Fa unes setmanes vaig escoltar una conversa de Jordi Puntí, on parlava de la seva novel·la Confeti, sobre la vida de Xavier Cugat (Proa). En un moment donat, Puntí diu que "un escriptor és un mentider per antonomàsia", perquè la ficció crea mons versemblants que no són reals.

He vist Ícaro: la semana en llamas, el documental espanyolista sobre les protestes de l'octubre del 2019 a Barcelona que ha causat les ires (una tempesta dins el got de Twitter) d'alguns ardits patriotes que han cridat al boicot contra la plataforma Filmin, que l'ofereix fins al dia 31 d'aquest mes. El documental en qüestió és tan inepte i risible, tan tosc i caspós, que costa de creure que algú pugui sentir-se ofès per una bajanada d'aquest calibre. Dins l'extens i esplèndid catàleg de Filmin (un regal del cel per a qualsevol que estimi el cinema, al qual no penso renunciar per res, i encara menys per cap crida patriòtica), Ícaro: la semana en llamas encaixaria si de cas a l'apartat dedicat a la sèrie B més extravagant i desbaratada, al costat de les hilarants produccions Troma i de les pel·lícules de terror amb sang de quètxup. El judici del Procés, amb el magistrat Marchena presidint un tribunal descaradament de part, va ser el causant de la revolta d'Urquinaona, i també va marcar el punt en què es van desbordar unes clavegueres de l'Estat que encara avui ho empudeguen tot. Però una cosa és això i l'altra un documental que sembla escrit i realitzat pels personatges de Martínez, el facha. Ignoro què pinta això entre les estrenes de Filmin d'aquesta setmana, però atès l'historial de la plataforma, em nego a donar-hi més importància. En tot cas, llegiu la crítica de Mònica Planas sobre la peça, i hi trobareu –com sempre– una anàlisi solvent.

A simple vista, Ícaro: la semana en llamas és un pamflet de blanquejament policial que sembla destinat a projectar-se en instituts i salons de l’ensenyament, a veure si desperta vocacions i serveix per reclutar joves per als antidisturbis de la Policia Nacional. “Volví a aprender por qué llevo este uniforme”, diu una agent emocionada, al final. Potser és la mateixa agent que firma la bandera espanyola amb què comença i acaba el documental amb frases com ara “Yo también defendí la unidad de España”. Però Ícaro és més que un pamflet, esclar.

El director editorial de Filmin, Jaume Ripoll, ha denunciat que la seu de la plataforma a Barcelona ha estat vandalitzada amb unes pintades en què es pot llegir “Col·laboracionistes amb la repressió espanyola”. El missatge fa referència a la inclusió en el seu catàleg del documental Ícaro: la semana en llamas, elaborat a partir de testimonis d’agents de policia que van participar en la violenta repressió de les manifestacions del 2019 en protesta per les sentències del Procés.

Fa dos anys l’Acadèmia dels Oscars va guardonar el documental Vint dies a Mariúpol, del reporter Mstyslav Chernov, de l’agència Associated Press. Juntament amb el fotògraf Evgeny Maloletka van resistir vint dies en aquesta ciutat ucraïnesa durant el setge terrible de l’exèrcit rus. Van ser els únics periodistes que van documentar aquell infern perquè el món veiés la realitat descarnada d’aquella guerra. Dos anys després, el conflicte continua, i Chernov actualitza la crueltat del conflicte mostrant la devastació, l’esgotament i el desànim després de tant de temps. A 2000 metres fins a Andríivka, que trobareu a Filmin, el reporter s’encasta a la tercera brigada de l’exèrcit ucraïnès en el seu intent de reconquerir la ciutat d’Andríivka. Només han de recórrer dos mil metres: una franja molt estreta de bosc situada entre dos camps de mines. És l’únic camí i és essencial perquè els servirà per tallar la carretera que fins ara permet transportar els subministraments de l’exèrcit rus. Trigaran tres mesos a completar-lo amb un cost altíssim de víctimes.

No és habitual que una sèrie, més enllà de narrar una història, plantegi un repte a l’espectador sobre les convencions que utilitza per explicar-nos-la. És el cas de Reunion, una ficció magnífica de la BBC que trobareu a Filmin. Es tracta d’un thriller de cinc capítols que es desenvolupa en un context quotidià. Daniel Brennan, un pare de família sord, surt de la presó després d’haver complert la condemna per l’assassinat d’un bon amic seu, un professor que treballava per la inclusió de les persones sordes. Ningú sap les raons que el van abocar a aquesta situació tràgica. Brennan intentarà refer la relació amb la seva filla, però el rebuig de l’entorn el portarà a passar comptes amb un passat que el turmenta. 

L’escriptora i periodista Leonor Paqué (Biscaia, 1963) va convertir el seu Renault Clio en un refugi itinerant per a ella, el seu germà Diego i la gosseta Tinta, i va recórrer 20.000 quilòmetres per l'estat espanyol. "Volia conèixer altres víctimes de pederàstia. Tenia el desig de saber qui eren, com eren com a adults i quines vides tenien", explica Paqué, que va ser víctima dels abusos d’un capellà a principis dels setanta, quan tan sols tenia vuit anys, al Sanatori Infantil de Santa Marina, a Bilbao, on estava ingressada a causa d'una tuberculosi. Sense pràcticament recursos, ella i el seu germà, el cantautor flamenc Diego Paqué, van gravar les entrevistes i n’han fet un documental que es pot veure a Filmin, Hermana Leonor. 20.000 km de confesión.

Fa un any que Joan Dausà va completar la seva bogeria i va fer possible el somni. Va aconseguir omplir el Palau Sant Jordi amb més de 16.000 persones i el Palacio Vistalegre, a Madrid, amb més d'11.000 espectadors. Llegendes com Joan Manel Serrat o Lluís Llach són dels pocs solistes que han omplert el Sant Jordi cantant en català. Aquest 28 d’octubre s’estrena a Filmin un documental sobre el músic català nascut a Sant Feliu de Llobregat que repassa la seva història i explica com va ser la fita d'omplir aquests dos grans escenaris.

Mark Gatiss, cocreador de la popular Sherlock, és un autèntic devot de les ficcions de detectius, i això es nota en la seva darrera aventura televisiva, Bookish, una sèrie britànica amb un investigador singular que s'estrena aquest dimarts a Filmin i que agradarà als amants de les produccions d'època i dels llibres. Més enllà d'escriure-la, Gatiss també la protagonitza: ell dona vida a Gabriel Book, propietari d'una llibreria de segona mà al Londres del 1946. A banda de la seva feina, Book té una afició que li ocupa gairebé més temps que la venda de llibres: amb la complicitat de la seva dona, ajuda la policia a resoldre crims. Segons Gatiss, l'escenari de la llibreria funciona com si fos una espècie de "computadora analògica". "La resposta al misteri és allà, en algun lloc", explicava el creador al Guardian.

Les històries més inquietants són les que s’assemblen més a la realitat, i això és el que vol mostrar. Al principi d’aquesta història tot sembla normal: la família d’en Martyn i la Rebecca comencen una nova etapa lluny de Londres, en una esplèndida casa a Glasgow, però després de conèixer el Jan, el veí que viu al soterrani, el que semblava un nou començament es tenyirà de foscor. El 14 d’octubre arriba a Filmin un nou thriller psicològic basat en fets reals i dirigit per Justin Chudwick. La trama mostra com una persona que sembla inofensiva, i fins i tot amigable, s’acaba obsessionant amb aquesta família acabada d’arribar.

En un temps i un món dominats pels algoritmes i el desig patològic d'acumular diners, un temps que genera una paraula tan espantosa com monetitzar, la concessió del Nobel de literatura a l'hongarès László Krasznahorkai ha fet contents els que encara volen –volem– creure en la literatura com a lloc de resistència. Resistència contra què o contra qui, direu. Doncs resistència contra els xarlatans i venedors de fum. Contra cínics, impostors, oportunistes. Per descomptat, contra autoritaris i campions de falses llibertats.

He vist, i us recomano, el documental Adiós, salvajes, que s’ofereix a Filmin. Es tracta de la història d’una parella –ella, noruega; ell, anglès– que decideixen viure lluny de la ciutat, en contacte directe amb la natura salvatge, en una granja aïllada. La parella té tres fills i la filla d’ella d’una relació anterior. La mare, que és fotògrafa, documenta la vida familiar en un diari ple d’imatges.

En moments com els actuals, ¿és possible imaginar maneres de fer política i estils de lideratge que no busquin només la confrontació, posar el dit a l’ull a l’adversari o buscar audiències sobre la base de qui la diu més grossa? Som en una conjuntura en la qual la complexitat i gravetat dels problemes que tenim semblaria exigir lideratges i idees a l’altura dels reptes, però, en canvi, sembla que es premia la simplificació i el matonisme. I en tenim exemples tant lluny com ben a la vora. Tot plegat m’ha vingut al cap veient el film d’Andrea Segre La gran ambició, que després d’un gran èxit a Itàlia, Filmin ha portat aquí. En la pel·lícula hi trobem els grans embolics de la política italiana dels anys 70, amb el protagonisme d’Enrico Berlinguer, aleshores secretari general del Partit Comunista italià, però on també destaca la presència d’Aldo Moro, el dirigent democristià que va acabar finalment assassinat per les Brigades Roges l’any 1978. 

Els seus paisatges són més tardorencs que estiuencs, però això importa poc als seguidors de Shetland, que a partir d'aquest dimarts tenen una nova temporada de la sèrie disponible a Filmin. La ficció de detectius ambientada a l'illa escocesa és una de les preferides dels subscriptors de la plataforma catalana i, de fet, el 2024 va ser la més vista al servei d'estríming. La trama de la nova temporada se centra en la desaparició d'Annie Bett, amiga de la detectiva Tosh, i el seu fill Noah. La investigació, liderada per la mateixa Tosh i la seva superior, la inspectora Ruth Calder, destaparà secrets familiars i personals de la comunitat de Shetland.

A Wong Kar-wai li esqueia fer una sèrie. Parlem d'un dels cineastes contemporanis que més excel·leix en el melodrama, i d'un creador a qui li agrada dilatar les seves històries, que s'expandeixen sovint per diferents dimensions espacials i temporals, com als grans serials. També ho fa a Blossoms Shanghai, el seu debut en la ficció televisiva, amb una narració al voltant del gir cap al capitalisme de la societat xinesa, representat en l'ascens fulgurant d'Ah Bao (Hu Ge) un jove que s'enriqueix quan entra en funcionament la borsa de Shanghai i esdevé la figura més carismàtica de la ciutat. A partir de la novel·la de Jin Yucheng, Wong ressegueix les transformacions brutals que ha viscut la Xina contemporània, en una sèrie de 30 episodis (15 accessibles per a la premsa) que posa en evidència un cop més el geni del director de Happy together a l'hora de recrear fins al més mínim detall el sentir d'una època, des dels objectes a tota mena de plats, dels més populars (el chow fun de vedella) als més extravagants (els fans de la gastronomia gaudiran amb els episodis en què s'estableix una guerra culinària entre establiments rivals).

En les sèries procedimentals –aquelles que segueixen la investigació d'un crim– hi ha una variant que s'allunya de l'estereotípica imatge del policia torturat: els misteris criminals protagonitzats per dones. En les últimes setmanes s'han acumulat diverses opcions que opten per aquesta fórmula. Repassem les estrenes més recents amb investigadores que, com els seus col·legues masculins, també arrosseguen algun trauma i tenen singularitats que les fan especials. Una llista en la qual també podríem incloure la sèrie basca Desaparecido.

L'humorista i guionista Jack Rooke (Regne Unit, 1993) ha hagut de fer front a la pèrdua i el dol en diverses ocasions al llarg de la seva encara curta vida. Primer per la mort del pare i, després, pel suïcidi d'un dels seus millors amics de la universitat. Totes dues experiències queden recollides a Big boys, una de les comèdies més tendres i lluminoses del Regne Unit que tot just acaba d'estrenar la seva darrera temporada a Filmin. Aprofitant l'avinentesa de la seva primera visita a Barcelona per assistir al Primavera Sound, Rooke, afable i emocionat per l'acollida que la sèrie ha tingut a l'estat espanyol, conversa amb l'ARA sobre salut mental, comèdia i les incoherències dels britànics que van votar a favor del Brexit.

Com a principal finestra de la ficció televisiva europea, Filmin apropa a les audiències petites joies que tindrien un encaix difícil en plataformes més generalistes i comercials. És el cas de Soviet jeans, la gran estrena del servei d'estríming català per aquest febrer, una comèdia dramàtica letona ambientada en els anys de la Guerra Freda que arriba amb l'aval d'haver guanyat el premi del públic en el principal festival de sèries europeu, el Series Mania. No és l'únic guardó que es va endur en el seu pas pel certamen: el seu protagonista, Karlis Arnolds Avots, va guanyar el premi al millor actor en la categoria International Panorama.

Va ser la sèrie més vista del 2024 a Filmin i aquest dimarts torna amb una nova temporada. Shetland, ambientada a les remotes illes escoceses del mateix nom, va fascinar els espectadors de la plataforma amb la història de Jimmy Perez (Douglas Henshall), un detectiu de policia viudo que s'encarregava d'investigar casos criminals mentre intentava criar la seva fillastra i superar el dol per la mort de la seva dona. Avalada pel segell de la BBC –és un dels grans clàssics de la televisió pública britànica–, la sèrie ha patit una transformació en les dues últimes entregues que ja s'han pogut veure a Anglaterra: Jimmy Perez ja no hi apareix (com saben els espectadors que van arribar al final de l'última temporada estrenada a Filmin) i ara el protagonisme recau en una nova detectiu.

Filmin acaba d’estrenar Hollywoodgate, el que serà un dels documentals més destacats de la temporada. Forma part de la llista preliminar de candidates a l’Oscar i té tots els ingredients per arribar molt més lluny en aquesta competició. Et deixa clavat davant de la pantalla, entre horroritzat i perplex pel que estàs veient. En cap cas és un documental fàcil de veure. És incòmode, però vols continuar fins al final. És dels mateixos productors que Navalny i el seu director és el periodista egipci Ibrahim Nash’at. La filmació en càmera subjectiva comença l’agost del 2021, quan els nord-americans abandonen Kabul i els talibans recuperen el seu poder a l’Afganistan. Gràcies als seus contactes professionals, Nash’at aconsegueix un permís per entrar al país i acompanyar un comandant d’alt grau i un soldat de terra dels talibans. Formen part del destacament que recupera l’antiga base nord-americana a Kabul. Nash’at vol explicar en mans de qui ha quedat l’Afganistan. El director ens adverteix només començar que per aconseguir-ho ha hagut d’acceptar unes condicions que el limiten: té prohibit filmar qualsevol persona que no formi part del grup talibà assignat i ha d’estar sota vigilància constant. Es compromet a gravar només les imatges que els talibans volen. Però feta la llei, feta la trampa. La mirada, malgrat les restriccions, no és mai innocent. I, tot i les limitacions, l’espectador és lliure per interpretar-les. Nash’at exposa: “Entre les portes del que ells volien i el que jo vaig venir a fer, deixeu-me que us mostri el que jo vaig veure”. I quedareu astorats. Nash’at penetra amb els talibans dins la base militar que els nord-americans van deixar trinxada. El periodista s’ajusta al pacte, però el que els talibans no controlen és la imatge que projecten. Entre el que ells creuen que mostren i el que nosaltres veiem hi ha un abisme. Ens trobem davant d’un destacament d’uns homes profundament ignorants que l’únic que els revesteix de poder és la seva impunitat per matar. Si no fos tan tràgic tot el que simbolitza i comporta el seu poder, faria riure. Homes que inspeccionen sense saber què estan mirant, que creuen que les rampoines abandonades pels nord-americans esdevindran una font de recursos, homes que han de gestionar diners i no saben ni multiplicar. L’observació de Nash’at està plena de murrieria. Grava els silencis, l’apatia d’un exèrcit d’arreplegats, les fantasies bèl·liques d’uns homes que no en tenen ni idea, d’estratègies militars. El director ens fa testimonis de la teatralitat del poder que ells mateixos representen davant dels altres. Tots semblen interpretar un paper de domini extrem, però la mirada distant de la càmera ens posa de manifest una escenificació maldestra i inoperativa del poder que resulta tan patètica com terrorífica. Nash’at va abandonar precipitadament l’Afganistan quan li van demanar que ensenyés les imatges que havia enregistrat. S’hi va jugar la vida, com és obvi en algunes seqüències. El seu pla subjectiu ens permet ara ficar el nas allà on mai hauríem pogut mirar.