Sobre la guerra: els Estats Units i Israel ni han fet caure el règim dels aiatol·làs, ni controlen l’estret d’Ormuz, ni Trump avança en converses de pau com ens vol fer creure amb aquesta dèria diària de parlar, parlar i parlar.

És l’acusació generacional més repetida. I tenen raó. Els boomers hem fallat. Les democràcies fan aigües, la crisi climàtica sembla inaturable, els líders autoritaris dominen la geopolítica, torna un clima bel·licista, les desigualtats socials resulten sagnants, el desconcert educatiu creix, la polarització ideològica i religiosa avança de la mà de nous dogmatismes, les guerres culturals foragiten el diàleg... Sens dubte, els joves tenen motius de sobres per criticar-nos.

La gran majoria de la població metropolitana de Barcelona (88,65%) viu en zones on l’oferta alimentària principal són productes ultraprocessats i amb escassa presència d’opcions fresques o saludables. Així ho alerta l’estudi presentat aquest dijous per l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) sobre els entorns alimentaris als municipis que conformen la Gran Barcelona. L’informe constata una elevada desigualtat territorial i social en l’accés a l’alimentació.

Guerra. La invasió russa d’Ucraïna ha estat l’escenari inesperat del 2022, que ha acabat determinant l’acceleració de la confrontació entre els grans poders globals i el procés d’erosió de l’ordre post-1945. L’entrada dels tancs russos, el 24 de febrer d’aquest any, més enllà del Donbass, va transformar un conflicte violent, que el món havia decidit mirar-se de lluny, en una crisi bèl·lica de dimensions globals. La guerra és la força centrífuga que ha accelerat la incertesa geopolítica i el malestar social; que ha impactat en les dependències energètiques, en les persistents disrupcions en la cadena mundial de subministraments, en l’encariment dels preus i en el dret a l’alimentació.

Durant la infantesa, el Karol, catòlic i compromès, havia estat escolanet. Durant l'adolescència somiava amb ingressar al seminari del seu poble natal, al nord de Polònia, per convertir-se en sacerdot. "Tenia una fe profunda i volia servir l'Església", explica el noi, que ara té 26 anys. Recorda com expressava l'esperança de convertir-se en bisbe al seu mentor espiritual, un sacerdot de l'Església de la Divina Providència a la ciutat de Bydgoszcz. Però tot això va passar abans que el sacerdot el violés. "L'Església està enverinada", es lamenta el Karol en una entrevista a The New York Times: va demanar que no es publiqués el seu nom complet.

La confluència de diverses crisis en aquest mateix moment, arreu del planeta, pot semblar una coincidència, però no ho és. Recentment, l’historiador econòmic Adam Tooze ha popularitzat el terme policrisi global. El concepte és particularment adient per debatre el moment actual, ja que implica que totes aquestes crisis que patim –i les que podem patir en el futur– no tenen lloc de manera isolada, sinó que estan interrelacionades. És el funcionament ineludible del nostre planeta: el principi ecològic segons el qual tot es lliga a tota la resta. La complexitat d’aquest entramat de crisis dificulta tenir-ne una perspectiva completa i poder-ne resseguir la concatenació de causes i efectes. 

No em sorprenc, però em preocupo, quan veig créixer aquests darrers temps, en les persones amb què tracto, un sentiment de pèrdua de confiança en moltes decisions o actuacions de molts governs. No em sorprèn, perquè a mi també, més d’un cop, em costa comprendre algunes d’aquestes decisions i em pregunto quines són les raons que les han motivat. Em preocupo, perquè penso que s’està produint una menysvaloració de l’actuació política que, sens dubte, és un perill per a la salut del sistema democràtic. Si la gent va reduint la seva voluntat de participació en la vida política, o va passant, al fer-ho, de les reflexions racionals als impulsos emocionals, podem trobar-nos en una situació en què la convivència es vagi transformant en confrontació, i es debiliti el sistema democràtic. Veig que està passant arreu, i voldria analitzar per què passa.

Com si hagués sigut colpejat per una maledicció bíblica, les crisis de tot tipus s'han anat acumulant els últims anys al Líban fins a deixar el país al caire del col·lapse. Com a conseqüència de la guerra de Síria, va rebre una allau de refugiats que el van convertir en el país del món amb més refugiats per càpita i van posar els seus serveis públics en una situació d'estrès. Després s'hi afegiria la crisis política, amb protestes massives als carrers; l'econòmica, amb la caiguda lliure de la moneda local, i la sanitària, derivada de la pandèmia del nou coronavirus. I, per rematar-ho tot, la destrucció d'una part de la capital amb un accident que posa de manifest la que, per a molts, és la causa originària de tots els mals del país: la corrupció extrema d'un sistema oligàrquic.

La crisi humanitària a Veneçuela continua provocant situacions sorprenents. Una d'elles és la cua que es forma cada dia a la zona fronterera amb Colòmbia. Els veneçolans que esperen no busquen emigrar o fugir de la incertesa que es viu al país. Només volen esmorzar.

Aquest dijous, Antoni Bassas ha moderat el debat 'I ARA QUÈ?': "S'ha acabat la crisi? Perspectives econòmiques per al 2016" amb els professors de l'IESE i economistes, Alfredo Pastor i Xavier Vives.