Obituari
Cultura 01/12/2021

Mor Oriol Bohigas, l'arquitecte de la modernitat permanent

Artífex del celebrat urbanisme barceloní, deixa també un sòlid llegat intel·lectual, cívic i polític

6 min
Oriol Bohigas
Dossier Oriol Bohigas, l'inventor de la Barcelona moderna Desplega
1.
Mor Oriol Bohigas, l'arquitecte de la modernitat permanent
2.
Oriol Bohigas, una vida dedicada a l'arquitectura
3.
El llegat de l’arquitecte que va crear el 'model Barcelona'
4.
Oriol Bohigas: “Sense ètica en la creació i els negocis no hi ha modernitat”
5.
Oriol Bohigas, un arquitecte renovador i anticonvencional
6.
Oriol
7.
Bohigas a l'Olimp
8.
Moltes gràcies, Oriol

BarcelonaLúcid pràcticament fins al final, Oriol Bohigas (1925-2021) ha mort aquest dimarts a les portes de complir 96 anys. Els últims temps, des d'una cadira de rodes, no havia deixat d'assistir a actes culturals, sempre acompanyat de la també arquitecta Beth Galí. Incombustible, amb ell es perd una personalitat cabdal de la segona meitat del segle XX, clau a l'hora de donar continuïtat a l'edat d'or de la cultura catalana contemporània, és a dir, al fabulós entramat d'impuls creatiu, d'institucionalització i de civisme pedagògic que va del Modernisme al Noucentisme, passant per les avantguardes. Des de l'antifranquisme primer i, ja després en democràcia, des de les institucions recuperades, Bohigas va projectar cap al futur l'ambició d'un passat republicà hereu d'aquell brillant tombant del segle XIX al XX, que ell coneixia de primera mà per raons familiars: el seu pare va ser un dels artífexs, als anys 30, de la reorganització dels museus de Barcelona i del salvament de l'art català durant la Guerra Civil.

Eugeni d'Ors, amb qui quan tot just Bohigas tenia 22 anys es va estrenar a la revista Destino com a polemista periodístic, i l'amistat del qual cultivaria després, li va fer una vegada aquesta simpàtica dedicatòria: "A l'Oriol, que fa sortir el sol". El Pentarca, ideòleg del Noucentisme i després franquista conspicu, la va encertar de ple. Oriol Bohigas, des d'un progressisme catalanista i cosmopolita, va aportar durant anys llum i color, aires renovats, obertura i risc a la cultura catalana del tardofranquisme, de l'obertura democràtica, i de més enllà. La seva adhesió a la catalanitat no va ser a la defensiva, a la manera victimista. Al contrari: mai va demanar permís per fer de Barcelona, i a través d'ella de Catalunya i la seva cultura, una capital internacional des de la qual dialogar de tu a tu amb el món, un diàleg que ell mateix va protagonitzar en el camp arquitectònic amb grans figures, de Foster a Isozaki, de Gregotti a Aulenti, i tants d’altres.

Però, concretament, què li devem a Bohigas? La llista és aclaparadora. Li devem, abans que res, la nova Barcelona democràtica que va acabar de quallar i fer un gran salt endavant amb el projecte olímpic: la de la recuperació del centre històric, la de les noves centralitats i la dignificació dels barris, la de l'obertura al mar, la de les places dures i els espais verds, la de les rondes. En definitiva, la Barcelona dels espais públics de qualitat, de les façanes netes i de l'ambició cívica. Ell va ser qui va pilotar el nou urbanisme de la ciutat amb els alcaldes Narcís Serra i Pasqual Maragall. I no va ser ell perquè sí: la seva influència en el terreny urbanístic i arquitectònic ja venia de lluny, de l'Escola d'Arquitectura, de la qual va ser alma mater i director abans d'entrar a l'Ajuntament.

A més de convertir-se en referent de les noves generacions d'arquitectes, va ser també durant dècades el principal punt de connexió de l'arquitectura catalana –al costat de noms com Bofill, Correa, Solà Morales, Tusquets i un nodrit etcètera– amb el món, agafant d'alguna manera el relleu de l'exiliat Josep Lluís Sert, ànima vivent, fins al seu decés el 1983, de l'històric GATCPAC, que Bohigas i tot el Grup R es van encarregar de reivindicar a través, també, d'una altra figura: Coderch de Sentmenat.

I a tot plegat cal afegir-hi l'obra del seu despatx, MBM, amb els seus socis i amics Josep Martorell i David Mackay, que té una llarguíssima nòmina d'edificis emblemàtics, des de l'edifici Meridiana fins a les escoles Garbí i Thau, passant pel Palau Nou de la Rambla (el que deixa veure el campanar de l'església del Pi), la polèmica ampliació d'El Corte Inglés de plaça Catalunya o l'edifici del Museu del Disseny a la plaça de les Glòries, entre molts altres.

Josep Martorell, David Mackay, Lluís Pau, Oriol Bohigas, Oriol Capdevila i Francesc Gual, tots els socis de l'estudi MBM
Oriol Bohigas amb Rafael Moneo

Més que arquitecte i urbanista

Però Bohigas no ha sigut només un urbanista i un arquitecte emblemàtic i programàtic, cosa que per si sol ja seria suficient per passar als annals del segle XX català. Ha sigut, a més, un motor cultural com a home d'idees i d'acció. Amant de la música –hi ha privilegiats que recorden els seus concerts de piano entre amics–, de l'art i de la lectura, al llarg dels anys ha jugat un paper decisiu implicant-se a fons en institucions com Edicions 62 (en va ser president del 1975 al 1999), la Fundació Miró (president, 1981-1988), el Foment de les Arts Decoratives (FAD) i l'Ateneu Barcelonès (president, 2003-2011). Abans ja havia participat en totes les salses de l'heterogènia moguda de la Gauche Divine i de l'antifranquisme transversal (va ser tant a la Caputxinada del 1966 com a la tancada d'intel·lectuals a Montserrat del 1970), i finalment, entre 1991 i 1994, va pilotar la regidoria de Cultura de Barcelona, des d'on va fixar la construcció de biblioteques com a prioritat política.

Com a teòric i pensador, va resultar crucial als anys seixanta la seva reivindicació del Modernisme a través el llibre Arquitectura modernista (1968), quan ningú no en donava ni un duro, o el seu anterior i influent Barcelona, entre el Pla Cerdà i el Barraquisme (1963). Dues obres a les quals cal afegir, entre d'altres, els assajos Contra una arquitectura adjectivada (1968) i Proceso y erótica del diseño (1972).

Bohigas, a la portada de 'L'Uomo Vogue'

Segurament, la Catalunya de la Transició es va perdre el que hauria sigut un brillant conseller de Cultura, un postnoucentista que hauria tingut a favor la intel·lectualitat marxista, algú que hauria unit sense estridències el meritori resistencialisme català amb el necessari cosmopolitisme. No va poder ser. La seva contribució en aquest terreny va quedar limitada, tot i la gran feina feta, a l'acció cívica i a la permanent exposició del seu programa cultural (però també educatiu: per a ell la política era sinònim de civilitat, o de pedagogia, com diria Campalans), amb milers d'articles a través de tribunes periodístiques, sempre combatiu i irònic contra tots els conservadorismes (inclosos els d'esquerres) i alhora capaç de seduir els seus més acèrrims enemics.

L'edifici Meridiana (als números 312-320), icona del 'desarrollismo', del 1966
El Museu del Disseny es va inaugurar el 2014

L'intel·lectual i polític

I quin ha sigut l'estil d'aquest Bohigas intel·lectual i polític? Més enllà de la seva estètica llampant d'americanes i corbates coloristes, més enllà del whisky i el cigar de sobretaula, la millor definició la va fer ell mateix al primer volum dels seus magnífics dietaris, Combat d'incerteses (1989) i Dit o fet (1992), on remuntava els propis tics i obsessions més arrelades a la seva estada infantil durant la Guerra Civil a Olot, on el seu pare, Pere Bohigas i Tarragó, juntament amb Joaquim Folch i Torres i Joaquim Borralleras, entre d'altres, van aconseguir posar a recer bona part del patrimoni artístic català. Escoltant aquells intel·lectuals, va aprendre "el gust per la tertúlia com un exercici per passar de l'anècdota a la categoria; l'admiració pels que saben recolzar-se en l'eminència d'una especialitat pròpia; la prioritat pels judicis generals sobre la narració lineal; el plaer de la boutade, sobretot si només és intel·ligible a la segona derivada; l'elegant confusió entre ètica i estètica; l'escepticisme com a disfressa d'un autèntic apassionament bel·ligerant; i la tolerància com a cuirassa per poder seguir afirmant amb violència els propis convenciments".

El despatx MBM, on fins a la seva definitiva clausura, fa pocs anys, hi treballava la seva filla Maria, ha seguit mantenint viu el llegat de Bohigas, com també han fet el seu fill arquitecte Josep i la seva companya des de fa anys, Beth Galí. Com ells, però, són molts els que se senten deutors, no tant d'una estètica o d'una ideologia urbanística i arquitectònica concretes, sinó d'una manera de fer, d'un compromís professional i ciutadà, d'una llibertat interior fonamentada en el coneixement i en la joie de vivre.

En el dia del seu decés, Bohigas mereix el nostre més sincer i alegre homenatge. Que el seu esperit republicà ens continuï il·luminant per molts anys.

Dossier Oriol Bohigas, l'inventor de la Barcelona moderna
Vés a l’ÍNDEX
stats