Quina mena de gent som (des del 2010)?
En molts aspectes, com el demogràfic, el nostre país s'ha europeïtzat
BarcelonaHi ha vegades que els dies semblen anys i d’altres que els anys semblen dies.
En els últims quinze anys Catalunya ha viscut una de les etapes més intenses de la seva història contemporània. La sensació de certa pausa actual —imposada o real, segons l’interlocutor— és una excepció en el canvi de paradigma del qual hem estat testimonis. El nou ordre empeny molts actors a trobar una nova estratègia per ressituar-se. En molts aspectes, com en el demogràfic, el nostre país s’ha europeïtzat, i ha arribat als mateixos dilemes que fa temps tenallen els països del nostre entorn. En d’altres, com en la qüestió sobiranista catalana, les peces de la partida són unes altres.
El segon boom demogràfic del segle XXI
En l’última dècada i mitja Catalunya ha obtingut un creixement net poblacional de més de 650.000 persones, i ha arribat a superar la barrera simbòlica dels 8 milions. Tot i que s’havia estabilitzat a principis del 2010, l’arribada de persones d’altres països no ha parat de créixer, sobretot des del 2017. Aquest flux no mostra signes d’aturar-se: segons l’Idescat, es preveu arribar als 9 milions d’habitants d'aquí 25 anys i el Govern ja parla sovint de la Catalunya dels 10 milions.
La segona transició demogràfica del segle XXI mostra alguns trets diferencials respecte a la que es va produir abans de la crisi econòmica del 2008. En aquest segon boom –en molts llocs del país més important que el primer– els nouvinguts es reparteixen gairebé arreu de tot el territori. Els factors que empenyen la seva arribada són diferents, com els derivats de causes polítiques (com les campanyes d’expulsió als EUA). Així mateix, hi ha un nombre gens considerable d’expats, persones que viuen amb nosaltres, reben un sou des d’un altre país i generalment paguen pocs impostos. Es manté el baix nombre de naixements (amb una taxa d'1,08 fills per dona, una de les natalitats més baixes de la UE), i l’alta demanda d'ocupació de baixa qualificació en sectors com el turisme, la construcció i les cures es manté robusta.
Com en altres contextos, la qüestió demogràfica –i els seus potencials efectes en els serveis públics i en en la cohesió social– ha saltat a la primera plana política. També en el tema lingüístic: com mostrava l’última enquesta d’usos lingüístics, el guany en xifres absolutes de parlants de català i l’augment de la transmissió generacional del català de pares a fills no atura la força creixent del castellà. El 2023 menys d’un terç de la població tenia el català com a llengua inicial.
Té fi l’onada conservadora?
En els últims quinze anys alguns fenòmens habituals arreu d’Europa han cristal·litzat a casa nostra. En primer lloc, el panorama partidista s’ha fragmentat. Les famílies conservadores i socialdemòcrates, grans dominadores del tauler polític durant anys, han perdut bous i esquelles. La translació d’aquest fenomen al nostre país és que el sistema partidista actual, en comparació amb el del 2010, no té res a veure. El Procés, més el 15-M i l’onada conservadora recent, l’han fet implosionar. Més partits, més diversos, i sovint menys duradors.
En segon lloc, l’extrema dreta s’ha normalitzat a les institucions. En les eleccions del 2010 Plataforma per Catalunya va estar a punt d’entrar al Parlament (va aconseguir més de 75.000 vots), en el que molts van considerar aleshores com l’últim i fracassat intent de l’extrema dreta de posar un peu a les institucions. Quinze anys després, Catalunya ja no és una excepció. Vox i Aliança Catalana han entrat amb força a la cambra catalana i les enquestes actuals mostren per a aquestes formacions un patró de creixement –lent, però constant.
Finalment, tot plegat s’ha produït en un context en què la ideologia d’una part important de la societat es va escorant cap a la dreta, i en el cas català cap a posicions nacionalistes espanyoles. La posició central del país encara és el d’un centreesquerra (més aviat moderat) catalanista, però un gruix important de la població abraça el viratge ideològic dretà. Aquest és un moviment especialment intens entre els homes joves, la generació més de dretes des dels anys vuitanta del segle passat.
Els partits sobiranistes: com reconstruir-se sense tocar poder
El món electoral català contemporani, caracteritzat per la primacia de CiU i del PSC, no té res a veure amb el de l’última dècada, quan “la impotència de la catalanitat”, per dir-ho a la manera de Gaziel, ha estat especialment present. D’ençà de les eleccions del 2024, l’independentisme català està en minoria, no només al Parlament, sinó també en bona part dels municipis del país. La capacitat pivotal d’arrencar concessions del govern espanyol és una de les poques llums d’un túnel de decaiguda electoral i de poder que s’observa des del 2017.
En els últims anys l’independentisme ha patit divisions internes i canvis d’estratègia i ha hagut de nedar en un context en què el suport a la independència ha caigut a valors del 2012, i una part important del seu electorat li ha girat l’esquena, sigui per anar-se’n a l’abstenció o per tastar altres opcions polítiques, ves a saber si per quedar-s’hi. Un temps d’impàs en què les crides als nous discursos es van obrint camí, tot esperant que, per dir-ho a la manera de Thomas Kuhn, la veritat surti ràpidament entre els errors i la confusió.
