Era dia de mercat, Josep Palau i Fabre

El llançament de la bomba atòmica dels nord-americans sobre Hiroshima i Nagasaki va canviar per sempre més la manera que tenim els humans de ser en el món, perquè ens va inocular una consciència de fragilitat d’espècie fins aleshores inconcebible i d’aleshores ençà permanent, incurable, esgarrifosa. De cop, vam descobrir que una ciutat de poc més de cent mil habitants podia quedar destruïda –arrasada, cremada, amb la majoria dels seus habitants destruïts, arrasats, cremats– en qüestió de segons i, si allò podia passar a una ciutat, també podia passar a una regió, a un país, a un continent, a tot el planeta. Té alguna cosa de lògicament fatal, en aquest sentit, que el periodisme modern també més o menys naixés amb aquell doble atac nuclear del 6 i el 14 d’agost del 1945.

Des d'Hiroshima, on ha estat convidat a participar en persona a la cimera del G-7, el president d'Ucraïna, Volodímir Zelenski, ha assegurat que la ciutat de Bakhmut, al Donbass, encara no ha caigut. "Bakhmut no està ocupada per la Federació de Rússia ara com ara", ha afirmat en roda de premsa des del Japó. Poc abans, ja li havien preguntat el mateix i havia negat de nou la conquesta, però havia advertit que, sigui com sigui, "ja no queda res allà, només edificis destruïts". "Bakhmut està només als nostres cors ja, no hi ha res allà, només runes i russos morts", ha afirmat.

La visita del president d'Ucraïna, Volodímir Zelenski, a Hiroshima ha marcat el segon dia de cimera del G-7 a la ciutat nipona, convertida en símbol contra la guerra nuclear. Per acollir-lo ben calorosament, els líders de les set potències industrials han fet públic abans d'hora el comunicat final de la cimera, en el qual refermen el seu suport al govern de Zelenski "per a tant de temps com calgui" davant la "il·legal guerra d'agressió de Rússia". L'acord final de la cimera, que s'acaba demà diumenge, preveu també "intensificar el suport diplomàtic, financer, humanitari i militar a Ucraïna, i incrementar els costos per a Rússia i per als que donen suport als seus esforços de guerra".

A partir d'aquest divendres els líders del G-7 –els Estats Units, el Japó, Alemanya, el Regne Unit, França, Itàlia i el Canadà (als quals s'afegeix la representació de la UE)– es reuneixen a Hiroshima, al Japó, per la seva reunió anual. La seu de la cimera, exemple de l'horror de la guerra nuclear, és per si sola un missatge.

Ucraïna ha dominat l'agenda en el primer dia de la cimera del G-7, que té lloc durant el cap de setmana a la ciutat japonesa d'Hiroshima, un dels dos símbols de la massacre nuclear que va posar fi a la Segona Guerra Mundial al Pacífic el 1945. I al Memorial de la Pau, gairebé a l'ombra de l'esquelet de la Cúpula del Genbaku, l'únic edifici que va quedar dret quan va tenir lloc l'explosió del 6 d'agost, on els líders dels set països més industrialitzats del món més els representants de la UE s'han fotografiat i han recordat les víctimes, el grup ha anunciat noves sancions contra Rússia.

"Canvi d'era: el dia 6 d'agost de 1945 va ser el dia zero". El filòsof Günther Anders (1902-1992) estava convençut que el llançament de la primera bomba atòmica va inaugurar un nou temps, el de la "calamitat". Tres dies després de devastar Hiroshima, l'exèrcit nord-americà va llançar un segon projectil mortífer al damunt de la ciutat de Nagasaki. A L'home dalt del pont, dietari escrit el 1958 i publicat per primera vegada en català a Club Editor, Anders va més enllà de les xifres –que encara ara esgarrifen: més de 280.000 morts i centenars de milers de ferits i afectats per la radiació– i prova de conscienciar els lectors de la importància d'esborrar l'energia nuclear del món.

Les 8.15 h del matí del 6 d’agost del 1945. Un objecte metàl·lic cau sobre Hiroshima, al sud del Japó. Una resplendor de llum trenca el cel i la terra. El que passa a partir d’aquest moment és de sobres conegut: la humanitat –concretament els Estats Units– acabava d’utilitzar per primera vegada una bomba atòmica contra la població civil. Tres dies després el mateix infern es tornaria a viure a Nagasaki, com a desenllaç –ja anunciat, de fet– de la Segona Guerra Mundial. Mentrestant, a uns 12.000 quilòmetres d’allí, en un punt remot del Congo belga, un grup de miners congolesos continuaven treballant en una mina fosca i humida del sud-est del país, en condicions similars a l’esclavitud. No ho sabien, però acabaven de ser còmplices –tot i que de manera forçada– d’un dels episodis més crus de la història de la civilització. Ells havien recol·lectat el 80% de l’urani que s’havia utilitzat per construir aquelles bombes llançades pels nord-americans, que acabarien provocant la mort de més de 300.000 persones.

Després de la bomba atòmica que, el 6 d'agost del 1945, va engolir la ciutat japonesa d'Hiroshima, els pitjors pronòstics dibuixaven un futur ben fosc. Deien que en aquell lloc devastat per un dels episodis més crus de la història de la humanitat no hi creixeria res durant 75 anys.

Aquest dijous fa 75 anys que va esclatar sobre Hiroshima la primera bomba atòmica, el 6 d’agost de 1945. Tres dies després, el 9 d’agost, la segona sobre Nagasaki. El resultat, 240.000 persones mortes en els primers dies i molts milers més, a més d'infinitat de malalties i malformacions, durant molts altres anys. Per què? La guerra s’havia acabat a Europa i, al Pacífic, el Japó cercava una rendició negociada amb l’URSS. Mostrar el fruit del gran esforç de recerca i econòmic i fer una demostració de força per guanyar una posició de predomini en la postguerra segurament eren temptacions massa grans per contenir-les.

El 6 d’agost del 1945 els Estats Units van llançar una bomba nuclear sobre la ciutat d’Hiroshima. El dia 9 d’agost en van llançar una segona sobre la ciutat de Nagasaki. En pocs dies van morir més de 200.000 persones. Els anys següents hi va haver moltes víctimes mortals més a conseqüència de les explosions. Fins i tot avui els hospitals de la Creu Roja japonesa continuen atenent milers de sobrevivents i de descendents d'aquells sobrevivents, ja que els efectes de la radiació s'han transmès a generacions posteriors. Aquests dies es compleixen 75 anys d’aquells bombardejos.

Hiroshima es torna a erigir com a símbol de la lluita contra les nuclears 74 anys després de la tragèdia atòmica. L'alcalde de la ciutat japonesa, Kazumi Matsui, ha instat el joves a no oblidar ni menysprear els fets i ha fet una crida als líders mundials, especialment del Japó, a signar el Tractat de Prohibició d'Armes Nuclears de les Nacions Unides, que no ha rebut el suport de cap gran potència mundial –ni tampoc l'espanyol.

Avui fa 73 anys que va caure a Hiroshima la bomba d'urani Little Boy llançada pels EUA. Tres dies més tard, un segon artefacte impactaria contra Nagasaki. Japó es va convertir així en l'únic país atacat amb armes atòmiques. Hiroshima ha recordat avui l'aniversari de l'atac i ha alertat sobre noves tensions nuclears globals i els riscos que una tragèdia semblant pugui repetir-se.

Un intercanvi universitari ha fet possible que castellers de dues colles barcelonines aixequessin pilars de dol al Parc Memorial de la Pau d'Hiroshima, al Japó. Quatre membres dels Castellers de Sants i dos dels Castellers del Poble Sec van sortir dilluns passat de Barcelona per participar en un programa de la Facultat de Ciències de la Vida i del Medi Ambient de la Universitat de la Prefectura d'Hiroshima, convidats pel professor Hiroshi Suga. Després d'una setmana intensa, castellers i universitaris japonesos han pogut fer un petit homenatge a les víctimes de la primera bomba nuclear i han aprofitat per recordar també els més de 150 morts que han provocat les recents inundacions patides en aquesta zona.

Celeste González tenia 16 anys i estudiava dansa a les Canàries, on va néixer. El seu mestre solia emportar-se els alumnes a casa per allargar les classes. S'asseien a terra i veien vídeos de ballet clàssic però també escenes de dansa no convencional, com les d'una ballarina xinesa expulsant boles per la vagina. En aquella atmosfera, la Celeste i els seus companys reforçaven una forta intuïció: la pulsió que sentien ballant i veient ballar s'assemblava molt a l'excitació sexual. Molts anys més tard, ha elaborat tot un discurs sobre aquestes connexions i li ha donat forma de conferència performance. Es titula Wakefield Poole. Visiones y revisiones, i malgrat que ja té sis anys, no va ser fins a la temporada passada que es va penjar l'etiqueta d'espectacle de culte, beneït pel públic i guanyador del Premi de la Crítica al millor solo de dansa. Ara torna a la Sala Hiroshima en forma de díptic amb Bijou, la nova peça de González. Entre les dues obres hi ha un vincle poderós: la figura de Wakfield Poole, el ballarí nord-americà que va formar part dels Ballets Russos de Montecarlo i es va reconvertir en director de cinema porno gai. I hi ha un altre fil conductor, la reflexió sobre la identitat.

Us heu preguntat mai quina afectació tindria a la vostra ciutat la detonació d'una bomba nuclear com les que van arrasar Hiroshima o Nagasaki l'agost del 1945HiroshimaNagasaki l'agost del 1945? Mundialment, s'estima que avui dia hi ha un arsenal d'unes 15.000 bombes nuclears, cadascuna amb una capacitat de destrucció molt superior a les llançades sobre les dues ciutats japoneses.

A Hiroshima, no pots fer quatre passes sense topar amb una lletra “C”. L'equip de beisbol, els Hiroshima Toyo Carp, són un dels grans símbols de la ciutat. Autobusos, pastissets, sopes, tapes de claveguera, llibres o quimonos apareixen amb els colors i els símbols d'aquest equip. Equip que fa anys que no guanya res. Aquesta temporada, de fet, ha arribat a ser el darrer classificat, però ha reaccionat una mica.