Fa uns mesos vaig visitar Birmingham i em va sorprendre la quantitat de gent que treia pit del fet que és la ciutat on va néixer el heavy metal. I no em deixaven de recomanar que anés a fer-me una fotografia en un banc situat en una zona de canals, on pocs anys enrere l'Ajuntament havia fet un homenatge al grup Black Sabbath. Era ple de gent de totes les edats fent-se fotos. Jo també me'n vaig fer, meravellat de com la ciutat, amb fama de ser grisa i dura, reivindicava aquell grup de joves grenyuts que van escandalitzar tothom a finals dels anys 60 i inicis dels 70. Poc imaginava llavors que uns mesos més tard el cantant de la banda, Ozzy Osbourne, moriria tot just unes setmanes després de fer el seu darrer concert a Villa Park, l'estadi de l'Aston Villa.

[En aquest article, del heavy metal també en diem mètal, amb accent obert, tal com recomana el Termcat, però mantenim metal, sense accent, en les denominacions estilístiques, com ara black metal, death metal i thrash metal]

Tot el que esperes d’Iron Maiden, ben presentat, ben executat i a l’altura de les expectatives d’un públic que sempre ha fet costat a les llegendes del heavy metal i al qual no es pot insultar amb autoindulgència i paternalisme. Dona’m riffs, bombo i explosions, però sobretot dona’m actitud, transmet-me la sensació que serà un concert inoblidable i defensa com cal himnes com Hallowed by thy name, The number of the beast i Run to the hills. I així va ser ahir a l’Estadi Olímpic Lluís Companys. (Segurament també va ser inoblidable el concert que Steve Harris, baixista i fundador d’Iron Maiden, va oferir dijous a la Sala Salamandra de l’Hospitalet de Llobregat amb la banda British Lion, el seu projecte personal al marge del grup.)

42 anys després de la publicació del primer àlbum, el grup Iron Maiden continua brandant amb dignitat la bandera del heavy metal britànic. Encara avui són capaços de fer una gira per estadis com la que aquest divendres passa per l’Olímpic Lluís Companys de Barcelona (20.50 h), i de publicar discos com Senjutsu (2021). Quatre dècades d’història permeten seleccionar almenys deu raons per estimar-los.

Slipknot va ser un dels grups més populars de heavy metal nord-americans de finals de la dècada dels 90 i principis del segle XXI. Amb més de 30 milions de discos venuts, els d'Iowa es van convertir en referents de tota una generació combinant contundència i un marcat sentit de l'escenografia: sempre apareixien a l'escenari camuflats rere màscares i amb un número estampat a l'uniforme. Rere el número 1 hi havia Joey Jordison, un dels tres fundadors del grup. El bateria ha mort als 46 anys mentre dormia, vuit anys després de deixar de formar part de Slipknot i cinc després de revelar que patia mielitis transversa, una malaltia neurològica que li dificultava continuar tocant.

Lars-Göran Petrov, vocalista d'Entombed, ha mort aquest dilluns als 47 anys a causa d'un càncer de les vies biliars. Així ho ha comunicat el grup suec a Facebook: "Hem d'anunciar amb profunda tristesa que Lars-Göran Petrov ens ha deixat. Era (és!!!) un amic increïble, i una persona que ha emocionat a tanta gent. Ha canviat tantes vides amb la seva veu, la seva música, el seu caràcter i la seva personalitat... Sempre portarem al cor el somriure del Lars-Göran". Suec d'origen macedoni, Petrov va començar com a bateria de Morbid, una de les llegendes del metal extrem nòrdic, però la història el recordarà com a cantant d'Entombed, un dels grups fonamentals del death metal suec de principis dels anys noranta, quan Escandinàvia i Florida dominaven el pastís metàl·lic.

Marilyn Manson ha respost a les acusacions de la seva exparella, l'actriu Evan Rachel Wood, que aquest dilluns el va acusar en un post d'Instagram d'haver abusat d'ella "horriblement durant anys". El cantant, de nom real Brian Warner, també ha fet servir Instagram per respondre a Wood: "Òbviament, el meu art i la meva vida han atret sempre la polèmica, però aquestes últimes al·legacions contra mi són horribles distorsions de la realitat. Totes les meves relacions íntimes sempre han sigut consentides i amb parelles afins", afirma Manson. "Més enllà de com –i per què– altres persones vulguin tergiversar el passat, aquesta és la veritat".

Eddie van Halen, fundador de la banda de rock Van Halen i un dels guitarristes més emblemàtics del heavy metal, ha mort aquest dimarts als 65 anys com a conseqüència d'un càncer de gola contra el qual portava una dècada lluitant. Segons ha informat el portal TZM, Van Halen ha mort a l'Hospital St. Johns de Santa Monica acompanyat de la seva dona Janie, el seu fill Wolfgang i el seu germà Alex, bateria i cofundador de Van Halen. Amb la seva banda, Eddie van Halen es va convertir a principis dels anys 80 en un dels guitarristes més importants i influents del rock dur i va popularitzar entre els guitarristes de l'època tècniques com el tapping a dues mans, que consistia en colpejar amb els dits de la mà dreta i esquerra les cordes de la guitarra a l'alçada del mànec.

El 'pop metal' dels anys 80 va ser el protagonista de l'última jornada del Rock Fest Barcelona, on ahir van actuar com a caps de cartell dos dels grups més emblemàtics d'aquella època, Europe i Def Leppard. Sota una fina pluja intermitent, les dues bandes van oferir actuacions farcides de grans èxits per posar el punt final a quatre intensos dies de música al recinte de Can Zam de Santa Coloma de Gramenet, per on han passat un total de 80.394 espectadors, segons dades de l'organització. La xifra consolida la tendència a l'alça d'un certamen en què, any rere any, han anat creixent l'assistència i l'oferta musical –enguany la programació s'ha ampliat de 3 a 4 jornades, amb més de 50 concerts– i també ha millorat la qualitat dels serveis i les activitats extramusicals.

En un festival de 'metal' i rock dur com el Rock Fest Barcelona, la indumentària de cada espectador és un element revelador. El balanç entre el cuir i el texà, l'elecció entre esportives o botes camperes o el grup de la samarreta són maneres d'exhibir, i amb orgull, una part del currículum com a oient. Entre els que llueixen al pit noms com Leño, Slayer, Brujería o Mötley Crüe es poden trobar grans diferències de gustos (i eleccions estètiques), però davant de l'ocasió de gaudir d'una banda llegendària com ZZ Top, pioners del 'hard rock' des del 1969, tot el que els pot separar els uneix.

El divendres 22 de març la sala Razzmatazz 2 acollirà la primera edició del Metal Cat Fest amb el death metal d’Angoixa, el folk metal de Forja, el power metal d’Icestorm i el crossover extrem de Siroll! com a protagonistes. El festival, iniciativa valenta que cal lloar, esdevindrà altaveu dels corrents sònics més extrems en llengua catalana. Una tendència, la del metal en català, cada vegada menys minoritària dins un moviment que sempre ha sofert la indiferència de bona part dels mitjans de comunicació i un cert menyspreu i encasellament en tòpics suats, quan no directament falsos, per part del públic massiu (tot i que a casa nostra compti amb milers de seguidors).

Encara avui es recorda entre els fans del heavy metal un article de l’escriptor Kiko Amat al suplement Culturas, de La Vanguardia, publicat el 4 d’abril del 2007. El text, que portava per títol Flamígera bola de rock, era una crònica d’un concert de Saxon que es convertia en una ridiculització sagnant de l’univers heavy. Més enllà d’alguns arguments raonables i també d’un cert to de superioritat moral i estètica de l’autor, tot s’ha de dir, el més interessant de tot plegat va ser la reacció que va generar: des d’algunes cartes al director reflectides en la secció del defensor del lector del diari fins a un rebombori important en blogs i fòrums relacionats amb el gènere, que posava de manifest un sentiment de pertinença i comunitat difícil de trobar en altres estils i que encara perdura: no és estrany trobar-se pensionistes que reivindiquen amb orgull el seu passat heavy.

Fills del cantant de country i productor Jerry Abbott, Vincent 'Vinnie' Paul i Dimebag Darrell es van interessar pels sons més extrems i el 1981 van fundar el grup de 'heavy metal' Pantera a Texas. Vinnie Paul tocava la bateria i Dimebag Darrell la guitarra elèctrica. Van completar la formació Terry Glaze (també a la guitarra), el baixista Tommy D. Bradford i el cantant Donnie Hart, que el 1987 va ser substituït per Phil Anselmo.

Primer se sent un riff poderós de guitarra. Cinc segons després entra una veu aguda que xiscla i dona pas a una bateria que inaugura un ritme accelerat. L’infern sonor dels Judas Priest torna a retrunyir a tota potència. Firepower, el divuitè disc dels britànics, acaba de ser publicat: gairebé mig segle després de començar a tocar, ja no queden gaires botigues de discos, alguns dels seus integrants han deixat el grup -d’altres han tornat després d’un llarg parèntesi, com el cantant Rob Halford- i fins i tot un dels seus compositors principals, el guitarrista Glenn Tipton, ha hagut de retirar-se de la gira perquè li han detectat Parkinson. “És un disc meravellós: els Priest estan en plena forma”, diu Andrew O’Neill, de qui Blackie Books acaba de publicar l’assaig -divertit, però també ben documentat- La historia del heavy metal.

Per a molts, el 7 de febrer es farà estrany aixecar els dits fent banyes cap al sostre del Palau Sant Jordi, tot corejant els hits de Metallica. Entre la massa ingent de fans entregats, n’hi ha d’altres que encara recordem la seva caiguda a l’abisme de la mediocritat. Des de l’escenari no es distingiran tants matisos. Elevats als altars de la redempció gràcies als encerts del seu últim disc, Hardwired… to self-destruct (2016), la banda liderada per James Hetfield i Lars Ulrich veurà poc més que una marea de samarretes negres sacsejant-se amb espasmes d’adoració.

Bruce Dickinson, cantant d'Iron Maiden, ha decidit fer un repàs de tota la seva vida i publicar la primera autobiografia, titulada 'What does this button do?'. Les memòries del músic arribaran a les llibreries el 19 d'octubre a través de l'editorial britànica Harper Non Fiction.