Una Biennal d'Art de Venècia per fer un reset al món

BarcelonaLa 59a edició de la Biennal de Venècia -que obre dimarts als professionals i dissabte al públic- serà excepcional, no només perquè torna després que la pandèmia del covid obligués a cancel·lar l’edició del 2020, sinó perquè rep l’impacte de la guerra d’Ucraïna i per la cancel·lació del pavelló rus. També serà recordada per ser una de les biennals recents més compromeses: entre els 80 pavellons nacionals –Catalunya hi participa dins dels Eventi collaterali–, França estarà representada per primera vegada per una artista d’origen algerià, Zineb Sedira, coincidint amb el 60è aniversari de la independència d’Algèria, i els Estats Units per una dona negra, Simone Leigh, com també passa al pavelló del Regne Unit amb Sonia Boyce. I també trencaran motllos el pavelló de Polònia, perquè Malgorzata Mirga-Tas és la primera artista d’origen romaní que representa el país, i el dels Països Baixos, on Melanie Bonajo vol “arrencar el cos de les urpes del capitalisme”, com diu la presentació del projecte, El moviment de la nova intimitat.

“L’art mou el món, es pot transformar el món amb l’art”, afirma Camila Marambio, una de les comissàries del pavelló xilè, que introdueix dues temàtiques més centrals en aquesta Biennal, les mediambientals i les relacionades amb els pobles indígenes i la decolonialitat. “L’art no és només representació i simbolisme, diversió i superficialitat, sinó que és un camí de transformació política, ecològica i cultural. L’art és un actor molt important, contribuirà a resoldre les crisis en què estem immersos de maneres insospitades”, subratlla Marambio. 

Un genocidi a Xile

El pavelló xilè estarà dedicat a un projecte de recuperació d’unes torberes a la Terra del Foc perquè són molt eficients a l’hora de captar carboni i al mateix temps formen part del llegat històric i cultural del poble selknam. “En la història de Xile aquest poble s’ha considerat extingit, i no és així. Va patir un genocidi i ha hagut de refer-se d'aquest trauma i aquest exili, i ara estan alçant la seva veu demanant reconeixement com un poble viu xilè i ho fan conjuntament amb els territoris ancestrals que són les torberes”, explica Marambio. “És una proposta que vol subratllar que la desextinció és possible”.

Com diu també Carambio, ara l’home busca “fer un reset com a espècie humana” de manera gairebé desesperada i posa en relleu que els selknam i altres pobles indígenes com els pobles sami i els samoans seran a la Biennal per la seva “determinació” i no com un acte de reparació endegat pels estats. “En els últims anys s’ha notat amb més força que mai centrar els discursos indígenes no només en les nostres pràctiques només artístiques sinó també en com ens relacionem amb el món”, afirma  Katya García-Antón, la directora de l’Office of Contemporary Art Norway, coincidint amb el fet que els pobles sami exposaran al Pavelló Nòrdic de la Biennal. “Això no és només un esdeveniment sinó que és una trajectòria de transformació institucional i de creació d’aliances amb els nostres col·legues sami des del 2015”, diu García-Antón. “Busquem crear aliances per enfrontar-nos junts a la situació que tenim, com la climàtica –explica García-Antón–, i en el cas de l’Àrtic, on són els sami, els efectes d'aquesta crisi es tripliquen. Des de la perspectiva sami, ocupar-se de la terra és també una manera d’ocupar-se de la societat”.

El pavelló de Nova Zelanda reunirà qüestions relacionades amb la decolonialitat i el gènere: Yuki Kihara és el primer artista que és dels pobles illencs del Pacífic, asiàtic i fa’afafine –el tercer gènere samoà, és a dir, homes que són criats com dones per part de les seves famílies– i el seu objectiu és rebatre les interpretacions tergiversades que n’ha fet Occident i treure a la llum “històries silenciades i marginalitzades”. I també tenen un poder subversiu els artistes de pobles indígenes entre els més de 200 de l’exposició central d’aquesta Biennal, titulada La llet dels somnis, entre els quals també hi ha l’artista i mèdium catalana Josefa Tolrà.