Amb les vacances d’estiu, toca decidir-se: què us ve més de gust, el mar o la muntanya? Aquesta pregunta, de vegades, es transforma en una qüestió identitària: tu de què ets més, d’aigua o de secà? Sempre que algú presenta aquest binomi, penso que l’experiència de molts catalans és la via del mig: ni de mar ni de muntanya; alguns som de bosc i de gorg. D’altres, de plana i de pantà. En tot cas, la suma de remull i ombra acostuma a ser l’objectiu de qualsevol persona que vulgui superar la temporada de calor. Decidiu el que decidiu, us recomano un llibre de terra ferma i un llibre que té un cert regust d’aigua salada i que, ja de passada, ens recorden l’absurditat de valorar el nostre territori només quan tenim vacances.

Els lectors de Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957) saben que, als seus poemes, aforismes i assajos, la creació literària i la natura s'entrellacen, s'alimenten mútuament i fins i tot es confonen. Per dir-ho en paraules que es poden trobar a L'Escrita, el seu últim llibre, "el text s'hi assenta seguint el pendent del terreny", hi ha "una brisa humida que corre tothora lletres amunt" i es pot "enquadernar diverses valls relligades pel tàlveg". "Ah, qui sabés escriure com qualsevol muntanya escriu!", exclama l'autor en un dels segments de La taula oberta, la secció inicial que obre el volum.

En el discurs d'investidura com a doctor honoris causa per la UB el 1988, Antoni Tàpies va afirmar que l'art “s'ha trobat sempre com un peix a l’aigua en el món de la introspecció espiritual, de les grans simbologies, dels valors de l’inconscient i sobretot de moltes experiències místiques i religioses”. I que l'art havia retrobat “els seus fins originaris i la seva raó primordial d’existir” després de quedar alliberat de la funció documental i mimètica. Pocs anys després del discurs de la UB, titulat Art i espiritualitat, aquesta introspecció va esclatar en la seva obra amb la Sala de Reflexió de la Universitat Pompeu Fabra, inaugurada el 1995. “Davant dels excessos d'agitació, de dispersió mental i dels innombrables cultes a realitats falses als quals estem sotmesos en les societats actuals, m'ha semblat molt oportú contribuir a crear un espai i unes imatges que afavoreixin el recolliment, la concentració i, en definitiva, un millor apropament a la nostra veritable naturalesa”, va explicar Tàpies aleshores.

Perejaume és un dels poetes més valents i innovadors de l’actual panorama de la poesia catalana. O el que més. Com que el país té una inveterada tendència a considerar que la poesia és cosa de sentiments i no d’enginy verbal, tenen més anomenada que ell un estol de redactors de versos amb escassa potència lingüística. La de Perejaume és absoluta, insubornable, tenaç.

A Perejaume el fascina l’espurna d’on sorgeix el cinema. “El fet que dues imatges conviuen a l’ull uns segons i generen sentit”, com diu ell mateix amb motiu de l’exposició que li dedica la Filmoteca de Catalunya, Donar cabuda (fins al 30 de març). Precisament Perejaume veu aquesta institució com “un sot de projeccions”. Un altre aspecte del cinema que el fascina és el “feix de projeccions, allò que va del projector a la pantalla i que no es veu si no hi ha pols”, explica. “És un espai tan germinal i fascinant –afegeix–, és l’espai central del cinema, allà és on passa i on té l’articulació i el verb, el cinema”.

L'espectacle Xilema, del poeta i artista plàstic Perejaume, ha aplegat aquest diumenge artistes, polítics i societat civil per exigir la derogació del projecte de ramal de la MAT a la Selva. Per a celebrar l'acte, a la Taverna del Subirà, a Osor, al cor de les Guilleries, s'havien d’exhaurir les entrades disponibles. Ha servit també per recollir adhesions contra el projecte. Segons la Plataforma No a la MAT Selva, ja se superen les 5.000, entre les quals hi ha entitats i personalitats de l'àmbit cultural, ecologistes, científics i personalitats polítiques com els expresidents de la Generalitat Carles Puigdemont i Quim Torra. Perejaume, que ha presentat un espectacle poètic i musical únic, ha estat acompanyat a la veu per Neus Borrell i a la guitarra per Miquel Joan Escuer. També hi ha participat l'actor Francesc Ten. Durant l'acte s'han pogut sentir fragments d'obres de Perejaume com ara Pagèsiques o Treure una marededéu a ballar. També versos de Verdaguer i Sant Joan de la Creu, entre d'altres.

A Perejaume no li agrada fer servir el vocabulari especialitzat de l’art contemporani per parlar del seus treballs, diu que és un “discurs folklòric” en el sentit negatiu del terme. L'artista posa en relleu l'oportunitat que les seves grans instal·lacions i vídeos li donen de “fer un cant al privilegi d’actuar sobre el món físic”, diu Perejaume amb motiu de les cinc exposicions, totes elles amb obres noves, que inaugura al llarg d'aquest cap de setmana en cinc institucions del Maresme: l’Espai d’Art i Creació Can Manyé (Alella), la sala d’exposicions Espai Casinet (Masnou), el centre Mataró Art Contemporani, la Fundació Palau (Caldes d’Estrac) i el Museu de Pintura (Sant Pol de Mar). En l’obra de Perejaume “maniobrar en el món físic”, com en diu, vol dir crear amb la terra, el territori, els llocs i els topònims. Per al comissari de les exposicions, Jaume Coscollar, els treballs exposats són com “petits fotogrames o seqüències d’un gest més llarg”. També es pot dir que són una mostra de la gran volada poètica que pot assolir Perejaume. 

Making of del vídeo de Perejaume 'Regar el mar'.

La naturalesa botànica és complexa, pacient i discreta. Qualsevol obra humana que es proposi d’acostar-s’hi no té més remei que fer-ho exercitant aquestes mateixes qualitats. M’atreviria a dir que a l’hora de representar-la s’ha de procurar que ella mateixa penetri en els intersticis del llenguatge, fins i tot que enrami poc o molt la noció de sentit. Això és el que he procurat amb una colla d’obres la majoria d’elles d’aspecte forestal i amagadís, mig embrollades, mig embardissades d’allò mateix que es proposen d’exposar.

Només cal recordar els títols d’algunes de les seves obres, com Oïsme. Una escriptura natural a partir dels croquis pirinencs de Jacint Verdaguer (1998), Mareperlers i ovaladors (2014) o Treure una marededéu a ballar (2018), per constatar que Perejaume és un dels escriptors més singulars de la nostra literatura. Al mateix temps que donava a conèixer una sòlida obra poètica amb els llibres Oli sobre paper (1992), Obreda (2003) i Pagèsiques (2011), Perejaume ha anat ampliant la seva escriptura sense fronteres amb diversos textos i llibres d’assaig ben celebrats com Ludwig Jujol (1989), El paisatge és rodó (1995) o l’esmentat Oïsme, al costat de llibres d’artista com Oleoducte (1999) o llibres catàleg com l’impactant Mareperlers i ovaladors, que reunia les obres i els textos diversos al voltant de la seva gran exposició al MNAC del 2014. Així doncs, la pràctica de l’art i la pràctica de l’escriptura formen una sola unitat en l’obra múltiple i diversa de Perejaume, que no deixa de sorprendre’ns amb noves formes narratives com la que conforma el llibre extraordinari i inclassificable que és Treure una marededéu a ballar.

Mishima, Miquel Serra, Joan Garriga i Perejaume s'han sumat a la llista de participants en el Festival Poesia i+, organitzat per la Fundació Palau, que celebrarà el mes de juliol la quinzena edició en format híbrid. Del 2 al 12 de juliol el festival combinarà recitals i concerts presencials, amb diferents aforaments i actuacions retransmeses en directe via streaming. S'havien anunciat noms com Christina Rosenvinge, Irene Solà acompanyada d'Estampa, Blanca Llum Vidal amb Los Sara Fontán, Bernardo Atxaga, Laia Estruch i Clàudia Cabero.

L’escriptora turca Elif Shafak, autora de Mis últimos 10 minutos y 38 segundos en este extraño mundo; la francesa Maylis de Kerangal, autora de Nacimiento de un puente, i els catalans Narcís Comadira, Màrius Serra i Quim Español són els nous autors confirmats del festival MOT 2020. Tots ells se sumen a la llista de participants al certamen, que ja compta amb la nord-americana Tracy Chevalier, coneguda per La noia de la perla; l’escriptor i periodista argenti Rodrigo Fresán; l’artista gironina Alicia Kopf, autora de Germà de gel; el pintor i escriptor valencià Manuel Baixauli; l'autor d'Una màquina d’espavilar ocells de nit i de Mística conilla, Jordi Lara; l'artista i escriptor Perejaume; l'autora australiana d'El museu de l’amor modern, Heather Rose, i Irene Solà, autora de Canto jo i la muntanya balla.

La trajectòria d’exposicions d’art contemporani del Palau de la Música inclou grans artistes nacionals i internacionals com ara Antoni Llena, Jaume Plensa, Antonio López i Louise Bourgeoise. Però cap com la que obre les portes aquest dimarts tenia un vessant social tan potent i una troballa estètica que és una d’aquelles idees que pot passar desapercebuda perquè és evident: CaboSanRoque fa sonar l’obra de Perejaume Un nom, consistent en un rotlle de paper de 29 metres on hi ha encadenades les signatures d’un grup de cuidadors i usuaris de la Fundació Pere Mitjans. Laia Torrents i Roger Aixut, les dues ànimes de CaboSanRoque, ho han aconseguit posant-li al damunt la partitura per a pianola de la Polonesa op. 53 de Chopin i tapant tots els forats que coincidien amb les signatures. “Al llarg de la peça apareixen diferents personatges musicals: hi ha parts que sonen com Pat Metheny, una altra com Carles Santos al piano, i en unes altres pots reconèixer la Polonesa”, afirma Roger Aixut. Una de les raons per les quals CaboSanRoque va triar aquesta peça és que la longitud de la partitura és similar a Un nom. “És una partitura molt coneguda i té una gran dificultat tècnica”, diu Laia Torrents.

"La diversitat ens obsessiona i en fem bandera: ens posa la pell de gallina, igual que el cartell d'aquesta edició del festival", comenten Àngels Gregori i Mireia Calafell, directores del Barcelona Poesia, que han presentat aquest dimarts al Palau de la Virreina. Dissenyat per Javier Jaén, mostra un tros de carn seccionada, amb les diverses capes, des del pèl i l'epidermis fins a les fibres nervioses i els capil·lars.

El 2018 ha sigut un any molt bo per a la literatura catalana. A més de les incorporacions de Natàlia Cerezo i Irene Solà, ha debutat en la narrativa -amb una gran repercussió- Eva Baltasar i han publicat novetat veus joves avalades per premis com Víctor García Tur i Jaume Coll Mariné. També ha sigut l'any en què han tornat a publicar Sergi Pàmies, Perejaume, Josep Maria Esquirol i Josep Pedrals -i l'any de l'inici del rellançament de tots els contes de Víctor Català-. En castellà destaca la repercussió dels últims llibres de Sara Mesa, Manuel Vilas i Eduardo Mendoza.

Hi ha aventures literàries que creen llibres híbrids i inclassificables, amb les seves regles i coordenades. És el cas de Perejaume, que crea un espai propi i transferible, exigent però permeable, conscient que necessita fer partícip el lector.

Perejaume apareix a plaça Universitat amb dues obres embolicades que acaba de recollir del Macba. Es deixa fer unes quantes fotos amagat rere un arbre mentre alguns vianants l’observen amb curiositat. “Som un país ple de llavors; el problema és que no les acabem de deixar brotar mai”, dirà a l’entrada de la Facultat de Lletres després d’una hora de conversa. Tot i que no li agrada “l’escenografia” de les entrevistes, accedeix a parlar del seu nou llibre, Treure una marededéu a ballar (Galàxia Gutenberg, 2018), en un racó del jardí universitari, protegit per l’ombra d’un teix que de tant en tant deixa caure alguna de les seves fulles, potser per saludar-lo.

Els galeristes catalans han fet públic aquest dimecres l'artista i la galerista que rebran el seu premi honorífic durant els Premis GAC – X Nit del Galerisme: Perejaume i Mariana Draper, la fundadora de la Sala Dalmau.

Aquest diumenge Perejaume fa un diari d'artista a l'ARA. En aquest vídeo es recull un fragment de l'entrevista que li vam fer mentre un equip del diari preparava la publicació especial amb l'artista. En la conversa Perejaume explica com percep l'art i el món que l'envolta.