A l’inici de Mi nombre es Alfred Hitchcock (traducció maldestra de My name is Alfred Hitchcock; seria millor Em dic Alfred Hitchcock) se’ns indica que la pel·lícula ha estat escrita i narrada pel director en persona. Cosa estranya, tenint en compte que fa més de quaranta anys que va morir, com la seva (?) veu ens recorda al principi del film. Evidentment, es tracta d’una trampa, una llicència-mentida que juga amb els límits de l’autenticitat i versemblança que es pressuposa al gènere documental. La veu d’aquest narrador poc fiable és, en realitat, la de l’actor Alistair McGowan, que imita l’entonació flegmàtica del director de Psicosi per crear una capa de retòrica que filtra l’anàlisi formal i temàtica que realitza Mark Cousins, crític i divulgador que ha dedicat bona part de la seva trajectòria a engrescar-nos perquè mirem amb atenció i entusiasme tot allò que la història del cinema ens pot oferir.

Amb els adolescents, em miro Extraños en un tren, de Hitchcock. Els explico que la història està basada en un llibre de la gran Patricia Highsmith, que no coneixen. La pel·lícula és de l’any 51, i el doblatge a l’espanyol, de l’any 65. Es pot consultar la fitxa del doblatge a la pàgina eldoblaje.com, i així sabem que als protagonistes els posen la veu Celia Honrubia i Antolín García. Són fitxes en què surten tots els personatges, inclosos els que només tenen una frase, com ara “nen amb globus”, “venedor de hot dogs 2” o “veu de megàfon en partit”. D’aquesta manera, veus que el “venedor de hot dogs 2” també fa de “venedor de hot dogs 1” i d'“home davant claveguera” (en el moment en què hi cau l’encenedor decisiu).

Amb el que abans s'escrivien novel·les, avui es fa geopolítica. Els autors d'aquestes novel·les eren diplomàtics, havien sigut espies..., és a dir, pertanyien al món que ficcionaven. Avui, per escriure de geopolítica, n'hi ha prou amb veure France 24 a l'ordinador, mirant de no esquitxar la pantalla amb l'ensaïmada (el sucre de llustre és com les fake news). L'escocès John Buchan, 1r baró Tweedsmuir d'Elsfield, va ser un pioner de les novel·les fetes amb el que generalment s'anomena política internacional.

Tota la culpa del rock progressiu la té Conan Doyle. Això ho sap qualsevol que hagi llegit John Buchan, autor, per exemple, de la novel·la Els trenta-nou graons, força coneguda en part per la pel·lícula homònima de Hitchcock. Si el gòtic americà va donar el casalot solitari de la vella carretera, la casa fantasmagòrica i assassina que es pot trobar modèlicament a La casa infernal, de Matheson (Laertes, col. L'Arcà, 2022), líquidament a Los elementales, de Michael McDowell (La Bestia Equilátera, 2017; d'un altre llibre seu, Agujas doradas, ja en vam parlar aquí), retorçadament al relat Psicosi, de Robert Bloch (i així ens trobem el Hitchock americanitzat), i plàsticament a la pintura Gòtic americà, de Grant Wood, resulta més pròpia del gòtic britànic (un gòtic ja decadent, que es pretén imperial) la casa de camp dels senyors, la singular i debolida residència entre aiguamolls d'El gos dels Baskerville, el manor on Mike Oldfield va enregistrar el seu segon disc, Hergest Ridge (que porta el nom d'un llarg turó fronter entre Anglaterra i Gal·les), i la mansió on tenen lloc els esgarrifosos fets d'El viento en el pórtico, el conte de John Buchan que dona títol a una recentment apareguda antologia dels seus relats fantàstics, editada per Valdemar a la col·lecció Gótica. A John Buchan, escocès unionista, que va ser diplomàtic i governador general del Canadà, és a dir, virrei, fins que va morir per un accident l'any 1940, se l'ha presentat com a pare de les novel·les d'espies i se'l considera l'inventor de la guerra psicològica. Als anys deu, vint i trenta, va escriure un bon grapat de novel·les d'aventures, amb dues sèries principals, la protagonitzada pel militar Richard Hannay (el d'Els trenta-nou graons) i una altra on l'heroi és l'advocat Sir Edouard Leithen. Així i tot, El viento en el pórtico el va incloure en el seu llibre El club dels fugitius, on els personatges dels seus grans cicles es trobaven per dir-se històries de por a la nit, igual que als Contes de Canterbury. El que passa en aquest relat ens porta al Dràcula de Bram Stoker, és a dir al més pur gòtic anglès, on es planteja el tema de l'amfitrió. Al cinema, ningú com Béla Lugosi ha sabut transmetre aquest caràcter hospitalari del mal. Esclar, era un vell europeu.

A la meitat de Bullet train, el thriller d’acció amb Brad Pitt que lidera la taquilla aquests dies, apareix un actor que no figurava ni als crèdits de la pel·lícula, ni al tràiler ni als cartells: Channing Tatum. I a l’escena final, la veu amb qui Pitt ha parlat durant tota la pel·lícula es revela com Sandra Bullock. Curiosament, uns mesos abans era Brad Pitt qui feia una aparició breu i molt divertida com a mercenari bregat en mil missions a la comèdia de Bullock i Tatum La ciutat perduda. L’intercanvi de cromos demostra el valor estratègic que ha cobrat el cameo en el cinema modern: aquesta aparició breu i puntual ha deixat de ser una picada d’ullet per a connaisseurs i s'ha convertit en un actiu comercial de la pel·lícula. Però de cameos n’hi ha de molts tipus, i no tothom en domina l'art.

Norman Lloyd, que va morir aquest dilluns als 106 anys, va començar a actuar durant el New Deal de Roosevelt i va morir mentre Biden prepara el seu propi New Deal per reactivar l'economia després de la pandèmia. Però no va ser només un actor amb la sort de viure més anys que la majoria de persones: Lloyd era l'últim supervivent de la llegendària troupe d'Orson Welles que va canviar la història del teatre nord-americà al Mercury Theater, a més d'un col·laborador íntim d'Alfred Hitchcock i actor en pel·lícules tan destacades com Llums de teatre, de Charles Chaplin. Als 80 es va donar a conèixer a una nova generació d'espectadors amb un carismàtic paper a la sèrie A cor obert.

La Xarxa de Museus i Equipaments Patrimonials de l'Alt Pirineu i Aran ha llançat una campanya per promoure la visita als 45 equipaments del territori pirinenc aglutinats en aquesta xarxa territorial amb l'eslògan "Per Nadal, guardem les distàncies". Ho han fet amb una peça audiovisual inspirada en una escena de la pel·lícula "Rebecca" d'Alfred Hitchcock en la qual la seva protagonista, personatge que interpreta la mateixa secretària tècnica de la Xarxa, Nara González, comparteix taula a gran distància amb el seu particular Maxim De Winter, en aquest cas interpretat per l'actor poblatà Agustí Paüls.

Mentre vostès (i jo) ens debatíem aquesta setmana entre el fitness de Patry Jordán i el ioga de Xuan Lan, es complien els 40anys de la mort d’ Alfred Hitchcock, el cèlebre cineasta britànic que ha aconseguit clavar-nos la mirada a la pantalla a tots durant dècades. I quan dic dècades vull dir moltes dècades, perquè aquest intrigant londinenc va néixer el 1899 i es va dedicar al cine des de molt jove. De fet, mirin si va començar aviat que mentre aquí encara estàvem en plena Guerra Civil ell ja era fitxat a Hollywood pel productor d’ Allò que el vent s’endugué, David O. Selznick, després d’haver sobresortit amb els seus primers treballs al Regne Unit.

El més semblant a l'Apocalipsi que Alfred Hitchcock (Leytonstone, Londres, 1899 - Bel Air, Los Angeles, 1980) va filmar mai és l'escena final d'Els ocells (1963). El pla en què apareixen, com ombres perfilades, Rod Taylor, Tippi Hedren i Jessica Tandy en el moment d'encaminar-se cap al llindar de la porta de la granja i sortir a l'exterior, quan es troben al davant dels ulls l'amenaça en forma de gavines i corbs que els ha estat assetjant mentre eren a l'interior sense cap explicació aparent, té aquests dies una lectura prou òbvia.

Han passat set anys entre els relats de 'Twistanschauung' (Empúries, 2009) i la novel·la 'Els ocells'. Víctor García Tur parteix d’una revisió de la pel·lícula homònima d’Alfred Hitchcock: en comptes d’atacar la gent, els ocells del seu llibre desapareixen d’una part de la comarca imaginària de les Moles, on es desenvolupa l’acció. La biòloga Virgínia investiga l’anomalia mentre al poble s’instal·la, durant una setmana, la traductora Dafne, que coneix a fons en Vador, fill de la propietària de l’hostal on s’allotja, i la seva neboda Judit. La novel·la explora temes com la complexitat de les famílies i la foscor de tradicions arrelades –des de les festes populars fins a les visites a prostíbuls– amb ironia i suspens.

'Mad men', la sèrie dels publicistes més ambiciosos de Madison Avenue, ha dit adéu als seus seguidors després de set temporades. El seu creador, Mathew Weiner, recorda les 10 pel·lícules que el van inspirar per crear la identitat i l'estil inconfusible dels protagonistes d'aquesta sèrie que, entre d'altres, ha guanyat quatre premis Emmy a la millor sèrie de drama i tres Globus d'Or a la millor sèrie de televisió en la categoria de drama.

Els estudis cinematogràfics DreamWorks i Working Title Films tenen previst rodar una nova versió de 'Rebecca' (1940), un dels clàssics d'Alfred Hitchcock.

Tot sembla indicar que finalment hi haurà una pel·lícula sobre Alfred Hitchcock. Segons informa el diari Hollywood Reporter, la productora Fox planeja filmar Alfred Hitchcock and the making of Psycho (Alfred Hitchcock i el rodatge de Psicosi), un projecte que ha passat a la seva òrbita després d'estar quatre anys al calaix de la Paramount.

La gran dormida