Un grup de cinc amics adolescents que viuen en una urbanització d'una petita ciutat de províncies francesa es decideix a entrar en una casa abandonada: l'experiència serà el punt de partida d'un malson que els canviarà les vides. Aquesta és la premissa que sura a la superfície argumental de La nit devastada, primera novel·la de Jean-Baptiste Del Amo (Tolosa, 1981) que podem llegir en català gràcies a la traducció que Oriol Vaqué ha fet per a Proa. Rere aquest plantejament de terror bateguen conflictes familiars, abusos i desencisos, però també la descoberta del desig i la força de l'amistat. Després de consagrar-se abans de fer 30 anys gràcies a Una educación libertina (2008) i La sal (2010), totes dues en castellà a Cabaret Voltaire, Jean-Baptiste Del Amo es fixa una vegada més en els clarobscurs de la intimitat i en les desigualtats socials a partir d'una història poderosa que homenatja escriptors com Stephen King i cineastes com John Carpenter i Wes Craven amb un estil literari poderós, ric i sensorial.

Peixos, la cinquena novel·la que Eva Baltasar (Barcelona, 1978) publica a Club Editor, explica la història d'amor, tan apassionada com destructiva, entre dues dones. La primera és escriptora i és qui ens narra el seu periple de fascinació, angoixa, por i fugida de l'amant. La segona, que es diu Victòria, ven paperines de peix en mercats ambulants i viu en una casa que recorda aquelles mansions gòtiques on tot és possible. Traduïda a una vintena de llengües i finalista del premi Booker amb Boulder, Baltasar és una de les autores més internacionals de la literatura catalana. Amb Peixos confirma, una vegada més, la singularitat, potència i lirisme de la seva proposta.

Després de les darreres tres setmanes de brutalitat a Minneapolis, ja no hauria de ser possible dir que l’administració Trump es limita a governar els EUA. El que pretén és reduir-nos a tots a un estat de por constant: una por de la violència de la qual algunes persones poden lliurar-se en un moment donat, però de la qual ningú no estarà mai realment segur. Aquesta és la nova realitat nacional. El terror d’estat ha arribat.

Foscor. Llamps i trons. Crits. Amb només aquests ingredients arrenca El casalot, la nova obra escrita i dirigida per Sergi Belbel (Terrassa, 1963), que es podrà veure del 20 de gener al 22 de febrer al Teatre Gaudí de Barcelona. L'escenari, situat al mig de la sala, promet una experiència per als espectadors més atrevits, que si s'atreveixen a baixar de la grada i seure a la fila zero tindran l'oportunitat d'endinsar-se literalment a dins del casalot en què dues germanes, interpretades per Anna Carreño i Gemma Deusedas, "es barallen i s'agredeixen constantment". Les actrius els passaran per davant i per darrere –són a casa seva– i els sotraguejaran amb algun dels molts esgarips i udols que deixen anar durant l'obra, una experiència "inquietant i immersiva" amb la qual Belbel, autor d'obres com Després de la pluja (1993), A la Toscana (2007) i Lali Symon (2023), s'ha proposat el repte de "fer passar por de debò" als espectadors.

Era febrer quan The monkey arribava a les nostres sales per convidar-nos a una festa esbojarrada de morts en cadena: per als fans de Destinació final significava l'avantsala perfecta de l'última entrega de la saga, que arribaria tres mesos més tard. Amb aquesta nova pel·lícula —la tercera en menys d’un any i mig—, el director Osgood Perkins no abandona el terror sobrenatural que el caracteritza, però sí que s’allunya del to còmic de l’anterior treball, habitant un esgarrifós escenari que agradarà tant als amants del folk horror com a aquells que gaudeixen amb les històries de bruixes.

Quan el 2019 Disney va comprar l’estudi 21st Century Fox per més de 60.000 milions d’euros no només va adquirir els cromos superheroics que li faltaven de la col·lecció de Marvel (les franquícies X-Men, Deadpool, Quatre Fantàstics...) sinó sagues emblemàtiques com Alien i Predator, que es movien entre la ciència-ficció, el terror i l’acció. Era lògic preguntar-se per l’encaix d’aquests títols en el tarannà cent per cent accessible i sense arestes que defineix la identitat corporativa de Disney. Sis anys després, potser la resposta és Predator: Badlands, que arriba aquest divendres als cinemes i és un híbrid ben estrany entre una de les sagues més hiperviolentes de Hollywood i el cinema family-friendly de Disney.

Quan s'acosta el 31 d'octubre sorgeixen dos bàndols: el de les persones que es moren de ganes de treure les disfresses de l'armari per celebrar Halloween i el de les que prefereixen quedar-se a casa menjant panellets, castanyes i moniatos. A Montcada i Reixac hi ha persones de tots tipus, però sembla que la balança s'inclina cap a les celebracions terrorífiques: quan arriba Halloween, un barri sencer es converteix en un escenari de pel·lícula a l'alçada de Malson a Elm Street. Les cases del barri de Terra Nostra s'omplen de carabasses, túnels del terror, crit o confit porta a porta i, sobretot, un ambient esgarrifós.

Mentre rodaven It: episodi 2, segona part del díptic que adaptava al cinema una de les novel·les més importants de Stephen King, el director argentí Andy Muschietti i l’actor suec Bill Skarsgård van començar a jugar amb la idea d’explorar els orígens del monstre que interpreta Skarsgård al film, el pallasso devorador de nens Pennywise. “Ens interessava sobretot el seu costat humà –aclaria Muschietti durant el recent Festival de Sitges–. Al llibre es parla d’un tal Bob Gray, que es maquillava com a pallasso i es convertia en Pennywise. En algun moment, It va decidir prendre aquesta forma per fer-ne de les seves, i això ens fascinava”.

La gran estrella d’aquesta edició del Festival de Sitges es diu Indy i és un retriever de Nova Escòcia que, malauradament, no ha vingut al festival. “S’ha quedat a casa dels meus pares i està molt feliç jugant amb el gos que tenen”, explica Ben Leonberg, el director de Good boy. L’Indy, esclar, és el seu gos, que apareix en gairebé totes les escenes d’una pel·lícula que subverteix les convencions del cinema de terror adoptant el punt de vista del típic quisso que, en aquestes pel·lícules, ensuma d’una hora lluny que a la casa hi ha alguna cosa maligna al soterrani o un esperit que corre per les golfes. A Good boy, l’Indy percep una presència sobrenatural que amenaça el seu amo i que li està consumint la salut, però no té manera d’explicar-l'hi. A través de la seva mirada preocupada, de l’expressió d’alerta o de les orelles alçades llegim totes les emocions d’un animal: la lleialtat, la impotència, l’angoixa i, sobretot, la por de perdre el que més t’estimes.

“Estem junts perquè ens estimem o perquè ens hem acostumat l’un a l’altre?”, es pregunta a Together la mestra interpretada per Alison Brie, que cada vegada té més dubtes sobre el seu xicot, un músic reticent al compromís, sense perspectives professionals i, últimament, amb poques ganes de fer l’amor. A la crisi de parella s’hi afegeix un altre problema: el fenomen sobrenatural que fa que no es puguin allunyar molt l’un de l’altre i que, quan es toquen, les seves carns es fusionin. El malson perfecte o la solució als problemes conjugals?

Amb quatre pel·lícules i dos spin-offs (els dedicats a la nina Annabelle i a La monja) que, al seu torn, han generat múltiples seqüeles, Expediente Warren ha esdevingut la franquícia dominant en el cinema de terror de l’última dècada. Un èxit apuntalat en l’elaboració artesanal dels ensurts, i també en una concepció clàssica de l’horror, que presenta un Mal Absolut d’arrel diabòlica enfrontat a les forces del bé cristianes. Aquest conservadorisme és fruit del deute que els films contrauen amb la seva font d’inspiració: el matrimoni format per Lorraine i Ed Warren, investigadors pioners del paranormal i catòlics practicants.

Torna als cinemes un altre derivat de Tauró? No exactament. A Dangerous animals, els esquals són els convidats especials, la cirereta del pastís d'una festa inquietant en què els animals perillosos són els humans. Tot plegat tracta d'un assassí en sèrie amb vestit de guia turístic que ensenya els taurons massa de prop i que justifica els seus crims amb contorsions discursives sense credibilitat (recordeu l'antagonista d'Heretic?). Una de les seves possibles víctimes es resisteix a ser-ho fins al punt de convertir-se en protagonista de la història.

En una nit sense estrelles, una munió de nens abandonen les seves cases, corrent fins a desaparèixer en la foscor, mentre la reconfortant veu de George Harrison canta Beware of darkness. Aquest és l’inquietant punt de partida de Weapons, la pel·lícula amb què Zach Cregger dona continuïtat a l’èxit sorpresa de Barbarian, i que amplia i poleix el gust per la sorpresa i el grotesc que exhibia el seu debut en solitari, que va significar un (poc fiable) punt i a part en una trajectòria fins llavors vinculada a la comèdia amb el grup The Whitest Kids U' Know. Si aquell film s’estructurava en dos relats connectats per un passadís subterrani dels horrors, Weapons atomitza els punts de vista per donar una estructura coral a la història d’una petita comunitat traumatitzada per la inexplicable fuga dels seus fills.

David Zimmerman, un fotògraf parisenc que acaba de trencar amb la parella, és arrossegat pel seu insistent millor amic a una festa de Cap d'Any. La presència de l'ex no fa presagiar una nit memorable, però de sobte descobreix entre els convidats el rostre d’una noia a qui va fotografiar fa mesos: com hipnotitzat, la segueix i, sense intercanviar-hi paraula, fan l’amor apassionadament. L’endemà, al llevar-se a casa, encara atordit, descobreix que el seu cos s’ha transformat en el de la noia i que ella ha desaparegut sense deixar rastre. En un cos estrany, terriblement confós i espantat, el David es fa moltes preguntes. Què ha passat exactament? Qui era la noia? Com pot recuperar el seu cos? I, sobretot, continua sent ell mateix?

En el moment de la seva estrena, l’any 1997, Sé lo que hicisteis el último verano es va entendre com el revers funcional de Scream. Un exercici de credibilitat per part del guionista-ideòleg de totes dues, Kevin Williamson, que potser volia demostrar que sabia explicar una història de terror sense emprar picades d’ullet ni girs metalingüístics, adaptant una novel·la de Louis Duncan sobre un grup de joves que perden la innocència la nit en què atropellen un desconegut i decideixen desfer-se del cos perquè no faci la traveta als seus somnis de futur… tot i que, evidentment, aquest pecat no permetrà que se surtin amb la seva tan fàcilment. Williamson no participa en la seqüela-reactivació de la franquícia que ara arriba a les pantalles, i que queda en mans de Jennifer Kaytin Robinson, directora i coguionista, que sí que ha volgut recórrer a la referencialitat per tal d’idealitzar el film original com el clàssic que mai va ser.

La firma del director de cinema Dany Boyle (Trainspotting) i la del guionista Alex Garland (Civil war) arriben de bracet a les sales amb un gènere que, en paraules del mateix Boyle, "segueix funcionant i té el seu públic": el terror. A partir d'aquest divendres, els espectadors podran transportar-se de nou a una Anglaterra inhòspita i arrasada per un virus que ha infectat els ciutadans i els ha transformat en zombis, un fet que ha deixat l'illa abandonada a la seva sort.

El mestre de la crítica francesa André Bazin va defensar sempre el pla seqüència com el recurs fílmic que, en mantenir la continuïtat de l’espai-temps sense la intervenció del muntatge, més podia acostar una pel·lícula a la realitat. Què n’hauria pensat, el cofundador de Cahiers du Cinéma, de la deriva recaragoladament exhibicionista que aniria agafant aquesta tècnica i, sobretot, de com el cinema contemporani l’ha contaminat amb efectes digitals fins a dur-la al terreny de l’impossible? Segurament es retorçaria a la seva tomba si li arribessin els ecos d’un títol com MadS, que narra el sorgiment d’un brot epidèmic potencialment apocalíptic en directe, a través d’un sol pla seqüència d’hora i mitja.

Un nou contingent d'uns 150 soldats, la majoria procedents de Guatemala, va arribar a Haití el cap de setmana per apuntalar una força de seguretat internacional encarregada d'enfrontar-se a les poderoses i ben armades bandes que sembren la misèria al país. Però si el passat serveix de guia, és poc probable que aquesta nova ajuda marqui una gran diferència. Dues matances consecutives en què van morir més de 350 persones, seguides d'un atac la nit de Nadal a l'hospital públic més gran d'Haití, han posat de manifest la creixent falta de control del govern haitià sobre la crisi cada vegada més profunda de la nació i els errors i deficiències de les autoritats locals i de la força de seguretat internacional desplegada per protegir civils.

Hi ha, d'uns anys ençà, un auge del cinema de terror i fantàstic, tant de la producció de Hollywood com de la de diverses cinematografies europees i asiàtiques. L'any 2024 va acabar amb una nova revisió del clàssic de F.W. Murnau, Nosferatu (que a la vegada no deixava de ser el Dràcula de Bram Stoker en una versió que bàsicament canviava els noms dels personatges i alguns detalls, per no haver de pagar drets d'autor), a càrrec del director Robert Eggers, i el 2025 ha començat amb l'estrena d'Heretic, una proposta que té l'al·licient de comptar amb Hugh Grant en el paper d'un psicòpata fanàtic religiós que fa la guitza a unes joves monges mormones. Heretic encara no l'he vista; el nou Nosferatu és cert que queda notablement per sota dels films sobre vampirs de Murnau, Fritz Lang, Werner Herzog o Francis Ford Coppola, però també és veritat que no és tan dolenta com ara diuen els que l'aplaudien abans de veure-la (el personal vol consumir tan de pressa que s'entusiasma abans d'hora i després es decep perquè no es troba amb allò que havia imaginat). En tot cas, cap dels esmentats iguala la inventiva artística (ni la capacitat de fer por) del Vampyr de C. Th. Dreyer.

Encara que comparteixen cognom i generació literària, són moltes les diferències entre Ryu i Haruki Murakami. Si Haruki és a hores d'ara conegut arreu del món gràcies a novel·les com Tòquio Blues i la recent La ciutat i les seves muralles incertes (Empúries/Tusquets, 2024), a Ryu fa anys que costa seguir-li la pista, encara que al Japó continuï publicant amb regularitat (l'última novel·la, Youtuber, va aparèixer el 2023). Melòmans tots dos, el primer és aficionat al pop, al jazz i a la música clàssica, i el segon es decanta pel rock i la salsa: durant anys, de fet, va ser propietari d'un segell discogràfic especialitzat en ritmes llatins. Si Haruki no pot viure sense sortir a córrer cada dia, Ryu practica el tenis i el submarinisme, i segueix amb devoció les curses de fórmula 1. Els lectors de Haruki Murakami saben que a les seves novel·les es desdibuixen les fronteres entre realitat i fantasia. Els de Ryu s'hi troben històries pertorbadores ambientades als baixos fons de Tòquio on abunden tres ingredients: la violència, el sexe i les drogues.