"Ploure sobre mullat" és una típica expressió catalana molt poc apropiada per als moments que estem vivint, amb focs, manca d’aigua i sequeres. Ja ens agradaria que els nostres camps i els nostres boscos rebessin pluges i que, encara que ja estiguessin molls, en rebessin més per tal de poder fer reserva per als propers mesos, que segur que la necessitarem... Però, malgrat el títol, aquest article no fa referència a la situació meteorològica, sinó a un altre problema que ens envolta, tant o més important, de caràcter econòmic i social. Ja sabeu que l'expressió s’utilitza, de manera simbòlica, per descriure problemes difícils o complexos que volem resoldre però que, quan hi apliquem mesures o correccions, en comptes de millorar-los encara els empitjoren. Crec que això és el que està passant aquests darrers anys en molts llocs d’Europa, però molt concretament a Espanya, amb el tema de la desigualtat de rendes i de la desigualtat d’oportunitats entre persones.

Els sindicats UGT i CCOO han amenaçat aquest dimecres amb una "tardor calenta" de mobilitzacions si no hi ha un acord per apujar els salaris en un context d'inflació disparada. És evident que un dels efectes de la inflació, situada ara mateix al 10,2%, la més alta des del 1985, és que els salaris i, per tant, els treballadors perden poder adquisitiu. A la pràctica, doncs, és com si els estiguessin abaixant el sou perquè cada vegada poden comprar menys amb la mateixa quantitat de diners. Al davant d'aquesta situació hi ha els empresaris, que addueixen que, amb els costos energètics disparats, una pujada de sous generalitzada obligaria moltes empreses a tancar o a acomiadar treballadors. I també asseguren que estan mantenint els marges per contenir els preus, cosa que caldria verificar sector per sector. La situació, doncs, és especialment complexa, però en última instància és al govern espanyol –que és el que té les principals palanques en política econòmica– a qui correspon actuar per minimitzar els danys.

"Si no arribes a l'objectiu que t'has marcat, és perquè no t'has esforçat prou". Si bé aquest missatge sobrevola constantment la societat, en particular el col·lectiu de joves, el cert és que darrere s'hi amaga una realitat més crua: la de la falta d'igualtat d'oportunitats. En concret, a Espanya és 24 cops més fàcil acabar entre el top 1% –és a dir, entre l'1% de població que té més renda– si es prové d'una família del percentil més alt que si es prové del llindar més baix, és a dir, d'una família amb pocs ingressos.

Els barcelonins han perdut poder adquisitiu des de la irrupció del covid. És el que es desprèn de l'últim informe de l'Oficina Municipal de Dades (OMD) que, com passa en l'estadística, recull dades mitjanes i no la particularitat del que s'ha viscut a cada casa. Si es mira la població de Barcelona com un tot, la ciutat encara no ha recuperat la capacitat adquisitiva que tenia el 2019 quan no es preveia cap pandèmia mundial que ho aturés quasi tot. Però els confinaments i les restriccions no són l'únic factor que explica l'empitjorament de l'economia domèstica, la pujada de preus també hi juga un paper destacat.

El PSOE no governava a Espanya des de feia set anys, quan José Luis Rodríguez Zapatero va cedir l’executiu -en plena crisi econòmica- al PP de Mariano Rajoy. Era el 2011. L’arribada de Pedro Sánchez al poder ha provocat canvis cada cop més evidents en la manera de gestionar l’Estat i els seus recursos. L’executiu, amb una ministra d’Hisenda, María José Montero, amb experiència i les coses molt clares, ha intentat marcar perfil i distanciar-se del PP en matèria de política fiscal. L’exemple més evident són les mesures que ha impulsat amb un marcat caràcter social i, sobretot, pensades perquè les rendes altes i les grans empreses paguin més. “Montero és una ministra d’esquerres. Podem està encantat amb ella, el partit hi té molt bona relació”, asseguren fonts de l’entorn de la titular d’Hisenda.

Tres de cada quatre catalans paguen més IRPF del que abona una persona amb els mateixos ingressos que visqui en una altra comunitat autònoma. En concret, les persones que ingressen 30.000 euros o menys paguen més IRPF a Catalunya, segons un informe del Consell General d’Economistes presentat aquest dilluns. El 76% dels catalans estan en aquesta forquilla d’ingressos (vegeu el gràfic que acompanya aquest article), de manera que la immensa majoria tributen més que no ho fan la resta d’espanyols.

Primer acostament entre patronals i sindicats per una pujada dels sous. El president de la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE), Joan Rosell, va plantejar ahir una pujada dels salaris desigual, amb increments que podrien superar el 2,5% per a les rendes més baixes. “De cara a un acord amb els sindicats, ha arribat el moment de fer diversos plantejaments per als salaris molt baixos i els no tan baixos i acceptar increments importants”, va dir ahir Rosell en declaracions a la Cadena SER. El president de la CEOE també va reconèixer que “és impossible viure amb 800 euros al mes”.

Les rendes molt altes i les molt baixes es van incrementar a Barcelona entre el 2012 i el 2013, per la qual cosa s'han "accentuat" les desigualtats socials a la capital catalana. Ho han explicat aquest dilluns en roda de premsa el primer tinent d'alcalde de l'Ajuntament, Joaquim Forn, i la gerent adjunta de Projectes Estratègics, Pilar Soldevila, en vista de l'informe de la renda familiar disponible del 2013.