Les eleccions del 12 de maig del 2024 ja van marcar un abans i un després en la política catalana. Per primer cop des del 2012, els partits declarats sobiranistes no sumen majoria absoluta al Parlament. Ara bé, la Diada d’aquesta setmana, un any després de la investidura de Salvador Illa –la de l’any passat va ser just després de la seva elecció–, certifica un canvi de rasant definitiu de la política catalana.

La primera llei que el Parlament va aprovar el 1980, amb l'autogovern recuperat, va ser per declarar l'11 de setembre "festa nacional de Catalunya". Aquella decisió va rebre el suport unànime de la cambra catalana, també de la conservadora UCD, i des de llavors ni Aliança Popular ni el Partit Popular, després de la seva refundació, no van qüestionar mai que la Diada fos per commemorar la caiguda de Barcelona davant les tropes borbòniques en la Guerra de Successió, que va comportar la pèrdua de les lleis, llibertats i institucions pròpies, amb una assimilació a les de Castella, a més de la seva llengua i costums. Tot es va trencar dos anys abans del Procés, quan el 2010 ja es veia un ambient reivindicatiu que els populars no creien que fos "de tots els catalans". Tres anys després, el PP es va apartar dels actes de la Generalitat. Aquest any s'ha ratificat en una autoexclusió que fa més d'una dècada que dura i que, segons ha explicat el partit aquest divendres, durarà en tota l'era Salvador Illa, almenys mentre continuïn les seves aliances amb independentistes. D'aquesta manera, els populars se situen al costat de Vox en un aïllament en què fins fa pocs anys també se situava Ciutadans.

Hi ha hagut un element durant aquest Onze de Setembre que ha unit els actes institucionals de primera hora del matí a l’ofrena a Rafael Casanova –amb el lideratge del govern del PSC– i la manifestació independentista de l’ANC de la tarda —molt menys multitudinària—. Un fil conductor que feia temps que no operava de forma tan evident entre el catalanisme i l’independentisme: la defensa del català. La llengua ha estat la principal protagonista de la jornada –segurament el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en té part de responsabilitat– i el principal punt de trobada dels actors polítics. La realitat s’ha girat com un mitjó en una dècada, tenint en compte que la salut del català va ser un tema relegat durant el Procés. Fins i tot dins l’independentisme hi va haver qui va començar a utilitzar el castellà sovint per seduir suposadament nous electorats. I dins dels contraris a la independència també es va disparar una competència electoral per qui era més bilingüe (cosa que encara dura entre el PP i l’extrema dreta de Vox).

Abans de començar a escriure aquesta crònica, guixo totes les analogies que he anat apuntant al llarg del dia entre la pluja i l'estat d'ànim de l'independentisme, i que consti que ha caigut tanta aigua i m'he passat tanta estona aixoplugat sota paradetes de formatges artesans autocentrats i iniciatives solidàries amb consciència nacional que n'havia apuntat moltes. He hagut d'afrontar aquesta Diada sense paraigua perquè, com tants altres amb qui creuaré mirades emprenyades d'empatia, pertanyo a una fornada d'idiotes que prefereixen refiar-se de la pantalla del mòbil que dels seus ulls.

El cel de l’11 de setembre a Barcelona, no per centralista sinó perquè és on visc i el que tinc sobre el meu cap, dibuixava des de bon matí l’estat d’ànim amb què tanta gent afrontava una nova Diada. O Díada, segons el govern espanyol. Un cel gris, amb estones de sol; una pluja intensa, amb estones de plugim. Els dies de les grans manifestacions independentistes queden lluny en el temps i la nostàlgia s’activa amb facilitat. En tots dos sentits. Els carrers pertanyen a la repressió de l’Estat i a la incapacitat política d’uns líders que tenien la gent però no tenien les eines. Vam guanyar uns dies valuosos per al record però estèrils per al present. Els retrets no fan avançar res, de fet, trenquen les relacions i dificulten qualsevol reconciliació. Els personalismes no porten res de bo a un moviment col·lectiu que no necessita màrtirs sinó estratègies encertades. No ho dic com si fos fàcil. Ni com si la condició humana no ens llancés constantment sobre tot tipus d’obstacles. Però abans tampoc ens crèiem que fos senzill mobilitzar dos milions de persones i les persones van sortir a moure els fonaments d’una estructura política que continua marcant-nos el camí cap a la dissolució. Fa temps que hi ha núvols l’11 de setembre i que les tardors han deixat de ser calentes.

El moviment independentista va perdent un llençol a cada bugada. Després de deixar escapar la majoria absoluta al Parlament, el desencís també passa factura al carrer. L’independentisme ha tornat a treure milers de persones al carrer per la Diada, però el desànim per la paràlisi del Procés s'ha traduït en una baixada de la participació. Si l’any passat 60.000 persones es van manifestar pel centre de Barcelona, aquest any eren la meitat, uns 28.000 segons la Guàrdia Urbana. L'ANC ha xifrat en 100.000 persones els assistents a les marxes de Barcelona, Girona i Tortosa i ha ressaltat que el mal temps també podria haver influït en la reculada de la mobilització. Sigui com sigui, l'independentisme passa per un moment complex.

Us proposem un seguiment gràfic de la Diada Nacional de Catalunya 2025. Comencem a primera hora del matí amb l’ofrena floral al monument de Rafael Casanova, en què participen les autoritats i entitats. Durant tota la jornada, seguirem concentracions i altres celebracions oficials. Les tres manifestacions simultànies a Barcelona, Tortosa i Girona, convocades per les principals entitats independentistes, se celebraran a les 17.14 h, i després hi haurà l'acte institucional al Teatre Nacional de Catalunya, seguit dels concerts al passeig de Lluís Companys.

Si fa una dècada, l’Onze de Setembre previ a les eleccions anomenades plebiscitàries, haguessin explicat als líders del Procés com acabaria la pel·lícula que tot just començaven a protagonitzar, probablement s’haurien pensat dues vegades si encetar aquell full de ruta. No sabrem mai si, en cas que la màquina del temps els hagués permès veure la Catalunya del 2025, haurien pres les mateixes decisions que van marcar el 16, el 17, el 18, el 19... La realitat del Principat, deu anys després, és ben diferent de la que es perfilava fa una dècada: la majoria absoluta independentista que Junts pel Sí i la CUP van acariciar en aquelles eleccions del 27 de setembre del 2015 no té res a veure amb la composició de la cambra catalana actual. Ara no hi ha majoria sobiranista al Parlament i fa un any del govern de Salvador Illa, que ha tret el PSC de les seves hores més baixes per ocupar el poder a les principals institucions del país, des del Palau de la Generalitat –per primer cop en solitari– fins a l’Ajuntament de Barcelona. Queda lluny el que va deixar anar Gabriel Rufián a Madrid (“en divuit mesos deixaré el meu escó” per tornar a la República Catalana) ara que Junts i Esquerra tenen la clau de la governabilitat a Espanya. És més: ara que els dos principals partits independentistes s’han convertit en un nou motor de reforma de l’Estat de la mà del PSOE i Sumar. Un marc de joc polític que s’assembla molt més als primers anys de peix al cove de Jordi Pujol que a l’intent de reformar l’Estatut de Pasqual Maragall i al que va venir després.

Superat el primer any de legislatura, Salvador Illa encara la seva segona Diada i el seu segon any com a president de la Generalitat amb diverses carpetes sobre la taula pendents de resoldre's. Sense anar més lluny, el nou finançament pactat amb Esquerra, que a hores d'ara està encallat. Dels avenços que hi hagi en aquesta qüestió en depenen els pròxims pressupostos de la Generalitat i, de retruc, la salut de la legislatura catalana (i estatal). Per això, no és innocu que Illa hagi volgut que un dels missatges del seu discurs institucional d'aquest Onze de Setembre hagi estat per reivindicar l'autogovern català, però també el "desplegament" de les competències que li "pertoquen" a Catalunya. "Catalunya vol exercir el seu autogovern amb els recursos que li pertoquen per millorar la vida dels catalans i les catalanes, per contribuir a la prosperitat compartida amb la resta d'Espanya i per ajudar a garantir l'autonomia estratègica d'Europa", ha defensat. Els socialistes catalans defensen, entre d'altres, aplicar el principi d'ordinalitat, una qüestió que el govern espanyol no ha assumit.

La reunió entre el president de la Generalitat, Salvador Illa, i l’expresident de la Generalitat a l’exili, Carles Puigdemont, ha marcat un abans i un després en la relació entre dos mons, el del constitucionalisme i el de l’independentisme, enfrontats (o si més no, ben separats) des del 2017. Si la trobada entre tots dos líders suposarà o no un canvi en les relacions entre socialistes i juntaires està per veure, però el que sí que sembla anunciar és una reconciliació entre dos espais que, fins al Procés, havien convergit en la defensa de la llengua, la cultura i la identitat nacional catalanes dins del catalanisme polític. Aquesta imatge d’unitat és la que s’ha viscut aquest dimecres, vigília de la Diada Nacional de Catalunya, a l’acte solemne d’hissada de la senyera al Parlament. També a la recepció posterior, amb més de 400 convidats, una tradició que enguany recupera la cambra catalana i que es va celebrar entre el 1980 i el 2008.

Aliança Catalana ha pogut fer l'ofrena floral al Fossar de les Moreres per primer cop sense incidents. Si l'any passat l'esquerra independentista va rebentar l'acte del partit d'extrema dreta quan un centenar de joves antifeixistes van irrompre entre crits i insults, aquest any l'acte s'ha fet sense cap aldarull. Els Mossos d'Esquadra han situat agents antiavalots a tots els accessos i han barrat el pas a la quarantena de membres d'Arran que volien accedir al Fossar. Els joves antifeixistes només han pogut desplegar una pancarta al passeig del Born que deia "Al Fossar de les Moreres enterrem els traïdors, tombem l'extrema dreta" mentre l'acte es desenvolupava amb total normalitat.

Fa com a mínim quinze anys que, passat el descans estival, per gust o per encàrrec, escric un article sobre la Diada. S’ha tornat un costum i és com si per un dia s’obrís la veda a caçar un elefant invisible, el famós elefant a l’habitació que la Diada fa més present. És la seva festa. Com que tinc un dia de la setmana assignat, depenent del calendari l’article es publica abans o després de la Diada. Aquest any, sortirà imprès en paper el mateix dia onze.

Sílvia Orriols serà a la manifestació de la Diada a Barcelona. La líder d'Aliança Catalana no hi havia assistit des que va assolir l'alcaldia de Ripoll i posteriorment va ser escollida diputada al Parlament. Aquest any, però, ha decidit baixar a la capital catalana, segons han confirmat fonts de la formació a l'ARA, tot i que tant l'ANC com Òmnium, els principals organitzadors de la mobilització, s'han desmarcat de la formació pels seus postulats xenòfobs.

La celebració de la Diada Nacional de Catalunya arrencarà el 10 de setembre amb una novetat, l'acte solemne d’hissada de la senyera al Parlament, que presidiran els presidents del Parlament i de la Generalitat, Josep Rull i Salvador Illa, i l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni. La bandera onejarà tot l'any a tocar del Palau del Parlament. A la tarda, l’ANC, Òmnium, el Consell de la República, la Intersindical i el Ciemen impulsen la tradicional manifestació de la Diada per denunciar, aquest any, l’espoli fiscal, la minorització de la llengua catalana i la desnacionalització de Catalunya. 

Pocs dies abans de la celebració de la Diada, el president de l’Assemblea Nacional de Catalunya, Lluís Llach, reivindica la necessitat que la societat civil prengui la iniciativa a l'hora de pressionar els partits per assolir la independència.

La Diada ens convoca de nou a pensar-nos com a poble, a decidir què volem ser, en els propers anys. Comença a ser hora de preguntar-nos de nou cap on volem anar, i de fer-ho tranquil·lament, sense exclusions ni baralles, sinó enraonant, una de les nostres paraules precioses que ens convoca a la raó treballada i compartida. La nostra festa nacional és la commemoració d’una desfeta, però Catalunya sempre s’ha crescut davant les derrotes: pensem si no en el gran creixement al segle XVIII, just després del 1714, com ens va ensenyar Pierre Vilar.

En la seva primera Diada, Salvador Illa feia poc més d'un mes que havia aterrat al Palau de la Generalitat i va decidir mantenir el gruix dels actes que havia preparat l'executiu de Pere Aragonès. La d'aquest any serà la primera a la qual el líder socialista haurà posat el seu segell, el de la "diversitat, la pluralitat i la unió" a Catalunya. El Govern ha presentat aquest dimarts els actes institucionals d'aquest Onze de Setembre, que quedaran representats en un cartell –obra dels artistes Ignasi Roviró, Roger Orriols i Jordi Farrés, que formen l’estudi creatiu Partee– en què han "reinterpretat" les quatre barres amb expressions artístiques diverses. "Les quatre barres catalanes reflecteixen la diversitat, la pluralitat i la unió que ens uneixen com a país", ha defensat la consellera de Territori i portaveu del Govern, Sílvia Paneque, en roda de premsa després del consell executiu.

La Diada Nacional de Catalunya cau enguany en dijous, en una setmana en què hi ha sessió plenària al Congrés. Aquesta situació ja es va produir l'any passat, cosa que va provocar que els diputats de Junts marxessin en bloc de la cambra baixa per assistir a la manifestació de l'11 de setembre. En un moment en què el govern espanyol ha de fer malabars per sumar majories parlamentàries, el PSOE s'ha avançat ja a possibles ensurts: ha demanat reorganitzar el calendari i alliberar el dijous 11, argumentant que així els polítics catalans que ho vulguin podran assistir a la Diada. Ara bé, l'11 de setembre també és el dia que declara la dona de Pedro Sánchez, Begoña Gómez, davant del jutge Peinado per la causa oberta contra ella per presumpta malversació. El PP i Vox han abonat la tesi que la proposta socialista respon, precisament, a aquest motiu.

El juny i el juliol del 2018 se celebrava a la National Mall de Washington D.C., entre el Capitoli i el monument dedicat al primer president americà, el festival Catalonia: tradition and creativity from the Mediterranean, promogut i produït per la conselleria de Cultura però també per l'Smithsonian Folklife Festival. Un any enrere, els preparatius es feien pocs mesos abans del referèndum de l’1 d’Octubre i el nerviosisme de l’ambaixada espanyola als EUA era notori: cartes explicatives, demandes de justificació de partides, intervenció en cada acte públic... Eren temps de moltíssima tensió, com sap el mateix comissari de la Fundació Smithsonian, Michael Atwood Mason (“they are building human towers for democracy”, va escriure), però la celebració del festival va ser impecable. Exhibició de castells, de sardanes, de gegants i capgrossos, d’empreses culturals, d’actuacions musicals, i un llarg etcètera. Però al llarg del recorregut de parades damunt l’herba hi havia els edificis del Museu Nacional d’Història i Cultura Afroamericana, el Museu Nacional d’Història Natural, el Museu Nacional de l’Aire i l’Espai o el Museu Nacional dels Indis Americans, tots ells (i uns quants més) promoguts per la Fundació Smithsonian, i tots ells objecte ara de revisió discursiva per part de Donald Trump.

L'independentisme repeteix la fórmula de l'any passat i l'11 de setembre la mobilització per la Diada Nacional de Catalunya tornarà a ser descentralitzada. Enguany hi haurà manifestacions a Barcelona, Girona i Tortosa amb el lema Més motius que mai. Independència. Ho han anunciat els convocants al Pla de Palau de Barcelona, que amb la manifestació volen visualitzar un "contingut social" i han presentat la defensa de la llengua i la cultura com a principals motius per participar-hi. Durant la presentació, el president de l'ANC, Lluís Llach, ha fet una crida a la mobilització perquè la Diada sigui "un clam que vaticini la represa definitiva" de l'alliberament nacional de Catalunya i "una festa de retrobament per recomençar la lluita".