prop d'aquest últim, Aballí veu la ubicació del pavelló espanyol com una anomalia.

A vegades els artistes que participen en la Biennal de Venècia s’inspiren en la ciutat per desenvolupar els treballs que hi presenten. És el cas de Lara Fluxà (Palma, 1985), l'artista que hi representarà Catalunya i les Illes Balears i que fa servir uns materials tan venecians com el vidre i l’aigua. El projecte porta per títol Llim (literalment, fang relliscós) i consistirà en tot un seguit d’escultures per les quals circularà aigua del canal contigu a la seu catalana a Venècia, els Cantiere Navali. “No és un site specific, perquè l’artista no s’adapta a les condicions d’un context, sinó que hi ha un diàleg, una col·laboració amb Venècia”, explica Oriol Fontdevila, el comissari del projecte que es podrà veure del 23 d'abril al 15 de novembre dins els Eventi Collaterali gràcies a l'impuls de l’Institut Ramon Llull.

El projecte 'Corrección' d'Ignasi Aballí ha estat escollit per representar Espanya a la Biennal d'Art de Venècia, que se celebrarà del 23 d'abril al 27 de novembre del 2022 i que coincidirà a més amb el centenari del pavelló espanyol de la biennal. La comissària serà Beatriz Espejo, coneixedora de l'obra de l'artista.

L'arquitecta Olga Subirós serà l'encarregada de representar Catalunya a la Biennal de Venècia d'Arquitectura 2021. Ho farà amb l'exposició air/aria/aire, a través de la qual reflexionarà sobre l'aire com un bé comú del qual depèn la supervivència de la humanitat. La mostra, que formarà part de l'Evento Collaterale, investigarà així al voltant del tema central de la biennal: "Com viurem junts?" El projecte de Subirós, que l'elaborarà amb l'estudi d'arquitectura 300.000 km/s, buscarà solucions a dues crisis globals interconnectades, la del canvi climàtic i la de la salut pública. Ho farà amb una investigació sobre la contaminació atmosfèrica i sobre com afecta les persones.

Catalunya participarà en la 17a edició de la Biennal de Venècia d'Arquitectura amb un projecte comissariat per l'arquitecta Olga Subirós i titulat 'AIRE/ARIA/AIR'. La proposta de Subirós, produïda per l'Institut Ramon Llull i dins el programa 'Eventi collaterali', reivindica el paper dels arquitectes en les noves formes de pensar i de cartografiar les ciutats davant la crisi climàtica. D'aquesta manera, Subirós respon a la pregunta 'Com viurem junts?' que va llançar el comissari de la Biennal de Venècia, Hashim Sarkis, per interpel·lar els participants de l'esdeveniment.

Els diferents pavellons de la Biennal de Venècia aborden temes com l'exili, la guerra i les desigualtats. Hi ha molta reivindicació i molta denúncia en una Biennal que avui dissabte obre les portes al públic. Però ha estat una proposta aparentment lúdica la que s'ha emportat la màxima distinció: 'Sun & sea', una platja interior construïda amb 35 tones de sorra amb tot de turistes amb vestits de bany llampants. El pavelló nacional de Lituània és obra d'un equip multidisciplinari firmat per Lina Lapelyte, Vaiva Gainyte i Rugile Barzdziukaite. Els turistes de la platja fan activitats tan quotidianes com posar-se crema solar, fer la migdiada o cantar, però rere aquest 'dolce far niente' hi ha un crit d'alerta sobre temes com l'escalfament global.

Les imatges són tan poderoses que poden convertir els carrers pròxims al pavelló català de la Biennal de Venècia en l’exterior del Camp Nou: l’actriu Marta Aguilar interpreta l’escultura El xut, de Francesc Carulla, que hi ha a l’exterior de l’estadi, i l’actor i director teatral Marcel Borràs dirigeix l’escena sobre com la mort de Johan Cruyff va convertir espontàniament l’escultura en un lloc de dol col·lectiu: “Sou molt fans del Barça, esteu molt tristos i us hi heu d’acostar lentament, amb solemnitat”, diu Borràs a un grup d’homes i dones que s’acosten a l’escultura per deixar-hi flors, xupa-xups i una samarreta blaugrana. “Si algú de vosaltres sap plorar, també ho pot fer”, subratlla Borràs als seus actors improvisats. Per al comissari del pavelló català, Pedro Azara, la recreació fins dissabte de les vicissituds d’ El xut no és una performance sinó una cercavila que posa en relleu el caràcter popular i transcendent de les imatges incloses en l’exposició Perdre el cap. Ídols. A més, la cercavila també inclou el Monument a Lluís Companys, de Francisco López, que va fer que Aguilar anés pintada com si fos un Pollock; i el Monument als cai guts d’Adolf Florensa, Joaquim Florensa i Josep Clarà, que va ser objecte d’un atemptat quan era a la Diagonal de Barcelona. “Existeixen unes obres que, independentment del seu valor estètic, provoquen reaccions incomprensibles, inevitables i emocionals, que van des de l’adoració fins a la destrucció”, afirma Azara.

Com era habitual als anys 80 i 90, aquest any el pavelló espanyol torna a exposar les obres de dos creadors, els bascos Itziar Okariz i Sergio Prego, dos dels artistes espanyols més reconeguts actualment. Mentre que una de les línies de les performances d’Okariz que es projecten és el diàleg que estableix amb obres d’art de diferents museus, en un curiosa coincidència amb el pavelló català, Prego presenta tres fonts al jardí del pavelló en la línia de les petites escultures pneumàtiques que hi ha esbargides pel pavelló. El punt de connexió entre les perfomances i les fonts és un vídeo inèdit de la sèrie en què Okariz apareix orinant. “Tots dos artistes van viure a Nova York durant anys, i en tots dos també és molt important la influència del llenguatge despullat del minimalisme dels anys 60”, afirma el comissari de la mostra, Peio Aguirre. “Als anys 90, en una societat marcada per la imatge i la cultura visual, tots dos van fer sobretot vídeo i després Sergio Prego va seguir fent escultura i Itziar Okaritz performances ”.

L’arquitecte i teòric Pedro Azara té una llarga trajectòria investigant temàtiques com els usos teològics i rituals de les imatges, i ha participat en nombroses expedicions arqueològiques. Entre les exposicions que ha comissionat hi ha Les cases de l’ànima, al CCCB, i Sumer i el paradigma modern, a la Fundació Joan Miró. Tot i la seva erudició, quan va visitar el Museu de Bagdad el 2009 no va ser capaç d’agafar el cap de l’escultura de Saddam Hussein que va ser destruïda quan el dictador va caure. “Vaig pensar que era el cap d’un ésser viu”, afirma Azara, que seguirà explorant les reaccions davant les imatges al pròxim pavelló català de la Biennal de Venècia, To lose your head (Idols), impulsat per l’Institut Ramon Llull. Com que el “perdre el cap” del títol pot ser tan positiu com negatiu -decapitar un escultura és un gest clàssic de la iconoclàstia-, presentaran monuments que han sigut adorats i uns altres d’odiats.

La proposta catalana de la 58a edició de la Biennal d'Art de Venècia serà un projecte comissariat per Pedro Azara que porta per nom 'Perdre el cap (Ídols)' i que formarà part del programa Eventi Collaterali. La proposta s'inaugurarà l'11 de maig del 2019 i està produïda per l'Institut Ramon Llull. El projecte d'Azara ha sigut escollit per un comitè d'experts format per Dora Garcia, Joao Fernandes, Carles Guerra i Cèlia del Diego.

El dia ha arribat: la XVI Biennal de Venècia d’arquitectura obre aquest dissabte les portes al públic als pavellons nacionals dels Giardini, a l’Arsenale i arreu de la ciutat. És una llàstima que no es torni a celebrar la flashmob amb què ahir un grup de dones arquitectes van reivindicar el seu paper en la professió. Alguns trams de l’exposició comissariada per les directores, Yvonne Farrell i Shelley McNamara, són densos, però no hi ha cap dubte de la clau femenina d’aquesta Biennal. “No hi ha marxa enrere, som tant o més capaces que els homes”, deia Carme Pinós després que Shelley McNamara qualifiqués la seva Torre Cube, exposada a l’Arsenale, com “la millor torre del segle XXI”. “La dona potser té més empatia amb la societat i amb l’altre -afegia Pinós-, i la necessitem. Això no vol dir que l’home no la tingui”. A més, Pinós reivindica la capacitat d’escolta de les dones, forjada durant els segles “que va estar a la rereguarda”. Per exemple, a la Torre Cube, ubicada a la ciutat mexicana de Guadalajara, Pinós va trencar amb les convencions dels edificis d’oficines amb tres nuclis verticals independents, en lloc de col·locar-los a l’interior d’un edifici. “Volia fer espais que no necessitessin aire condicionat”, diu l’arquitecta.

Visitar l’estudi de Ricardo Flores i Eva Prats és com tornar a un lloc conegut, ja que, a través del seu compte d’Instagram, comparteixen detalls del seu espai de treball -ubicat en un pis regi del barri de Sant Pere- i del dia a dia de la seva feina. Aquestes imatges deixen testimoni de la seva passió pel dibuix i de la realització de maquetes per reflexionar sobre els projectes. Aquests dies l’han feta grossa i l’estat de l’estudi és impossible de capturar en una sola fotografia: tenen la sala de dibuix i tot un passadís presos pels dibuixos i maquetes de la Sala Beckett amb què participaran en l’exposició central de la pròxima Biennal de Venècia, que arrencarà el 26 de maig.

'La Venècia que no es veu', el projecte d'Antoni Abad que representa Catalunya dins els eventi collaterali de la Biennal de Venècia, a priori podia generar reticències. En lloc d’una exposició convencional, proposa un mapatge sonor de la ciutat pensat per a persones cegues i amb baixa visió, accessible per a tothom a través d’una aplicació mòbil, BlindWiki. Però a Venècia es té una percepció totalment diferent del projecte, i se’n pot copsar tot l’abast. De les cinc vegades que Catalunya ha participat a la Biennal d’Art de Venècia, aquesta és la que ha aconseguit un vincle més profund amb la ciutat. “El pavelló català no és només l’espai dels cantieri navali, sinó tota la ciutat”, va dir aquest dijous el director de l’Institut Ramon Llull, Manuel Forcano, durant la presentació del projecte. El conseller de Cultura, Santi Vila, va subratllar que és un projecte “empàtic”, “amable” i “generós”. “És una zona de confort, un punt de trobada”, va explicar Abad.

L'Institut Ramon Llull ha fet públic aquest divendres el projecte guanyador per representar Catalunya a la pròxima Biennal de Venècia d'arts plàstiques: la candidatura elegida és la dels comissaris Roc Parés, Mery Cuesta i l'artista Antoni Abad. El projecte, que porta per títol 'La ciutat que no es veu', consistirà en portar a la ciutat dels canals el projecte col·laboratiu per a persones cegues o amb baixa visió BlindWiki. Abans de Venècia, aquesta aplicació s'ha desenvolupat a Roma, Berlín i Sidney.