Oriol Jara (Barcelona, 1980) és guionista i director de televisió. Ha estat, entre altres, subdirector del programa Buenafuente, guionista de Polònia i actualment dirigeix La selva, el programa de les tardes de TV3. Però Jara també és activista cristià. I, amb el llibre Per què crec en Déu, inicia una nova col·lecció de Destino de pensament en què diverses persones donen resposta a la pregunta del títol del llibre: per què creuen en Déu. 

Jo soc ateu. I, sense deixar de ser-ho, em trobo ara al bàndol dels cristians. El nostre enemic és fort: es recolza, potser sense gaire consciència, en el paganisme, en la mateixa naturalesa i en la filosofia posterior a Friedrich Nietzsche. Potser els del bàndol cristià tampoc no sabem que ho som. No parlo, evidentment, de religió, sinó d'un enfrontament entre cosmovisions que va esclatar al segle XX i està caracteritzant el segle XXI.

Dominio, de Tom Holland, és probablement la millor història del cristianisme publicada fins avui. A més de descobrir la immensa influència mundial dels valors culturals cristians, més enllà de la religió, el lector pot arribar a l’última pàgina amb la sensació que no hi ha res de nou sota el sol. Si ens limitem a l’àmbit de l’Església catòlica, o universal, resulta evident que mai ha deixat de donar voltes a dos assumptes fonamentals: la pobresa i la puresa.

El papa Francesc ha reaparegut breument davant els fidels aquest diumenge per impartir la benedicció urbi et orbi, a la ciutat de Roma i al món. Des de la lògia central de la basílica de Sant Pere del Vaticà i davant de més de 35.000 persones, el Pontífex ha pronunciat la seva benedicció amb un fil de veu i ha desitjat una bona Pasqua.

El perdó, la compassió, el respecte al proïsme, l’ètica del treball, la humilitat, l’amor... Són valors que, vulguis o no, ens han amarat durant segles. I que, malgrat la mort de Déu i el triomf de la IA despersonalitzada, es resisteixen a desaparèixer. Nostàlgia de la fe? No. Potser nostàlgia de la vida bona. El president Salvador Illa, com un Pujol d’esquerres, els proclama sense vergonya, aquests valors. El president Donald Trump a la pràctica els nega sorollosament cada dia. Per acció o per omissió, l'un i l'altre ens recorden aquest corrent de fons de la història d’Occident que beu del món clàssic grecollatí i de la figura redemptora de Jesús. Humanisme cristià: la persona, amb les seves contradiccions i febleses, al centre.

La Fundació Joan Maragall ha celebrat el 35è aniversari de la seva fundació i, predicant amb l’exemple, ha organitzat una taula rodona sobre el passat, la vigència i les expectatives del diàleg del cristianisme amb la cultura.

La referència a la “fraternitat” esmentada pel president Illa al seu discurs de Sant Esteve no va agradar a tothom. Una societat democràtica com la nostra permet, si no fomenta, aquest dissentiment. Tanmateix, no podem oblidar que, en l’ordre moral, Catalunya posseeix un solatge que no és ni budista, ni jueu ni musulmà, sinó cristià. Tant se val si la ciutadania practica o no els rituals d’aquesta religió: com totes les creences, el pòsit que deixa una religió ancestral deixa una empremta que no desapareix fàcilment en el si d’una societat.

A l’article No és la cohesió, és el vincle que vaig publicar a l’ARA el passat 14 de novembre, feia referència a la metàfora amb què el sociòleg francès Jérôme Fourquet descrivia les nostres societats com a hidropòniques. És a dir, societats en què cada vegada més pretenem créixer sense terra, sense haver d’arrelar enlloc concret, com fan les plantes dels hidrocultius. Una manca d’arrelament molt útil en l’actual procés de globalització i homogeneïtzació econòmica i cultural, amb l’objectiu de convertir-nos en individus movibles, intercanviables, dòcils a les necessitats dels grans mercats laborals, però també dels mercats polítics. Es tracta de poder plantar tomaqueres que produeixin tomàquets idèntics –i insípids– a qualsevol lloc del planeta. Exactament en el sentit contrari del que en diem kilòmetre zero i proximitat.

Passa alguna cosa en relació amb la –diguem-ne– presència absent de l'espiritualitat en la vida pública, i avui és potser el millor dia de l'any per parlar-ne. No em refereixo a aquestes polèmiques tronades i oliosetes sobre si Nadal ja no és el que era i això i allò; o sobre els pessebres que fa o deixa de fer l'Ajuntament de Barcelona a la plaça de Sant Jaume. Tot això desvia l'atenció amb relació a una qüestió més profunda que, encara que no ho sembli, també té una dimensió política. Els proposo, en aquest sentit, un exemple significatiu. A la perifèria dura de les grans ciutats franceses, alguns autòctons d'origen europeu, que de vegades representen una exigua minoria en comparació amb la molt visible comunitat musulmana, han tornat a la pràctica del catolicisme, i no es tracta de cap percepció subjectiva. Tinguem en compte que el 2023 es van batejar a França 5.463 adults: un augment del 21% respecte del 2022 (i el 2021 hi va haver 3.639 bateigs del mateix tipus, cosa que representa un augment del 50% respecte a feia dos anys). Són percentatges rellevants, gens anecdòtics. Alguns analistes opinen, tanmateix, que en el fons només es tracta d'un subratllat de caràcter identitari o cultural, és a dir, del reforçament o de la simple invenció d'un nexe social –el religare llatí, d'on prové la paraula religió– que té poc o gens a veure amb inquietuds espirituals. Crec, però, que fora imprudent, i també irrespectuós, pressuposar quina és la motivació exacta d'aquestes i altres persones. El filòsof Jacques Maritain (criat en el si d'una família francesa protestant) i la seva esposa Raïssa (nascuda en una família jueva russa) es van convertir al catolicisme el 1906 per influència de Léon Bloy. El pensador tenia llavors vint-i-quatre anys. Les raons que porten un home o una dona de més de vint anys a batejar-se, o altres més de cinquanta a convertir-se al judaisme o a l'islam, poden ser molt diverses. En tot cas, la hipòtesi que acabem d'exposar sembla si més no raonable, i no només en el cas del catolicisme.

Som al mig d’aquest pont de desembre que tothom espera amb candeletes. El dia 6 és la festa de la Constitució, ara tan discutida. El dia 8 és la Puríssima, que ja fa temps que era festa. Per tant, entremig hi sol haver un dia laboral que s’ha convertit en festiu. Un pont, com se sol dir. Aquest any, la Puríssima cau en diumenge i el pont s’ha reduït. Però tant li fa. Dies festius, dies de comprar per Nadal, dies d’anar a esquiar, si és que hi ha neu, dies per a una escapada on sigui. La qüestió és bellugar-se. 

Diluvis i sequeres, massacres, misèria i homenots escopint foc lloats per les masses. Com va dir María Zambrano, “Tot és alçar barreres perquè la vida veritable i l'home i la dona veritables no puguin ni donar el primer pas, ni tan sols sospirar”. ¿Com fer-ho per no sucumbir i perdre tota esperança? ¿O potser ens caldria, més enllà de la resistència, seguir caient fins a arribar al que la mateixa Zambrano anomena “abismar-se”, que és aquesta caiguda lliure fins a un no-res que alhora ho és tot, lloc on els oposats es fonen? Poder metabolitzar l’angoixa existencial en un neguit espiritual. 

"Qui no es recorda de quan una aspirina francesa curava millor que una catalana? Amb la religió passa una mica el mateix". Així ha resumit l'antropòleg Ramon Sarró, amb sentit de l'humor i perspicàcia, una de les idees centrals de la xerrada que l'ha reunit amb la sociòloga Mar Griera dins el cicle Diàlegs de Pedralbes, que s'ha celebrat aquest dijous al monestir de Pedralbes, organitzador del cicle amb la col·laboració de l'ARA. Griera i Sarró han mirat de contestar la pregunta Per què abracem noves religions?, que donava títol a la xerrada, missió impossible sense desplegar abans altres preguntes: ¿De què parlem quan parlem de religió? ¿Què és una religió forana i què no ho és?

El conflicte entre Israel i els palestins és incomprensible si no es té un mínim coneixement dels precedents històrics. Costa molt interpretar-lo sense referir-se a enfrontaments anteriors que expliquen els odis acumulats que esclaten periòdicament. D’aquesta manera, es pot retrocedir fins al 1948, la data de la declaració unilateral d’independència (DUI) d’Israel, recordada pels palestins com la Nakba –la catàstrofe–, quan centenars de milers de palestins van perdre les seves propietats i en van ser expulsats, començant l’itinerari d’exilis i somnis de retorn que havia viscut el poble jueu en circumstàncies anteriors. Jueus i palestins despleguen davant del món històries paral·leles, però invertides.

Llegim a l’ARA que aquest serà un dels millors estius per veure les Llàgrimes de Sant Llorenç, que és com en diem al fenomen dels Perseids. Però ja molt poca gent porta el nom de “Llorenç” i ja molt poca gent té, en l’imaginari, la vida i miracles d’aquest bon home. Sant Llorenç forma part d’un dels mites de la meva infantesa. A casa teníem un llibre que es deia Vidas de Santos, i jo me’l llegia mig fascinada i horroritzada. Els martiris eren terribles i variats, i els cristians els acceptaven amb una resignació que m’atordia. Tan fàcil, pensava jo, que hauria sigut dir que d’acord, que renegues de la fe, i així no perds ni un pit o dos, ni ets devorat per un lleó... Sant Llorenç també hi sortia i era dels meus preferits, per influència del meu avi, que sabia explicar com ningú la truculència. Sant Llorenç és un capítol a part del martirologi, perquè –i no descarto que fos tot invenció d’ell, de l’avi– en la tortura hi posa ironia i humor.

Amb les vacances és quan ens plantegem si té sentit tanta dedicació laboral durant l’any. ¿És vida això que tenim?, ens preguntem. ¿Què és més important, la feina o el temps per a nosaltres, per als amics i la família? Ens podríem organitzar millor? La pressió social per al triomf professional, l’afany de guanyar diners –que sovint després no tenim temps per gastar–, la tecnologia que ens permet dur sempre la feina al damunt, la precarietat laboral que obliga a molts a fer més hores que un rellotge, la por a perdre el lloc de treball, la condició d’autònom autoexplotat... Fa temps que el treball ha reconquerit espai i temps en les nostres vides.

El 532 després de Crist (dC), els darrers filòsofs grecs –Damasci el més conegut– de l’Acadèmia de mil anys d’antiguitat, fundada per Plató i Aristòtil, fugen d’Atenes. El cristianisme s’ha convertit en la religió de l’Imperi Romà i persegueix i destrueix la cultura grega i llatina. “Contemplem els mateixos astres, el cel és comú a tots, ens envolta el mateix món. Quina importància té amb quina doctrina indagui cadascú la veritat?”, va dir Scimago, autor pagà. “Déu ho vol, ho mana, ho va predir i s’ha començat a fer, extirpar tota la superstició dels pagans i gentils”, escriu sant Agustí.

Segons una tradició que no té cap base històrica, Jesús va néixer la matinada d’un 25 de desembre del nostre calendari: això és una invenció dels cristians romanitzats, que van trobar escaient fer néixer Jesús el dia que s’acabaven les festes saturnals a Roma, començades una setmana abans, l’equivalent al nostre 17 de desembre.

Demà és Sant Martí. Un sant important. Quantes esglésies li estan dedicades, a Catalunya i a tot el món? Una infinitat. I qui era aquest sant Martí, que va ser bisbe de Tours, que abans va ser soldat al servei de l’emperador Constantí, que es va convertir al cristianisme, que va fundar amb Hilari de Poitiers el primer monestir d’Europa… 

En el tema de les religions, l’Europa del segle XXI és l’excepció, no la regla. Ho dic pensant en el conjunt del planeta, no tan sols en Europa, on viuen una mica menys del 10% dels vuit mil milions d’éssers humans. La religió no està de moda en molts dels països del Vell Continent ni en alguns sectors de població jove dels EUA. En diversos ambients de les subcultures europees es considera la religió amb suspicàcia i fins i tot amb una certa agressivitat, i es propaga l’opinió que cal treure’s del damunt el llast d’una realitat que veu com a passada i ultrapassada.