Cultura 30/11/2021

El llegat de l’arquitecte que va crear el 'model Barcelona'

De la Vila Olímpica al Museu del Disseny: 8 obres per conèixer Bohigas

6 min
Un home es banya un 14 de febrer amb la vista de les torres Mapfre al darrera
Dossier Oriol Bohigas, l'inventor de la Barcelona moderna Desplega
1.
Mor Oriol Bohigas, l'arquitecte de la modernitat permanent
2.
Oriol Bohigas, una vida dedicada a l'arquitectura
3.
El llegat de l’arquitecte que va crear el 'model Barcelona'
4.
Oriol Bohigas: “Sense ètica en la creació i els negocis no hi ha modernitat”
5.
Oriol Bohigas, un arquitecte renovador i anticonvencional
6.
Oriol
7.
Bohigas a l'Olimp
8.
Moltes gràcies, Oriol

Pocs arquitectes i urbanistes han tingut tant d’impacte en una ciutat com Oriol Bohigas a Barcelona. No va fer la feina sol, esclar, ni tampoc se li pot atribuir tot el mèrit o el demèrit de la transformació urbanística de la ciutat en la Transició, però el seu paper ha sigut cabdal a l’hora de definir polítiques urbanístiques (la monumentalització de les perifèries, la recuperació de les platges o la Vila Olímpica), tendències arquitectòniques (la invenció de l’Escola de Barcelona com a moviment), estructures culturals (la unificació dels museus d’arts decoratives) o també de triar les persones i professionals que l’ajudarien en totes aquestes estratègies. Hi ha també el Bohigas arquitecte que, a través de l’estudi MBM (Martorell-Bohigas-Mackay), ha estat gairebé seixanta anys construint a Barcelona i a fora. Analitzem el seu llegat amb 8 exemples. 

1.
Els inicis de l’estudi amb MBM

L'edifici Meridiana

Edifici Meridiana o Casa Meridiana, a l'Avinguda Meridiana de la ciutat de Barcelona. Obra de l'arquitecte català Oriol Bohigas

Aquest gegantesc edifici de 121 habitatges socials a l’avinguda Meridiana porta la firma dels tres principals socis de l’estudi: Oriol Bohigas, Josep Martorell i David Mackay (que s’hi va incorporar el 1960), i en certa manera és representatiu de l'esperit del que ell mateix va denominar Escola de Barcelona, una manera de fer "realista", que primava la funcionalitat i els materials húmils de la tradició constructiva catalana -maó, ceràmica, gelosies- però amb tota la innovació del racionalisme. Construït entre el 1959 i 1965, al final de la seva etapa al Grup R, que va recuperar la modernitat durant la postguerra, està situat en una de les grans vies de sortida de Barcelona, llavors en plena expansió, i té una disposició i unes dimensions que ja venien establertes en el pla urbanístic. La singularitat d’aquest edifici, un intent de dignificar els blocs d’habitatge social que proliferaven llavors, són les seves finestres, que sobresurten formant petites tribunes amb obertures cap al sud per poder aprofitar així al màxim la llum del sol, alhora que la seva disposició diversa, per motius funcionals de l’interior, atorga també moviment i ritme a la façana, recoberta de plaques ceràmiques. La utilització del totxo, la ceràmica i altres elements típics de l’arquitectura tradicional és una de les característiques del que es va denominar Escola de Barcelona, que, dins el rigor i la funcionalitat estricta del racionalisme, bevia de les idees dels neorealistes italians. 

2.
L'esperit republicà de les escoles

L'Escola Garbí

L'escola Garbí, durant la represa de les classes després del confinament.

Aquest centre educatiu d’Esplugues de Llobregat està considerat un dels més reeixits de l’estudi MBM, que als anys setanta va construir també l’Escola Thau, a l'avinguda Esplugues, per sobre de la ronda de Dalt, i molts altres conjunts escolars, que van ser una de les seves especialitats. La Garbí, impulsada per Pere Vergés amb la voluntat de continuar la feina iniciada als anys vint i trenta amb l’Escola del Mar, va ser construïda entre el 1962 i el 1973 en tres fases, des del parvulari fins al batxillerat, amb influències de l’arquitectura nòrdica. L’equip de pedagogs va participar en el disseny de la primera fase perquè l’arquitectura acompanyés el procés educatiu. Crida l’atenció l’organització de les dependències al voltant d’una plaça central coberta, com una àgora, que funciona sobretot com a menjador. Els cinc fills de Bohigas, ferm defensor dels valors de l'escola republicana, hi van estudiar en algun moment.

3.
La regeneració urbana

El parc de la Creueta del Coll

El parc de la Creueta del Coll, obra de l'arquitecte Oriol Bohigas

L’entrada d’Oriol Bohigas a l’Ajuntament de Barcelona el 1980 com a delegat d’urbanisme, de la mà del llavors alcalde Narcís Serra, va suposar una revolució en la manera de fer urbanisme de la ciutat. El primer problema que es van trobar ell i el seu equip -integrat principalment per Albert Puigdomènech en el planejament i Josep Anton Acebillo en projectes- era l’acumulació de greuges i peticions dels diferents barris, molt mobilitzats després d’anys d’abandonament i lluites veïnals. Aquells primers anys es va actuar per projectes, a petita escala, per dignificar i millorar aquelles zones. És el que es va conèixer amb el lema “sanejar el centre, monumentalitzar la perifèria”, o també com l'etapa de les places dures. El parc de la Creueta del Coll, construït entre el 1981 i el 1983 pel mateix estudi MBM, està ubicat en una pedrera abandonada i ocupa uns 6.000 metres quadrats. Oriol Bohigas recordava que en el moment en què es va construir, la zona, pròxima al barri de la Teixonera, era “un centre de delinqüència i de desgràcies socials”, i que el parc es va convertir “en un nou centre urbà” que fins i tot va canviar “l’estructura social de l’entorn”. El parc inclou una esplanada per a activitats com cinema a la fresca i un llac a dos nivells on la gent es pot banyar, sobrevolat per una gran escultura d’Eduardo Chillida que s’ha convertit en una de les imatges més emblemàtiques de la ciutat de Barcelona. 

4.
Recuperar el mar

La planificació olímpica

Vista d'ocell de la Vila Olímpica i el port

Hi va haver tot un seguit de confluències a l’hora de triar la zona del Poble Nou per instal·lar-hi la Vila Olímpica, el disseny i la planimetria de la qual van anar a càrrec de MBM. Bohigas ja no era delegat d’urbanisme durant la preparació dels Jocs, però sí que es va mantenir com a conseller particular de l’alcalde, en aquell moments ja Pasqual Maragall, i el seu paper continuava sent central en les decisions urbanístiques de la ciutat, que aquells anys van ser moltes i variades. Una de les principals va ser la ubicació de la Vila al Poblenou, amb una configuració ja de barri urbà lligat a l’Eixample i una estructura que s’ha demostrat que ha acabat integrada en la trama urbana. Els diferents blocs i illes de cases es van encarregar a diversos equips d’arquitectes de la ciutat i el seu estudi es va reservar la construcció del Port Olímpic, l’Escola de Vela i un dels conjunts d’habitatges. Tanmateix, el més important d’aquesta operació era que permetia remodelar tota la façana litoral eliminant les vies del tren i les indústries que feien de barrera per incorporar la platja al teixit urbà i canviar així la imatge de Barcelona per sempre més. 

5.
La intervenció en el patrimoni

De la Pompeu a El Corte Inglés

Campus de la UPF, obra de l'estudi MBM, el despatx d'arquitectura d'Oriol Bohigas

No és pot dir que Bohigas no fos un gran coneixedor del patrimoni arquitectònic català. El seu llibre Arquitectura modernista (1968) va ser, precisament, pioner en la reivindicació del moviment, i era també un gran defensor del Noucentisme, alhora que posava en valor també l’estructura urbana tradicional d’una ciutat densa i compacta en lloc de la ciutat dispersa reivindicada per alguns urbanistes als seixanta. Tot i això, no li tremolava la mà a l’hora d’intervenir en la ciutat antiga amb propostes agosarades i potents. Un cas és la remodelació que MBM va fer de l’antiga caserna de Roger de Llúria per convertir-la en un edifici universitari per a la UPF, en una transformació finalitzada el 2001. O, anteriorment, l’ampliació d’El Corte Inglés de plaça Catalunya, finalitzada el 1993. Aquesta té una part, la que dona a la plaça Catalunya, dissenyada per Elías Torres i Martínez Lapeña, i una altra, la del carrer Fontanella, de l’equip de MBM, que va incorporar la memòria de la Casa Sicart encastant la tribuna modernista d’aquell edifici a la façana. Anys més tard, el 2004, també van dur a terme l'ampliació i remodelació d'El Corte Inglés de la plaça Francesc Macià, les antigues Galeries Preciados, aquest cop donant-li una façana envidrada.

6.
Construir al centre

Portes a les dues rambles

El Palau Nou de la Rambla

La majoria dels milers de vianants que passen cada dia per la Rambla potser no saben que un dels pocs edificis moderns de la via, i potser no el més reeixit, és de Bohigas i el seu estudi MBM. Es tracta del conegut com a Palau Nou de la Rambla, un edifici d’ús comercial i d’oficines famós quan es va inaugurar, el 1993, perquè tenia el primer “pàrquing intel·ligent“ de la ciutat, ja que tot el procés d’aparcament estava robotitzat. L’interès d’aquest edifici, amb poques concessions formals en la seva façana a la Rambla pel que fa a materials i geometria, rau en l’obertura del passatge cap al carrer de darrere, de manera que el campanar de l’església del Pi també es pot veure des de la Rambla. Aquest mateix model de gran arc d’obertura a l’edifici que facilita la comunicació entre carrers i barris el van aplicar, anys més tard, als habitatges de la UGT, a la rambla del Raval, acabats el 2008.

7.
Canviar la ciutat

Comissaria Mossos de la plaça d'Espanya

La comissaria dels Mossos d'Esquadra de plaça Espanya de Barcelona

Coincidint amb el desplegament dels Mossos d’Esquadra a Barcelona, la llavors consellera d’Interior, Montserrat Tura, que ja quan havia sigut alcaldessa de Mollet del Vallès havia fet una aposta ferma per l’arquitectura de qualitat per transformar socialment la ciutat, va augmentar de 5 a 10 el nombre de comissaries, i les noves van portar la firma d'arquitectes de prestigi. La de la plaça Espanya, la més gran, la va construir MBM, i llavors Bohigas estava convençut, potser de manera massa optimista, que aquell edifici, inaugurat el 2007, fet amb dos blocs units per un de més baix que els fa de pòrtic, transformaria la plaça Espanya. 

8.
La remodelació de les arts decoratives

El Museu del Disseny

L'edifici del museu del disseny HUB, de l'estudi situat a la plaça de les Glòries obra de MBM arquitectes, l'estudi format per Oriol Bohigas, Josep Martorell, David Mackay, Oriol Capdevila i Francesc Gual

Si hi ha un projecte que defineix el pensament i l’obra de Bohigas és, sens dubte, el Museu del Disseny. Aquest centre es pot ben bé dir que se'l va inventar ell, perquè el 1991, quan era regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, una etapa estimuladament convulsa, va proposar reunir en un sol espai el Museu d’Arts Decoratives, el Museu Tèxtil i de la Indumentària, el Museu de Ceràmica, l’encara incipient col·lecció de disseny de producte, el Gabinet d’Arts Gràfiques i la col·lecció de carruatges. Malgrat les giragonses i els canvis de nom i de rumb del projecte, al final totes aquestes col·leccions, i d’altres d'institucions privades que s'hi van sumar, estan agrupades ara en un sol edifici a la plaça de les Glòries, també obra seva. L’estudi MBM, des de principis del 2000 amb dos socis més, Francesc Gual i Oriol Capdevila -que, de fet, van portar el pes d’aquest projecte-, va dissenyar l’edifici quan encara hi havia l’anella de Glòries, i per això va preveure una mena de voladís sobre l’anella. Conegut popularment com la grapadora, l’edifici, inaugurat finalment el 2014, s’ha incorporat bé al paisatge urbà, malgrat que l’entorn encara està en construcció.

Dossier Oriol Bohigas, l'inventor de la Barcelona moderna
Vés a l’ÍNDEX
stats