Són dos quarts de set de la tarda. Al jardí de l'Ateneu barcelonès un grup de senyores discuteixen de literatura i dos joves parlen de problemes d'amor. Quan en Carles Tudó passa entre les taules, tots es giren per mirar el seu uniforme, amb uns pantalons bombatxos inspirats en aquells del segle XVI que feien servir els Lansquenet, mercenaris alemanys. Tudó és un dels grans experts europeus en esgrima clàssica i aquest any s'encarrega d'impartir els cursos d'esgrima que l'Ateneu barcelonès ha recuperat més de 140 anys després del darrer cop que el soroll de sabres va ressonar per les seves sales. Les sessions es fan a l'elegant sala Pompeu Fabra de l'Ateneu, entre volums de llibres centenaris i busts d'escriptors. "Hem esgotat totes les places i tenim llista d'espera", explica en Tudó mentre prepara les espases.

"Us informem que el dijous 20 de novembre, en horari de tarda, es durà a terme una activitat que podria alterar el silenci habitual a les sales de la biblioteca". Era l'única advertència que es podia llegir a la porta de la biblioteca de l'Ateneu de Barcelona. Poc podien imaginar els seus usuaris que, cinquanta anys després de la mort de Franco, els grisos tornarien. Ho van fer aquest dijous, poc després de les 6 de la tarda, i amb el llenguatge que acostumaven a fer servir en plena dictadura, i la mateixa agressivitat: "Me cago en la leche. Todo el mundo a casa y las mujeres a la cocina", ha estat la seva forma de saludar.

Som en un dels secrets més ben guardats del centre de Barcelona. Una joia amagada enmig dels carrers més transitats del Gòtic. Què hi trobem? Un jardí gran i tranquil per fer-hi el vermut, un espai per menjar-hi uns calamars “de collons” –així els descriuen ells–, i un menú de migdia amb molta cuina catalana. Així com Julià Peiró entrava a La casa dels famosos i (segur que em perdonarà que ho escrigui) un dels grans al·licients per visionar El convidat d’Albert Om era veure com eren per dins les cases de personatges coneguts, aquest restaurant d’avui té el mateix component, perquè es troba dins d’un edifici històric on ve molt de gust treure el cap: l’Ateneu Barcelonès.

Uns cartells vermells en anglès han aparegut pels carrers de Barcelona, en coworkings i bars de te matxa. Conviden a aprendre català d’una altra manera: a l’Ateneu Barcelonès. L’entitat centenària ha creat El Club de Català per contribuir a pal·liar la manca d’oferta formativa oficial. No només ha obert les seves aules als cursos oficials del Consorci per a la Normalització Lingüística, que els ha enviat prop d’un centenar d’alumnes, sinó que té cursos propis pensats per a estrangers. La idea és no fer classes convencionals, purament lingüístiques, sinó que tinguin una aproximació cultural, amb sortides teatrals, lectures poètiques o, com diu l’anunci, open-air sessions, a buzzing book club and beers at the garden bar.

Fa quinze anys que Ramon Erra (Santa Eulàlia de Puig-oriol, 1966) combina la seva carrera literària (Far west gitano, La vida per raïl) amb la feina de professor de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès. Me l’han recomanat diverses exalumnes, i ho entenc quan em trobo amb el seu posat afable, constructiu, expert i alhora rigorós. S’ha especialitzat en dirigir cursos avançats: acompanya els alumnes fins al propòsit d’escriure una novel·la.

Enmig del bullici del Barri Gòtic, entre botigues i turistes, al número 6 del carrer Canuda s’hi troba un dels tresors culturals més emblemàtics de la ciutat: l’Ateneu Barcelonès, un refugi on la cultura és a l'ordre del dia. L'Ateneu és una associació que acompanya des de fa més de 150 anys la societat catalana amb la voluntat de ser un espai central de pensament crític, activitat intel·lectual i vida comunitària. Des del 1872, aquesta institució cultural i independent ha contribuït activament al desenvolupament de la cultura catalana, mantenint-se fidel a la seva voluntat fundacional: ser un nucli de creació, formació i debat obert i constructiu. Al llarg de la seva història, ha estat presidida per noms il·lustres com Àngel Guimerà, Joan Maragall o Pompeu Fabra.

Isona Passola i Vidal (Barcelona, 1953) acaba de ser reelegida per presidir l’Ateneu Barcelonès quatre anys més. Expresidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, el seu gran èxit com a productora va ser la pel·lícula Pa negre, amb tretze premis Gaudí, nou Goya i la candidatura als Oscar. Involucrada en múltiples projectes culturals, intento que aquesta conversa amb Isona Passola transiti per terrenys més personals. El seu pare, l’empresari catalanista Ermengol Passola; el seu marit, Jordi Teixidor, mort el 2016; el seu fill Joan, que gestiona els cines Texas, i el seu nom, que ja és una marca: Isona.

“Ha d’haver-hi una confrontació civilitzada, que no vol dir una guerra”, ha dit un. “Encantada que pugui haver-hi una candidatura alternativa a la nostra”, ha dit l’altra. El primer és Jordi Casassas (Barcelona, 1948), que va ser president de l’Ateneu Barcelonès de 2014 a 2021. La segona és Isona Passola (Barcelona, 1953), l’actual presidenta de la institució del carrer Canuda. Tots dos es presenten a les eleccions d’aquest dijous (de 9 a 20 h), en què els socis decidiran què volen que sigui l’Ateneu del futur, o si més no el dels pròxims quatre anys.

Al Palau Savassona, del barceloní carrer de la Canuda, des del 1906 hi ha la seu de l’Ateneu Barcelonès. Abans, des del 1860, aquesta institució s’havia hostatjat en l’edifici annex del Teatre Principal de la Rambla. Així, doncs, l’Ateneu ha fet 165 anys i ha acompanyat durant aquest llarg període la vida cultural i política del nostre país. Poques institucions culturals tenen la seva representativitat i, alhora, han pogut suportar el pas del temps sense perdre l’essència principal.

Tenen sentit els ateneus al segle XXI? Amb aquest títol s'inaugurava el gener del 2023 a l’Ateneu Barcelonès la tertúlia de joves Cafè Continental tot rememorant la mateixa tertúlia que havia tingut lloc a principis de segle en què participaven els joveníssims Sagarra, Papasseit, Foix, Garcés… Amb l’enunciat del debat els participants ja responien la pregunta. Eren allà i donaven valor a trobar-se físicament, sentir-se a prop i debatre qualsevol tema després de la pandèmia i d’un entorn de soledat virtual com el que els havia tocat de viure. Dos anys després, aquest interrogant agafa més sentit que mai en un context català i europeu on la immigració ha desbordat totes les previsions d’Occident. Diuen els sociòlegs que els fracassos en la integració dels migrants recauen en la no vinculació amb l’entorn. El cas francès ho explica molt bé: amb una bona escola pública, uns barris equipats i una cultura potent, el malestar i els guetos continuen existint. 

Els Mossos d'Esquadra investiguen un acte vandàlic que ha tingut lloc aquesta nit a Barcelona. Segons ha pogut saber l'ARA, cap a les tres de la matinada algú ha trencat el vidre del restaurant ubicat als baixos de l'Ateneu Barcelonès, que es gestiona de manera externa a l'entitat, i ha tirat un còctel Molotov a dins. L'artefacte incendiari anava dins d'una ampolla de vidre d'aigua amb gas. Tot i que no hi ha hagut danys considerables, sí que s'ha socarrimat part d'una taula i de la barra. Segons el director del local, també s'han cremat algunes pissarres. El conserge i també alguns veïns han avisat la policia i els Bombers, si bé el foc s'ha acabat autoconsumint. Segons fonts consultades per l'ARA, aquest incident s'emmarcaria en un conflicte laboral del restaurant.

Fa unes setmanes vaig presentar l'última novel·la de Claire Fuller, La memòria dels animals (traduïda al català per Josefina Caball per a l'editorial Les Hores), a la llibreria Finestres. Fuller va començar a escriure amb 40 anys, quan va cursar un màster d'escriptura creativa. Disset anys després, és autora de cinc novel·les.

Cada vegada que veig una persona en una llibreria obrint un llibre per veure com comença, penso en totes les vegades que algun autor m'ha dit com n'és d'important, l'inici d'un llibre. A l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès també ho saben, i han decidit utilitzar primers paràgrafs per celebrar el seu 25è aniversari, que coincideix amb el 20è de l'Escuela de Escritores. Des de fa alguns dies, les dues escoles han posat en marxa una iniciativa conjunta a les xarxes, Primer Paràgraf/Primer Párrafo, una campanya de foment de la lectura que consisteix en llegir, precisament, el primer paràgraf d'un llibre. Tothom està convidat a fer-ho. Es tracta de gravar-se un vídeo de 30 segons com a màxim. Jo encara penso quin triaré, i mentrestant he anat tafanejant els que ja estan penjats.

Fa uns dies vaig anar a veure l’adaptació teatral del Poema inacabat de Gabriel Ferrater, que Produccions de Lo Nostro ha fet al Maldà. Portar aquest poema a escena és un repte, però la proposta de dialogar els mil tres-cents trenta-quatre versos, i barrejar-los amb música, dansa i una sarsuela als fogons, aconsegueix que tots els sentits es conjurin joiosos per escoltar les paraules del poeta. 

Va ser gràcies a Ausiàs March que Joan Fuster i Raimon es van conèixer. L'escenari va ser València. L'any, el 1959. Fuster s'acostava als 40 i ja havia publicat llibres com El descrèdit de la realitat. Raimon tot just havia fet els 18 i encara no havia gravat cap cançó. "Em va sentir recitar i el va sorprendre la meva fonètica –ha recordat aquest dimecres el cantautor a l'Ateneu Barcelonès, acompanyat de l'escriptor i professor Enric Sòria i el periodista Vicent Sanchis–. Ens vam retrobar en una tertúlia al Club Universitari i des de llavors ja no vam deixar de parlar. Llavors el valencià no s'estudiava en cap escola, era considerat un dialecte que parlàvem quatre desgraciats de per allà baix".

En comptes d'estar ultimant els actes de celebració del 150è aniversari, que es van haver d'ajornar a causa de la pandèmia, l'Ateneu Barcelonès passa per moments complicats. Aquest dilluns, la junta de l'entitat, presidida per Isona Passola, ha celebrat una sessió informativa per als socis en què el tema principal –tot i que no era a l'ordre del dia– ha acabat sent la controvèrsia recent amb l'Escola d'Escriptura, que hi va obrir les portes el 1998 i hi està instal·lada des de fa 25 anys.

L'empremta de l'arquitecte i urbanista Oriol Bohigas a la ciutat de Barcelona és tan destacada que fins i tot la sala d'actes de l'Ateneu Barcelonès on ha estat homenatjat aquest divendres va ser reformada per ell durant la seva presidència. "Va tenir l'obsessió de modernitzar la cultura del país –recordava Isona Passola, al capdavant de la institució–. Sense ell ni la seva generació, que ens va alliberar de la mediocritat franquista, no seríem on som".

Els últims dos anys no han estat fàcils per a l'escriptor Mircea Cartarescu (Bucarest, 1956). L'autor de Solenoide (Periscopi / Impedimenta, 2017) ha hagut de superar un "covid molt greu" i, tot seguit, "una depressió terrible" que gairebé posa fi a la seva vida. Traduït a més de vint llengües, Cartarescu és una de les veus literàries romaneses més internacionals de l'actualitat, i aquest divendres ha visitat l'Ateneu Barcelonès amb motiu de la celebració del Dia Mundial de la Poesia.

“Una de les alegries de llegir Ferran Torrent és que té la fortuna de convertir el lector en una persona feliç”, assegura el crític literari i escriptor Ponç Puigdevall. “És el novel·lista en català que millor dialoga, és el nostre Aaron Sorkin, però en comptes d'haver nascut a Wyoming és del País Valencià”, afegeix Xavier Aliaga, també crític i escriptor. “Té un finíssim sentit de l’humor i, sobretot, un creixement del sentit de la tendresa amb què dibuixa els seus personatges, especialment els que són positius. En Ferran té molt clar qui són els bons i qui són els dolents”, opina Joan Josep Isern, crític, professor i escriptor.

"Durant molt de temps vaig tenir un Renault 4L. Encara que era un cotxe petit, no em calia tallar cap braç ni cap cama dels tres fills perquè hi cabessin". Amb aquesta anècdota, Àlvar Valls –corrector, traductor i autor d'una quinzena de llibres nascut a Barcelona el 1947– mira de recordar que la monumentalitat de la seva segona novel·la, Entre l'infern i la glòria, era tan compacta i necessària com la seva família. I aquest dilluns ha obtingut una bona recompensa: ha guanyat el 50è premi Crexells, dotat amb 6.000 euros. Les més de mil pàgines d'aquesta novel·la biogràfica sobre Jacint Verdaguer van passar per una primera editorial, que pretenia "reduir-la a la meitat" després que l'autor hagués provat sort amb el premi Sant Joan, que no va guanyar; llavors, a través de l'escriptor Jordi Coca va arribar a Josep Cots, fundador d'Edicions de 1984.