Dissabte Sant. Una jornada que en el calendari litúrgic convida al recolliment i al silenci, però que en la història política de l'estat espanyol evoca una de les maniobres d’escacs més audaces de la Transició. Just un Dissabte Sant com el d’avui, ara fa quasi 49 anys –el 9 d’abril del 1977–, el govern de l'expresident espanyol Adolfo Suárez va sacsejar els fonaments de l’Estat amb la legalització del Partit Comunista d’Espanya (PCE). En un context de màxima tensió amb l’Exèrcit i amb la figura de Santiago Carrillo, secretari general del PCE en aquell temps, encara a l'ombra, Suárez va triar estratègicament un dia en què, tradicionalment durant el franquisme, no es podia fer pràcticament res i l'activitat administrativa i mediàtica estava sota mínims. “Es tracta de buscar dates assenyalades on la gent mira a un altre costat”, explica, en conversa amb l'ARA, Salvador Martí, catedràtic de Ciència Política a la Universitat de Girona. En concret, en aquella època en què "no hi havia ni el fax i el desfasament informatiu era molt gran", el Dissabte Sant era un dia ideal per evitar una reacció immediata de l’establishment, afirma l’expert. 

El fins ara secretari general de les joventuts del PP, un sagal anomenat Carlo G. Angrisano, ha deixat les Noves Generacions peperes per passar-se a Vox, com podeu llegir en aquest diari. No us penseu que Angrisano, un jove que té l'aspecte rubicund propi de cert jovent conservador, hagi pres aquesta decisió per un càlcul d'interessos. Ben al contrari: ho fa empès per la decepció que li causa el partit en què va militar fins a finals de la setmana passada: “Jo era un de tants espanyols convençuts que el Partit Popular havia de protegir el millor del nostre país”, es lamenta en un missatge fortament sentimental publicat a les xarxes. Ara, però, comprova que el PP ha deixat de representar els valors pels quals es va afiliar al partit, a saber: “Amor a Espanya, a la seva identitat, a la seva història, a la seva llibertat i a la dignitat del nostre poble”. I percep, en canvi, que Vox sí que representa tot aquest ideari, que, segons Angrisano, ara es veu “trepitjat pel separatisme” (no s'ha assabentat que el separatisme es dedica a trepitjar-se a ell mateix). El ja ex secretari general dels joves del PP veu que hi ha “idees fermes” i “principis inamovibles” a Vox, que, per cert, és el partit pel qual actualment és eurodiputat el seu tiet Juan Carlos Girauta, que abans havia estat al PP i a Ciutadans, i, de jove, al PSC. Seguint la tradició familiar trànsfuga, i com a catalans de profit, quan acabin amb Vox potser poden entrar, plegats, a Aliança Catalana.

Cada cop hi ha més catalans que consideren que s'ha de posar fre a l'entrada d'immigrants al país. En concret, gairebé dos de cada tres ciutadans són favorables a limitar-ne l'arribada (63,7%), una xifra que ha augmentat gairebé 20 punts respecte a la de fa dos anys. Aquesta és una de les dades que es desprenen de l'última enquesta de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) publicada aquest dimarts –s'ha elaborat a partir de 2.000 entrevistes presencials entre el 13 d'octubre i el 22 de novembre del 2025, amb un marge d'error del 2,2%–. El director de l'organisme, Oriol Bartomeus, ha destacat que aquesta dada és gairebé idèntica a la del 1993. "Hi ha un empitjorament a curt termini, però no si ho comparem a llarg termini", ha dit, després de recordar que en els últims vint anys la població estrangera "s'ha incrementat deu vegades".

Que lluny aquest canvi d’any de la febre del 2017, quan Catalunya vivia un d’aquells rars moments en què pot semblar –i quan fins i tot alguns arriben a creure-s'ho– que tot és possible, malgrat que en el fons tothom sap que no ho serà. Com passa en aquests casos en què els relats transiten per sobre de la realitat, quan la davallada arriba es produeix un replegament, fruit de veure emergir una evidència que semblava susceptible de ser superada però que està lluny de ser-ho. Immediatament ve el retorn a la discreció, la frustració de verificar que s’havien creat unes expectatives que no estaven a l’abast. La societat catalana està ara en fase de tocar de peus a terra. Més que per desencant, per la constatació d’una certa ingenuïtat.

Tot i tractar-se de la líder d'un partit polític amb expectatives electorals importants, la presència pública de Sílvia Orriols –i, en general, dels dirigents d'Aliança Catalana– és modesta. El fet contrasta amb polítics d'altres partits que es passen el dia explicant coses a les xarxes i fan tot el possible per ser omnipresents als mitjans de comunicació. En el cas d'Aliança Catalana, ¿es tracta d'una badada o bé d'una estratègia premeditada? Fa la impressió que, tot i ser arriscada, l'aposta ja està donant els seus fruits. Un partit polític que aspira a consolidar-se com a força hegemònica pot optar per dues estratègies: definir amb claredat el seu programa o bé transformar-se en una idea inconcreta destinada a ser interpretada pels electors segons les seves pròpies expectatives. Aquesta segona via, en aparença paradoxal, pot resultar eficaç en societats on la diversitat d’interessos fa difícil gestionar un relat únic i satisfactori per a tothom. La indefinició es converteix llavors en un actiu, perquè no és una absència de contingut sinó un mirall màgic on cada ciutadà hi veu reflectits els seus problemes i aspiracions. Marcada per la volatilitat i la immediatesa, la política actual tendeix a premiar aquells actors capaços de generar emocions fortes, més que oferir solucions concretes i factibles, que, ingènuament, ja es donen per fetes. La idea difusa, borrosa, funciona com un símbol: no diu exactament com es concretarà, però suggereix que pot arribar a ser el vehicle de canvi, o de seguretat, o de prosperitat, que cadascú desitja a la seva manera. L’ambigüitat permet que una mateixa consigna pugui ser llegida de manera diferent per un empresari que busca estabilitat, per un jove que cobra un sou insuficient o per algú que simplement està molt emprenyat amb coses que van passar l'any 2017. La força del partit-idea rau llavors en la seva capacitat de no contradir cap d’aquestes interpretacions, mantenint-se en un espai de significats flexibles i agradablement ambigus.

“Parlar dels problemes”. Heus aquí la sortida que estan provant els partits, inclosos els de l’esquerra socialdemòcrata que ha tastat durant dècades la mel del govern i es resisteix a ser escombrada per la ventada autoritària que glaça tot l’hemisferi nord.

Els partits polítics són peces bàsiques del sistema democràtic. Indiscutible. I al mateix temps, els partits polítics són avui responsables directes del distanciament ciutadà respecte a la democràcia com a sistema de representació i governació. Aquesta contradicció s’ha anat fent tangible en les últimes dècades com a qüestió crítica i com a part de l’explicació del creixement de les opcions populistes i antidemocràtiques.

Del groc al sèpia, del lila al grana, del turquesa al blau i del groc clar al groc mostassa. Les tauletes gràfiques de bona part dels partits polítics han tret fum durant l'últim any: quatre formacions (ERC, Comuns, Junts i la CUP) han regirat la seva identitat gràfica. En el cas dels juntaires els canvis es van limitar al color i a la campanya electoral, a més d'alguns actes puntuals posteriors, però les tres formacions d'esquerres han redissenyat també el seu logotip i tipografia, i els han instaurat com a nova marca del partit. Unes modificacions que responen al context polític i, sobretot, a moviments orgànics dins les formacions.

Només prenent de referència els darrers deu dies hem tingut coneixement de la creació de tres nous partits polítics a països que considerem "democràcies consolidades". El primer, a França. François Ruffin ha anunciat que crea el partit Debout! (Dempeus!). Ve de l’esquerra radical, ha estat vinculat a la França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon i se situa entre aquest i el probable candidat socialdemòcrata, Raphaël Glucksmann. El segon, al Regne Unit. Jeremy Corbin, antic líder del Partit Laborista i particularment crític amb l’actual primer ministre, Keir Starmer, està formant un nou partit amb un grup de diputats aplegats sota el nom d’Independent Alliance (Aliança Independent). Per completar el panorama, als Estats Units. Elon Musk –estava cantat que acabaria a matadegolla amb Donald Trump– acaba d’anunciar el seu nou partit, America. I això només és una petita i anticipada mostra del que vindrà.

Permetin-me que comenci amb una anècdota personal. Un càrrec polític proper, del món de l’esquerra i sense cap vincle institucional, m’explica que un dels seus cavalls de batalla és convèncer certes persones, molt sovint companys de formació, que les feines derivades dels afers col·lectius cal remunerar-les. En el món de l’activisme i la implicació política la línia entre el voluntarisme i el retorn pecuniari és difícil de traçar, en un dilema que ara i adés genera tensions dins de les organitzacions. Bé és cert que el retorn esperat de la implicació en accions col·lectives no necessàriament és econòmic. La implicació política sol avançar gràcies a la voluntat d’aconseguir un ideal superior, de tenir un retorn més o menys tangible (com un càrrec o un reconeixement) en un futur proper o llunyà o de la mateixa expressió de satisfacció personal en veure’s envoltat de persones amb objectius similars. Tanmateix, també és habitual veure com l’absència d’una compensació econòmica suposa un fre a l’acció col·lectiva i una font de frustracions importants.

Hi ha gent que menja cada dia el mateix. Matí, migdia i vespre. Plat únic: ressentiment. A Catalunya hi ha una geografia de l’amargura. Es comença a veure ara. Com si nasquessin noves comarques, pobles. La divisió territorial de la rancúnia. El país recorda el que ha passat aquests darrers anys als Estats Units. Estats de tírria. Estats d’odi.

La IA ha arribat per quedar-se i els partits ho saben. Alguns, per això, ja l'estan incorporant a les seves estratègies digitals per intentar que els missatges tinguin més repercussió i arribin al seu públic potencial. Ho ha explotat el PP en les últimes setmanes: primer, per fer una paròdia de la presumpta corrupció del PSOE, i aquest cap de setmana n'ha fet un altre sobre el 8-M. "No deixarem d'utilitzar cap eina per combatre el govern", apunten fonts de la direcció del PP estatal. Però què s'amaga darrere aquests vídeos? Els populars, com la resta de partits, saben que a través de les xarxes socials és per on poden captar potencials votants més joves, perquè són qui més ús en fan, també per informar-se. I el PP és conscient d'una realitat que reflecteixen totes les enquestes: que en el camp de la dreta, Vox té molta més entrada entre l'electorat juvenil. Els vídeos amb IA són per plantar cara també en aquesta arena.

La democràcia està en perill? Té el suport majoritari de la ciutadania? En general, més d'un 80% dels catalans hi donen un suport incontestable com a sistema polític. Ara bé, aquest percentatge baixa entre els més joves, d'entre 18 i 24 anys, especialment entre els homes: el 61,8% defensen el sistema democràtic –és a dir, 20 punts menys que la resta de franges–, però hi ha un 16,4% que defensen un sistema autoritari per davant d'una democràcia. Aquest percentatge no s'iguala en cap altra franja d'edat ni sexe. De fet, les dones d'entre 18 i 24 anys donen un suport d'un 73,1% a la democràcia (tot i que per sota de la mitjana), mentre que només un 9,6% avalaria una dictadura. Les dades es desprenen del sondeig d'opinió de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) fet públic aquest dimecres.

La llei que ha de regular els lobis ha de passar igual o més desapercebuda que els mateixos lobis. Estem parlant dels grups de pressió o interès, coneguts com a lobis, que busquen incidir en l'agenda legislativa de la política espanyola tot teixint vincles amb els partits polítics, els grups parlamentaris al Congrés dels Diputats o al Senat o el mateix govern espanyol.

Ada Colau, Laura Borràs i Raül Romeva han apostat en els últims mesos per fer el pas a les fundacions dels seus partits, després d'haver ocupat responsabilitats polítiques a la primera línia. Un camí que abans que ells havien seguit altres polítics per sortir de les institucions, tot i que cap dels tres descarta tornar-hi en algun moment. Borràs i Romeva, de fet, han topat amb el Codi Civil, fet pel qual el govern de Salvador Illa va encarregar un informe jurídic que conclou que els inhabilitats per sentència judicial no poden presidir fundacions de partits. Romeva ja hi ha renunciat.

Dirigents d’Esquerra expliquen coses de dirigents d’Esquerra i dirigents de Junts expliquen coses de dirigents de Junts. Una sola veritat és difícil. Una sola mentida, encara més. D’entre tots aquests dirigents, pots dirimir la diferència entre el mediàtic i el pur, dues caricatures fàcils, com les caricatures de Sant Jordi, esclar, perquè, com sempre, per les seves obres els coneixereu.

Mai no han tingut una gran quota de poder, però haurien pogut arribar a tenir-ne més. Van participar en governs autonòmics, van arribar a guanyar unes eleccions a Catalunya i van estar a punt de condicionar la política al Congrés dels Diputats amb els seus 57 escons, l’any 2019. Però la caiguda de Ciutadans va ser encara més meteòrica que el seu ascens. Amb tot, encara avui mantenen algunes petites resquícies de poder, sobretot a escala municipal. Enlloc, però, com a la seva petita Gàl·lia: El Astillero.

Creixen les sospites sobre els comptes de Vox. Després de saber-se que el Parlament demana més informació al líder de la formació d'extrema dreta a Catalunya, Ignacio Garriga, per suposadament haver carregat despeses personals a càrrec de la cambra catalana, ara és el Tribunal de Comptes qui posa en qüestió les finances del partit a escala estatal. L'informe anual de fiscalització dels comptes dels partits polítics del 2020 fet públic avui assenyala, concretament, 103.048,30 euros que s'haurien ingressat irregularment.

Un mes i mig després de les eleccions catalanes i dues setmanes després de les europees, Ciutadans està en estat de xoc. Tant al Parlament com a l’Eurocambra han perdut les últimes resquícies de poder institucional que els quedaven, més enllà del poder municipal, que és també minso. Per a més inri, qui era el líder del partit a escala estatal, Adrián Vázquez, va saltar del vaixell de Ciutadans al del Partit Popular quan faltaven 40 dies per a les eleccions europees, i el líder a Catalunya, Carlos Carrizosa, ha dimitit aquesta setmana. Què en queda, doncs, de Ciutadans?

Les eleccions europees són els comicis amb menys participació dels que es fan a la Unió Europea, i és encara més significativa la poca mobilització dels joves. És per això que el Parlament Europeu i les institucions comunitàries es trenquen el cap per intentar revertir aquesta tendència i s’encomanen a famosos, influencers i als avis per aconseguir-ho.