Així és com Netanyahu allarga la guerra a Gaza per mantenir-se al poder

Jerusalem/ Tel-AvivQuan Hamàs va atacar Israel el 7 d’octubre del 2023, fet que va desencadenar la guerra a la Franja de Gaza, la carrera política del primer ministre, Benjamin Netanyahu, semblava condemnada. Gairebé dos anys després, la guerra continua i Netanyahu ha assolit una posició de força interna poc habitual.

La nostra investigació de sis mesos, que conté detalls mai revelats, explica la història entre bastidors de com Netanyahu va sobreviure i, fins i tot, va prosperar a mesura que la guerra s’allargava. L’article porta els lectors a la sala d’hospital de Netanyahu el juliol del 2023, a casa seva pocs minuts després que comencés l’atac del 7 d’octubre, al quarter general militar israelià en els dies posteriors, i dins de diverses negociacions sobre l'alto el foc i discussions del gabinet israelià al llarg del 2024 i 2025.

Després d'haver entrevistat més de 110 funcionaris d’Israel, els Estats Units i el món àrab, i haver revisat desenes de documents oficials, revelem com les accions de Netanyahu van fer, primer, Israel més vulnerable al desastre del 7 d'octubre i, després, van contribuir a allargar i expandir la guerra que en va resultar. De manera inesperada, l’expansió de la guerra va permetre a Israel derrotar Hezbollah i colpejar l’Iran. Però a Gaza, ha comportat un patiment sense aturador per als palestins, la mort d’ostatges israelians i ha permès a Netanyahu ajornar l'assumpció de responsabilitats. Aquestes són les cinc conclusions de la investigació.

Netanyahu va ignorar les alertes d'un atac imminent

Mentre Netanyahu es recuperava en pijama a l’hospital el juliol del 2023, un veterà general li va portar un informe d’intel·ligència preocupant. Alertava que els enemics d’Israel, inclòs Hamàs, havien pres nota de la inestabilitat interna del país, provocada per la reforma polèmica de Netanyahu per debilitar el poder judicial, i s’estaven preparant per atacar.

Netanyahu va ignorar aquest i altres advertiments, i el seu govern va continuar amb la reforma, amb l'aprovació, unes hores més tard, d'una llei que retallava la independència del poder judicial, que va desencadenar més protestes. Dos dies després, els líders de Hamàs van tornar a assenyalar la inestabilitat a Israel i van decidir que era el moment adequat per iniciar l’atac que havien estat planejant durant molt de temps.

Netanyahu va defugir responsabilitats de l'atac del 7 d'octubre

Minuts després que comencés l’atac de l'octubre del 2023, en el pitjor moment de la seva carrera política, Netanyahu ja sembrava les llavors per a la seva supervivència personal. "No veig res en la informació d'intel·ligència", va dir en una de les primeres trucades que va fer aquell dia. Va ser la seva primera maniobra per esquivar la culpa i un indici de com intentaria prolongar la seva carrera política culpant els caps de seguretat i intel·ligència.

Mentre encara hi havia combats al sud d’Israel, l’equip de Netanyahu va informar influencers afins, dient-los que la culpa de la pitjor fallida defensiva d’Israel era dels generals. Paral·lelament, van intentar evitar la filtració de converses que podien comprometre el primer ministre, van impedir que els militars enregistressin oficialment les seves reunions amb ell i, fins i tot, van ordenar que escorcollessin els generals –inclòs Herzi Halevi, el cap de l'estat major– buscant micròfons amagats.

Més endavant, l’equip de Netanyahu va ordenar als arxivers que alteressin els registres oficials de les seves primeres trucades el 7 d’octubre. Després van filtrar un document confidencial a un diari estranger –saltant-se la censura militar israeliana– per desacreditar les veus crítiques, inclosos familiars dels ostatges segrestats a Gaza.

Allargar les negociacions de la treva per mantenir la coalició de govern

En les primeres hores de la guerra, Netanyahu va rebutjar una oferta del líder de l’oposició per formar un govern d’unitat, i va preferir mantenir la coalició de govern amb els seus aliats d'ultradreta, disposats a mantenir-lo al poder un cop acabada la guerra. Aquesta decisió el va lligar durant tot el conflicte a les exigències de l’extrema dreta –especialment la seva negativa a pactar una treva amb Hamàs.

Quan semblava que hi havia condicions per a un alto el foc, Netanyahu assenyalava nous objectius militars als quals abans no havia donat importància i que segons els alts comandaments militars no mereixien el cost d'aconseguir-los. Va ser el cas de la presa de la ciutat de Rafah o, més tard, del pas fronterer entre Gaza i Egipte.

Negligir l'acord històric amb l'Aràbia Saudita

En negociacions amb els EUA el maig del 2024, el règim saudita va fer un pas arriscat i va assenylar que estava disposat a establir relacions formals amb Israel –sempre que s’acabés la guerra a Gaza, Washington fes concessions a l’Aràbia Saudita i Israel iniciés el procés de reconeixement d’un estat palestí–. “Acabem amb això”, va dir el príncep hereu Mohammed bin Salman en una reunió nocturna.

La resistència de Netanyahu a seguir aquest camí va ser un dels molts motius de tensió amb el govern de Joe Biden. A mesura que el nombre de morts a Gaza augmentava, el desembre del 2023, Biden es va frustrar tant en una trucada amb Netanyahu que va penjar abruptament. Quan mesos després, les negociacions de treva es van estancar, els funcionaris nord-americans van citar enquestes que mostraven que més del 50% dels israelians preferien un acord per alliberar ostatges abans que continuar la guerra. “No el 50% dels meus votants”, va respondre Netanyahu.

Les guerres al Líban, Síria i l'Iran consoliden Netanyahu

A l’inici de la guerra, Netanyahu va evitar mesures que poguessin escalar el conflicte cap a una guerra total amb Hezbollah i l’Iran, aliats clau de Hamàs. Va cancel·lar un atac important a Hezbollah en els primers dies de guerra i va evitar escalades incontrolades amb Teheran.

Però gairebé un any després, una sèrie d’èxits inesperats d’intel·ligència van permetre a Israel matar diversos alts comandaments de Hezbollah. Envalentit, Netanyahu va ordenar l’assassinat del líder de Hezbollah i la invasió del seu bastió al sud del Líban, i va destruir gran part del seu arsenal. Israel també va aconseguir eliminar gran part del sistema de defensa aèria iranià –minant significativament l’amenaça que representava Teheran–. Ni l’Iran ni Hezbollah van poder protegir el president sirià Bashar al-Assad d’un avenç rebel, cosa que va portar a la caiguda d'un altre enemic d'Israel.

Amb Teheran inusitadament vulnerable, Netanyahu va llançar un atac contra l’Iran, que es va convertir en la fita principal de la seva carrera política. Celebrada com una victòria a Israel, la campanya militar va deixar el partit de Netanyahu en una posició en les enquestes més forta que en cap moment des de l’octubre del 2023.