El desafiament era dels grossos: muntar una exposició sobre el cineasta Jean-Luc Godard (1930-2022), "un dels artistes visuals i pensadors sobre la imatge més rellevants dels últims cent anys". Així el descriu Manuel Asín, el comissari de la mostra Jean-Luc Godard. La fraternitat de les imatges, que es pot visitar a La Virreina Centre de la Imatge del 28 de març al 4 d'octubre. Un dels reptes era explicar Godard de manera que l'exposició "servís d'introducció" al director de pel·lícules com Al final de l'escapada i El menyspreu, que no fos només un recorregut per a especialistes, que fugís del fetitxisme banal i que permetés entendre la vida i l'obra d'un pensador mutant i sovint contradictori. Un altre repte té a veure amb Barcelona, una ciutat on no fa gaire el CCCB va programar amb èxit de públic i crítica una mostra exemplar sobre Agnès Varda, una altra pionera de la Nouvelle Vague.

Només tenia el certificat d'estudis primaris, però els seus orígens humils no li varen impedir ni doctorar-se a la Sorbona, tot i no haver-hi fet mai cap curs. Tampoc li va impedir ser un reconegut escriptor i crític d'art i arquitectura d'avantguarda a França. A més, Michel Ragon (Marsella, 1924 - Suresnes, 2020) era un estudiós interessant i prolífic de l'anarquisme, com ho demostra en la novel·la històrica La mémoire des vaincus (1990), La memoria de los vencidos en la traducció castellana publicada per La Oveja Roja el 2010.

La Virreina Centre de la Imatge és un dels llocs privilegiats a Barcelona dedicats a la recerca sobre la imatge. Com diu el seu director, Valentín Roma, l'exposició del fotògraf canadenc Jeff Wall que van fer l'any passat va ser una fita cabdal, i ara obren un "període post Jeff Wall" que comença amb la pregunta de "què significa la radicalitat en el camp de l'art avui". "Des d'on podem reprendre el fil de la dissensió en el context polític en el qual ens trobem? Vivim en una època en què sembla que la radicalitat només pertany a l'extrema dreta, a ningú més", adverteix Roma. D'altra banda, un altre dels puntals de la programació serà recuperar intel·lectuals i artistes que són fonamentals, però que no han tingut una exposició destacada a Catalunya.

Davant els enormes quadres del fotògraf Jeff Wall (Vancouver, 1946), una de les superestrelles més cotitzades de la fotografia contemporània, el visitant té la sensació que s’hi podria quedar mitja vida. Les seves imatges, que tenen la composició d’una pintura però l'estil llampant d’un fotograma de cinema, capturen un moment precís i alhora suggereixen tot d’universos possibles. El recorregut que es pot veure des d’aquest divendres i fins al 13 d’octubre a La Virreina Centre de la Imatge és una passejada essencial per l'obra de Wall: 35 quadres fotogràfics de gran format (d'aquí que en diguin tableaux) que fan quedar gairebé petita la planta noble del palau de la Rambla, que té entrada gratuïta.

La mítica model Twiggy va sacsejar el cànon de bellesa dels anys seixanta amb la seva figura menuda i andrògina, el pentinat pixie i els ulls molt maquillats. També amb les ulleres enormes que portava i les minifaldilles pioneres que va lluir. En realitat, Twiggy era una adolescent anglesa de classe obrera anomenada Lesley Hornby, i va passar a la història com “la primera supermodel d’abast global”, com diu el director de La Virreina, Valentín Roma, amb motiu de l’exposició que el centre dedica a partir d'aquest dijous a la fotografia de moda d’Antoni Miralda a la revista Elle, on Twiggy va tenir un paper estel·lar. “La potència de Twiggy superava la roba que portava”, explica Roma. Al catàleg de la mostra, titulada Miralda i Elle, Roma posa en paral·lel la trajectòria de la model i la de l'artista. “El 1966, sent una desconeguda, Twiggy va ser nomenada rostre de l’any pel diari Daily Express, i poc després va abandonar la seva Anglaterra natal per establir-se a París i més endavant als Estats Units, seguint el mateix periple que Miralda. Quan l’artista va fotografiar-la per a Elle, tots dos en la vintena, Twiggy estava en ple apogeu de la seva popularitat", explica Roma, que també és el comissari de la mostra. Com a curiositat, la mostra inclou una fotografia poc habitual de Twiggy somrient. “A París vaig descobrir tot un món, i dialogar amb tot allò va ser formidable”, reconeix Miralda. 

És el director que millor ha explorat l'experiència dels migrants africans a l'Europa benestant que els explota i expulsa. A pel·lícules com A la cambra de la Vanda o Joventut en marxa, el portuguès Pedro Costa no s'acosta a aquestes persones amb la condescendència del cinema social que visibilitza el migrant per explotar la seva misèria, sinó amb un respecte resumit en una reflexió que ha compartit aquest divendres a La Virreina: “Jo treballo amb la comunitat capverdiana, amb persones que estan en la foscor i són invisibles. I potser és una idea estúpida, però jo no vull il·luminar-les, que és el que fan normalment els documentals i les pel·lícules, sinó enfosquir la seva foscor. I això és més difícil que posar-hi llum”.

La història del fotògraf iraquià Latif al-Ani (1932-2021), considerat com el pare de la fotografia iraquiana contemporània, és digna d’una novel·la: de formació autodidàctica, va començar treballant com a ajudant d'un fotògraf judeo-iraquià i després va ser-ho del fotògraf britànic que treballava per a la companyia petroliera iraquiana. "De seguida van veure que Latif al-Ani no era un fotògraf convencional", diu Pedro Azara, el comissari de la primera exposició a l’Estat de Latif al-Ani, a La Virreina, titulada Latif al-Ani: Bagdad, «Un lloc modern» (1958-1978), oberta fins al 10 de juliol. 

L'escriptora Marguerite Duras, el cineasta Pedro Costa i els artistes Oriol Vilapuig, Antoni Miralda, Amèlia Riera, Èlia Llach i Art Larson seran alguns dels protagonistes de les deu exposicions de l'any 2022 a La Virreina, tal com ha anunciat aquest matí el director del centre, Valentín Roma. Un dels temes centrals de la programació serà "la relació de les imatges i els discursos", diu el mateix Roma. "S'acostuma a dir que tenim massa imatges articulant el que és real, però potser el que hi ha és massa discursos".

L’esperança de vida dels travestis i els transsexuals a l’Argentina és d’entre 35 i 40 anys, i la principal causa de mort és l’assassinat per part dels seus amants o la policia. “És un travesticidi”, denuncia l'artista Mag de Santo. Però la violència contra els cossos trans ve de molt més lluny i es remunta a l'època colonial. El duet d’artistes i comissaris Río Paraná, format pel mateix Mag De Santo i Duen Sacchi, presenten a La Virreina l'exposició La petjada del nyandú (o com transformem els silencis), on han fet “un acte de sanació col·lectiva” que inclou testimonis del terrible aparell institucional passat i present contra els transsexuals de l’Amèrica Llatina. També hi mostren unes cosmogonies indígenes on els cossos fora de la norma o en trànsit entre el que és masculí i el que és femení, en lloc de ser discriminats i agredits, estan revestits d’una pàtina d’espiritualitat.

L’escena de l’art contemporani català s’ha renovat els últims mesos amb la incorporació de nous directors en alguns equipaments barcelonins: Enric Puig Punyet (Mataró, 1980) al Centre d’Arts Santa Mònica, el col·lectiu Pli-é Collective, format per Eva Paià, Marina Ribot Pallicer i Angelica Tognetti, a la Sala d’Art Jove, i David Armengol (Barcelona, 1974) a La Capella. Així com la Sala d'Art Jove i el Centre d'Arts Santa Mònica depenen de la Generalitat, La Capella pertany a l'Icub de l'Ajuntament de Barcelona. En paral·lel al relleu generacional, la feina que faran en aquests centres estarà marcada per les convocatòries públiques de cadascun dels equipaments. La Capella és coneguda per les ajudes de Barcelona Producció i la Sala d’Art Jove pels premis i beques, i una part dels artistes que treballaran al Santa Mònica els pròxims anys també sortiran de diferents convocatòries.

La nova exposició de Daniel G. Andújar a La Virreina, titulada El tercer estat, va ser una de les que van quedar tancades el dia abans que comencés l'estat d'alarma pel coronavirus. Quan l'artista l'ha tornat a veure amb motiu de la reobertura del centre aquest dimarts, ha trobat que la pandèmia dona nous significats imprevistos a algunes peces. "Hi ha moltes línies de treball i elements discursius en la política i l'economia en els quals no són gaire visibles les línies d'investigació, treball i pensament pel ritme de treball que portàvem abans, que era una conseqüència de la globalització", afirma Andújar.

La sèrie d'assajos que la teòrica i escriptora nord-americana Susan Sontag (1933-2004) va reunir l'any 1977 sota el títol de Sobre la fotografia van marcar un abans i un després en els estudis sobre les imatges. Més de 40 anys després segueix sent tan actual que La Virreina Centre de la Imatge inaugura aquest dimarts els nous espais que ha guanyat a peu de La Rambla amb una exposició sobre el llibre. "Sobre la fotografia té avui tota la vigència", diu el director de La Virreina i comissari de la mostra, Valentín Roma. "El llibre conté un munt de nocions –subratlla–, com que vivim en un món saturat d'imatges, on la imatge està en perill d'obsolescència. També des de quina perspectiva ètica i política es pot jutjar una imatge; aquesta és la pregunta fonamental de Sontag. Ella té un punt molt moralista a l'hora de parlar de les imatges, i fins tot no ha perdut la vigència quan parla dels Estats Units". La modernitat del llibre també es troba en el fet que recorda el món d'internet: "Té la sensibilitat gairebé d'un usuari d'internet".

La Virreina Centre de la Imatge arriba enguany als 40 anys com “una institució consolidada", com diu el tinent d’alcaldia Joan Subirats, i amb una programació en els últims anys “molt significativa, molt pròpia i amb una identitat molt diferent d’altres entitats de la ciutat”. Precisament, La Virreina s’ha convertit d’història en la institució de Barcelona més antiga dedicada a l’art contemporani i, tot i així, comença l’any amb una novetat important: quatre espais encarats a la Rambla que fins ara eren sales de reunions s’han convertit en sales d’exposicions visibles des del carrer, i l’activitat que acollien s’ha traslladat als espais de la part posterior del palau on fins ara s’hi feien exposicions.

Tarará és una platja, a prop de l’Havana, que el Che Guevara va fer servir de refugi mentre es recuperava dels seus atacs d’asma. Abans del triomf de la Revolució Cubana va ser la destinació de les elits econòmiques, i el 1986 va acollir els infants que havien quedat afectats per l’accident de Txernòbil. Avui és l’edèn dels que practiquen el surf d’estel, però entre el 1980 i el 1993 un grup d’arquitectes cubans que van estudiar a la universitat creada després de la Revolució van imaginar un altre tipus de paradís: una ciutat pedagògica amb un port nàutic, un amfiteatre, àrees esportives... Aquest és un dels projectes que van quedar en un calaix i que rescata La utopia paral·lela. Ciutats somiades a Cuba (1980-1993), una exposició d’Iván de la Nuez i Atelier Morales que es podrà veure a la Virreina fins al 20 d’octubre. L’acompanyen dues exposicions més: Àngels nous. Escenes de la reforma de la plaça de la Gardunya, Barcelona (2005-2018), que recull 583 fotografies que va fer durant tretze anys Jorge Ribalta de la plaça del darrere de la Boqueria, i Panòptic_frontera 601, de Nora Ancarola. Definitivament, la Virreina no fa vacances aquest estiu.

El director de la Virreina, Valentín Roma, posa el focus en l’entorn més pròxim del centre. Per això l’arquitecte Ignasi de Solà-Morales (Barcelona, 1942 - Amsterdam, 2001), com a reconstructor del Liceu, és el protagonista d’una exposició amb materials del seu arxiu, molts d’inèdits, com notes per a conferències, exemplars dels seus llibres i reproduccions d’alguns dels seus articles per a la premsa. “És una figura clau per entendre l’arquitectura i la crítica, personifica una manera d’entendre la ciutat, tot i que ara ja és arqueològica perquè la ciutat té un altre paquet de problemes i unes altres solucions”, afirma Roma, que també destaca la “versatilitat” de l’arquitecte i la rellevància que va adquirir en un moment que era “molt complicat per a algú que vivia en un país com Catalunya”.

El director de La Virreina, Valentín Roma, porta el centre a un ritme intens. Poc més d’un any i mig després d’haver assumit el càrrec, enguany ja comença una nova etapa dins el seu projecte. Al començament del mandat va portar al museu artistes com el cineasta Alexander Kluge i Tres, i va actualitzar les lectures de la pintura de Paula Rego, i enguany se centrarà en “exposicions de tesi” amb artistes en actiu. Entre les grans cites hi haurà l’exposició coproduïda amb el CentroCentro madrileny Màquines de viure. Flamenc i arquitectura en l’ocupació i la desocupació de l’espai, comissariada per Pedro G. Romero, María García Ruiz i el mateix Roma; La fotografia “creativa” a Catalunya (1973-1982), amb obres de Pere Formiguera, Manel Esclusa, Joan Fontcuberta, Manolo Laguillo i Marta Sentís, entre d’altres; una exposició sobre l’arquitecte, urbanista i teòric Ignasi de Solà-Morales, i una altra sobre la història del moviment LGTBI a Barcelona des dels anys 70. “El moviment barceloní ha sigut un dels més articulats d’Espanya i en revisarem el relat amb noves veus i amb les aportacions de teòrics internacionals”, diu Roma. Pel que fa a la mostra de fotografia, abordarà el període entre la galeria Spectrum, la primera especialitzada en fotografia de l’Estat, i la primera Primavera Fotogràfica. “És la primera generació que té uns supòsits diferents respecte dels anys 50 i 60 i intenta crear un camp institucional diferent”, recorda Roma.

El Fòrum Universal de les Cultures, que va costar 452 milions d’euros, mai va obtenir la simpatia de la població malgrat que els que el van engendrar van ser molt ambiciosos i el van publicitar amb el lema “Un esdeveniment que mourà el món”. Ni va atreure els grans pensadors d’arreu del món ni els milions de turistes que es van anunciar, però en el seu context va néixer un experiment fotogràfic anomenat Barcelona vista del Besòs, que es pot veure al Palau de la Virreina fins al 4 de febrer. El projecte va néixer el 1999 amb l’ambició de representar amb fotografies un procés urbà de transformació que afectava tot el front litoral nord-est de la ciutat, i no un barri o una comunitat específics. “És una raresa”, diu Jorge Ribalta, que ha comissionat l’exposició amb l’historiador d’art Jean-François Chevrier. És rar perquè és un treball en procés que es va fer entre el 1999 i el 2008 -moltes de les fotografies ja s’han vist en diverses exposicions-, per la metodologia i perquè moltes de les imatges després s’han utilitzat en les reivindicacions veïnals i en mobilitzacions com la campanya contra el Banc Mundial.

Enguany es compleix el centenari del naixement del músic nord-americà John Cage, una de les personalitats musicals més destacades i influents del segle XX. Per aquest motiu, diversos espais artístics de Barcelona com la Virreina, el Macba, l'Arts Santa Mònica i la Fundació Tàpies han preparat exposicions, conferències i concerts.