Oleksandra Matvitxuk (Kíiv, 1983) és advocada ucraïnesa i una de les veus més destacades en la defensa dels drets humans a Europa de l’Est. Lidera el Centre per a les Llibertats Civils, una organització clau en la documentació de crims de guerra comesos per Rússia. Guardonada amb el premi Nobel de la pau el 2022, s’ha convertit en un referent internacional en la lluita contra la impunitat. Ha visitat Barcelona convidada pel Cidob.

En el seu últim informe, Human Rights Watch llança un advertiment inèdit: per primer cop els Estats Units són considerats una amenaça per als drets humans, al mateix nivell que la Xina i Rússia. L'organització dibuixa un escenari en què el desinterès de les potències tradicionals i l'ascens de lideratges personalistes han deixat la societat civil més desprotegida que mai. Parlem d'aquesta i altres conclusions de l'informe amb Federico Borello, director de programes de l'organització.

Ha causat consternació la notícia que la Fiscalia de Milà investiga la participació de ciutadans italians en una forma de turisme macabre a la ciutat assetjada de Sarajevo –durant la guerra a Bòsnia i Hercegovina, entre 1992 i 1996– denunciada per una investigació de l'escriptor i periodista Ezio Gavazzeni. Persones adinerades i d'extrema dreta pagaven fortunes per anar a fer de franctiradors a Sarajevo i divertir-se disparant impunement, des d'alguna finestra o algun terrat, contra els civils que passaven pels carrers. Com disparar al plat o als ànecs de goma, però amb armes de precisió i amb humans, a tant la peça. Les dones i els infants sortien més cars. Evidentment, la Fiscalia investiga els ciutadans italians implicats en aquesta atrocitat, però n'hi havia de moltes nacionalitats. Eren centenars. Sarajevo era en aquells anys una ciutat assetjada per les tropes del general serbi Radovan Karadzic, condemnat anys després per crims contra la humanitat.

Si en algun lloc l’educació per a la pau té arrels i trajectòria és a Catalunya. Històricament, els i les professionals de l’educació han estat un dels gremis més compromesos amb la cooperació internacional, tant com a cooperants al terreny com a casa nostra. N’és una mostra la feina feta a les escoles amb els conflictes de Bòsnia i l’Iraq, que connecta amb la que s’està fent actualment amb Palestina.  

Quan el món va sortir dels horrors de la Segona Guerra Mundial i va prometre que "mai més", les nacions van establir les bases del sistema de justícia internacional que ara existeix per abordar els pitjors crims del planeta. Avui, els Estats Units intenten activament desmantellar-lo.

L'arribada de Donald Trump a la Casa Blanca ha tingut efectes devastadors en matèria de drets humans i llibertats arreu del món, segons l'informe anual d'Amnistia Internacional (AI), que alerta d'una acceleració de la deriva repressiva. "Està malbaratant dècades de treball minuciós per construir i promoure els drets humans universals", lamenta l'organització.

Tan sols uns minuts després d’arribar a un port de les Canàries, a Ismael Ouattara el van tancar en una presó, acusat de traficar amb persones. Les mateixes persones amb què havia fet el trajecte de 17 dies entre la costa occidental africana i l’arxipèlag espanyol, entre elles la seva filla petita. Ouattara va ser identificat com el patró de la barca i va estar empresonat de manera preventiva 14 mesos, amb "l’única prova" del telèfon mòbil que duia a sobre. No va ser fins tres anys després que la seva causa va ser arxivada per falta de proves que l’incriminessin ni l’identifiquessin com el patró de la barca. Durant el temps que va estar tancat no va tenir cap assessorament jurídic ni assistència en el seu idioma per explicar-li quines eren exactament les acusacions. També el van separar de la seva filla, amb tot el dolor afegit que això suposa sobre la incertesa del seu estat.

La discriminació laboral i educativa cap a la població estrangera no només suposa una injustícia per a aquelles persones que la pateixen, sinó que també deixa una factura en l'economia espanyola. Per primer cop, un informe calcula l'impacte econòmic de les dificultats a les quals s'enfronten les persones migrants a l'hora d'accedir a una feina, pel fet de cobrar menys, però també perquè els estudiants d'origen estranger estiguin més exposats a l'assetjament escolar i a l'abandonament educatiu. I les seves conclusions són clares: l'Estat deixa de guanyar 17.166 milions d'euros a l'any. O, dit d'una altra manera, el PIB espanyol podria créixer un 1,3% més si es posés fi a la discriminació racial.

Li diuen caçadictadors, tot i que ell insisteix que és una etiqueta dels periodistes. Sigui com sigui, fa anys que es dedica a escoltar els crims més terribles i intentar empresonar-ne els responsables. Ha perseguit dictadors com Augusto Pinochet, a Xile, i Hissène Habré, al Txad, i ha estat director adjunt de Human Rights Watch. 

Fa nou anys, el 24 de novembre de 2015, el president de la República de Gàmbia va declarar la seva intenció de prohibir l'ablació del clítoris com a pràctica ritual socialment normalitzada. Val a dir que l'argument no tenia res a veure amb el benestar de les dones ni amb la defensa dels drets humans més elementals, sinó amb el bon nom de la religió majoritària del país, l'islam. En efecte, l'ablació no té cap relació amb aquesta fe, malgrat els sovintejats llocs comuns sobre el tema, però sí amb la manera com es viu allí. Ara el Parlament d'aquella república minúscula, si fa no fa de la mida de les comarques de Lleida, ha estat a punt de revocar la prohibició i permetre de nou una intervenció que és irreversible, dolorosa i plena de perills a curt i a llarg termini (des de les infeccions immediates a problemes molt posteriors durant el part, passant per tota mena de possibles complicacions). El passat 4 de març la majoria absoluta dels diputats (incloses cinc dones) van decidir que la prohibició era contrària al dret dels ciutadans "a viure la seva cultura i la seva religió tal com queden garantits a la Constitució". A les manifestacions a favor de revocació hi havia nombroses dones, la majoria joves. Òbviament, n'hi ha moltes altres que hi estan en contra. 

Els drons s’usen cada cop més en molts àmbits. Un d’aquests –de fet, un dels seus primers usos– és el militar. Inicialment per a vigilància i control, amb la incorporació de míssils esdevenen una arma. A Ucraïna i a Gaza ho hem vist.

L'Audiència de Barcelona ha reobert la investigació contra dos agents dels Mossos d'Esquadra per la mort de l'Antonio, un veí de Badalona que va rebre l'impacte de sis descàrregues elèctriques amb una pistola Taser. Els fets es remunten al novembre del 2021, quan l'home, amb problemes de salut mental, es va tancar dins d'una habitació de casa seva amb dos ganivets. La seva mare va trucar al 112 i fins al domicili hi van acudir efectius del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) i dels Mossos d’Esquadra. Segons denuncia la defensa de la família, pilotada per Irídia, els agents i els sanitaris sabien que l'Antonio patia esquizofrènia i ja s'havien trobat amb aquesta situació amb anterioritat. Tot i això, segueix Irídia, només van accedir al domicili agents dels Mossos i li van dur a terme sis descàrregues elèctriques, dues quan l'home ja estava reduït i no tenia els ganivets a les mans, segons denuncia l'entitat. L'Antonio va entrar en aturada cardiorespiratòria i va ser traslladat a l’hospital, on va morir l’endemà.

L'ofensiva israeliana contra la franja de Gaza ha tornat avui al Tribunal de Justícia de l'ONU, el més important del món. En aquest cas, l'acusat no és Israel, sinó Alemanya, que és el segon subministrador d'armament de l'exèrcit israelià després dels Estats Units. Al gener, Sud-àfrica va aconseguir que l'alt tribunal, amb seu a la Haia (Països Baixos), processés Israel per estar cometent un genocidi "plausible" contra el poble palestí. I ara és Nicaragua qui ha pres la iniciativa de demandar Alemanya per "facilitar la perpetració d'un genocidi".

Quantes persones amb autisme viuen a Catalunya? La pregunta no té una resposta exacta, perquè no hi ha cap cens ni estudi oficial sobre el col·lectiu, que sovint s'inclou "erròniament" en el de discapacitats intel·lectuals o de salut mental. La dada que més s'aproxima és la d'un treball del 2019, encapçalat per Laura Pérez-Crespo, que apuntava una prevalença d'1 de cada 81 habitants. Això suposa aproximadament l'1,23% de la població. Per establir una comparació, als Estats Units la xifra és d'una de cada 34 persones; és a dir, més del doble que a Catalunya. “Els nord-americans investiguen i inverteixen en autisme”, afirma la directora de la Federació Catalana d'Autisme, Marta Campo, per fer entendre la diferència entre els dos països. 

A finals de novembre, el cantant i compositor palestí Hamada Nasrallah va compartir a Instagram una publicació amb unes quantes imatges i vídeos. En un d’ells apareixia ell mateix tocant una guitarra en una habitació a les fosques; en un altre, un soldat israelià amb el mateix instrument interpretava Bamboleo dels Gipsy Kings enmig d’una zona plena de runa. “Avui m’he quedat de pedra quan he vist aquest vídeo de TikTok d’un soldat de les forces d’ocupació d’Israel tocant la guitarra entre les runes de Gaza. Conec molt bé aquesta guitarra”, reconeixia el músic: “El meu pare me la va regalar fa quinze anys. Va morir poc després de l’atac [d’Israel] a Gaza del 2014 i ara han vingut a endur-se l’última cosa que tinc seva”. “No n'hi ha prou que ens prenguin els nostres éssers estimats, les nostres llars, les nostres famílies, sinó també la nostra música i els nostres records?”, lamentava.

Va passar ara fa tot just vint anys, el 19 de gener del 2004, i és un dels esdeveniments intel·lectualment més rellevants del que portem de segle XXI. La trobada entre Jürgen Habermas i Joseph Ratzinger es va produir a l'Acadèmia Catòlica de Baviera a Múnic i tenia com a objectiu discutir “les bases morals prepolítiques de l'estat liberal”. No som precisament davant d'un tema qualsevol, sinó potser de la qüestió dels nostres dies: sota la voràgine de la política de partits, sota les estructures de la democràcia, sota les inèrcies de les institucions... hi ha realment alguna cosa? Tot just al cap de vint anys, el sociòleg Emmanuel Todd –el que va predir el 1976 amb pèls i senyals la caiguda de l'URSS– diu que, si més no a Occident, només queden conceptes zombis, grans buidors. És a dir, nihilisme. Ho explica en un llibre que va publicar Gallimard el desembre passat, i que crec que encara no s'ha traduït: La défaite de l'Occident. Després hi tornarem. 

Rebem notícies diàriament que ens expliquen, enmig del caos de la guerra, que una persona, o potser cent, o de vegades que mil persones han perdut la vida, deixant darrere seu un rastre de dolor i destrucció. Un número. O molts. Aquesta és l'única mètrica que entenem des de casa nostra: és l'anònim nom que és el número. Concretament el de cadàvers. La pèrdua humana reduïda a una estadística. Ens hi acostumem i acabem normalitzant l'horror i la destrucció en el sentit més profund i esfereïdor de la paraula.

Ha començat l’any amb les males notícies de sempre i algunes de noves, com els propòsits, però encara es pot olorar una mica la pluja tímida que ens ha caigut a sobre. Quan no podem esperar que la meteorologia ens acompanyi ni que el món s’arregli sol, apareixen, per donar-nos un respir, les coses petites. Literalment. No és que m’encomani a la carrincloneria, per ben intencionada que sigui. L’any nou encara no m’ha canviat el cervell. Però la història minúscula d’un ratolí m’ha alegrat la vista i els pensaments. 

La Unió Europea intenta presentar-se davant del món, i davant dels europeus, com una força de pau i concòrdia. En resum, som els bons. Mai ens passejaríem pel món cometent les barbaritats dels Estats Units, davant les quals no tenim gran cosa a dir perquè, al capdavall, formem part del seu imperi, o de Rússia, que ens horroritza per la brutal invasió d'Ucraïna. Tampoc no ens comportem com la Xina: nosaltres respectem els drets humans.

El 10 de desembre és una data assenyalada del calendari de la humanitat. Es commemora la proclamació de la Declaració Universal dels Drets Humans. El valor d’aquest gran esdeveniment, del qual ara celebrem el 75è aniversari, no es pot comprendre al marge de la història. La Carta de les Nacions Unides va néixer l’any 1948 per enterrar definitivament els actes de barbàrie que el totalitarisme havia provocat durant la Segona Guerra Mundial, i promoure la llibertat, la justícia i la pau al món. L’experiència traumàtica amb el nazisme, que va ser capaç d’industrialitzar la mort per eliminar les vides que no mereixien ser viscudes, va impulsar una nova reflexió sobre la dignitat i els drets de les persones. La commoció que es respirava el 1945 va fer aflorar un desig: evitar que la crueltat mostrada per l’espècie humana es repetís. Aquest anhel va conduir al reconeixement de la dignitat humana.