Kilian Jornet no para mai quiet. Si fa uns mesos va sorprendre amb la seva travessa unint els cims més alts dels Estats Units, ara l’esportista català ha alertat sobre els perills que amenacen un esport que estima com són les curses de muntanya. El Jornet més reflexiu i reivindicatiu ha volgut alçar un crit d’alerta després de veure com aquell esport amateur on la connexió amb la natura era clau va evolucionant cap a escenaris on ell no s’acaba de sentir còmode. Ho ha fet amb un escrit i també participant en una iniciativa que pretén oferir solucions per salvar l'essència de les curses, aconseguint que, en primer lloc, respectin la natura. Un element clau.

"Doncs tot va començar amb una conversa amb en Xato Anguera durant una reunió", explica en Jordi Godayol, un dels responsables de l'Olla de Núria, una de les curses de muntanya més estimades de Catalunya. Les grans idees molts cops sorgeixen així, amb una conversa informal. L'Antoni Xato Aguilera coneixia la Vall de Núria com poques persones. Soci de tota la vida de la Unió Excursionista de Vic, entitat que arribaria a presidir, Aguilera s'estimava molt els paisatges al voltant del Santuari de Núria, que havia fotografiat des de tots els angles. L'any 2006 en Xato va comentar a altres socis de la Unió Excursionista com en Jordi o Pep Bisquert que seria una bona zona per fer-hi una cursa de muntanya. I la idea va fer arrels.

Anna Comet (Girona, 1983) saluda unes mares de l'escola del seu fill gran mentre li fem les fotografies per aquesta entrevista al centre de Vic. Ella viu ben a prop, a la Guixa. Fa anys que és una osonenca més. Formada com a esquiadora, ja fa anys que brilla com a atleta de trailrunning amb èxits a curses a l'Everest o el Sàhara. A més, s'ha tret dues carreres, ha escrit llibres i escriu articles com els que ha publicat a l'ARA. Ara fa unes setmanes va rebre una trucada: li comunicaven que la Unió de Federacions esportives de Catalunya (UFEC) la premiava pels seus objectius assolits tant en l'àmbit personal com en el professional, i queda demostrat, doncs, que es pot competir a primer nivell sent mare. De fet, fa poques setmanes va ser mare per segon cop.

El destí de Joyce Muthoni Njeru estava escrit quan va néixer, tot i que ella no ho sabia. Nascuda a més de dos mil metres a l'interior de Kenya, solia anar corrent cap a l'escola en aquells matins freds rodejada de boira. La primera filla de cinc germans, seguia per televisió les fites dels atletes kenyans en maratons i Jocs Olímpics, tot i que ella estava destinada a brillar en una disciplina que llavors poca gent coneixia, a Kenya: ser corredora de muntanya.

"Res a la meva vida pot ser més difícil que la tristor que vaig sentir, i això em consola enmig del caos", diu a l'ARA Mark Bruce, un escocès nascut fa 34 anys que treballa com a professor de música en una escola de secundària de Glasgow. "Jo era una persona amb molt sobrepès. Vaig arribar fins als 105 quilos, era un infeliç amb un problema d'addicció", recorda. "El setembre del 2022 pensava que perdria la vida a causa de l'alcohol i la depressió. Però en aquell moment vaig prendre la decisió de lluitar per mi mateix".

És una de les imatges més especials de l'esport català. L'inici de la Salomon Ultra Pirineu, quan a les dos quarts de sis de la matinada milers d'atletes surten del centre històric de Bagà amb els frontals encesos. Encara és de nit i els llums il·luminen la plaça Porxada de Bagà, abans que els atletes marxin cap als cims del Pirineu, amb els seus somnis i reptes. Alguns volen acabar. D'altres, guanyar. Aquest cap de setmana torna una de les curses de muntanya més especials, amb la 15a edició d'una cursa nascuda el 2009, quan l'Associació Esportiva Mountain Runners del Berguedà va organitzar per primera vegada una cursa de muntanya que unia els vuit refugis del Parc Natural del Cadí-Moixeró. Actualment la prova es diu Salomon Ultra Pirineu i és una cita que els millors atletes de la modalitat volen fer com a mínim un cop a la seva vida. Alguns, com Kilian Jornet, l'han guanyat tres cops.

L'enveja també forma part del món dels humans capaços de posar el cos més enllà dels límits. Almenys, aquest pecat capital sembla ser el motor de l'entremaliadura que, segons la revista Canadian Running Magazine, hauria portat a terme Camille Herron, atleta d'ultrafons estatunidenca, juntament amb el seu marit i entrenador, Conor Holt. Entre tots dos haurien fet més de 300 modificacions a les pàgines de Wikipedia de rivals seus durant els últims set anys sota el paraigua del nom d'usuari Rundbowie. Una de les pàgines afectades és la del corredor de muntanya català Kilian Jornet.

Amb 36 anys, Kilian Jornet segueix trencant barreres i sorprenent. En el seu retorn a una de les proves més mítiques del calendari de curses de muntanya, la Zegama-Aizkorri, al País Basc, el català ha guanyat la prova per onzena vegada amb una exhibició. Ja al primer quilòmetre, Jornet ha marcat un ritme que ha deixat tots els seus adversaris darrere seu. Fins i tot en alguns moments ha somiat en superar el seu propi rècord de la prova, establert fa dos anys, amb un temps de 3 hores, 36 minuts i 40 segons. S'ha quedat a un pas de fer-ho, però el clima no l'ha acompanyat. Jornet s'ha imposat amb una gran superioritat i s'ha posat la txapela de campió de la cursa basca al final d'una demostració de força i talent.

Unes 2.000 persones van fer el cap de setmana passat el repte número 100 del Dr. Soler, que consistia en fer una volta circular de vuit quilòmetres al terme de Figueres, tot travessant la ciutat pel tram subterrani d’uns dos quilòmetres de la riera Galligans. Els reptes del Dr. Soler són força coneguts entre els corredors de muntanya i aficionats locals a l’esport en general i, tanmateix, són pràcticament desconeguts més enllà de l’Alt Empordà. 

Si algú en sap, quan parlem de gastar sabatilles, és Kilian Jornet. Durant anys ha gastat soles amb les seves expedicions i aventures, pujant muntanyes i passant-se dies sencers corrent, com va fer fa poc pujant a 175 cims de més de 3.000 metres en vuit dies al Pirineu, l'escenari de la seva infància. Però, amb 36 anys, l'atleta català vol canviar les normes del joc. La seva passió per la natura, unida al que ha vist viatjant pel món, li ha servit per anar creant un discurs ecologista ferm, prenent decisions com la d'intentar no agafar gairebé mai avions per no contaminar. Avui en dia, només viatja un cop a l'any fora d'Europa per competir i dins el Vell Continent es mou per carretera, encara que sigui per anar de Noruega, on viu, a Catalunya per veure els pares. Per cuidar la natura, cal estar atent a tot. Menys vols llargs, però també cuidar el material esportiu.

Núria Picas i Miguel Heras somriuen. Ja els han fet la pregunta altres cops, tothom vol saber com s'ho fan dos atletes veterans per derrotar aquells més joves sobre una distància de 100km. "Perquè ens agrada molt, suposo!", diu la Núria. "No hi ha cap recepta màgica, eh?", afegeix entre bromes l’atleta de Béjar (Castella i Lleó). Ell té 48 anys i ella 46. Fa un any van guanyar la Salomon Ultra Pirineu, segurament la cursa de muntanya més emblemàtica del Pirineu. Un any més tard, hi tornen per defensar el títol. El 2022, en un dia que feia prou calor, la Núria va tornar a la prova imposant-se amb tanta superioritat, que va acabar ballant al ritme de Rigoberta Bandini amb les seves filles. De fet, la catalana feia quatre anys que ni hi participava, en part per culpa de les lesions, però hi va tornar per la porta gran i va establir un nou rècord de la prova. Heras va patir una mica per superar el rus Dmitri Mitiàev, però va quedar primer. Quan el rus va arribar, va agenollar-se davant Heras, en senyal d’admiració. Camí dels 50 anys i havia derrotat un munt de joves.

Poques hores abans de començar la Salomon Ultra Pirineu, Núria Picas defensava: "La gran rival que tinc a la cursa és la Núria Picas". Als seus 46 anys, la corredora de Manresa buscava revalidar el títol de la icònica cursa de 100 km pel Parc Natural del Cadí-Moixeró. La carrera que salta entre els refugis de muntanya com el Niu de l’Àliga, que arriba fins al Pedraforca. Però la Núria no va poder amb ella mateixa. Quan liderava la prova després de Gósol, va començar a anar més lenta i va caure fins a la tercera posició. "Em trobo molt malament, és un dels pitjors moments de la meva carrera", explicava. Els mateixos paisatges que coneix tan bé, de sobte, semblaven diferents. No era el seu dia, tot i que volia acabar. "Ho haig de fer, per la cursa, per la gent. Haig d'acabar com sigui", deia patint. I ho ha fet, passades les vuit del vespre, després de caminar durant més de 35km, ja que no podia més. Però ha acabat en la cinquena posició, amb el cap alt. Acabar va ser una victòria, una prova de coratge, com ella mateixa explicaria hores més tard.

Forrest Gump deia que "es poden saber moltes coses de les persones per les sabates que porten: on van, on han estat". Núria Picas (Manresa, 1976) obre la porta de casa, al menut municipi moianès de Calders, ja a punt per sortir amb bicicleta. No són ni les 9 del matí. "No sé viure sense l'esport ni sense la muntanya", diu somrient i mirant cap a Montserrat. No es veu per la pols africana, però sap perfectament on és. És l'origen de tot, el punt zero: de petita hi anava cada cap de setmana. "Si els pares són de cultura excursionista hi ajuda molt perquè t'ensenyen el camí, però aquesta inquietud neix d'un mateix. Em costa molt estar parada. La muntanya em regala molts moments de llibertat. Al final, és el que busquem tots. La llibertat és sentir el control total del cos i la ment, l'evasió, el benestar, la connexió amb la natura", assegura aquesta diputada del Parlament del 2019 al 2022.

La Maria Petit no para. Mentre prepara la festa del seu trentè aniversari, fa conferències arreu d'Espanya, s'entrena per a la Behobia-Sant Sebastià (cursa de 20 quilòmetres) i pregunta si, per fer aquesta entrevista, s'ha de vestir de carrer o de muntanya. "Jo és que soc una mica fashion, potser millor em vesteixo amb roba d'esport si vols parlar de la muntanya i hem de fer fotos", decideix mitjançant una nota veu al WhatsApp. I apareix vestida de dalt a baix amb roba de la marca italiana que la patrocina, La Sportiva. Fins aquí res cridaria gaire l'atenció si no fos perquè la Maria fa 12 anys que és cega.

Adrenalina, por, vertigen, tossudesa, valentia i perseverança. Això és la muntanya. Cada repte, cada cursa i cada quilòmetre. El Ferran i la Noelia van decidir embarcar-se en l'aventura de la Pyrenees Stage Run (PSR), una cursa de 240 km i 15.000 metres de desnivell positiu que durant set dies travessa el Pirineu català de punta a punta. L'ARA els ha acompanyat en aquest repte.

La música sonava a tot volum aquest matí a Ribes de Freser. No hi havia ningú que no portés un somriure esculpit a la cara. Alguns saltaven, d'altres ballaven, però tots estaven pendents del Jordi i el Tomàs, els mestres de cerimònies. 70 corredors portaven tot l'any esperant la gran cita que els permetrà travessar el Pirineu català en una cursa de 240 km i 15.000 m de desnivell positiu dividida en set etapes. Per si la gesta no fos de per si espectacular, ho faran amb els seus, ja que la Pyrenees Stage Run es corre per equips de dues o tres persones. El somni de dos corredors amateurs i les seves ganes de crear una experiència ha resultat una aventura única. I ja han donat el tret de sortida.

L'organització de l'Ultra Trail del Mont Blanc ha informat aquest dimarts al matí de la mort d'un corredor brasiler a la prova PTL, que s'ha disputat de matinada. Malgrat que l'equip de rescat en helicòpter ha pogut arribar al lloc dels fets, a prop del refugi de Plan Glacier, només ha pogut confirmar la mort del participant, que ha caigut. L'accident s'ha produït quan l'esportista anava amb el seu equip per "l'itinerari oficial, abalisat de forma permanent i equipat", segons el comunicat de la cursa.

Kilian Jornet va complir els pronòstics i es va imposar amb claredat en la marató de muntanya Zegama-Aizkorri, en la qual també va batre el rècord per més de vuit minuts. És la desena vegada que el corredor s'adjudica aquesta prova. La categoria femenina la va guanyar la neerlandesa Nienke Brinkman, que també va fer rècord.

Kilian Jornet enceta una nova aventura lluny de la muntanya. Després de trencar la relació amb Salomon, que l'havia patrocinat i proveït de roba i sabates de muntanya durant divuit anys, l'ultraesportista ha creat la seva pròpia marca amb Camper: NNormal. "Compartir valors comuns va ser una motivació extra a l'hora d'iniciar aquest projecte. Estàvem d'acord que necessitem una nova manera de pensar i d'actuar en relació amb el medi ambient i les activitats a l'aire lliure", explica Jornet, il·lusionat amb la nova aventura empresarial.

La cursa comença mesos abans que Lazarus Lake, ideòleg de la Barkley Marathon, s'encengui una cigarreta, tret de sortida de la prova. Ningú sap quan se celebra i per inscriure-t'hi primer has d'investigar com contactar amb aquest senyor nord-americà. El mòbil no és una opció: no en té. El recorregut s'anuncia unes hores abans de l'inici i per participar-hi has de portar una matrícula de cotxe del teu país, pagar poc més d'un dòlar i dur allò que Lake demani per a cada edició: un parell de mitjons, una camisa o un paquet de Camel. Els participants tenen 60 hores per recórrer 160 quilòmetres al parc estatal Frozen Head de Tennessee, amb un desnivell equivalent a pujar l'Everest dues vegades. El més extraordinari és acabar-la: en les 35 edicions, només 15 corredors ho han aconseguit.