L'entrevista que Xavier Graset va intentar fer a Juana Dolores al 3/24 amb motiu del seu segon llibre haurà estat la descoberta per part del gran públic d'un personatge. L'escriptora i actriu va aprofitar l'espai per carregar contra la dreta i els mitjans públics sense ordre i sense embuts. Però Juana Dolores no és una cara nova en el món cultural, on ha protagonitzat polèmiques sonades, crítiques abrandades i discussions creuades a les xarxes socials.

Mentre a Barcelona se celebrava el festival d’arquitectura 48h Open House, lluny de les aglomeracions, en un espai de la ciutat força desconegut però alhora molt cèntric, el Pati dels Tarongers del Raval, se celebrava una trobada més íntima. L’Escola d’Arquitectura i Edificació de La Salle (ETSALS) organitzava una performance per reivindicar “més espais de llibertat aquí, a Europa i al món”, deia la historiadora de l’art i professora Montserrat Villaverde. "Volem posar sobre la taula la manca de llibertat, de les dones però també dels homes, de les persones, en un món aparentment en ordre. L'ordre és un parany que implica sacrificar alegria i llibertat", afegia.

“El feixisme és a tot arreu”, avisa Quim Tarrida, que amb Agnés Mateus forma el tàndem més radical de l’escena actual. El seu discurs és contundent, és polític i és directe, i els seus espectacles són trencadors: perquè diuen les coses pel seu nom –per exemple, els cognoms de famílies que avui remenen les cireres i que en el seu moment van treure rèdit del franquisme– i també perquè, literalment, ella trenca coses. Coses grosses.

L'artista sèrbia Marina Abramovic, coneguda com a performer arreu del món i amb una carrera de més de cinc dècades, ha estat distingida amb el premi Princesa d'Astúries de les arts 2021, al qual optaven 59 candidatures. Segons el jurat, "la seva feina ha dotat l'experimentació i la recerca de llenguatges originals d'una essència profundament humana". També destaca "la seva valentia en l'entrega a l'art absolut i la seva adhesió a l'avantguarda amb experiències commovedores que reclamen una intensa vinculació de l'espectador i la converteixen en una de les artistes més emocionants del nostre temps", segons recull Efe. Abramovic (Belgrad, 1946) és autora de performances de gran risc i complexitat. I també de gran ressò: el 2010 va estar asseguda al Museu d'Art Modern de Nova York, immòbil en una cadira i en silenci, més de 700 hores mirant als ulls als visitants.

Ningú sap si el 2021 serà l'any que donarà respostes a les incerteses del 2020, però és segur que el present i el futur més pròxim portaran molts interrogants. El Teatre Lliure també vol fer preguntes i per això la segona edició del cicle Katharsis parteix d'un bon grapat d'incògnites aixoplugades sota una qüestió fonamental: què és el teatre? El cicle, dedicat a propostes escèniques experimentals i híbrides, se centra aquest any en les conferències performatives i tindrà lloc del 22 al 31 de gener.

L’artista kuwaitiana Monira Al Qadiri qüestiona de dalt a baix “la cultura del petroli” que domina l’estructura patriarcal dels països del golf Pèrsic. El col·lectiu japonès Chim Pom es va endinsar en la zona d’exclusió de la central nuclear de Fukushima en un acte de guerrilla simbòlica. La taiwanesa Shu Lea Cheang, que va exposar 3x3x6 al pavelló de Taiwan de la Biennal de Venècia, desafia des de la perspectiva queer les infraestructures de vigilància i control dels cossos. Al Qadiri, Chim Pom i Cheang són tres dels participants en la 15a edició del festival The Influencers que se celebra avui i demà al CCCB amb entrada gratuïta.

Des del 2014 el controvertit artista català Adrián Pino s'ha despullat en una quinzena de museus d'arreu d'Europa. Aquest cap de setmana ha repetit la 'performance' damunt la tomba de Salvador Dalí, a Figueres, coincidint amb els 115 anys del naixement del geni empordanès.

Estaven jugant a pilota. Eren joves, els 20 encara una fita en l'horitzó. Anaven a la seva, però no tant. "Això ja ho veiem a la tele, per què ho hem de veure també aquí?" "Això" no era violent, ni sorollós, ni brut. Que els molestés era tot un èxit. Els que jugaven a futbol a la platja eren ells, però el gol els hi havia marcat l'artista Ada Vilaró, l'organitzadora d'aquella concentració reivindicativa que tant destorbava els joves. Era la primera vegada que feia UrGente A Mar, una performance de plantejament tan senzill com impactant en l'efecte que provoca: 12 hores a peu dret sobre la sorra, de cara a l'aigua, en total silenci i quietud, amb la voluntat de fer presents tots els que s'hi aboquen amb desesperació i esperança, sense saber si arribaran vius a l'altra riba.

Maria Stoyanova recorda amb tota precisió el 15 de març del 1993, la data en què va arribar a Barcelona. Tenia 18 anys, un visat per a 13 dies i el somni antic d’establir-se a la ciutat, on no havia estat mai abans. “Però a mi m’encantava Freddy Mercury, ell tenia devoció per Barcelona i vaig voler instal·lar-m’hi”, rescata del seu argumentari d’aleshores, refermat per la convicció íntima d’abandonar la seva Bulgària d’origen. La història de com va aconseguir arrelar-se a Catalunya està feta de mil contrastos, i si mira per les finestres del record es retroba amb sentiments ambivalents, temporades fosques, gent meravellosa, i també de miserable. Tot el que ha viscut nodreix la seva obra: peces escèniques de no ficció tenyides de performance, íntimament lligades a l’espai, el temps i l’espectador (els ingredients bàsics del Human Site Specific Performing Art) on busca la veritable comunicació amb cada espectador, un a un. El seu treball més recent, The last show, és una de les propostes de l’Experimental Room Festival, ideat i impulsat per ella mateixa, que aquests dies arriba a la quarta edició.

A Orleans, el barri d’Ottawa on va créixer, Dana Michel era gairebé l’única nena negra. El mateix passava a la seva escola. I també a la universitat on va completar els seus estudis de comerç. Però, en comptes de sentir-se exclosa per culpa de la diferència, el fet de pertànyer a una minoria tan petita en aquella comunitat la va ajudar a diluir-se en la massa. A integrar-se. I no va ser fins molt temps després que va començar a qüestionar-se la seva identitat. I a convertir les seves reflexions en un nutritiu material artístic de fruits infinits i indefinibles en la seva riquesa d’elements: ball, performance, teatre físic, art visual.

“Jo no ho consentiré”. Quan el pare de l’actriu Carla Rovira va saber que la seva filla tenia intenció d’autolesionar-se en escena, li va anunciar un boicot. L’estiu declinava quan FiraTàrrega va estrenar Most of all, you’ve got to hide from the chicks, una peça de teatre performatiu en què es demana a l’espectador que comparteixi en veu alta una experiència dolorosa. “La meva imatge de dolor és la mort del meu fill”, es va despullar una dona. En aquell context, el pare de la Carla va entendre que resultava ridícul sentir-se incomodat per una ferida superficial feta en un context artístic. Dolor epidèrmic contra dolor autèntic.