L’inacabable conflicte entre Israel i Palestina és una qüestió espinosa en què són pocs els que diuen el que pensen, com és palès actualment entre els pròcers europeus, llevat de Pedro Sánchez, incapaços no ja d’influir sinó ni tan sols de condemnar el genocidi que el govern de l’extremista Netanyahu practica a Gaza i Cisjordània. Silencis mortals entre el desig de pau impossible i la sang dels milers de palestins assassinats. Com bé saben, qualsevol crítica, aquesta també, a les accions del govern israelià és considerada pel sionisme internacional com un acte d'antisemitisme.

"Crec que la relació més estreta que va tenir el Roald, fins que va conèixer la seva segona dona, la Liccy, va ser amb la seva mare. Ell sempre deia que va ser la persona més influent a la seva vida. Sofie Magdalene era amable, resilient i forta. No es queixava mai. Era curiosa, creativa i, pel que m’han explicat altres membres de la família, podia ser intimidant. Segons com, feia por. Amb el Roald compartia la passió per la natura i els animals", explica el biògraf de Roald Dahl (1916-1990), Donald Sturrock, editor de Love from boy (publicat en castellà per Ediciones Gatopardo amb el títol Te quiere, Boy). Roald Dahl no ho sabia, ho va descobrir quan la seva mare va morir, però durant quaranta anys ella va guardar totes les cartes que li va enviar el seu fill. Sturrock recull al llibre bona part de la correspondència que l’escriptor va escriure des que tenia nou anys fins que en va fer 49. Malauradament, no s'ha conservat cap carta de la mare.

Més papistes que el Papa. Agatha Christie, la popularíssima autora anglesa de novel·les de misteri, tant les del detectiu Hercule Poirot com les de la detectiva amateur Miss Marple, també ha sigut víctima de la reescriptura de les seves obres pe adaptar-les a les sensibilitats políticament correctes del segle XXI. Les modificacions del llenguatge i d'expressions que potencialment podrien ofendre segons quines comunitats o col·lectius es va començar a fer a partir de les reedicions que Harper Collins va posar en circulació el 2020, i que està a punt de publicar en els mesos següents, tant en format digital com de paper. Amb tot, no ha estat fins ara que s'ha conegut la censura, revelada aquest diumenge pel diari britànic The Sunday Telegraph.

Per estrany que ens pugui semblar avui, els primers símptomes evidents de la caiguda del comunisme soviètic es van viure majoritàriament com l'inici d'una nova etapa –en rus, perestroika significa reestructuració– i no com el final més o menys inevitable i agònic de l'URSS. És probable que molts fenòmens culturals associats a la mentalitat postmoderna tardana que en els nostres dies també són conceptualitzats com l'inici d'un nou horitzó històric, siguin, en realitat, un final. En aquest sentit, sembla raonable considerar seriosament la possibilitat que, en comptes de presenciar un gran canvi, potser estem observant, sense adonar-nos-en gaire –o potser fent-ho veure–, un panorama de veritable decadència. La sospita va més enllà de les mal anomenades "guerres culturals" i del seu component més grotesc: la modificació pro domo sua de contes infantils com a conseqüència de la pressió de determinades minories, etc. El cas Roald Dahl, autor del famós Charlie i la fàbrica de xocolata, ha mostrat la censura derivada de les noves inquisicions.

A la coral on canto encetem repertori, i entre les cançons triades hi ha la famosa i encantadora cançó Bon dia, d’Els Pets. Fem una primera repassada a la lletra i ens trobem una estrofa que diu: “Nens xisclant, olor de pixum de gat, / veïnes que un cop has passat et critiquen. / Gent llençant la brossa d’amagat / i un retardat que amb ulls burletes et mira”.

A Lucille ja no hi ha monstres o aquesta és la lliçó que no es cansen de repetir els adults. Però la Jam se'n troba un que ho podria ser i es qüestiona allò que li han fet creure. Com es pot salvar el món dels monstres si ni tan sols els podem posar nom?, ve a dir Mascota, d'Akaweke Emez (Indòmita, el segell juvenil de Raig Verd), que ja ha estat censurat en biblioteques dels Estats Units. "L'amenaça no desapareix per molt que diguis que no existeix", assegura Laura Huerga, editora de Raig Verd. Darrerament, hi ha hagut molta controvèrsia sobre si s'han de reescriure o no llibres i ha augmentat la censura a favor d'allò que se suposa que és políticament correcte. És positiva tanta sobreprotecció? Quin mal pot fer Roald Dahl? Què pot passar si limitem l'accés a determinats continguts perquè no encaixen amb la sensibilitat del nostre temps? I, sobretot, ¿què passa si ho fem en l'adolescència, quan es produeixen tants canvis?

El crític Toni de la Torre ens proposa cinc plans culturals per fer les pròximes setmanes. Un videojoc per jugar tota la família, una marató de lectura per reivindicar Roald Dahl o una activitat inspirada en Leonardo da Vinci, entre les propostes d'aquesta setmana.

Encara sobre Roald Dahl, sí. Ja em perdonareu, però no me’n puc estar. Entre els meus llibres preferits hi ha Charlie i la fàbrica de xocolata, i Roald Dahl m’ha regalat moments de lectura tan fabulosos que la polèmica d’aquesta setmana me l’he pres com una cosa personal. Ja estic arremangada, som-hi.

Fill, per començar t'he d'explicar algunes coses. La primera, que Dahl és l'autor del llibre Matilda, aquest que tant vas gaudir llegint amb el teu pare i la pel·lícula que tu i jo vam veure plegats. Té molts més llibres, com Charlie i la fàbrica de xocolata, que va inspirar una de les teves pel·lícules favorites. Sí, la de 1971, ja sé que la més recent no t'agrada gens.

Puffin, segell infantil de l'editorial Penguin, ha anunciat aquest divendres que a finals d'any llançarà una nova col·lecció de llibres de Roald Dahl (1916-1990) "amb l'objectiu de continuar imprimint els textos originals de l'autor ". Aquesta és la reacció a les nombroses crítiques a la versió recent de novel·les de Dahl amb esmenes per eliminar el llenguatge "potencialment ofensiu" dels seus llibres.

Durant la vida, si és raonablement llarga, els éssers humans anem canviant d’aspecte i, a vegades, d’ideologia o de mentalitat. Hi ha canvis progressius que responen amb coherència el camí fet, i n’hi ha que són molt més radicals. Un senyor que havia militat al Partit Comunista pot acabar els seus dies al costat de l’extrema dreta. A algú se li pot acudir dir que “els extrems es toquen” o alguna cosa semblant. A algú altre, que “la vida dona moltes voltes” i hi ha qui se la passa fent tombarelles per acabar a l’altra punta d’on la va començar. Molts pensen que quan ens fem grans ens tornem més conservadors, així en general. Ho deuen dir per la necessitat de conservar els genolls o les dents perquè, afortunadament, tenim prou referents que ho desmenteixen a nivell ideològic. Moltes persones han avançat en el temps defensant els mateixos ideals en què han cregut des de la joventut. El món, malauradament, no canvia tan de pressa com perquè puguis desfer-te de qualsevol activisme per millorar-ho. Pots, això sí, passar-te al bàndol dels que l’empitjoren i acabar morint-te aferrat al feixisme. Com que costa explicar-ho direm que són coses del destí. Si creguéssim en el destí.

Ha transcendit que els llibres de Roald Dahl per a criatures i joves han estat manipulats amb el permís dels hereus, que han manifestat que no es tracta de cap censura, sinó d’acomodar expressions o determinats continguts dels llibres d’aquell autor a les “normes” relatives al “políticament correcte”. Els hereus volen que els llibres i els seus derivats es continuïn editant perquè signifiquen una font d’ingressos substancial.

Era menuda i àgil tot i que acumulava ves a saber quants anys en aquella pell fosca i arrugada pel sol implacable del Rif. Una de les meves besàvies, que vaig arribar a conèixer, era molt estimada a la família per la seva bondat i bon caràcter però sobretot per les seves capacitats com a rondallaire. Les meves tietes deien que “tenia” molts contes. Tenir, en el context d’una llengua oral com l’amazic, volia dir retenir en la memòria i es veu que aquella dona petita era capaç de desplegar un univers d’històries teixides amb admirable destresa. Jo no la vaig sentir narrar mai però els contes que la meva mare ens explicava de petits els havia heretat ella de la seva pròpia àvia. No eren de Disney, precisament, les narracions orals de la meva família. En la foscor apareixien, sense més suport que la paraula dita, fets meravellosos i terribles, misteris increïbles i personatges inoblidables. Ens distreien, sí, però també ens ensenyaven veritats imprescindibles per a la supervivència en un entorn extremadament dur o ens mostraven la complexitat del comportament humà. Avui dia cap d’aquelles històries transmeses al llarg dels segles no sobreviuria a la censura castradora de la correcció lingüística tan de moda.

A Anglaterra ha esclatat la polèmica per les noves edicions dels llibres de Roald Dahl. Els editors, amb l'acord dels gestors dels drets d'autor de l'autor gal·lès, han decidit modificar algunes de les paraules de les seves mítiques obres per adaptar-les als nous temps i al llenguatge políticament correcte. Per exemple, el personatge d'Augustis Gloop de Charlie i la fàbrica de xocolata ja no és gras sinó enorme, i els Umpa Lumpa són de gènere neutre. La Senyora Culdolla ja no és lletja, només és bestiota. I el centpeus de James i el préssec gegant no canta que la Tia Esponja és grassa i fofa sinó només desagradable, i la Tia Espina tampoc no és seca com un cable.

En plena guerra de l'streaming, les idees per a noves produccions van més buscades que mai. Una mostra d'això són les picabaralles entre plataformes per aconseguir els drets d'autors literaris de referència i, si pot ser, supervendes. Aquesta setmana Netflix tornava a deixar clara la seva potència econòmica anunciant un acord de compra de Roald Dahl Story Company, una adquisició que li permet tenir accés a tots els llibres de Roald Dahl i fer-ne adaptacions. D'aquesta manera, el gegant de l'streaming podrà utilitzar els personatges i les històries d'obres tan conegudes i populars com Matilda o Charlie i la fàbrica de xocolata per a sèries i projectes d'animació, així com jocs, obres de teatre o marxandatge, segons ha detallat en un comunicat Netflix, que no ha compartit l'import econòmic de la compra.

Netflix ha tancat un acord amb The Roald Dahl Story Company per desenvolupar sèries d’animació basades en setze llibres infantils escrits pel popular autor gal·lès, com ara 'Charlie i la fàbrica de xocolata', 'Matilda', 'El gran amic gegant' o 'Els culdolla'. Netflix té intenció de començar a rodar les primeres d’aquestes produccions durant l’any que ve. “La nostra missió és que tants nens com puguem de tot el món experimentin el missatge únic, màgic i positiu de les històries de Roald Dahl. Aquest acord amb Netflix representa un moviment significatiu en aquest sentit”, destaca la viuda de l’escriptor, Felicity Dahl.

Malgrat que El meu amic el gegant podria semblar una d’aquelles pel·lícules evasives que Steven Spielberg dirigeix de tant en tant per fer caixa -de Jurassic park al cinquè Indiana Jones -, aquesta adaptació d’ El meu amic el gegant de Roald Dahl conté una sucosa reflexió sobre l’art del mateix Spielberg. No resulta difícil imaginar el director d’ E.T., l’extraterrestre identificant-se amb el gegant que protagonitza aquesta petita i encantadora pel·lícula sobre el valor de l’amistat i la imaginació. En el seu cau, perdut en una illa pròxima a la costa britànica, el gegant del títol amaga una autèntica fàbrica de somnis: un laboratori colorista on es confeccionen, mitjançant fórmules alquímiques, els relats fantàstics que nodreixen la imaginació d’aquells a qui visita el gegant en la nit londinenca. L’agermanament entre les figures del gegant i Spielberg és tan transparent i poderós que segurament emocionarà aquells que, com aquest crític, van créixer sota l’ombra del talent fabulador del director de Jaws o Encontres a la tercera fase.

Sembra Llibres incorpora al seu catàleg un dels grans noms de la literatura del segle XX: Roald Dahl, de qui aquest setembre se celebra el centenari del seu naixement a Llandaff (Gal·les). 'Els millors relats de Roald Dahl', que arribarà a llibreries el dia 15 de juny, aplega una selecció de 13 relats imprescindibles adreçats al lector adult amb els ingredients que fan tan especial l'autor: humor, emoció, sarcasme i capacitat de meravella, sovint amb un punt fosc i macabre. Són narracions protagonitzades per personatges extravagants i magnètics que han esdevingut clàssics del gènere. L'obra ha estat traduïda per Ferran Ràfols, i vol contribuir a connectar la saviesa narrativa de Dahl entre les noves generacions.