Abans de parlar d’Esquerra, abordem el terrabastall que arriba des de Madrid. Al final, les protestes propalestines van obligar a suspendre l’última etapa de la Vuelta, quan faltaven 56 quilòmetres per al final de la cursa.

L’administració Trump no ha amagat mai que fa servir el seu poder per reprimir l’oposició política. Per tant, potser no hauria de sorprendre que també intenti impedir que els anunciants i les marques boicotegin empreses afins a la dreta.

Les declaracions de la secretària general de Podem, Ione Belarra, a l'entrevista que li feia diumenge passat Núria Orriols en aquest diari han portat cua tota la setmana i han revifat una de les tírries més enquistades i improductives del món polític català i espanyol. És la que enfronta la dreta catalana amb l'esquerra espanyola, amb acusacions mútues que sempre són les mateixes i que se sustenten bàsicament en prejudicis i llocs comuns. La mateixa Ione Belarra és una d'aquestes figures a qui li encanta expressar-se amb consignes, i se sent reafirmada quan deixa anar els tòpics segons els quals la dreta catalana és una reproducció si fa no fa de l'espanyola, perquè pel que es veu la seva capacitat d'observació i anàlisi de la realitat és incapaç d'anar més enllà. És cert que el català ranci i escanyapobres existeix, i aquests mateixos dies hem vist el president de la patronal, Josep Sánchez Llibre, quasi retorçant-se en les reverències simultànies al PP, Vox i Junts per haver votat contra la setmana laboral de 37,5 hores. Però és absurd i injust que Belarra, i els que pensen com ella, neguin l'evidència que una part important de la dreta catalana (al contrari de l'espanyola) va tenir un paper fonamental en la lluita antifranquista, i que també ha contribuït de forma decisiva, per a bé i per mal, en la construcció de l'abonyegada democràcia espanyola. Per altra banda, i com se li ha recordat, és de mal gust que Belarra s'aventuri en conjectures sobre què farien o deixarien de fer els Mossos en una situació hipotètica, quan els cossos de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional tenen un historial tan desgraciat i tan real pel que fa a racisme i repressió d'immigrants, i quan la massacre de Melilla de fa tres anys es va perpetrar sent ella ministra, sense que Podem aconseguís fer dimitir Marlaska ni amb prou feines se sentís la veu de Belarra dins del consell de ministres.

Joachim-Friedrich Martin Josef Merz –nom complet de Friedrich Merz– ha passat de ser el rival polític d'Angela Merkel dins del partit conservador a convertir-se en el nou canceller d'Alemanya. Merz, de 69 anys, governarà la principal economia d'Europa els pròxims quatre anys en coalició amb els socialdemòcrates, després que el seu partit guanyés les eleccions federals el febrer passat. I després que hagi aconseguit prou suport al Bundestag per ser elegit cap de govern, tot i l'ensurt de la primera votació, en la qual no ha obtingut prou vots: un avís que probablement no li espera una legislatura plàcida.

“L’extrema dreta representa la reacció contra una esquerra woke que potser ha anat massa lluny”. Aquest lloc comú normalment no s’utilitza per introduir un debat sobre l’esquerra i els reptes que afronta, com ara el de reconciliar la defensa de les identitats individuals i la universalitat, o com el debat al voltant de la importació acrítica de conceptes provinents d’un postmodernisme anglosaxó que no sempre copsen la complexitat de la nostra societat. Ans al contrari, quan un sent aquesta reflexió, el que vindrà després és una caricatura feta pel broc gros de l’esquerra contemporània que consolida una potent idea instrumental en l’ascens de l’extrema dreta: l’existència d’una suposada hegemonia cultural (el que l’extrema dreta en diu marxisme cultural) d’una esquerra condescendent i autoritària que imposa al ciutadà mitjà una nova moralitat antinatura a través del sedàs de la correcció política. Més enllà dels youtubers i influencers, hi ha una sèrie d’opinadors als mitjans tradicionals, disfressats d’enfants terribles encara que sovint passin de la seixantena i tinguin les vides resoltes des de fa anys, que es queixen que la llibertat és amenaçada pel wokisme. És habitual que els mateixos que fan escarni dels “ofendiditos woke” vegin una ofensa insofrible en el fet que una feminista els esmeni la plana o que algú els suggereixi alguna fórmula de “neollengua inclusiva”, pretenent convertir, sovint en pro d’un narcisisme exasperant, les seves petiteses quotidianes en la prova definitiva que hi ha raons legítimes per rebel·lar-se contra un suposat jou woke i bonista que atempta contra la seva llibertat.

Una de les figures més venerades pels intel·lectuals d’esquerres és Antonio Gramsci, un autor difícil de llegir però que va aportar una sèrie d’idees que van revolucionar el simplisme que havia caracteritzat (i que segueix caracteritzant) el marxisme militant. Una de les seves idees centrals és que el domini social s’exerceix sobretot a través de la persuasió, de manera que l’objectiu més important de les classes dominants és que les dominades facin seves una sèrie d’idees que justifiquen el domini de què són objecte. La tasca dels intel·lectuals, doncs, és crucial. Per part dels uns, per imposar aquestes idees; per part dels altres, per desacreditar-les i imposar-ne unes altres en què el domini aparegui com una imposició antinatural. La pugna intel·lectual –sempre seguint Gramsci– es lliura en una sèrie de “batalles de posició” en cadascuna de les quals del que es tracta és que una idea concreta passi a ser considerada de sentit comú, o, per contra, que deixi de ser-ho. Per exemple, que els directius han de guanyar molt perquè la seva feina és crucial per a la supervivència de milers de llocs de treball, o que les feines de cures són de poca productivitat i que per tant només poden ser retribuïdes modestament.

El terme woke és una arma llancívola en mans de l'extrema dreta des de fa anys. Donald Trump, Elon Musk o Javier Milei el fan servir sense complexos per carregar contra un sector de l'esquerra que, a parer seu, pretén fer passar les minories per davant de les majories. L'ús de woke en un sentit pejoratiu també ha aterrat a Catalunya. El PP, Vox i Aliança Catalana –i les xarxes socials– l'han adoptat per desqualificar polítiques en defensa dels col·lectius LGBTI i racialitzats que, a Catalunya, s'han posat en marxa quan han governat Esquerra, des de la Generalitat, i els comuns, a l'Ajuntament de Barcelona. Fins i tot Junts s'ha sumat al carro i a l'esborrany de la seva ponència política va arribar a plantejar la necessitat de batallar contra el "pensament woke" –la militància ho va esmenar i, a la versió final, hi apareix la paraula bonisme–. Per què?

Albert Rivera torna a l'arena pública. Conferències, entrevistes i pòdcasts ultraliberals tornen a comptar amb la seva presència, fins i tot amb polèmiques. L'home que va portar Ciutadans a acariciar la glòria i després el va fer descendir a l'infern està fent una gira que passa per tota mena de fòrums en un moment en què manté distàncies amb el PP, té nul·les relacions amb Ciutadans i viu allunyat de Vox. Rivera vol continuar dient la seva, però no té intencions de tornar a la política.

Alain Badiou (Rabat, 1937) és filòsof, escriptor i dramaturg francès. Alumne, entre altres, de Sartre, Lacan i Althusser. Ha estat i continua sent un activista polític actiu: va protestar contra la guerra d'Algèria, va cofundar el Grup per a la Creació de la Unió dels Comunistes Marxistes-Leninistes de França el 1969 i l'Organització Política el 1985.

Hi ha un corrent de fons mediàtic i d'opinió que sens dubte va afectar la presa de decisions del govern valencià el dia dels aiguats, sigui conscientment o inconscientment. Un caldo de cultiu que en els últims anys, sobretot des del temporal Filomena, que va deixar una gran nevada a Madrid, ha anat forjant una idea contrària al cos de meteoròlegs de l'estat: l'Agència Estatal de Meteorologia. La denúncia per homicidi que Manos Limpias ha presentat recentment contra l'Aemet és només l'últim capítol d'una campanya llarga i sostinguda. Aquest és un article en clau totalment espanyola, vagi això per davant.

Només la tecnologia ens farà lliures. La idea no és nova a Silicon Valley. Fa alguns anys, aquesta frase evocava unes xarxes socials que estendrien la democràcia i eliminarien fronteres. Però hi ha hagut una revolució ideològica de dretes a Silicon Valley que ha interpretat la relació entre tecnologia i política de manera ben diferent. Els seus escenaris de futur són un tecnooptimisme llibertari o una visió apocalíptica cristiana. Si no deixem que la tecnologia es desenvolupi sense límits, alerten, l’alternativa és la decadència dels Estats Units, la tirania de les masses ressentides i l’extensió del totalitarisme globalista.

Fins ara, si més no en les anàlisis més periodístiques i a les enquestes, la brúixola d’orientació ideològica s’ha organitzat gairebé en exclusiva sobre l’eix dreta-esquerra. Tanmateix, i sobretot vista la previsió d’un notable creixement de l’extrema dreta a les properes eleccions europees, aquest eix s’ha anat enterbolint i el dibuix d’aquest vell ordre polític lineal trontolla. 

Noves dades sobre la dretanització dels joves catalans. Una enquesta sobre participació política encarregada per Òmnium, a través de l’Escola de formació Guillem Agulló, assenyala "un marcat moviment conservador i d’allunyament de valors cabdals del sobiranisme entre els joves del país", específicament entre els homes joves. Aquests, conclou l'entitat que presideix Xavier Antich d'acord amb els resultats recollits, són els més espanyolistes, els menys favorables a la independència i els que perceben menor utilitat a la llengua. També són els més escèptics sobre el canvi climàtic, els menys favorables a pagar impostos, els menys feministes i els que perceben l’amenaça de l’extrema dreta com a menys rellevant. Una tendència que no es dona entre les dones, sigui quin sigui el seu grup d'edat.

Feia setmanes que la dreta, la ultradreta i també veus crítiques dins del PSOE alertaven contra el possible pacte dels socialistes amb Junts i carregaven preventivament contra l'amnistia. Finalment, l'escenari més temut pels contraris a l'acord de Pedro Sánchez amb l'independentisme s'ha concretat aquest dijous després de dies de negociació agònica a Brussel·les. Hi haurà investidura del líder socialista i s'aprovarà la mesura de gràcia. Un cop confirmat que el pacte s'havia desencallat, la reacció dels opositors de Sánchez, que continuen elevant el to, no s'ha fet esperar.

Els joves de la generació Z, és a dir, d'entre 16 i 26 anys, són menys independentistes, sobretot els homes. Segons l'última enquesta del CEO, la preferència perquè Catalunya es converteixi en un estat propi és l'opció que menys defensen les generacions més joves, a diferència dels baby boomers (de 59 a 77 anys) i la generació X (de 43 a 58), que opten més per la independència. Els homes més joves també són més de dretes que les generacions anteriors (excepte l'anomenada generació silenciosa, que són les persones de més de 78 anys) i també que les dones de la seva generació.

Com a qüestió prèvia, val la pena recordar que, tot just la setmana passada, el senyor Alberto Núñez Feijóo va fer perdre als espanyols (pels quals sent tanta estima, segons diu) un munt de temps i de diners públics amb una pantomima d'investidura que no tan sols se sabia feia més d'un mes que seria fallida, sinó que va servir només per constatar que, en el transcurs d'aquelles quatre setmanes, el partit de referència del sistema polític espanyol no va ser capaç d'obtenir ni un (ni un) suport més a la candidatura del seu líder. A més de la seva ineficàcia, els dirigents del PP no van tenir escrúpols de mostrar a tothom com intentaven algunes barroeres maniobres de transfuguisme, de les quals ni tan sols van fer tampoc l'esforç d'amagar-se. Després, Feijóo i el PP no han tingut tampoc el decòrum de reconèixer el fracàs de l'operació, que han intentat justificar amb dos arguments que causen vertadera vergonya aliena. A saber: que el debat d'investidura va consolidar el lideratge de Feijóo al capdavant de la formació (sense comentaris) i que va ser Feijóo qui no va voler ser president si ho havia de ser a canvi d'un suposat ultratge a la nació espanyola.

Els que hem viscut l’empresa com a professió ho sabem bé: “Si les coses van bé, no canviem, seguim”. Negar que Espanya va bé econòmicament és negar la realitat. És per això que la dreta diu que la campanya no va d’economia. Amb l’economia té pocs arguments per a la campanya electoral.

Fa mesos que Ana Rosa Quintana carrega durament contra el govern socialista i els seus socis, clamant contra la seva ineptitud, lloant l’alternativa del PP i exigint eleccions anticipades. Les seves arengues abrandades abans de les nou del matí la van posicionar com a relleu perfecte del Sálvame a les tardes de Telecinco. La cadena va anunciar que Ana Rosa es mantindria als matins només per moderar la tertúlia política i, a la sobretaula, assumiria el programa de tarda per tractar l’actualitat. Una aposta ideològica dissenyada per fer front a les eleccions generals que en un principi estaven previstes per al desembre. Dilluns passat, l’anunci de les eleccions anticipades va deixar Ana Rosa Quintana sense paraules. Ella, que sempre fica cullerada en qualsevol discussió política, no va saber què dir, però semblava entre bloquejada i incòmoda. Aquell gir inesperat podia modificar els seus projectes laborals a la cadena. L’endemà carregava contra les properes eleccions considerant-les una temeritat. No acaba d’estar clar si ho feia pensant en l’interès nacional o en el personal. 

El recull de frases antològiques atribuïdes a Winston Churchill és tan extens que no fa estrany que, de tant en tant, se’n coli alguna que no va sortir mai de la seva boca. Com aquesta, que ha triomfat durant dècades per definir el pas del temps: "Si no ets liberal als 25, no tens cor. Si no ets conservador als 35, no tens cervell". Com que Churchill va ser conservador als 25 i liberal als 35 (i després va tornar a ser conservador), els dubtes sobre l’autoria estan més que justificats i certificats per la fundació que porta el nom de qui va ser primer ministre britànic. En tot cas, la frase defineix una veritat gairebé universal, almenys fins ara. Els joves tendeixen a escorar-se més a l’esquerra i a mesura que creixen es van dretanitzant. Segur? Les últimes dades del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) susciten si més no alguns dubtes respecte a aquest patró.