En una comunitat mennonita, les dones es reuneixen per decidir com reaccionar contra la violència sexual sistemàtica a què les han sotmès els homes del grup. Perdó? Confrontament? Separació? Abans que res, les protagonistes afronten un dilema lingüístic. Com organitzar-se com a subjecte col·lectiu quan t'han negat fins i tot l'alfabetització. Sarah Polley imagina el procés de conscienciació d'un grapat de dones que han de trobar una narrativa pròpia que les expliqui. La singularitat del film està en la manera com es construeix aquest procés dialèctic, a través del qual les protagonistes aprenen a dir-se i a entendre's. I des d'una tradició allunyada del feminisme polític, es fan paleses les connexions entre una comunitat religiosa i un grup militant: els processos assemblearis, el compromís ètic, el suport mutu, el respecte a la diversitat d'experiències...

Quan va guanyar el seu segon Oscar com a millor actriu per Tres anuncis als afores, el primer que va fer Frances McDormand quan va pujar a l'escenari va ser fer veure que donava una puntada de peu a les crosses en què es recolzava Jodie Foster. Era, evidentment, una broma —i, per la reacció sorpresa de Foster, una broma que no estava assajada— però, també, un gest que donava peu a una lectura simbòlica: en aquesta puntada de peu fictícia cap a una gran estrella es condensava l'actitud d'una actriu que, tot i no encaixar en el prototip de protagonista femenina segons els estàndards de Hollywood, mai es va conformar amb ocupar un paper subsidiari.

Al llarg de la història de la gala, només cinc dones abans que Chloé Zhao i Emerald Fennell havien sigut nominades a l'Oscar a la millor direcció: Lina Wertmüller, Jane Campion, Sofia Coppola, Kathryn Bigelow —l'única que l'havia guanyat fins ara, per En terra hostil (2008)— i Greta Gerwig. El triomf de Zhao en aquesta edició per Nomadland fa palès com aquest reconeixement comença a deixar de ser, per fi, excepcional i ja podem parlar de les cineastes sense que el seu gènere o els seus orígens acaparin els titulars.

Els Oscars s'han celebrat aquesta matinada en una gala inusual, amb diferents seus i rodada com una pel·lícula. El palmarès ha distingit Frances McDormand i Nomadland i, tot i la fredor de la festa, ha donat aquests moments per a la posteritat:

És un dia tan ennuvolat que el migdia sembla un capvespre, i Frances McDormand està una mica preocupada. Ho deixa caure mentre passegem pel carrer principal del petit poble costaner on viu, un lloc tan modest i lluny de Hollywood que fins i tot als focus dels estudis els seria difícil localitzar-lo. Però tot i així, una estona abans el telèfon havia sonat a casa de McDormand i, malgrat que ella no reconeixia la veu de l'home a l’altra banda de la línia, ell sí que la coneixia. Quan l’interlocutor va comentar-li que estava mirant Tres anuncis als afores, la pel·lícula de 2017 en què ella interpreta una mare en busca de venjança, McDormand es va adonar que un fan havia trobat el seu número de telèfon.

'Nomadland'

Frances McDormand, una neonòmada a la conquesta del tercer Oscar

En la seva panoràmica dels Estats Units contemporanis, Nomadland segueix un itinerari oposat al del western clàssic. En lloc d'un trajecte de conquesta del territori per part d'uns pioners que esperen establir una llar al final del viatge, aquí la protagonista ja veterana veu com la desnonen de la seva vida estable i és empesa a tornar a recórrer el país. El tercer llargmetratge de Chloé Zhao parteix del treball d'investigació País nómada de Jessica Bruder sobre aquestes noves comunitats de sensecasa (que no pas “sense llar”, reivindiquen ells) conformades per persones molts cops en edat de jubilació que encadenen feines temporeres al llarg del territori i mantenen formes de vida autosuficient. És el cas de la Fern (Frances McDormand), que inicia una nova vida dalt d'una caravana quan es queda vídua i sense feina després que tanqui la fàbrica que vertebrava la vida al seu poble. Segueix llegint. Estrena als cinemes

]]>

'Nomadland'

(4 estrellas)

Direcció: Chloé Zhao. Guió: Chloé Zhao a partir del llibre de Jessica Bruder. 107 min. Estats Units i Alemanya. Amb Frances McDormand, David Strathairn i Linda May. Estrena als cinemes

]]>

És difícil saber quants són, però el que va descobrir Carol Meeks és que “hi ha tota una subcultura de persones que viuen d’aquesta manera”. És a dir, en furgoneta, sense una residència fixa i de viatge. Són els nòmades de segle XXI. Cadascú té els seus motius i circumstàncies per fer-ho, però la pandèmia n’ha portat uns quants a la carretera. Meeks, que té 68 anys i està jubilada, admet que l’avergonyeix reconèixer que “pensava que les úniques persones que viuen així eren depravats, delinqüents, persones als marges de la societat”. N’hi ha? “Sí, però no crec que siguin la majoria”, conclou.

]]>

És costum que el president de l'Associació de Premsa Estrangera de Hollywood pugi a l'escenari durant la gala anual dels premis per pronunciar unes paraules que, bàsicament, intenten desviar l'atenció sobre el fet que l'organització és un minúscul lobby acusat reiteradament de pràctiques corruptes i poc transparent en les seves finances, un club privat amb regles d'admissió opaques format en alguns casos per persones que ni tan sols exerceixen de periodistes i en què no hi ha normes clares per evitar que les votacions siguin adulterades pels regals que fan les productores als socis. Però en la gala dels Globus d'Or que es va celebrar aquest diumenge van ser tres els membres de l'associació els que van pujar a l'escenari, i no per parlar de les seves bones accions al llarg de l'any, sinó per entonar un mea culpa: “Com en les pel·lícules i les sèries, la diversitat és vital. Reconeixem que necessitem més membres negres a l'organització i hi treballem”.

]]>

Després d’anys rebent crítiques per l’escassa presència de dones cineastes a la seva Secció Oficial, la Mostra de Venècia ha ofert aquest any una programació ben poblada de mirades femenines. Vuit dels divuit títols que han format la Competició Oficial han estat dirigits per dones, i l’última en presentar el seu film –només un dia abans de l’anunci del palmarès– ha sigut la cineasta d’origen xinès Chloé Zhao, que ha deixat embadalida la crítica i premsa acreditada amb Nomadland, pel·lícula produïda i protagonitzada per Frances McDormand. Directora i protagonista, que no han pogut assistir a la Mostra per culpa de la pandèmia del coronavirus, han portat a la pantalla una versió semificcional del llibre Nomadland: Surviving America in the twenty-first century, en què la periodista Jessica Bruder va estudiar l’aparició d’una comunitat itinerant de gent gran que va veure destruït el seu modus vivendi en la gran recessió que va colpejar els Estats Units entre els anys 2007 i 2009.

]]>

El departament de policia de Los Angeles ha arrestat l'home que va robar l'Oscar a l'actriu Frances McDormand durant la festa oficial de l'Acadèmia de Hollywood, al Governors Ball. Segons diversos testimonis, el detingut és un home de mitjana edat. McDormand estava celebrant la victòria per la seva feina a 'Tres anuncios en las afueras' quan es va adonar que l'estatueta havia desaparegut després que hi gravessin el seu nom.

]]>

Els vells rockers no moren mai, les actrius rebels de Hollywood sembla que tampoc. Només cal fer una ullada a la cerimònia d’entrega dels Oscar de 1997, en la qual Frances McDormand, guanyadora del premi de l’Academia per 'Fargo', als 39 anys, ja va posar dempeus el públic del Shrine Auditorium de Los Angeles amb la seva actitud irònica, fatxenda i pallassa. La llarga cua al cabell de Joel Coen, marit de McDormand, i la presència de Kevin Spacey posen en context (històric) les imatges, però les paraules de l’actriu provocaran un 'déjà vu' entre els que ahir van veure el discurs de Frances McDormand al recollir el seu segon Oscar, 21 anys després, pel seu paper a 'Tres anuncios en las afueras'. “Aquest grup de cinc nominades hem tingut la sort de poder escollir uns personatges femenins rics i complexos –va celebrar l’actriu de Chicago l’any 1997–. Felicito els productors que donen als directors la llibertat d’escollir als intèrprets d'acord amb la la qualitat interpretativa i no al valor de mercat”.

]]> Lluny de la Irlanda que en títols com La reina de la bellesa de Leenane o La calavera de Connemara protagonitza la seva obra dramàtica, Martin McDonagh treballa en el seu tercer llargmetratge amb un imaginari reconeixible de l’Amèrica profunda, la d’aquells pobles de l’Oest Mitjà que queden arraconats de la carretera principal. En una entrada amb poc trànsit a Ebbing, Missouri, hi ha les tanques publicitàries que la Mildred (Frances McDormand) lloga per recordar que el crim de què va ser víctima la seva filla continua impune. A través de tres grans anuncis, la dona assenyala el cap de la policia local, William Willoughby (Woody Harrelson), com a responsable del fet que mesos després ni tan sols s’hagi identificat l’autor de la violació i brutal mort de la noia.

]]>

Fargo

]]> L'actriu nord-americana Frances McDormand presidirà el jurat de la Secció Oficial del 59è Festival de Cine de Sant Sebastià, segons ha fet públic l'organització.

]]>