Els de la meva quinta, o fins i tot una mica més joves, potser recorden els espantosos quadres de cérvols i cavalls que a la dècada del 1970 regalaven en comprar un d'aquells tresillos de plàstic, gèlids a l'hivern i calorosíssims a l'estiu. En la majoria dels casos, els animals representats a les bucòliques pintures corrien pel bosc o bevien en un llac o un rierol. La història que els explicaré està vagament relacionada amb aquest tipus de quadres. La primera reserva natural del món, legalment protegida amb tots els ets i uts per l’estat, va ser creada a França el 1853, durant la pròspera època del Segon Imperi. No era gaire gran: unes 630 hectàrees de l'extens bosc de Fontainebleau. Avui, una iniciativa així quedaria situada a la banda esquerra de l'espectre ideològic; l’any 1853, però, les coses resultaven força diferents. La reserva de Fontainebleau es va originar gràcies a la pressió d’un grup d’aristòcrates que, per matar les seves estones d’oci, es dedicaven a la pintura paisatgística amateur. Un dels motius més habituals eren justament aquests quadres de cérvols i cavalls que van revifar als anys setanta associats als sofàs que llavors estaven de moda. La iniciativa d'aquells pintors amateurs va tenir efectes immediats, però no precisament en el progrés de l'art. A Fontainebleau hi havia persones, en general paupèrrimes, que es guanyaven la vida fent carbó vegetal. L'apicultura també era una activitat important, tant per la mel com per la cera, que en aquell moment encara tenia diverses utilitats. També hi havia, per descomptat, molts caçadors que de cop i volta van esdevenir furtius, és a dir, delinqüents. És probable que abans de morir a Canes el 16 d'abril de 1859, Alexis de Tocqueville s'assabentés de la creació d'aquella reserva. Fora molt interessant de conèixer l'opinió de l'autor de L'Antic Règim i la Revolució sobre l'esdeveniment, perquè Fontainebleau no és precisament un lloc neutre amb relació a la història de l'absolutisme francès.

Es calcula que a Catalunya hi ha uns 200.000 porcs senglars, distribuïts pel territori de forma desigual. Des de fa dues dècades hi ha un programa de seguiment en què es constata les diferències de densitat: hi ha més de quinze exemplars per quilòmetre quadrat a l'Alt Empordà i les Gavarres, menys de tres exemplars als Ports de Tortosa-Beseit i entre tres i sis exemplars al litoral o el parc de Collserola, on es focalitza el brot de pesta porcina africana que ha fet aixecar totes les alertes. Una pluviometria generosa, l'abundància d'alzines, roures o fagedes i les extensions de conreus de regadiu afavoreixen la proliferació d'aquests animals, que segueixen en línies generals una tendència demogràfica ascendent. De fet, el programa de la Generalitat assenyala que "les poblacions de senglar no sembla que estiguin a prop de tocar sostre, i tenen potencial per seguir creixent".

Quan tenia sis anys, els pares el van enviar a viure amb els avis al Punjab un any, amb la idea que entengués les seves arrels índies. Aquella experiència el va marcar profundament. Allò no tenia res a veure amb seu Essex natal, al Regne Unit, molt més gris i industrial, i va inculcar en Yadvinder Malhi (High Wycombe, Regne Unit, 1968 ) admiració, curiositat i passió per la natura. Avui, aquest professor de ciència dels ecosistemes a la Universitat d’Oxford és una de les veus científiques més reconegudes a escala mundial en la integració de l’ecologia dels ecosistemes a les ciències de la Terra. Els seus treballs sobre canvi climàtic i pèrdua de biodiversitat, sobretot en els boscos tropicals, han estat cabdals. És per això que enguany ha estat distingit amb la 21a edició del Premi Ramon Margalef d’Ecologia 2025 que atorga la Generalitat de Catalunya.

Sara Pérez (Ginebra, 1972) és una de les veus més respectades del món del vi. Enòloga de Mas Martinet i Venus La Universal, va néixer a Suïssa, on la família estava exiliada. Amb dos anys va tornar al Priorat, on va plantar unes arrels tant profundes com sentimentals. Defensa amb vehemència una viticultura ecològica i sostenible. Filla d’un dels Cinc Magnífics del Priorat, Josep Lluís Pérez, i jove d’un altre, René Barbier. Sara Pérez acaba de ser reconeguda amb el prestigiós Gueridón de Oro al congrés San Sebastián Gastronomika. Ha estat un guardó ex aequo amb la Master of Wine Almudena Alberca.

Tracjusa, la renovada planta de tractament de purins de Juneda (Garrigues) que utilitzarà un nou sistema de gasificació produït amb combustibles sòlids procedents de la brossa urbana, iniciarà la seva activitat el primer trimestre del 2027. Així ho han manifestat avui els responsables de la cooperativa ramadera GAP, que amb el Grup Griñó és copropietària d'aquesta planta que planteja substituir el tradicional sistema de cogeneració alimentat amb gas natural per un altre que requereix la combustió de residus domèstics proveïts per Griñó (fins a un màxim de 45.000 tones anuals).

El sector de l'agricultura ecològica catalana està en peu de guerra contra el projecte de llei del Govern que pretén implantar un nou segell de Producció Agrària Sostenible (PAS). Denuncien que aquest nou segell, que farà servir una "calculadora de la sostenibilitat agrícola" per puntuar les bones pràctiques de les explotacions agràries catalanes, atorgarà la certificació de sostenible a productes que fan servir pesticides i herbicides, i generarà confusió entre els consumidors, que els confondran amb productes ecològics. "És el cop final per als petits productors ecològics i ens el dona la mateixa Generalitat de Catalunya", denuncia a l'ARA Josep Mestres, del grup motor de l’Associació de Productores Agroecològiques de Catalunya (APACAT).

La transició ecològica sembla generar cada cop menys entusiasme entre la classe treballadora, fins al punt que el “negacionisme climàtic” no para de créixer, de la mà de l’extrema dreta. En un article valent, el periodista Joan Burdeus parlava directament del fracàs de l’esquerra per liderar en positiu aquesta lluita. És paradoxal que, sent les persones pobres i treballadores de l’escala bàsica qui més pateix les conseqüències del canvi climàtic, siguin aquestes les que li estan girant l’esquena. Si no abordem les causes d’aquesta desafecció, serà difícil revertir-la.

Enguany fa vint anys de la mort de Ramon Margalef i López (1919-2004) i cinquanta de la publicació del seu immens tractat Ecología (Ed. Omega, 1974). Margalef fou extraordinari, com a científic i com a persona. En les dècades del 1950 i 1960, fou el científic espanyol de qualsevol àmbit amb més citacions d’altres autors. Fou un innovador en limnologia (l’estudi ecològic de les aigües continentals), ecologia marina i ecologia teòrica. El seu llibre Perspectives in ecological theory (1968, University of Chicago Press) tingué un gran impacte. Ha estat considerat un dels tres científics espanyols més destacats, amb els premis Nobel, Ramón y Cajal i Severo Ochoa, i això el converteix en el més gran científic català. Cap ecòleg ha rebut el Nobel, però ell guanyà el premi canadenc Huntsman, considerat el Nobel de l’oceanografia, i prestigiosos premis a França, Mònaco, Alemanya, Itàlia i, naturalment, Espanya i Catalunya. Fou membre de l'Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units i rebé sis doctorats honoris causa, entre els quals a França, el Canadà i l'Argentina. Els seus articles del 1958 (The theory of information in ecology, publicat abans en català) i del 1963 (On certain unifying principles in ecology) figuren entre els més influents en la biologia del segle XX. Va escriure molts llibres, a més dels ja esmentats, entre els quals el també immens Limnología (1983, 1011 pàgines), La biosfera: entre la termodinàmica y el juego (1980), Teoría de los sistemas ecológicos (1991), Oblik Biosphere (1992, en rus), Our Biosphere (1997, que vaig traduir al català el 2013) i molts més.

En una situació normal, l'Albufera de València seria avui un paisatge de postal. Entre finals d'octubre i principis novembre, està en plena perellonà, la inundació d'hivern que es fa després de la collita de l'arròs per tornar a preparar la temporada següent. S'obren les comportes que protegeixen el parc (perellones) de l'aigua salada del Mediterrani i s'inunden sèquies i camins. És, de fet, una de les millors estacions de l'any per visitar-la, quan l'Albufera es converteix en el llac més gran d'Europa. Però la DANA ha transformat el paisatge a causa d'una sobtada perellonà "superbèstia d'aigua de mala qualitat" que va baixar sense control per barrancs i rius, il·lustra Vicent Llorens, tècnic de la Fundació Assut.

Corine Pelluchon (Barbezieux-Saint-Hilaire; França,1967) és doctora en filosofia per la Universitat de La Sorbona de París i professora a la universitat París-Est-Marne-La Vallée. Experta en bioètica i defensora dels animals, entre les seves publicacions destaquen llibres com Manifesto animalista o Ética de la consideración.

Encara no són les nou del matí i l’activitat a la Gran Via de Barcelona és frenètica. S’agraeix entrar a l'Edifici Històric de la Universitat de Barcelona, al centre, per recuperar la calma. Les classes encara no han començat i avui qui envaeix aules i patis d’aquest centre universitari són científics vinguts d’arreu del món que fan recerca en l'empremta ecològica dels aliments que ingerim diàriament. Participen en el congrés internacional LCA Food (Life Cycle Assessment of Foods), un fòrum mundial en què es parla de la sostenibilitat dels sistemes alimentaris a partir de la ciència i que aquest any s’ha celebrat per primer cop a l'Estat.

La pèrdua de sis contenidors per part d'un vaixell mercant polonès el 8 de desembre en aigües portugueses està causant una autèntica emergència a les costes gallegues. El motiu és que un dels contenidors perduts contenia pèl·lets de plàstic, concretament 26 tones de pèl·lets, unes boles minúscules de menys de cinc mil·límetres que es fan servir per fabricar productes de plàstic més grans. Aquests microplàstics blancs han anat arribant a poc a poc a les costes gallegues i ara, tres setmanes després del vessament, n'estan apareixent grans quantitats en desenes de municipis costaners de Galícia. Diverses associacions ecologistes gallegues ho defineixen com un "desastre ambiental sense precedents" i els plàstics estan tenyint de blanc les ries de Vigo, Pontevedra, Arousa, Muros i Noia i també algunes platges de la Corunya i Ferrol. A més, aquest dilluns a la tarda la ministra de Transició Ecològica, Teresa Ribera, ha comunicat que els pèl·lets ja han arribat a algunes platges asturianes.

Aquesta mateixa setmana, en una coneguda cadena de botigues d’alimentació catalana he trobat alvocats arribats de Colòmbia. I m’he preguntat, quan va començar el comerç a gran escala d’aquest fruit? Potser podem situar la data en el 1935, quan el Sr. Rudolph Hass patenta la varietat que porta el seu cognom, amb unes característiques òptimes per a l’exportació. Però és ben cert que la globalització d’un producte exòtic com aquest també la podem situar molt abans. Per exemple l'any 1602, quan neix la primera multinacional del món, la Companyia Holandesa de les Índies Orientals i que pocs anys després ja monopolitzava el comerç d’algunes espècies des d’aquests indrets cap a Europa, com el clau, el pebre o la nou moscada. El valor d’aquesta última, a la qual Amitav Ghosh li dedica tot un llibre, era tal que "amb un grapat es podia comprar una casa o un vaixell". També la podem situar després del segon viatge de Colon, quan al Carib i al nord-est del Brasil s’estén el cultiu a gran escala de la canya de sucre. En el capítol El Rey Azúcar y otros monarcas del seu llibre Las Venas Abiertas de América Latina, Eduardo Galeano explicava que "el sucre, que es conreava a petita escala a Sicília i a les illes Madeira i Cap Verd i es comprava a preus alts a Orient, era un article tan cobejat pels europeus que fins i tot en els aixovars de les reines va arribar a figurar com a part del dot." Perquè tant és parlar de sucre, nou moscada, pebre, cacau, cafè, tabac... com de l’alvocat. Al cap i a la fi, parlem de productes prescindibles que, convertits en desitjos, són motiu d’una colonització que encara destrueix milions i milions d’hectàrees de terra, boscos o selves.

Des de fa anys que a la nostra costa s'acumulen deixalles que suposen una gran amenaça per a la biodiversitat marina i també per al nostre benestar. Per aquest motiu i per segon any consecutiu Estrella Damm i el Centre de Recuperació d'Animals Marins (CRAM) ofereixen la Festa de la Platja el dissabte 16 de setembre a partir de les cinc de la tarda, el Dia Internacional de les Platges. Es farà una neteja multitudinària a la platja del Prat de Llobregat i els voluntaris podran gaudir d'un concert exclusiu de Renaldo & Clara, un dels grups més rellevants dins del panorama pop català.

L'urbanista Salvador Rueda va concebre el 1987 el concepte de les superilles i el model de mobilitat de Barcelona. El 1987, fa 36 anys, com a director de l'Agència de Medi Ambient de l'Ajuntament, va presentar la innovadora proposta en aquell moment d'alliberar la ciutat dels cotxes i donar l'espai als vianants. Era una incipient visió del fet que urbanisme i ecologia havien d'anar de bracet per poder tenir ciutats respirables. Amb el nou mil·lenni va fundar l'Agència d'Ecologia Urbana, un consorci públic per portar la reinvenció de l'espai públic a la pràctica. Hi va estar 20 anys, i ara presideix la Fundació Ecologia Urbana i Territorial, des d'on continua fent propostes per compaginar urbanisme i ecologia. Atén l'ARA des de Montevideo, on està treballant temporalment, per lamentar la sentència que tomba l'eix verd del Consell de Cent, el projecte estrella del mandat d'Ada Colau per reduir el trànsit rodat de l'Eixample.

Estem enmig de la sisena gran extinció d'espècies i cada cop hi ha menys dubte que està sent totalment provocada per l'ésser humà. A la crisi climàtica desfermada per la crema de combustibles fòssils s'hi afegeix la desforestació (o canvi d'ús de la terra, en termes científics), la sobreexplotació dels ecosistemes i la contaminació, però encara hi ha un cinquè factor que ha resultat molt més perjudicial del que pensàvem: les espècies invasores. Un nou estudi de l'organisme de científics sobre biodiversitat de l'ONU, l'IPBES, conclou que les espècies invasores van ser un dels factors clau en el 60% de les extincions d'espècies que s'han produït fins ara, i van ser l'únic factor que va provocar el 16% de les extincions.

Un estudi publicat per la Universitat d'Anvers (Bèlgica) revela que les canyetes “ecològiques”, fetes amb materials com paper i bambú, contenen unes substàncies químiques conegudes com a PFAS (poli i polifluoroalquilades), que tenen riscos per a la salut humana i per al medi ambient. La investigació es fa pública després de la prohibició europea als productes de plàstic d'un sol ús, com ara plats, coberts i, també, canyetes per a les begudes.

La periodista i escriptora Gemma Ruiz és tota entusiasme quan recomana "moltíssim" Trenes d'herba dolça (Cossetània/Capitán Swing). "És un assaig literari que si no t'obre el cervell és senyal que ja estàs fent malves", avisa l'autora de Les nostres mares i Argelagues.