Cultura 26/04/2021

'Nomadland' triomfa als Oscars més repartits en una gala solemne i freda

Frances McDormand s'endú el seu tercer Oscar com a actriu i Chloé Zhao és la segona dona que guanya com a directora

5 min
Frances McDormand i Chloé Zhao amb els seus Oscars
Dossier Oscars 2021 Desplega
1.
Frances McDormand, la rebel·lió de l'actriu de repartiment
2.
Youn Yuh-jung, la dama del cinema coreà que Sitges va premiar abans que els Oscars
3.
Anthony Hopkins, el geni que no ha anat a recollir l'Oscar
4.
Chloé Zhao, un triomf des dels marges del Somni Americà
5.
Palmarès complet dels Oscars 2021
6.
¿On es poden veure les pel·lícules guanyadores dels Oscars?
7.
Els 10 (+1) millors moments de la nit dels Oscars
8.
La (curta però intensa) catifa vermella dels Oscars 2021
9.
'Nomadland' triomfa als Oscars més repartits en una gala solemne i freda
Disponible en:

BarcelonaNomadland era la favorita i Nomadland s'ha imposat. No per esperats deixen de ser importants, el triomf de la pel·lícula i els seus tres Oscars: millor pel·lícula, millor direcció i millor actriu. En un any de pandèmia i restriccions, amb els cinemes tancats, els Oscars han premiat la valentia de Chloé Zhao per mirar de cara la realitat amarga de la classe obrera dels Estats Units: treballadors precaris i sense casa que viuen a la carretera, dormint als seus vehicles i formant comunitats informals amb altres orfes del Somni Americà. Nomadland és una pel·lícula de perdedors sense glamur però amb dignitat, un material que a priori no sembla gaire oscaritzable. L'acadèmia de Hollywood no ha tingut una relació precisament fluïda amb el realisme, sobretot quan no està filtrat per una narrativa redemptora, però això potser ha canviat gràcies al bany de realitat de la pandèmia i la crisi dels cinemes i dels mateixos Oscars, que poques vegades havien encarat una gala amb tan poca expectació.

Gràcies a Nomadland, els Oscars han fet història al premiar una dona en la categoria de direcció per segona vegada. Trencant l'etiqueta de la nit amb el seu calçat esportiu, Chloé Zhao ha recollit l'estatueta i ha recordat la lliçó que el seu pare li va ensenyar de petita: “Al néixer, totes les persones són fonamentalment bones, i jo sempre he trobat bondat en la gent que he conegut”. Frances McDormand, protagonista del film, ha guanyat el seu tercer Oscar com a millor actriu, amb el qual ha igualat el rècord d'Ingrid Bergman i Meryl Streep, tot i que ella també se l'ha endut com a productora del film, un moment que ha aprofitat per recomanar a tothom que veiés la pel·lícula “en la pantalla més gran possible”. I en homenatge a un dels muntadors de la pel·lícula, mort a principis d'any, ha rematat el discurs udolant a la nit com una lloba ferida i orgullosa.

Hauria sigut un final icònic de la gala, a l'estil de l'"I'm the king of the world" de James Cameron, però els organitzadors van tenir l'atrevida idea de canviar l'ordre habitual de lliurament dels premis i anunciar l'Oscar a la millor pel·lícula abans dels Oscars als intèrprets protagonistes, que en la categoria masculina ha guanyat per sorpresa –totes les apostes apuntaven a Chadwick Boseman– el protagonista d'El pare, Sir Anthony Hopkins, que no havia pogut viatjar a Los Angeles i tampoc estava disponible en connexió per satèl·lit. Així doncs, el clímax de la nit, o, més ben dit, l'anticlímax, ha sigut una fotografia de Hopkins i la veu del presentador explicant que l'Acadèmia acceptava el premi en nom de l'actor, que amb 83 anys es converteix en l'intèrpret guanyador de l'Oscar de més edat de la història dels premis (i segurament per això ja no eren hores per a ell, que està de vacances a Gal·les).

En l'apartat interpretatiu, l'altra notícia ha sigut, un altre cop, la derrota de Glenn Close, la vuitena de la seva carrera (té el rècord de nominacions sense premi, juntament amb Peter O'Toole). Aquest cop ha perdut davant la coreana Youn Yuh-jung, Oscar a la millor actriu secundària gràcies al seu emotiu treball a Minari. Youn Yuh-jung ha començat el seu discurs –un dels millors de la nit– tirant la canya al presentador de la categoria, Brad Pitt. El premi al millor actor secundari ha sigut, com s'esperava, per a Daniel Kaluuya, l'entregat líder dels Black Panther a Judas y el mesías negro. Però el primer Oscar de la nit se l'ha endut la britànica Emerald Fennel pel guió original d'Una joven prometedora, una de les pel·lícules de la temporada que més divisió d'opinions ha provocat i que ha rebut tants elogis per haver capturat el zeitgeist feminista com crítiques per les trampes del seu guió. Fennell, per cert, ha recollit l'Oscar igual que va rodar la pel·lícula: en avançat estat d'embaràs.

Ha sigut, això sí, uns dels palmaresos més repartits de la història recent dels Oscars: dos premis per a Mank (fotografia i direcció artística), dos per a Judas y el mesías negro (cançó original i actor secundari), dos per a Sound of metal (muntatge i so), dos per a Soul (pel·lícula animada i banda sonora), dos per a La madre del blues (vestuari i maquillatge) i dos per a El pare, el d'Anthony Hopkins i el de millor guió adaptat. No hi va haver gaire sorpreses en la resta de premis: la danesa Otra ronda va guanyar l'Oscar a millor film internacional i Thomas Vinterberg va fer un dels discursos més bonics de la nit al dedicar el premi a la seva filla Aida, morta dos mesos abans de començar el rodatge. L'única pel·lícula amb producció espanyola, el documental El agente topo, va perdre davant de Lo que me enseñó del pulpo, produït per Netflix, que, per cert, va batre el seu rècord d'Oscars –i de qualsevol plataforma– amb set premis i es va quedar un altre cop sense el seu triomf més cobejat, el de millor pel·lícula. Però el gran derrotat de la nit ha sigut Mank amb els seus dos premis de deu nominacions, tot i que les seves opcions s'havien desinflat tant en els últims mesos que el resultat no ha sorprès ningú. De fet, algú encara haurà respirat alleugerit per haver evitat la humiliació de marxar de buit, com si li ha tocat fer a El juicio de los 7 de Chicago d'Aaron Sorkin, que ha perdut les seves sis candidatures.

Un 'travelling' per començar una gala molt cinematogràfica

En sintonia amb la temàtica de Nomadland, la gala va ser viatgera i deslocalitzada, amb una seu principal inèdita en una estació de tren a Los Angeles, Union Station, i connexions amb Londres, París, Seül i Sydney. Ja ho havia dit Steven Soderbergh, un dels productors de la gala, que els Oscars d'aquest any estaven plantejats com una pel·lícula, un decisió conceptual i pràctica, ja que era la millor manera de tenir els permisos per tenir els convidats (menys que mai) interactuant sense mascareta –però només quan les càmeres rodaven–. La cerimònia va arrencar com una pel·lícula, amb un travelling a través de l'estació seguint l'actriu i directora Regina King, títols de crèdit vintage i una imatge de textura cinematogràfica accentuada pel format extrapanoràmic. La realitat pandèmica va transformar l'habitual auditori dels Oscars en una mena de gran restaurant de creuer de luxe amb Questlove de The Roots com a DJ i els diferents presentadors de la nit entre les taules on seien els convidats.

El resultat va ser una cerimònia estranya, seriosa i sense clips de pel·lícules ni moments d'humor. El focus no estava en els acudits ni en les actuacions musicals –de fet, van quedar relegades al xou previ als Oscars–, sinó en les pel·lícules i els nominats, als quals es presentava amb pinzellades biogràfiques, algunes de simpàtiques, d'altres d'irrellevants. No semblava ben bé un espectacle, sinó una celebració de la gent que fa les pel·lícules –que ja es tracta d'això– i, en conseqüència, no es van tallar els discursos dels guanyadors, que sovint es van allargar. Però l'ambient no era de celebració: un públic fred, una escaleta rígida –excepte pel canvi final d'ordre– i molts homenatges (als treballadors socials, al director Tyler Perry) van donar a tot plegat un aire solemne de gala solidària en què, de tant en tant, es repartien premis de cinema. Bàsicament, el problema és que no passaven coses, i quan passaven eren tan desconcertants com un trivial sobre cançons nominades (o no) als Oscars que va acabar amb Glenn Close curant-se les penes de la derrota i remenant el cul a ritme de hip-hop.

Dossier Oscars 2021
Vés a l’ÍNDEX
stats