1 - Paquets embolicats amb paper de regal. És el primer que vam veure quan vam entrar per primer cop a casa de la mare després de l’accident. Havia començat a preparar els regals de Reis i allà els tenia, com si res no hagués passat. Com diu Joan Didion: “La vida pot canviar en un instant. En un instant normal”. El buit era físic, em faltaven extremitats. La pena em feia outsider en una happycràcia on s’espera de tu alegria permanent. Quan busques feina, quan surts amb les amigues o quan coneixes algú. En algun moment, vaig canviar l’estudies o treballes per un: "Hola, soc la Carla i la meva mare ha mort. I tu? M’expliques els teus difunts?"

Les rodes de premsa de Luis Enrique com a entrenador sempre s'han caracteritzat per ser abrandades, sinceres i, per davant de tot, professionals. L'inici de les retransmissions de l'exfutbolista via Twitch ja van obrir una escletxa a la seva intimitat, ja que es va posar davant de la pantalla des del despatx de casa i fins i tot va involucrar la seva família en la nova faceta com a streamer. Així i tot, l'exercici de transparència havia esquivat un dels episodis personals més durs: la mort de la seva filla, de nou anys, a causa d'un càncer d'ossos. Aquest dilluns ha trencat aquest silenci en el tercer i últim capítol de la minisèrie sobre ell No tenéis ni **** idea, de Movistar+, que l'ha dedicat íntegrament a parlar sobre la manera d'afrontar el dol de la mort de la seva filla Xana.

L'actriu Belén Cuesta ja és mare. A les portes del 2024, la intèrpret ha tancat l'any donant a llum la seva primera filla aquest dimecres. Va ser al setembre quan Cuesta va sorprendre els més de 855.000 seguidors d'Instagram amb la publicació d'una fotografia lluint una camisa desbotonada d'on sobresortia una prominent panxa d'embarassada. A partir d'aquell moment, l'actriu sevillana ja no va amagar la il·lusió de convertir-se en mare per primera vegada.

Tant el naixement de l’Aina com el de Periscopi impliquen una època de dormir molt poc, d’anar molt cansat, però de felicitat, de perplexitat, d’alegria de veure’n les primeres passes, com van guanyant una vida pròpia, però malgrat això no poder deixar de preocupar-te’n mai.

María Casado i la cantant Martina diRosso, que van ser mares per primera vegada fa tot just tres mesos, s'han separat. Les catalanes van iniciar la relació el 2020, quan la periodista encara era la presentadora de Los desayunos de TVE, abans que fos acomiadada el 2021. Des de llavors les dues han mostrat públicament la seva estima i fins aquest matí res feia presagiar que hi hagués cap voluntat de trencar la relació.

Fa poc més d'un mes, Neymar i Bruna Biancardi anunciaven amb una fotografia d'Instagram que acabaven de ser pares de la Mavie. També a través de la mateixa xarxa social, ara Biancardi ha fet públic que la seva relació amb l'exblaugrana s'ha acabat. L'anunci, que no menciona en cap moment el brasiler, ha estat clar i concís: "Confirmo que no tinc parella". La model i el futbolista van iniciar la relació el 2021, però des de llavors la seva història ha estat immersa en diferents rumors d'infidelitat per part del brasiler, cosa que els ha fet estar separats durant un temps.

Paris Hilton i Carter Reum han tornat a ser pares per ventre de lloguer. La notícia ha sorprès els més de 25 milions de seguidors a Instagram de la parella just el Dia d'Acció de Gràcies als Estats Units. La cantant, model i actriu no havia donat cap pista prèvia i ha fet que molts seguidors no sabessin si anunciava l'embaràs o que l'infant ja havia arribat al món, però ho ha aclarit ràpidament: "La meva princesa ha arribat!".

La meva mare va perdre la seva quan tenia 56 anys. Massa jove, sempre em deia. L’àvia en tenia 78 quan ens va deixar. Amb la meva parella, aleshores, ja teníem clar que volíem tenir fills i vam convenir que seria un bon moment, entre altres coses, perquè una neta serviria per contrarestar aquella pèrdua. Il·lusa de mi. Recordo perfectament el dia que li vaig donar la notícia, a ella abans que a ningú altre, convençuda que li estava fent el millor regal que havia rebut mai.

No tothom té Angelina Jolie de mare, però Vivienne Jolie-Pitt sí. La petita dels sis fills de la parella de Hollywood sembla que sent la mateixa admiració per la interpretació que la mare, que va confessar que de jove va trobar en el teatre "el seu primer amor". Tot i que la vida de Jolie ha estat força tempestuosa i els seus inicis prematurs no van ser fàcils, la Vivienne, de 15 anys, com a nepo baby d'una actriu amb un Oscar i tres Globus d'Or ho ha tingut més senzill per entrar en la indústria de les bambolines: a partir d'ara serà l'assistent del departament de producció del musical de Broadway The Outsider.

Tot i que la notícia de l'embaràs donada al mig de l'actuació de la Super Bowl va deixar el llistó molt alt, l'última hora del naixement de la seva segona filla no s'ha quedat curta. Rihanna i la seva parella, A$AP Rocky, han tornat a ser pares i, com se sap des de fa poques hores, la criatura és una nena. Segons ha avançat el mitjà americà Media Take Out, la petita hauria nascut aquest dimecres, 9 d'agost, i, per tant, es portaria tan sols un any i tres mesos amb el seu germà.

"Vine quan vulguis, t'estem esperant", era el missatge que dijous a última hora la presentadora d'Atresmedia Cristina Pedroche penjava a Instagram. Dit i fet: la seva filla ha nascut aquest divendres al matí. El nom de la criatura, que s'ha mantingut en secret durant tot aquest temps, ha estat revelat en aquesta publicació a Instagram pocs instants després que la mare donés a llum a Laia Pedroche Muñoz. Cristina Pedroche i el xef amb tres estrelles Michelin Dabiz Muñoz acaben de ser pares, ha estat un part natural "ràpid i sense complicacions". Així i tot, actualment és a l'Hospital de Montepríncipe de Madrid, concretament en una "planta diferent de la de maternitat" per evitar filtracions i la remor dels periodistes, segons han avançat fonts properes de la comunicadora.

La primera novel·la d'Eider Rodriguez (Errenteria, 1977) comença en una habitació d'hospital. El pare de la narradora acaba de tenir un ictus. L'home se'n recupera a mitges, però té el fetge molt tocat a causa de la cirrosi. Materials de construcció (Periscopi/LRH, traduït de l'eusquera al català per Pau Joan Hernández) és la crònica dels últims mesos de l'home per part de la filla i l'intent de reconstruir-ne el passat a través d'escenes familiars, de l'època i els llocs que li va tocar viure. És un llibre dur, tot i que l'autora hi intercala pinzellades de sentit de l'humor tendres i necessàries.

Em falten dits per comptar les vegades que m'han preguntat com és créixer amb dues mares. Els primers cops, quan era més petita, no sabia ben bé què contestar. Què havia de dir? Era la meva normalitat, era el que sempre havia conegut. Mai se'm va ocórrer preguntar a ningú com era créixer amb un pare i una mare perquè d'alguna forma creia que ja ho sabia, ho havia llegit als contes i ho havia vist a les pel·lícules. Quan jo anava a l’escola encara no hi havia famílies LGTBIQ+ als llibres o a les sèries i, potser perquè vivia en pobles petits, no coneixia cap altra persona –a part de la meva germana– que tingués una família diferent. Així és com em sentia aleshores: la meva família era diferent, sí, però no era estranya, era la meva família.

Crec en la importància de la paciència i el diàleg carregat d’afecte i comprensió, sense renunciar al propòsit o a la coherència en les consignes, en les pautes. És important escoltar atentament els fills i controlar els propis impulsos d’adults, que no sempre són els més encertats. A dialogar s'hi pot començar molt aviat. També cal tenir present la importància de centrar-se en el que és realment important i no tant en aspectes perifèrics.

Aquest hivern es va morir la meva mare i una de les coses més difícils va ser no poder-li trucar per poder-l'hi explicar i que em consolés, com ha fet tota la vida. Cada vegada que he tingut un problema o un disgust ha estat sempre la primera persona amb qui he parlat. Per a mi tenir bons amics és imprescindible però davant els problemes grossos de veritat sempre acabava anant a buscar a la mare. I ara, quatre mesos després, em segueix passant pel cap enviar-li un whatsapp. Li vull enviar una foto de les coques de la revetlla, de com em queda aquest vestit a l’emprovador, del regal que m’han fet els alumnes a l’acabar al curs. Em sembla que les mares són les úniques persones a qui la nostra vida els interessa de debò, fins i tot més que a nosaltres mateixes.

Parla mentre camina de pressa cap al banc. De fet, porta tot el dia fent encàrrecs. És dijous i fa menys de 48 hores que l'Óscar González, enginyer i empresari de 46 anys, ha tornat de la frontera amb Ucraïna. Hi va anar tan bon punt va saber del primer bombardeig, per treure'n la seva filla de 7 anys, la Sofia, que viu allà amb la seva mare, l'Elena. Ara que ja les té totes dues a casa, a Barcelona, en 12 hores torna a marxar cap allà. "Ara vaig a buscar la meva cunyada i la neboda i també l'exdona i la filla del meu millor amic. Si puc també trauré d'allà la mare del meu amic i la germana, i un parell d'amigues més". Vol explicar la seva història, però no pot perdre temps i ho fa mentre prepara tota una sèrie de tràmits. "No és cap història extraordinària", diu mentre fa cua al banc, i s'atura: "Em toca, perdona, necessito treure efectiu per al viatge de demà i comprar coses com menjar i roba d'abrigar per donar allà", es justifica. Quan finalment s'asseu, amb un cafè al davant, li surt tota la tensió acumulada en 60 hores de viatge d'anada i tornada. Ha rescatat la seva filla i la seva exparella i ara torna a buscar més familiars i amics

La partida de naixement de la seva filla indica el nom del pare, però no pas el seu, malgrat que és la mare. Al principi li va semblar estrany però després no hi va donar gaire importància. A l’Afganistan és habitual que el nom de la dona no aparegui enlloc en els documents oficials. “Mare estrangera” és l’únic que diu el document que certifica el naixement de la nena. No inclou el seu nom, ni el seu cognom, ni tan sols la seva nacionalitat. Cecilia Bernal és peruana, però es va casar amb un afganès. El que no s’imaginava aleshores és que, quan es divorciés, no tindria manera de demostrar que la nena era la seva filla. Ni tampoc de treure-la del país. “He callat durant tots aquests anys, però no puc callar més”. Ara més que mai està desesperada.

Un sol dia de deliberació. És el temps que ha necessitat el jurat popular per declarar culpable d'assassinat la mare que va matar la filla de 10 anys ofegant-la a la banyera, a Girona, el desembre del 2019. Per 6 vots a 3, el veredicte conclou que, a conseqüència del trastorn depressiu que patia, la processada "tenia molt disminuïdes les seves capacitats per realitzar una conducta diferent" per solucionar "el greu problema que per a ella suposava cuidar sola la seva filla i que la menor continués patint". Així mateix, li aprecia una eximent incomplet d'alteració psíquica, i considera provat l'agreujant de parentiu i l'atenuant de confessió. 

Recta final del judici de la mare que va ofegar a la banyera la seva filla de 10 anys a Girona. L'acusada ha declarat aquest dimecres i, a la pregunta de “Per què ho va fer” del seu advocat, ella ha respost: “Ho veia tot negre i no volia que ella patís”. En un interrogatori breu, la dona ha exposat que s’estimava la nena i que hi tenia una “bona” relació; i ha negat que hagués planificat el crim abans de cometre'l. 

El jutge ha decretat presó provisional per la dona detinguda per matar la filla de 4 anys dissabte passat a Sant Boi de Llobregat i ha ordenat que ingressi a la unitat psiquiàtrica del centre penitenciari, segons ha informat el Tribunal Superior de Justícia.