Al principi, els investigadors de les embarcacions no entenien què veien entre les onades. Un grup d’onze catxalots s’agrupava a la superfície, estranyament immòbil i fent immersions poc profundes de tant en tant. Al cap d’aproximadament una hora, els animals semblaven començar a sacsejar-se amb força, i una taca de sang va tenyir l’aigua de vermell. Els investigadors van patir per si hi havia problemes, potser un atac de tauró. Però era una altra cosa. De sobte, una dotzena balena molt més petita va aparèixer, alçada fins a la superfície pels altres catxalots perquè pogués respirar. L'escena, analitzada en dos estudis publicats a les revistes Science i Scientific Reports, aporta la prova més recent dins d’un conjunt d’investigacions que indiquen que els humans no són l’única espècie en què les mares reben algun tipus d’ajuda durant i després del part.

S'ha tendit a pensar que els primers caçadors de balenes provenien de l'hemisferi nord i llançaven els arpons en mars gèlids. S'arriscaven perquè no tenien gaires recursos naturals i, si no volien passar fam, no els quedaven gaires més alternatives. Una nova investigació planteja un relat diferent. Segons l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA-UAB) i el departament de prehistòria de la UAB, les comunitats indígenes del sud del Brasil caçaven grans cetacis fa 5.000 anys, uns mil anys abans de les primeres evidències documentades a les societats de l’Àrtic i del Pacífic Nord.

Durant més de 1.000 anys, el poble inupiaq d'Alaska ha caçat balenes de Groenlàndia a l'oceà Àrtic. Al llarg dels segles, han pogut apreciar les llargues vides d'aquests mamífers, els més longeus de la Terra, i generacions de caçadors podien reconèixer el mateix individu al mar. Els capitans inupiaqs han dit als investigadors que una balena de Groenlàndia viu dues vides humanes, però els científics sospiten que poden viure fins i tot més temps.

L’any 2007, un equip de caçadors i científics inupiat, un poble de l’Àrtic, va capturar una balena al mar de Bering, prop del poble costaner d’Utqiaġvik. Durant el processament de l’animal van fer un descobriment excepcional: van trobar fragments metàl·lics d’un arpó explosiu del segle XIX incrustats al teixit subcutani. Com que aquests arpons feia més de 120 anys que no s’empraven, els va permetre estimar que aquesta balena podia tenir entre 115 i 130 anys, o fins i tot més. Aquest fet va reforçar la hipòtesi, ara ja ben establerta, que les balenes de Grenlàndia són els mamífers més longeus del planeta, amb individus que poden superar els 200 anys.

Que les orques i altres animals marins necessiten rascar-se no és cap novetat. Fa anys que se sap que diverses espècies d'orques fan el que es coneix com a kelping: fregar algues marines amb el cap, les aletes i el cos per eliminar paràsits i mantenir la pell sana. Ara bé, un equip d'investigadors del Center for Whale Research (CWR) –el centre per a la investigació de les balenes al nord del Pacífic– i la Universitat d'Exeter, al Regne Unit, han aconseguit documentar un fet totalment inusual: l'allokelping.

En el seu manifest fundacional, l’ARA anotava la voluntat d’adreçar-se a receptors diversos, entre ells “la comunitat de científics”, i s’hi esmenta explícitament la “sostenibilitat”. Un desideràtum d’atenció al medi ambient que ha anat demostrant amb escreix al llarg dels quinze anys de travessia.

El primer punt d’esperança marina (hope spot, en anglès) de la Península estarà a les aigües de la costa de Vilanova i la Geltrú. La fundació Mission Blue, una organització sense ànim de lucre centrada en la conservació marina internacional, ha triat la capital del Garraf per instal·lar un espai de seguiment i estudi de la conservació de balenes i la biodiversitat. Es tracta d’un projecte impulsat pels investigadors del Laboratori d'Aplicacions Bioacústiques (LAB) de la UPC, que faran el seguiment de rorquals comuns, és a dir, de balenes. A partir de l’observació es pretén dibuixar un mapa d’unes 15 milles d’ample, uns 1.944 km².

A la costa catalana hi ha una gran quantitat de cetacis. Així ho revela un estudi que ha fet públic aquest divendres l'entitat Submon, que es dedica a la conservació, estudi i divulgació del medi marí català. Concretament la investigació ha analitzat la presència d'aquestes espècies al sector nord del corredor de migració de cetacis del Mediterrani, que comprèn l’àrea, de nord a sud, entre el cap de Creus (Alt Empordà) i el delta de l’Ebre, i d’est a oest, de la costa catalana a les illes Balears.

Des que fa 60 anys es van descobrir les cançons de les balenes, els científics han intentat desxifrar-ne les lletres. ¿Els animals produeixen missatges complexos semblants al llenguatge humà? ¿O comparteixen informació més senzilla, com ho fan les abelles? ¿O comuniquen una altra cosa que encara no entenem?

En els éssers humans, la menopausa és un fenomen de sobres conegut. En la resta d’espècies, però, és extraordinàriament poc freqüent. L’any passat, un equip de científics va revelar que les femelles d’una sola població de ximpanzés viuen molt de temps un cop acabada la seva etapa fèrtil. Però, a banda dels ximpanzés i els éssers humans, els investigadors només han trobat proves clares de l’existència de la menopausa en cinc espècies, totes de l’ordre dels cetacis.

Fa cinquanta milions d'anys els ancestres de les balenes van abandonar la superfície terrestre per endinsar-se al mar. Per poder seguir comunicant-se, van haver d'adaptar el seu sistema per reproduir sons que, fins al moment, havia estat molt similar al dels humans. Davant la impossibilitat d'estar obrint constantment la boca sense ofegar-se, les balenes van desenvolupar un nou mecanisme fonològic mitjançant el qual van començar a "parlar" entre elles amb els famosos cants que reverberen sota l'aigua.

El setembre passat, un equip de científics va pujar a bord d’una barca de petites dimensions i va salpar endinsant-se a la mar dels Salish a la recerca d’una població d’orques amenaçada. Les orques residents del sud, una de les diverses comunitats diferenciades d’orques que habiten el Pacífic nord-occidental, poden resultar difícils de veure. Per aquest motiu, els investigadors van estar encantats de trobar-ne un petit grup. En acostar-s’hi, però, una pudor pútrida va assaltar l’embarcació.

Durant la temporada cetàcia del Mediterrani, que dura només unes setmanes, és possible observar balenes a la costa catalana, sobretot a ports actius de pesca com el de Vilanova i la Geltrú. Allà se'n va anar entre abril i juliol del 2022 Neus Ballús, la premiada directora de La plaga i Sis dies corrents, per filmar les balenes catalanes i la intensa activitat d'un vaixell científic dedicat a l'estudi d'aquests animals. El resultat és Blow!, un magnífic exercici de cinema immersiu i poètic que ha guanyat aquest dissabte el premi al millor curt del Festival de Gijón, un dels més importants de tot l'Estat, on competia en una secció internacional amb cineastes de primera línia com Pedro Costa.

Un equip de paleontòlegs ha descobert els ossos fossilitzats d'una de les balenes més estranyes de la història. El Perucetus colossus (així han anomenat l’animal) va viure fa uns 39 milions d’anys i podria haver pesat unes 200 tones, tant com una balena blava, fins ara amb diferència l’animal conegut més pesant del planeta. Mentre que les balenes blaves són bussejadors elegants i neden ràpidament, el Perucetus era una bèstia molt diferent. Els investigadors sospiten que es movia a la deriva per aigües costaneres poc profundes com un manatí, impulsant el seu cos semblant a una salsitxa amb una cua en forma de paleta.

El principal factor de risc per desenvolupar un càncer és l’edat: com més viu una persona, més probabilitats hi ha que en tingui un. La raó és bàsicament estadística. Una cèl·lula es torna maligna després d’acumular diverses mutacions (canvis inesperats en llocs clau del seu ADN), que apareixen aleatòriament, i el pas del temps incrementa les possibilitats que passin aquestes combinacions letals de mutacions.

Quan Jane Goodall i Jordi Sabater Pi van descobrir a principis dels 60 que els ximpanzés fabricaven eines, van fer trontollar els fonaments de l’antropologia. Molts experts establien el tret diferencial humà en la tecnologia. El primatòleg català va adonar-se, a més, que el coneixement de com manufacturar els bastons amb què els simis furgaven els termiters per extreure’n insectes i menjar-se’ls s’estenia a diversos grups de la mateixa manera que ho fan les innovacions culturals humanes, és a dir, mitjançant l’observació i l’aprenentatge. La nova troballa va acabar d’enfonsar aquells vells fonaments: ni la tecnologia ni la cultura eren privilegi dels humans. El terrabastall va portar el paleoantropòleg Louis Leakey a fer, en veu baixa, una confessió a Jane Goodall: "O canviem la definició d’ésser humà o haurem de considerar els ximpanzés com a humans".

Una de les característiques més destacables de la nostra espècie és la velocitat a què pot canviar la cultura humana. D’un continent a l’altre es difonen noves paraules, mentre que tecnologies com els mòbils i els drons transformen la nostra manera de viure a tot el món. I ara resulta que les balenes geperudes tenen una evolució cultural pròpia, de gran abast i velocitat, que no necessita ni internet ni satèl·lits.

Unes 230 balenes embarrancades en una remota platja al sud d'Austràlia, de les quals es creu que només han sobreviscut la meitat. Aquesta és la tràgica escena que s'ha pogut veure aquest dimecres a la badia de Macquarie, a l'oest de l'illa de Tasmània, segons han informat les autoritats.

Hom estima que la caça de cetacis, que es produí durant gairebé quatre segles fins a la seva prohibició parcial a mitjans del segle XX, eliminà una fracció enorme de les poblacions de balenes, catxalots, dofins i marsopes, a les quals cal afegir les d’altres animals marins com foques, tortugues i pingüins. Tots aquests animals foren percaçats pel seu greix, que s’emprava bàsicament com a combustible per als llums abans que el petroli, el gas i l’electricitat il·luminessin les nostres llars; però també per a la carn, l’oli finíssim de l’espermaceti, les barbes o balenes, el vori i altres recursos necessaris fa un parell de segles, però dels quals avui la nostra societat se’n pot passar sense problemes.

S'acosta la primavera i, amb ella, les balenes tornen a acostar-se a Catalunya. Des de l'Associació Cetàcea han informat que s'han pogut veure les primeres balenes de l'any a la costa del Garraf. Des de l'any 2013, l'associació fa el seguiment amb un estudi de diverses espècies a la costa catalana central especialitzant-se en la costa del Garraf. Ahir, dijous 24 de febrer, l'equip de recerca, en el marc del Projecte Foto-Identificació: Balenes i Dofins al Litoral Català, va poder enregistrar el primer albirament del segon animal més gran del planeta a les costes catalanes d'aquest 2022. La balena s'ha deixat veure davant la costa pròxima a Cunit.