El 12 d’abril de 1984 quatre milicians palestins van segrestar un autobús israelià de la línia 300 amb 35 passatgers, la majoria colons jueus, a la Franja de Gaza. En l’operació de rescat va morir una soldada i dos dels quatre segrestadors. Els altres dos segrestadors van ser capturats amb vida i van ser executats poc després per agents dels serveis secrets del Shin Bet.

Es pot dir de moltes maneres, però el significat és el mateix: Benjamin Netanyahu és qui porta el timó de la guerra. Fins i tot ho tenen clar als EUA molts republicans, que estan molt lluny de ser antisionistes. L’excel·lent periodista israelià Barak Ravid, corresponsal a Washington, que sovint parla telefònicament amb Donald Trump, ho ha dit de la següent manera: cada dia que passa Trump s’identifica més amb Netanyahu.

A banda de l'assassinat sistemàtic de periodistes palestins, Israel ha deixat Gaza informativament a les fosques, ja que no deixa entrar-hi els corresponsals de la premsa d'arreu del món. Aquest dijous, el Col·legi de Periodistes de Catalunya va oficialitzar la seva adhesió a la crida Obrim Gaza a la Premsa Internacional, per demanar a Israel que hi deixi entrar els periodistes perquè puguin treballar de manera lliure i independent. "Ara més que mai és necessari que els periodistes internacionals puguin entrar a Gaza i documentar tot el que hi està passant, denunciar com Israel viola cada dia el pla de pau al qual es va comprometre", va dir la presentadora de l'acte, Llúcia Oliva.

Des dels atacs de Hamàs el 7 d’octubre del 2023, teòricament Israel s’ha centrat en restablir la seva seguretat a la regió. D’una banda, reconstruint la seva capacitat per dissuadir els adversaris i desmantellar el seu potencial militar; de l’altra, mostrant-se disposat a participar en una guerra permanent, una situació que ha transformat la societat israeliana i les dinàmiques de poder al Pròxim Orient. Israel ha sigut atrevit, imprevisible i, fins a la recent proposta d’alto el foc, gairebé imparable. En la majoria d’àmbits ha utilitzat la força sense apostar per cap diplomàcia viable.

Una de les paradoxes del post-Procés i la pax autonomista imposada per Salvador Illa és que al Parlament es parla més de política internacional que mai. Sigui de forma volguda o per accident. De forma completament conscient n'ha parlat Sílvia Orriols, que ha comparegut amb un cor amb la bandera israeliana a la jaqueta i ha defensat sense complexos la resposta del govern de Benjamin Netanyahu als atemptats de Hamàs de fa dos anys. Ni tan sols Ignacio Garriga, de Vox, s'ha atrevit a tant. I pel que fa a Junts, aquest dimecres han votat a favor de l'embargament d'armes a Israel i dimarts es van aixecar per aplaudir la diputada de la CUP i participant de la Flotilla Pilar Castillejo, però ni el seu portaveu, Albert Batet, ni Carles Puigdemont fan ús de la paraula genocidi. Són els equilibris d'una formació que viu entre dues aigües.

“Joia!”, exultava l’Orfeó Català a l’Auditori de Barcelona divendres a la nit amb l’OBC. “Freude!”, ressonava a la sala de concerts. “Germans, abraceu-vos, un gran bes inflama els cels”, proclamaven. I era estremidor, perquè notaves que entre Netanyahu, Hamàs, Trump, Putin i altres responsables del deplorable estat del món, gairebé havien transformat l’audició de la Novena de Beethoven en un acte d’ingenuïtat.

L'assalt militar israelià a la Flotilla pacífica i humanitària que va salpar de Barcelona per denunciar el drama de Gaza no és un punt final. És un punt i seguit. Mentre no s'aturi el genocidi a la Franja, no pot cessar la pressió ciutadana, per molta distància que hi hagi entre la indignació i la vergonya al carrer i la dura realitat geopolítica global. Si encara es podia, la Flotilla ha fet més evident l'esfondrament de la diplomàcia multilateral i, més en concret, la impotència de l'ONU i la tebior d'Europa. En lloc d'una flotilla civil, fa temps que s'hauria d'haver enviat a Gaza una força militar –uns cascos blaus– a fer possible un alto el foc, a garantir unes mínimes condicions de supervivència de la població palestina i a propiciar una negociació per a l'alliberament dels ostatges israelians i el desarmament de Hamàs.

Les paraules del titular no són meves, sinó del ministre de Finances israelià, Bezalel Smotrich, que, en el transcurs d’una conferència immobiliària a Tel-Aviv, no va tenir inconvenient a enunciar sense embuts els vertaders motius de la invasió de Ciutat de Gaza i de tota la Franja: “La Franja de Gaza és una mina d’or que ens repartirem amb els EUA”. “Hem invertit molts diners en aquesta guerra i ja hem fet la primera fase, que és la demolició. Ara toca la reconstrucció”. Va augurar una època de “bonança immobiliària” i va subratllar el fet que es tractava d’“una gran oportunitat de mercat”. Smotrich té 45 anys, es declara obertament supremacista, milita a l’ultradretà Partit Sionista Religiós i es va formar a la Universitat Hebrea de Jerusalem i a l’Ono Academic College, una elitista universitat privada a Kiryat Ono, on potser li van ensenyar a expressar-se amb aquesta cruesa frontal i descarnada. Smotrich, en tot cas, personifica el perfil de jove lleó triomfal que postulen les dretes globals: arrogant, fred, implacable, sense escrúpols morals de cap mena perquè se’ls sap justificar tots. Per a ell, que els palestins han de ser massacrats en nom de la democràcia i el dret d’Israel a defensar-se és un implícit i, com a tal, no cal ni esmentar-ho. La resta és una simple qüestió de pasta. De molta pasta.

Tot s'hi val en una guerra? Malauradament, si una cosa ha portat la contemporaneïtat –sobretot a partir del segle XX– ha estat la guerra sense límits, amb la població civil com a objectiu: bombardejos en ciutats, setges, fam, violacions... La Segona Guerra Mundial va marcar un canvi d'època cap a noves formes de barbàrie, amb els destructius atacs aeris en nuclis urbans –en aquest sentit, la Guerra Civil Espanyola va ser un assaig–, les bombes d'Hiroshima i Nagasaki, els camps d'extermini i els gulags. Els exèrcits ja no només lluitaven i lluiten entre ells, també castiguen la població indefensa, a vegades de manera obsessiva i fanàtica, a vegades amb fredor calculada. La tecnologia –ara amb els drons– ha agusat i deshumanitzat l'execució del terror.

La resposta del govern d'Israel a l'acceptació per part de Hamàs dels termes de l'última proposta d'alto el foc –una treva de seixanta dies–, que inicialment l'organització terrorista havia refusat, ha estat implacable: Netanyahu ha mobilitzat 60.000 reservistes de l'exèrcit per tirar endavant la conquesta de Ciutat de Gaza, on viuen en condicions infrahumanes un milió de persones. I, sense més dilació, aquest dimecres al vespre ja ha començat l'assalt.

El primer ministre d'Israel, Benjamin Netanyahu, ja té llum verda per ocupar militarment Gaza. Després de 10 hores de reunió, ha obtingut l'aprovació del seu gabinet de seguretat per "derrotar Hamàs", començant amb una operació per ocupar Ciutat de Gaza, segons ha confirmat el govern d'Israel en un comunicat. No s'especifica què passarà amb la resta de la Franja, tot i que aquest mateix dijous el primer ministre va declarar la seva intenció d'estendre l'operació a tot el territori. Ho va fer just abans de començar la sessió de debat amb el gabinet.

Un grup de 600 funcionaris de seguretat israelians retirats, inclosos excaps de les agències d'intel·ligència, han demanat per carta a Donald Trump que pressioni Israel per posar fi a la guerra de Gaza. El text és taxatiu: "El nostre criteri professional és que Hamàs ja no suposa una amenaça estratègica per a Israel". També subratllen el paper que hi podria jugar el president estatunidenc, Donald Trump: "La vostra credibilitat entre la gran majoria d'israelians incrementa la vostra capacitat per conduir el primer ministre Netanyahu i el seu govern en la direcció correcta: acabar la guerra, retornar els ostatges i acabar amb el patiment".

Des de l’atac de Hamàs a Israel el 7 d’octubre del 2023, les especulacions sobre la caiguda del govern israelià de Benjamin Netanyahu han estat constants. Primer, pel xoc de l’atac, en l'errada més gran de seguretat de la història del país. Més tard, per l’oposició de l’ala ultra de l’executiu a aturar l’ofensiva genocida a Gaza. Fins i tot al juny, després de la guerra amb l’Iran, es conjecturava que el primer ministre intentaria treure’n rèdit i convocaria eleccions.

Benjamin Netanyahu té detractors arreu del món. Pesa contra ell una ordre de detenció del Tribunal Penal Internacional per crims de guerra i de lesa humanitat per les atrocitats comeses a Gaza. Però també té opositors a casa seva, on se'l critica per la gestió que està fent de la guerra i on darrerament s'han incrementat les crítiques per matar de fam la població de la Franja. L'animadversió que desperta és tal que, segons ha fet públic aquest dimecres la cadena israeliana Kan, una activista va ser detinguda per haver intentat assassinar el primer ministre israelià.

Judaïsme Unit de la Torà i Shas, els dos grans partits ultraortodoxos d'Israel, han anunciat que abandonaran la coalició de govern de Benjamin Netanyahu en protesta perquè no ha presentat la llei que eximeix els joves de les escoles talmúdiques de fer el servei militar. Si la ruptura es consuma (el tràmit requereix 48 hores), la coalició de govern es quedaria amb 50 escons i la continuïtat estaria en perill. Amb menys suport parlamentari, el primer ministre està allargant les negociacions d'un alto el foc per arribar a les vacances de la cambra, que comencen a l'agost.

Fins avui no ha plogut. Ho ha fet una mica, només. M’hauria agradat un bon ruixat, llarg, insistent, que m’estalviés de regar un parell de dies. Al cap de mitja horeta ha fet una ullada de sol. Després, al cel, el gris s’ha tornat a imposar. Una quietud estranya s’ha instal·lat a la tarda. Aviat es farà fosc i avui serà abans perquè està tapat. Obro un llum i miro d’escriure aquestes coses. El que sí que passarà, penso, és que refrescarà. La calor enganxosa d’aquestes nits passades potser s’esvairà i quedarà solcada per una mica d’airet fresc. Ja ho veurem. S’ha mort en Josep Maria Joan, que vaig conèixer de petit, a Figueres. A casa seva tenien una tintoreria. Ell mai no va voler ser tintorer. Va estudiar per aparellador. Però el que va fer va ser amuntegar joguets. Tants que va poder fer-ne un museu, que avui és una referència. Més d’una vegada vaig pensar quin joguet tenia que pogués interessar-li. Però no en tenia cap. Mai no m’han interessat gaire els joguets. Després, al cap dels anys, el vaig veure alguna vegada. Després ja mai més. I ara s’ha mort. Era, més o menys, de la meva edat.

1. El relat. Trump bombardeja l'Iran i imposa un relat, en consonància amb la seva aparició en escena. De la tragèdia a la comèdia. Després del vibrant relat dels bombardejos americans sobre l'Iran, amb la presumpta destrucció de la força atòmica iraniana que no sembla que les informacions confirmin amb tanta contundència, dona la feina per feta, amb apel·lacions a la fi de les hostilitats en totes direccions. La seva aparició en l’escena bèl·lica, després d’uns quants dies coquetejant amb l’ambigüitat, hauria obert una nova etapa. Israel es consagra definitivament com a principal potència de la zona, sense marge per a la rèplica per als seus adversaris, l'Iran s’avindria a fer bondat i de passada Gaza i tota l’estela d’accions criminals d’un Netanyahu en mode nihilista entren en l’oblit, amb els palestins acorralats i desapareguts literalment de l’escena.

Més guerra. Ara Israel-Iran. Fins on arribarà aquesta espiral bèl·lica mundial? Ho va escriure Mercè Rodoreda al pròleg de la seva novel·la Quanta, quanta guerra, la darrera que va escriure: "Una guerra serveix perquè la perdi tothom". I perquè després, tard o d’hora, en vingui una altra per venjar els morts. Més perdedors. I així sense fi. La violència genera odi i violència. És l’espiral tràgica de la història de la humanitat. També hi ha una espiral feliç, col·laborativa, on vida i mort s’entrellacen per seguir generant vida, com passa a la natura. La guerra és un fracàs de la vida natural humana. La condició humana, la consciència d’estar vius i de buscar un sentit a l’existència, és una arma de doble tall: ens fa déus i dimonis, ens dona un poder alhora fabulós i terrible. L’amor i la guerra. Eros i Tànatos. Com sublimar l’instint autodestructiu? La política, l’esport, l’art, els diners, la religió... Quantes coses hem inventat i sovint se’ns han tornat a girar en contra, recuperant els instints bastards?

Gaza s'ha convertit en un camp d'extermini. La revenja d'Israel pel brutal atac de Hamàs del 7 d'octubre del 2023 ha sobrepassat tots els límits imaginables. A l'apartheid que de facto l'estat israelià practica des de fa dècades amb els palestins que viuen al seu territori, o a Cisjordània i Gaza, s'hi ha afegit ara una guerra desigual contra la població de la Franja, a la qual s'ha sotmès a un càstig militar brutal: des del Vietnam i la Segona Guerra Mundial no havien caigut tantes bombes sobre un territori tan petit i tan densament poblat. L’Israel de Netanyahu hi està desplegant la seva ira absoluta, fonamentada en un històric sentiment de víctima exacerbat pel dur cop terrorista de Hamàs.

El cap d'Internacional, Francesc Millan, ha estat una setmana a Israel parlant amb la gent d'allà, tant del carrer com experts i analistes, i ens explica les paradoxes d’una societat complexa, dividida i que ha après a conviure amb la guerra. Al dossier d'aquest diumenge analitzem com funcionen els lobis israelians a Europa i quines estratègies fan servir per imposar el seu relat. També mostrem com analitzen la situació intel·lectuals i filòsofs occidentals i d'altres cultures.