El primer i únic col·leccionista de l'exposició pionera que Antoni Tàpies va fer a les Galeries Laietanes el 1950 va ser Joan Antoni Samaranch, que era amic de la família, tal com va recordar el mateix Tàpies en un dels seus escrits. A Tàpies li va costar fer aquella exposició. Davant la insistència de Josep Gudiol, el seu amic Joan Brossa li desaconsellava mostrar les seves obres en públic. Però Tàpies va decidir fer-ho abans d'emprendre el seu primer viatge a París becat pel Cercle Mallol. No es conserven fotografies d'aquell muntatge, però en aquells anys la sala estava pràcticament a les fosques per ressaltar les obres exposades. En el cas de Tàpies, les cròniques descrivien que a la tarda l'ambient era "terrorífic", explica Pablo Allepuz, conservador de la col·lecció del Museu Tàpies i comissari, juntament amb la directora, Imma Prieto, de la nova exposició de la institució, El moviment perpetu del mur. "Aquesta coincidència entre l’espai, el context expositiu i el contingut de la pintura de Tàpies és un aspecte important per entendre la seva fortuna crítica, és a dir, tot el que els periodistes i els crítics van dir sobre la seva obra, i també per pensar que potser fins i tot allò que Tàpies pinta aleshores i a partir d’aleshores està, d’alguna manera, influït per aquests espais", afirma Allepuz.

Per a Antoni Tàpies l'art era un camí de coneixement i transformació. “Penso que una obra d'art hauria de deixar perplex l'espectador, fer-lo meditar sobre el sentit de la vida", va afirmar. Pel que fa al públic, Tàpies també va pensar en els més petits, i el 1967 va publicar un text a la revista Cavall Fort titulat El joc de saber mirar, amb el qual els esperonava a anar a més enllà: a partir d'un objecte quotidià, concretament una cadira, els proposava que pensessin en tota la vida de la cadira, des de l'arbre d'on prové la fusta fins al fuster que la fa. I també en la destrucció, en com una vella cadira podria servir per atiar una foguera. "Mireu, mireu a fons! I deixeu-vos portar plenament per tot el que fa ressonar a dintre vostre el que ens ofereix la mirada, com el qui va a un concert amb el vestit nou i el cor obert amb la il·lusió d’escoltar", els deia Tàpies.

Amb motiu del centenari d’Antoni Tàpies celebrat l’any passat, el Museu Tàpies va encarregar-li al director Albert Serra una peça per generar nous relats i reflexions al voltant de l’obra del pintor. El resultat és fe sense obres morta és, 52 minuts d’imatges magnètiques i desestructurades, vuit segments que van de l’estudi d’un cos o una escena enquadrat de manera sensual, quasi violenta, a l’abstracció visual total, de vegades projectant-hi una obra de Tàpies i atorgant molt protagonisme al mosaic sonor de loops de sintetitzadors que firma Marc Verdaguer, el músic habitual de Serra. L’obra s’ha projectat aquest dijous en el marc del Festival Loop al Museu Tàpies, un tancament del cercle que ha culminat amb un col·loqui posterior entre el cineasta i el periodista Joan Burdeus.

El misteri de la bellesa (art) i el misteri de la vida (religió) no estan tan lluny. O potser són el mateix? Quin sentit té la bellesa i quin sentit té la vida? És una cosa que alguns humans es pregunten (ens preguntem), mentre que uns altres senzillament es dediquen (ens dediquem) a gaudir de les belleses de la vida. Carpe diem. I encara hi ha els que reneguen de la pregunta: la troben antimoderna. Religió? "De tant mastegar-la potser ja no ho sentim, però creació és una paraula religiosa. Si ha tingut una importància fora mida en la història del pensament i de l’art és perquè la seva arrel figura en el primer verb de la versió llatina de la Bíblia". Ho escriu Raül Garrigasait a l’assaig La roca i l’aire. Art i religió de Llull a Tàpies (Fragmenta), tan merescudament elogiat.

“L’evolució de l’art contemporani va per un camí i la de la meva ment per un altre, i en aquesta col·lisió crec que s’hi troba l’interès d’aquesta proposta”, va dir dijous Albert Serra abans de presentar a la Filmoteca fe sense obres morta és, una peça realitzada per encàrrec del Museu Tàpies amb motiu del centenari del pintor celebrat l’any passat. Dir-ne homenatge potser seria excessiu: durant 53 minuts dividits en vuit parts amb títols com Amic, Oracle o Primera caiguda, Serra filma escenes sense narrativa ni gairebé acció, de vegades sobre la projecció d’una obra de Tàpies i sempre acompanyades d’un embolcall sonor de capes de sintetitzador i feedback del seu músic habitual, Marc Verdaguer. De tant en tant apareixen subtítols sense relació amb el que mostra la pantalla: pot ser un evocador “Qui somia a qui?”, un desconcertant “Amor Visca” o un críptic “merla, oriol, pardal, tallarol”. Entre els actors que apareixen al film –no es pot dir ben bé que actuïn– hi ha Lluís Serrat, fidel escuder de Serra des dels temps d’Honor de cavalleria. Les imatges tenen un regust magnètic i violent, sobretot quan la càmera es mou bruscament com si algú l'hagués colpejat.

Raül Garrigasait (Solsona, 1979) ha dedicat La roca i l'aire (Fragmenta, 2025), el seu últim assaig, a l'art i la religió, dos conceptes que han marcat la civilització des de fa mil·lennis. A través de set figures totèmiques i alhora radicals —Ramon Llull, Ausiàs March, Isabel de Villena, Joan Maragall, Josep Carner, Frederic Mompou i Antoni Tàpies—, Garrigasait traça un recorregut que connecta passat i present: a les seves mans, rellegir l'herència cultural acaba sent una manera òptima de donar-li continuïtat.

El NO-DO, el noticiari setmanal franquista que es projectava als cinemes, tirava pel dret. El novembre de 1949 va mostrar un reportatge sobre art arran del II Saló d'Octubre organitzat per les Galeries Laietanes de Barcelona. Hi havia obres d'Antoni Tàpies, Modest Cuixart i Àngel Ferrant, entre altres artistes del grup Dau al Set. La postura del noticiari era inequívoca: associava aquell art d'avantguarda a "un espectacle de fira, a la perillositat social i la criminalitat, segons un exercici de psicopatologització que recupera les teories [nazis] de l'art degenerat", tal com explica Pablo Allepuz, comissari de l'exposició Antoni Tàpies. La imaginació del món juntament amb Imma Prieto, la directora del Museu Tàpies.

El 1992, coincidint amb el gran nombre de canvis que la ciutat de Barcelona estava experimentant, l'arquitecta italiana Gae Aulenti, que reformava el MNAC, va demanar a Tàpies una escultura per a la Sala Oval. L'artista va proposar el seu Mitjó, que immediatament va desencadenar una gran polèmica i que finalment no va arribar a ser realitzat.

El reconeixement de Suzanne Valadon al MNAC i el gran èxit de la reflexió del CCCB sobre els barris residencials nord-americans i d'aquí amb Subúrbia han representat algunes de les exposicions més destacades del 2024. També ha estat l'any de la biennal Manifesta, que va tancar les portes amb més de 291.000 visitants. Internacionalment, han aixecat passions grans exposicions relacionades amb efemèrides històriques com el centenari del Manifest surrealista i el 150è aniversari de la primera exposició dels impressionistes.

Remena la mel d'un plat amb una campaneta. En llepa el regalim amb cura, retenint l'instint animal que en un altre context l'abocaria a devorar el nèctar amb desig. Però mana la contenció espiritual. "Hi ha una contenció sonora molt radical. No havia fet mai res tan contingut", assegura el músic Francisco Contreras, més conegut com el Niño de Elche. Contingut i meravellat, camina meditant per la capella laica d'Antoni Tàpies a la Universitat Pompeu Fabra, l'anomenada Sala de Reflexió, que ocupa l'espai dissenyat per l'arquitecte Jordi Garcés al campus Ciutadella. En aquest bé de Déu del brutalisme espiritual, la campaneta dialoga amb la pintura de Tàpies Díptic de la campana (1991), que ocupa una part del mur que tanca la sala. La mel, explicarà després el Niño de Elche, té a veure amb les pintures de la sèrie Celebració de la mel que va veure fa uns mesos al Museu Reina Sofia de Madrid, a l'exposició Antoni Tàpies. La pràctica de l'art, que ara es pot visitar al Museu Tàpies de Barcelona fins al 12 de gener. "La mel com a cura", diu.

Ara fa un any Jordi Savall va participar telemàticament en l’acte inaugural de l’Any Tàpies a Barcelona. I aquest dimarts va tancar el cercle fent un concert al Museu Tàpies amb dedicatòria doble: a Antoni Tàpies, amb qui va compartir complicitats musicals i pictòriques, i als afectats pels aiguats al País Valencià, als quals es va destinar la recaptació, a través de Creu Roja.

L'Any Tàpies ha servit per celebrar el llegat d'Antoni Tàpies en el centenari del seu naixement, i ha sigut un estímul per al present i futur del seu museu: el Museu Tàpies tancarà l'any amb la millor xifra de públic des del 2015, uns 65.000 visitants, i ha fet una xifra rècord de venda d'entrades. "Aquesta institució potser havia estat una mica adormida en els últims anys; no només s'ha despertat, sinó que ho ha fet amb moltes ganes de continuar despert", afirma el president del Museu Tàpies, Ferran Rodés, amb motiu de la programació del Museu Tàpies per al 2025. "Es consolidaran noves línies, com tot el que té a veure amb la programació més enllà de les exposicions, com la Càtedra Antoni Tàpies, diverses iniciatives editorials i el programa Extramurs, que va començar a l'estiu amb la intervenció de Serge Attukwei Clottey a la façana del museu", explica Rodés. Coincidint pràcticament amb el centenari, que va incloure una gran retrospectiva de Tàpies, un altre estímul va ser l'arribada d'Imma Prieto com a nova directora. "Amb un centenari calia engegar tots els motors, fins i tot doblar-ne la potència, i l'equip ha respost d'una manera espectacular", diu Prieto.

Roser Bru i Llop (1923-2021) és una de les artistes catalanes més rellevants de la segona meitat del segle XX. Amb un estil propi, eclèctic i experimental, que transita entre l'informalisme abstracte, l'expressionisme colorista i l'art de denúncia, va formar-se i va fer carrera a Xile, el país on va exiliar-se amb tan sols 16 anys, fugint de la Guerra Civil. Com a xilena d'acollida, a Llatinoamericà ha sigut una creadora molt notòria i valorada, sobretot per la seva faceta de gravadora, però, en canvi, a Catalunya, malgrat que hi va mantenir sempre latent el vincle nacional, és poc coneguda. Per intentar reparar aquest greuge, el Museu d'Art de Girona inaugura l'exposició Roser Bru. Superar la distància, que es pot visitar fins al 30 de març.

La gran retrospectiva que inaugura aquest divendres el Museu Tàpies és com un viatge de retrobament amb un vell amic, tant plaent com ple de sorpreses. Per al públic que domina l'abecedari Tàpies és un festí excepcional, amb 135 peces, en què es pot gaudir d'algunes de les obres més icòniques al costat d'unes altres que mai s'havien exposat a Barcelona. El gran públic que tingui nocions més superficials d'un dels grans artistes de la segona meitat del segle XX hi trobarà una ocasió única per resseguir, comprendre i estimar el conjunt de la seva obra. No hi ha cap peça sobrera, totes són especials i espectaculars, i ocupen tota la seu del carrer Aragó.

Antoni Tàpies (1923-2012) va participar en les quatre Biennals d’Art de Venècia entre els anys 1952 i 1958. Va deixar d'anar-hi quan va descobrir que les caixes on viatjaven les obres anaven marcades amb el rètol “Material de propaganda”. En la llavor del seu compromís polític hi havia la identificació amb grans referents com Pablo Picasso i Joan Miró. I des de la Caputxinada del 1966, es va despertar el seu “activisme”, com es pot veure a l’exposició del Museu d’Història de Catalunya Tàpies. Art i activisme, des d'aquest dimecres fins al 2 de febrer.

Els grans artistes i els grans poetes hi veuen més enllà de la realitat. Antoni Llena es reclama artista anònim de l’efímer. Voldria desaparèixer rere les seves fràgils obres. Tot al contrari que el seu gran amic i mentor Antoni Tàpies (1923-2012), que cercava la immortalitat amb gestos pictòrics de matèria simbòlica. Amics íntims, mai van parlar d’art. No els calia. S’ho deien tot sense paraules. Marcel Duchamp: "L’art no pot dir-se amb paraules, ni comprendre’s amb l’intel·lecte". Llena i Tàpies: dos artistes intel·lectuals –lectors apassionats i molt bons escriptors– que gaudien de la seva subterrània connexió espiritual, com un eco profund, com una misteriosa força de la natura. Tàpies, un dels artistes del segle XX que més es van autoretratar –"sempre és dins les seves pintures, sia com a subjecte, sia com a objecte"–; Llena, un artista gairebé invisible.

En el discurs d'investidura com a doctor honoris causa per la UB el 1988, Antoni Tàpies va afirmar que l'art “s'ha trobat sempre com un peix a l’aigua en el món de la introspecció espiritual, de les grans simbologies, dels valors de l’inconscient i sobretot de moltes experiències místiques i religioses”. I que l'art havia retrobat “els seus fins originaris i la seva raó primordial d’existir” després de quedar alliberat de la funció documental i mimètica. Pocs anys després del discurs de la UB, titulat Art i espiritualitat, aquesta introspecció va esclatar en la seva obra amb la Sala de Reflexió de la Universitat Pompeu Fabra, inaugurada el 1995. “Davant dels excessos d'agitació, de dispersió mental i dels innombrables cultes a realitats falses als quals estem sotmesos en les societats actuals, m'ha semblat molt oportú contribuir a crear un espai i unes imatges que afavoreixin el recolliment, la concentració i, en definitiva, un millor apropament a la nostra veritable naturalesa”, va explicar Tàpies aleshores.

Joan Brossa (1919-1998) i Antoni Tàpies (1923-2012) van protagonitzar una de les relacions artístiques i amistoses més importants del segle XX. "És difícil trobar, al llarg del segle XX, una relació tan intensa, profunda, fecunda i extensa, entre dos creadors, com la que hi va haver entre Brossa i Tàpies", afirma el crític i assagista Manuel Guerrero a la introducció d'Amb cor de foc. Correspondència (1951-1991), el primer recull de totes les cartes entre Brossa i Tàpies, que ha editat ell mateix. D'altra banda, l'editorial Barcino aplega sota el títol de Deu estius a Campins. El meu Antoni Tàpies els articles que Antoni Llena (Barcelona, 1942) va escriure en diferents diaris com a testimoni privilegiat de les obres que cada estiu Tàpies feia al seu estudi de Campins, i altres textos sobre l'artista. "No he llegit mai res del que s'ha publicat de l'obra de Tàpies. Sempre he intentat llegir-la sense intermediaris: emocionalment", diu Llena en un dels articles. Totes dues publicacions coincideixen amb els actes commemoratius del centenari del naixement d'Antoni Tàpies.

Feia molts anys que el Museu de Valls somiava en poder exposar les escultures que Antoni Tàpies va crear a la capital de l'Alt Camp i, des de divendres, el somni s'ha fet realitat. L’exposició Antoni Tàpies. Bronzes intervinguts (1987-1989) mostra una vintena d'escultures de bronze fetes per l'artista català, la major part de les quals creades a Fundición Artística Vilà, a Valls. Les obres, que es poden visitar fins al 30 de juny, procedeixen de la Fundació Tàpies, del galerista Carles Taché i de col·leccionistes particulars. La mostra, que ha estat comissariada per la crítica d’art Conxita Oliver i el director del Museu de Valls, Jordi París, és una de les moltes que es podran veure aquest any per tot Catalunya amb motiu de l'Any Tàpies, que han impulsat la Generalitat i la Fundació Antoni Tàpies.

Durant la Guerra Civil, Joan Miró va fer unes obres aparentment antagòniques: El segador monumental del pavelló de la República de l'Exposició Universal de París del 1937 i, també damunt planxes de celotex, unes composicions abstractes carregades de lirisme. Una d'aquestes peces, titulada senzillament Pintura (estiu del 1936), i que reflecteix com la bellesa aparent pot tenir un rerefons terrible, és l'obra més cara de la nova edició de la fira Arco, amb un preu de 3,35 milions d'euros a la galeria Leandro Navarro. És el mateix cas de les tovalloles mullades foses en bronze de Fernando Sánchez Castillo exposades a la galeria madrilenya Albarrán Bourdais: poden ser una escultura abstracta, com ho són les pintures que va fer mullant tovalloles amb pintura i colpejant la tela, però al mateix temps la tortura amb tovalloles mullades és un mètode habitual perquè no deixa marques.