Jo soc ateu. I, sense deixar de ser-ho, em trobo ara al bàndol dels cristians. El nostre enemic és fort: es recolza, potser sense gaire consciència, en el paganisme, en la mateixa naturalesa i en la filosofia posterior a Friedrich Nietzsche. Potser els del bàndol cristià tampoc no sabem que ho som. No parlo, evidentment, de religió, sinó d'un enfrontament entre cosmovisions que va esclatar al segle XX i està caracteritzant el segle XXI.

Hi ha pobles que han viscut sota una dictadura i que no triguen a oblidar-ho, tan contents. Però hi ha pobles en què aquesta memòria no queda mai vençuda. És el cas de Romania en l’afer József Nyírő, un escriptor de la Transsilvània hongaresa.

El neoliberalisme, una doctrina econòmica força aliena al liberalisme clàssic d'Adam Smith, va utilitzar Xile com a laboratori experimental. El cop d'estat d'Augusto Pinochet va gaudir del patrocini polític i militar dels Estats Units, però pel que fa a ideologia, descomptant els típics mantres soldadescos i capellanescos, es va nodrir gairebé exclusivament de l'anomenada Escola de Chicago. És a dir, de la doctrina formulada per economistes com Friedrich von Hayek i Milton Friedman: l'Estat és una banda mafiosa, els impostos són un robatori, no hi ha cap altra llibertat que la del mercat, la solidaritat entorpeix el sistema, etcètera.

Pocs dies després de publicar El consentiment (Empúries), Vanessa Springora (París, 1972) va rebre una trucada de la policia perquè identifiqués el cos del seu pare, que s’havia suïcidat. A l’apartament on vivia, i que havia estat dels avis, es va trobar un munt de brutícia i dues fotos de l’avi patern amb símbols nazis. A partir d’aquí, Springora, que feia anys que no es parlava amb el pare, va iniciar una investigació per entendre qui era el seu avi i, de retruc, un pare mentider patològic i mancat d’empatia. La comparteix amb els lectors a El nom del pare, traduït per Marta Marfany i publicat per Empúries.

Coneixem Vanessa Springora per l’impacte que va suposar el seu primer llibre, El consentiment (publicat en francès en 2020 i en català en 2021). El volum narra la seua seducció per part de l'escriptor Gabriel Matzneff quan ella era adolescent. Ella n’estava enamorada, sa mare va consentir la relació (d’aquí el títol) i ell era un conegut propagandista de la pedofília. En absència de pare, vivint amb la mare separada, Springora va ser víctima fàcil d'un col·leccionista de jovenetes –i jovenets– que no va dubtar a convertir moltes de les seues obres literàries en una apologia de la pederàstia.

Finlàndia eliminarà les esvàstiques que encara onegen a les banderes d’algunes de les unitats de la seva força aèria. La decisió busca evitar polèmiques i malentesos amb els seus aliats occidentals, després de l'adhesió del país a l’OTAN l’abril del 2023.

Amb motiu dels actes oficials del 80è aniversari de l’alliberament dels camps nazis, totes les cròniques d’aquest dilluns destacaven que, per primer cop, un cap d’estat del regne d’Espanya visitava finalment el camp de Mauthausen. Allà on van perir 7.000 republicans sota la infàmia perpètua del nazisme. Que el primer cop hagi estat el maig de 2025 gairebé que ho explica tot i no caldria afegir gairebé res més. I, tanmateix, el titular tampoc és exacte. L’hemeroteca no diu ben bé el mateix. Primer cop i mig, primera volta i escaig, primera vegada i una que va fer misto, si de cas. Perquè caldria afegir que el febrer del 1978, Juan Carlos I hi va anar i no hi va anar alhora. De puntetes. Durant una visita oficial a Àustria va preferir enviar una mínima delegació al camp, fora de tota agenda oficial, mentre ell visitava la potent indústria d’acereries de Linz i se n'anava a l’òpera de Viena. El ministre Marcelino Oreja també va escapolir-se de qualsevol visita. La discreta delegació menor estava integrada per dues persones, un cap de protocol i un membre de la secretaria de la Casa del Rei, que van deixar unes flors on es llegia: "El Rey de España a los españoles muertos fuera de su patria". Com no dir res –van morir fora de casa i això era tot.

Potser amb més motiu que mai, els protagonistes de l’ascens dels nazis al poder continuen sent objecte d’anàlisi i de debat. És el cas de Leni Riefenstahl (Berlín, 1902 - Pöcking, 2003), la cineasta per excel·lència del Tercer Reich, que protagonitza el documental que inaugura el DocsBarcelona aquest dijous, precisament el dia en què es compleixen vuit dècades del final de la Segona Guerra Mundial a Europa. Riefenstahl, d’Andres Veiel (Stuttgart, 1959), es capbussa durant prop de dues hores en els arxius de la directora d’El triomf de la voluntat i Olímpia, un fons de més de 700 caixes de documents, cartes, pel·lícules i prop de 200.000 fotografies. “Va ser un repte perquè ella era molt manipuladora i, abans de morir, va netejar l’arxiu de documents incriminadors i, per tant, hi faltaven coses”, explica Veiel.

Vuitanta anys després del suïcidi del dictador Adolf Hitler al seu búnquer a Berlín el 30 d'abril del 1945 quan estava acorralat per les tropes soviètiques, els crims del nacionalsocialisme segueixen pesant com una llosa a Alemanya. Tot i això, cada vegada són més els alemanys que volen girar full al passat nazi del país, en ple auge de l'extrema dreta a Alemanya i a Europa.

A les maternitats nazis hi havia les mullers dels jerarques, però també dones solteres. Totes tenien la mateixa missió: tenir molts fills i que fossin perfectes. Moltes hi van participar de manera voluntària. Al llibre La maternitat de Himmler (Edicions 62 / Tusquets) –traduït al català per Jordi Martín–, la belga Caroline De Mulder (Gant, 1976) descriu el dia a dia de Heim Hochland, la primera maternitat que Himmler va construir el 1936, a través dels ulls d'una infermera, les mares i un presoner.

Europa commemora aquest dilluns el 80è aniversari de l'alliberament de l'antic camp de concentració i d'extermini nazi d'Auschwitz per part de l'Exèrcit Roig, el 27 de gener del 1945. L'expansió de l'extrema dreta al continent, la invasió russa d'Ucraïna i l'atac d'Israel contra Gaza en marquen l'aniversari.

El meu primer contacte amb el nazisme va ser la lectura del Diari d’Anne Frank. La història d’aquesta nena, que tenia la mateixa edat que jo quan llegia el seu diari, és un dels impactes més forts que recordo haver tingut a través de la lectura. Quaranta anys després, quan vaig poder visitar el museu Anne Frank a Amsterdam, em van saltar les llàgrimes espontàniament en veure una fotografia gegant, on destacaven els ulls foscos, intel·ligents, innocents i enormes de la petita.

El silenci encara glaça la sang. Al carrer principal només queden edificis enrunats. Al mig de la vorera hi ha la ferralla del que un dia va ser un Citroën. També es poden veure gairebé intactes algunes màquines de cosir, oxidades pel pas del temps. A un extrem del poble s'alça l'església, que ha estat reconstruïda per evitar-ne l'ensorrament. A dins hi van morir cremats vius el 1944 el Llibert, l'Harmonia, el Miquel, l'Angelina, l'Emília i la Núria, sis infants catalans de famílies republicanes exiliades.

L'endemà dels actes del 80è aniversari del Desembarcament de Normandia, el president d'Ucraïna, Volodímir Zelenski, ha aprofitat el seu viatge a França per seguir pressionant els seus aliats europeus i occidentals perquè incrementin les ajudes econòmiques i militars. En un discurs a l'Assemblea Nacional, Zelenski ha comparat el règim rus de Putin amb l'Alemanya nazi de Hitler. "Malauradament, el nazisme torna. Les ciutats [d'Ucraïna] estan quedant completament destruïdes i els pobles són cremats. Hitler va travessar línia rere línia. Putin fa el mateix".

Una de les grans pors (si no ets nazi) del resultat de les europees és l’augment que es preveu de l’extrema dreta. Ja ni tan sols es parla de cordons sanitaris. Només per qüestionar-ne l'eficàcia. Lògic, si tenim en compte que en alguns llocs fer-los el buit ha estat més exitós que en d’altres. Però una cosa és fer-los el buit en les institucions i l’altra és evitar que els seus discursos involucionistes s’escampin com el cinisme dels governs. Per als feixistes la culpa sempre és dels altres, i que el món progressi adequadament és una qüestió que s’ha d’afrontar amb violència, solucionador instantani que aniquila discrepàncies d’arrel. I això que el món poques vegades progressa adequadament i mai ho fa alhora. Però qualsevol millora els sobrepassa perquè, ¿qui vol avançar quan es pot tirar enrere i viure dies gloriosos de sang, suor, llàgrimes, genocidis i supremacismes? Recordeu-me que us recordi que hauríem de parlar més sobre la inutilitat de tots els monuments que s'han fet per no tornar a caure en els errors del passat, perquè no fem més que repetir-los, els monuments i els errors. O potser aquests monuments, en realitat, estan pensats perquè tinguem present que no ens queda cap altra alternativa que devorar-nos els uns als altres i arrasar amb tot el que ens envolta. Amb períodes de pau, això sí. Per despistar. Tanco parèntesi. 

El sol primaveral il·lumina l'escena. És un dimarts del mes de maig i, com cada any en aquesta època, unes 200 persones es reuneixen als afores de Saint Helier, a l'illa anglesa de Jersey, per recordar i commemorar els estrangers que el règim nazi va obligar a treballar en condicions de semiesclavitud en la construcció del Mur Atlàntic a Jersey, Guernsey i Alderney, tres de les illes Anglonormandes, l'únic territori del Regne Unit que l'Alemanya de Hitler va ocupar. Obligats a treballar en condicions molt dures, més de 100 homes van morir a Jersey i 800 a Alderney entre el 1942 i el 1945.

Quan els soldats alemanys van travessar la frontera amb Àustria el març de 1938 i es va produir l'annexió al Tercer Reich, molts jueus van fer les maletes. Tanmateix, Sigmund Freud (1856-1939) es resistia a abandonar casa seva, al número 19 del carrer Berggasse de Viena. Tenia 81 anys i estava malalt de càncer. El psicoanalista tenia molts motius per estar alarmat: els nazis ja s'havien presentat a casa seva i havien irromput a l'editorial Internationaler Psychoanalytischer Verlag, que publicava les seves obres. Finalment va cedir i un grup molt heterogeni d'amics, familiars i admiradors va aconseguir treure'l d'Àustria el juny de 1938, i dur-lo a Londres. Freud va morir a la capital britànica, el setembre de 1939. A Àustria es van quedar quatre germanes seves, que van morir als camps de concentració nazis.

Fins al 1933, quan Hitler va accedir al poder, Alemanya havia estat el centre de nous corrents d'art d'avantguarda com l'expressionisme. Tot va fer un tomb amb el triomf dels nazis. Hi va haver artistes crítics, però també d'altres que van col·laborar amb els nazis a Alemanya, Àustria i la França ocupada. A Europa es va produir una gran transferència d'obres d'art que pertanyien a col·leccionistes privats d'origen jueu a jerarques del Tercer Reich i galeristes i col·leccionistes sense gaires escrúpols. Joan Santacana (Calafell, 1948) i Imma Socias (Barcelona, 1945) segueixen el rastre d'aquestes obres a L'art ensangonat. Saquejats i saquejadors durant el Tercer Reig (L'Avenç). Un rastre que també els duu fins a Catalunya, Espanya i la col·lecció d'art de Cambó. Els dos autors denuncien amb noms i cognoms molts dels marxants i historiadors de l'art que van lucrar-se i beneficiar-se del saqueig. "Els que van causar tant de mal i dolor no van pagar mai en proporció al mal causat. Van sobreviure amb certa tranquil·litat a partir de 1950 i es van retirar plàcidament a la nova Alemanya", denuncia Santacana.

Mostrar o no mostrar, vet aquí una qüestió que encara sacseja els teòrics de les imatges de l’extermini. El cinema modern, argumenta el crític Jaime Pena, s’ha construït sobre aquest interrogant i la necessitat de representar una absència dolorosa, i d’ençà que Claude Lanzmann va utilitzar el fora de camp com la clau per resoldre aquest dilema, hem vist declinacions d’aquest recurs en diverses pel·lícules sobre genocidis.

Lilly Cassirer Neubauer, com molts altres jueus durant el nazisme, va haver de malvendre una obra d'art en la seva escapada: Rue Saint-Honoré a la tarda. Efecte de la pluja, de Camille Pissarro (1830-1897). Qui va valorar el quadre durant aquells anys de terror va ser un pèrit nazi, i Cassirer va rebre'n a canvi una quantitat simbòlica. Quan va acabar la guerra, Cassirer va reclamar l'obra de Pissarro. El 1958 els tribunals van decidir compensar-la amb 120.000 marcs. El 2005, el seu net va començar una batalla judicial per recuperar-lo i, després de diferents recursos, la Cort d'Apel·lacions del Novè Circuit de Califòrnia ha tancat el cas i no li ha donat la raó a la família, sinó al Museu Thyssen de Madrid.