Catalunya ha recuperat part del pols del mercat laboral després de la pandèmia, però hi ha una bossa preocupant d'1,4 milions de treballadors als quals la feina no els deslliura de viure atrapats en una situació de pobresa i sense oportunitats d'ascens social. "La precarietat laboral és la nova normalitat per a una part de la societat”, segons Càritas, que en un informe sobre exclusió i desenvolupament social que ha elaborat amb la Fundació FOESSA a partir d'entrevistes a 140.000 llars de tot l'Estat i de totes condicions socioeconòmiques. El treball conclou que la millora global dels indicadors de la macroeconomia no es deixa notar en el dia a dia de moltes famílies. Fins i tot hi ha pobresa en famílies en què algun dels seus membres estan ocupats, i ni tan sols aconsegueixen arrodonir el mes els que tenen la sort d'accedir a prestacions socials.

A Catalunya tenim la taxa d’atur més baixa des del 2008. I, tanmateix, alguna cosa grinyola. Com pot ser que un 16,2% de les persones que treballen visquin en situació de pobresa? Com pot ser que una de cada quatre persones estigui en risc d’exclusió social? Si tenir feina ja no garanteix una vida digna, potser ens hem de preguntar quin valor té avui la feina.

Remedios Zafra va néixer a un petit poble de Còrdova on la majoria de persones treballaven al camp. El seu pare, de fet, mai va anar a l’escola. I la mare ja treballava amb nou anys. Ella va estudiar antropologia, es va doctorar en belles arts i avui és investigadora del CSIC. Als seus assajos reflexiona sobre el concepte vida-feina.

Quin és l'impacte de la desigualtat en la societat catalana? Com afecta la vida de milers de persones no tenir una feina digna o no tenir un habitatge segur? Oxfam Intermón, amb la col·laboració del diari ARA, organitza una jornada de debat amb testimonis i experts dimecres que ve, 28 de febrer, al Raval. Sota el títol Viure la desigualtat, la cita és a les 18.30 h al petit teatre noucentista –un espai restaurat i desconegut del gran públic– de l'Institut Miquel Tarradell. L'entrada és gratuïta, però l'aforament està limitat a 100 persones i cal inscripció prèvia.

En aquest país ja no pots viure dignament sent periodista. Sembla una mica cru, això que dic, però molts saben que és veritat. Per exemple: no ens vam assabentar de la detenció de Bin Laden per la CNN, ni per la Fox, ni l’ABC nord-americana ni l’Abc espanyol... sinó perquè el veí del terrorista va piular que hi havia helicòpters nord-americans al barri. Sí, amics, el nou periodisme és això.

Tres de cada cinc actors, ballarins, dobladors, directors escènics i artistes audiovisuals catalans (el 63%) viuen sota el llindar de la pobresa, que voreja els 11.840 euros anuals en les llars formades per una sola persona. I això no és tot: a Catalunya, només un de cada quatre (25%) guanya més de 18.000 euros anuals i supera, per tant, el salari mínim interprofessional, que actualment es troba als 15.876 euros anuals. De fet, gairebé la meitat (49%) guanyen menys de 6.000 euros a l'any. Són les conclusions de l'Informe sociolaboral d'actors i ballarins a Espanya 2023 de la Fundación AISGE, en què han participat 3.410 actors, ballarins, dobladors, directors escènics i artistes audiovisuals de tot l'estat espanyol, dels quals uns 700 resideixen a Catalunya.

Els primers dies del mes de gener es caracteritzen per l'actualització de preus a l'alça i, amb sort, també dels sous. Tot i que el més probable és que aquest augment quedi per sota de la inflació, consolidant així una pèrdua de poder adquisitiu que s’acumula des de fa temps. Els esforços polítics i socials tant en la millora de l'estabilitat contractual com en la pujada del salari mínim han quedat descafeïnats per l’entorn inflacionari i la situació del preu de l’habitatge.

El canibalisme és un tabú universal: enlloc no està ben vist cruspir-se un company d’espècie, però el capitalisme i l’enriquiment d’alguns Homo sapiens no deixa de ser una manera de devorar l’altre, de consumir-lo fins a prendre-li tot el que se li pugui prendre. No sé si Marx s’ho va mirar per aquí, però en el meu imaginari l’explotació laboral fins a l’extenuació, fins a extraure del pobre el moll de l’os, és una forma de canibalisme. Si no et paguen el que és just, si la teva indispensable contribució a l’economia no es veu recompensada amb una part proporcional de la riquesa que generes, llavors se t’estan menjant viu, perquè cada minut, cada hora de vida mal pagada, és un bocí de carn teva que l’amo es va empassant. 

"Aquest any ha sigut duríssim. Veure que has de demanar diners als pares, quan ells venen d'una època de sobreesforç, en què si havies de migrar i anar a la mina, te n'hi anaves. És una generació [la dels meus pares] que no està preparada per a l'atur. Els xoca molt que jo no treballi". El Miguel Ángel (51 anys) resumeix així els últims setze mesos. És el temps que porta sense treballar. Aquest veí del barri madrileny de Manoteras, al districte d'Hortaleza, ha passat per diverses feines al llarg de la seva vida, sobretot vinculades al sector serveis i la neteja, però el passat mes de juny es va quedar sense. Des d'aleshores, tot i buscar activament, no ha trobat res. Només a l'abril va aconseguir una cosa esporàdica com a jardiner, però al cap de pocs dies es va esfumar. Ara, l'atur se li ha acabat.

Que l'arribada massiva de turistes a les ciutats té efectes evidents socials i econòmics no és nou. Ara, però, un estudi internacional, liderat per la Universitat Rovira i Virgili, ha determinat que el turisme "massiu" comporta un augment de les desigualtats, més risc d'exclusió social i residencial i també un creixement de la precarietat laboral. Aquestes són les principals conclusions del treball, que s'ha dut a terme durant quatre anys i en el qual també han participat dotze institucions de set països europeus. S'ha analitzat a fons l'impacte del turisme a Barcelona, Amsterdam, Venècia, Lisboa, Jerusalem, Torí, Edimburg i Ljubljana.

El 17 d’agost, el conseller de Salut, Manel Balcells, en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) va advocar per una “transformació profunda del model de sistema sanitari d'acord amb les necessitats que tenim i els recursos de què disposem”. El mandatari va afegir que aquesta transformació s’havia de fer per mitjà d’un “gran pacte”. L’objectiu, va assegurar, és que el sistema públic sigui “resolutiu, eficient i sostenible” per garantir una assistència sanitària amb qualitat i equitat. 

"Que en 10 anys el problema sigui testimonial", aquest és l'objectiu que ha fet públic el conseller de Recerca i Universitats, Quim Nadal, en la presentació del pla que ha de ser la primera pedra per reduir la precarietat dels professors universitaris associats. Una intenció que també haurà de servir, per tant, per solucionar el problema dels falsos associats (docents que tenen un contracte d'associat però que fan la feina d'un professor a temps complet). El Pla de xoc per al relleu generacional i contra la precarització a les universitats públiques té un pressupost de 65 milions d'euros que permetrà la creació de 820 places de professorat a temps complet en els pròxims tres anys. Un pla que Nadal ha qualificat de "primer pas", ja que la voluntat del Govern és que es vagi repetint, de tal manera que en menys de deu anys s'hauria estabilitzat el gruix d'associats que estan en una situació de "temporalitat i de precarietat". Tal com ja va avançar l'ARA, aquest primer any el pla comptarà amb 15 milions d'euros, 10 dels quals es destinaran a noves places de personal docent i investigador (PDI) i 5 milions seran per la formació de PAS, el personal tècnic, de gestió, i d’administració i serveis de les universitats.

El Francesc i el Manel –noms que no són els reals– són parella, barcelonins, periodista i professor. Superats els 40 anys tenen unes carreres professionals prou consolidades, cosa que els permet mantenir una bona qualitat de vida i també estalviar. Però malgrat això hi ha una barrera que no han estat capaços de saltar: la de l’accés a l’habitatge.

"La qualitat democràtica es mesura també amb el tracte que dispensem a la nostra gent gran". Així defensava dijous la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, que les pensions pugin un 8,5%, segons els càlculs del govern (és una xifra estimada que s’acabarà de concretar quan es conegui la dada d’inflació del novembre). "No volem que els nostres avis vegin empitjorada la seva situació per l’increment del cost de la vida", va afegir.

“Després de la pandèmia, Barcelona no ha tornat al 2019 sinó al 2014, quan es va trencar el consens social sobre el turisme a la ciutat: tenim un sector desbocat, una saturació de molts espais, increments de preus, i alhora, uns treballadors cremadíssims”. Ernest Cañada es va formar en geografia del treball i del 2004 al 2015 va viure a Centreamèrica, on va veure com convergien dos factors: per un costat la precarietat laboral, una de les seves fixacions, i per l’altre unes dinàmiques d’obertura turística semblants a les que s’havien viscut a Espanya als anys 60 i 70. Quan va tornar a Barcelona, va publicar un llibre molt crític amb les condicions laborals de les cambreres d’hotel, Las que limpian los hoteles (Icaria), que va provocar una certa sacsejada en el sector, i va centrar els seus estudis en tot allò que envolta el turisme i la precarietat. Alerta, per exemple, dels perills que suposa que ara Barcelona presumeixi de captar un turisme “de qualitat”. “Turisme de qualitat és un eufemisme per no dir turisme de rics. Aquest turisme elitista consumeix molts recursos, té més costos mediambientals, i que deixi més diners no vol dir que aquests diners es redistribueixin millor; de fet, és tot el contrari: les feines continuen sent tan precàries que aquest estiu no es trobaven treballadors disposats a fer-les. A més, altres ciutats com Palma o Venècia també competeixen per aquest tipus de turista i al final s’adonaran que no hi ha prou rics per a tothom. És un suïcidi que s’estigui promocionant aquesta idea amb diners públics”. I quina és la solució?

Fa segles que la mandra està mal vista i que tothom en vol fugir. Ningú vol saber-se dropo ni ser-ne titllat. Per això, si regales alguna hora extra a l'empresa no passa res; et podran i et podràs retreure el que vulguis, però mai que ets un gandul. Si estàs bé amb la parella però fa temps que veus que no és la mitja taronja ideal, surt de la teva zona de confort i no siguis conformista: deixa-la i busca'n una altra. Si anar a viure a l'estranger –això vesteix molt!– et fa recança, és igual, ves-hi, que diuen que és una experiència molt enriquidora. Sí, home, sí, ja ho veuràs, que això va de proscriure la mandra. Fes dejuni intermitent, ves a córrer i al gimnàs, llegeix llibres (útils), autopromociona't a les xarxes, aprèn un nou idioma i tingues opinió sobre l'última polèmica de Twitter.

Malgrat que la sinistralitat laboral ha disminuït els últims deu anys, a Espanya moren de mitjana cada dia dos treballadors en accidents laborals. Ara, el ministeri de Treball vol marcar "un punt d'inflexió" per revertir aquesta situació amb un pla de xoc contra els accidents laborals mortals. En concret, es reforçarà la vigilància i el control sobre el sector primari (a l'agricultura i a la pesca) i el sector industrial (a l'activitat de recollida de residus). A més, també se situaran com a activitats "prioritàries" d'aquest control el sector serveis, en concret en el transport de mercaderies i mudances, i, finalment, el de la construcció.

Netegen entre 20 i 30 habitacions d'hotel en jornades de vuit hores com a màxim: en un vaivé de moviments a contrarellotge canvien llençols, s'endinsen amb el drap dins banyeres buides i revisen que sota els llits no quedi una sola prova que recordi que, fa unes hores, a les habitacions, que ara llueixen impol·lutes, hi havia uns altres hostes. "Començo a la una de la tarda i acabo a les nou del vespre. Durant tota aquesta estona faig llits sense parar. Com més habitacions facis, més content està l'hoteler", explica Carmen Crespo, cambrera de pis en un hotel de Gavà. Denuncia que fa temps que es medica per poder mantenir el ritme de treball "insostenible" que els seus caps li demanen, unes jornades que, després de nou anys d'experiència netejant hotels i empreses, li han acabat provocant problemes de ciàtica, lumbàlgia i de mobilitat a la mà.