El punt àlgid de la tercera col·laboració cinematogràfica entre el cineasta Guillaume Nicloux i el Michel Houellebecq actor és un concurs d'imitadors del també escriptor que se celebra a l'illa de Guadalupe, on el protagonista ha acudit per promocionar la seva última novel·la. Fa dècades que Houellebecq ha esdevingut un personatge mediàtic a qui li encanta posar-se en escena, una habilitat que Nicloux va decidir explotar al cinema en forma de comèdies híbrides en què l'autor de Plataforma s'interpreta a ell mateix en contextos improbables. Aquest cop li sumen una col·laboradora, la còmica Blanche Gardin, amb qui s'embarca en aquest viatge ple d'imprevistos per un territori d'ultramar.

El premi Nobel de literatura a Bob Dylan va fer evident els vincles entre l'escriptura de cançons i de llibres. A més d'haver signat més de 500 cançons, Dylan ha publicat reculls de prosa experimental com Taràntula (1971, en català a Malpaso), volums de memòries com Cròniques (Global Rhythm, 2005) i el recent Filosofía de la canción moderna (Anagrama, 2022). Dylan no és l'únic autor que ha compaginat música i literatura amb bons resultats en una i altra disciplines artístiques.

Des que es va consolidar com una de les veus europees més populars i prestigioses de la dècada dels 90, Michel Houellebecq ha cridat sovint l'atenció dels lectors per motius sovint extraliteraris. L'última notícia que l'ha convertit en centre d'atenció és un curtmetratge sexualment explícit. L'autor de Submissió (2015) vol prohibir l'estrena d'aquest curtmetratge on ell apareix com a protagonista, segons explica l'agència AFP, que cita els advocats de l'escriptor.

A la seva novel·la Submissió, l'escriptor francès Michel Houellebecq imaginava una França en què el líder d'un partit musulmà esdevé president de la República. La història era ficció, però la polèmica que havia aixecat l'argument, que alguns veien com una advertència del que podia passar en la realitat, va obligar l'autor a puntualitzar que Submissió era "política-ficció". Era el 2015 i l'escriptor, abonat a la polèmica i a opinar sobre política, ja compartia arguments habituals de l'extrema dreta. Vuit anys després, la radicalització del novel·lista és notòria i s'ha fet encara més evident fa poc en una conversa publicada en un número especial de la revista Front Populaire que ha indignat la comunitat musulmana de França.

Cent anys després de la publicació de l'Ulisses de James Joyce, una de les novel·les més controvertides de la història de la literatura –considerada una obra mestra i, alhora, un malson per a molts lectors–, continuen arribant a les llibreries novel·les d'una extensió i ambició remarcables. Posar-se el llistó alt pot rebre, a vegades, l'elogi de la crítica i dels lectors, però també pot comportar fracassos sonats. En aquest reportatge repassem una desena de títols que s'han publicat durant l'últim any –amb una única excepció–, tots ells de dimensions poc habituals, en alguns casos fins i tot desmesurades.

Les novel·les de Michel Houellebecq (1958) sempre han enfonsat les seves arrels en la tradició realista francesa del segle XIX. Passa que l’autor de Les partícules elementals sempre ha procurat deformar o enriquir el realisme de filiació balzaquiana amb hipòtesis anticipatòries i fantasies plausibles de futurs imminents. Balzac mostrava la societat francesa de la seva època retratant-la i contant-la tal com era. Houellebecq retrata i conta la societat francesa –i europea, i occidental– del nostre temps mostrant-la tal com és, o tal com ell la veu, però també tal com preveu que serà aviat o tal com creu que és possible que un dia sigui.

Des que es va consolidar com una de les veus europees més populars i prestigioses de la dècada dels 90, Michel Houellebecq ha sabut com cridar l'atenció dels lectors per motius sovint extraliteraris. Si Plataforma (2001) barrejava el turisme sexual amb el terrorisme i a El mapa i el territori (2010) es convertia en personatge –que moria, assassinat, a mitja novel·la–, només un dia després de publicar Submissió (2015), on imaginava una França islamitzada, els atemptats contra el setmanari satíric Charlie Hebdo van col·locar la novel·la al centre d'atenció mediàtic.

La crisi en què estem atrapats des de fa uns mesos és triple, explica Slavoj Žižek en el seu últim assaig, Pandèmia –publicat en català a Anagrama–: “Mèdica (l’epidèmia en si), econòmica (perquè tindrà un gran impacte sigui quin sigui el desenllaç de l’epidèmia) i psicològica". La combinació fa que la tempesta perfecta que viu el món sencer sigui un enorme problema de salut, de recursos –públics i privats– i també un cop anímic d'abast encara desconegut.

Més enllà de ser l’escriptor més aplaudit, polèmic i llegit de les lletres franceses actuals, Michel Houellebecq també té una petita carrera com a actor de cinema especialment interessant quan s’interpreta a ell mateix sota les ordres de Guillaume Nicloux, que fa cinc anys el va dirigir a El segrest de Michel Houellebecq, una història sorprenentment divertida en què l’autor francès era segrestat per un grup de criminals aficionats i acabava desenvolupant una relació d’allò més cordial amb els seus segrestadors. A Thalasso, també dirigida per Nicloux i presentada ahir al Festival de Sant Sebastià, Houellebecq torna a explotar la seva vis còmica amb una història igual d’excèntrica en què el millor és un altre cop la performance de l’escriptor, aquest cop amb l’afegit d’un Gérard Depardieu que s’afegeix a la festa de l’humor absurd de Nicloux i Houellebecq.

Quan Michel Houellebecq va publicar Ampliació del camp de batalla (1994), el seu retrat descarnat de la societat francesa va fer diana: satiritzava sense concessions la dictadura del políticament correcte, i presentava un antiheroi alcohòlic i frustrat sexualment insòlit en l’eufòria xovinista dels anys noranta (li van donar el Prix National des Lettres i tot, per aquella primera novel·la).

Quan Michel Houellebecq va publicar 'Ampliació del camp de batalla' (1994), el seu retrat descarnat de la societat francesa va fer diana: satiritzava sense concessions la dictadura del políticament correcte i presentava un antiheroi alcohòlic i frustrat sexualment insòlit en l’eufòria xovinista dels anys noranta (li van donar el Prix National des Lettres i tot, per aquella primera novel·la).

Ara que se sent “tan feliç”, Michel Houellebecq (Saint-Pierre, 1956) ha perdut les ganes de polemitzar, almenys a nivell promocional: el francès, de qui Anagrama publica avui les traduccions catalana i castellana de Serotonina, no ha concedit cap entrevista per parlar de la seva setena novel·la. Cada nou llibre de l’escriptor sacseja i anima el panorama literari. Disponible en francès des de divendres passat -la primera edició de Flammarion és, atenció, de 320.000 exemplars; en quatre dies n'ha venut 90.000-, Serotonina no tan sols ha dividit les xarxes socials entre detractors i entusiastes de la nova ficció houellebecquiana, sinó que ha anat acompanyada de la concessió de la Legió d’Honor, la distinció més alta que atorga el govern francès.

Com ja va passar quatre anys enrere amb Submissió, la novetat més matinera d’enguany la signa Michel Houellebecq. Serotonina (Anagrama) explica la decadència vital d’un home de 46 anys, funcionari del ministeri d’Agricultura, que repassa les seves històries d’amor fracassades mentre analitza la crisi del sector primari francès i s’infla d’antidepressius. Amb els anys, el sentit de l’humor de Houellebecq s’ha anat tornant aspre, i alhora la misogínia dels seus personatges s’ha fet agre i difícil de digerir, com la llet d’alguna de les vaques que apareixen a la novel·la.

Florent-Claude Labrouste té 46 anys, detesta el seu nom i es medica amb Captorix, un antidepressiu que allibera serotonina i que té tres efectes adversos: nàusees, desaparició de la libido i impotència. El seu periple arrenca a Almeria –amb una trobada en una gasolinera amb dues noies que hauria acabat d'una altra manera si protagonitzessin una pel·lícula romàntica, o una de pornogràfica–, segueix pels carrers de París i després per Normandia, on els agricultors estan en peu de guerra. França s'enfonsa, la Unió Europea s'enfonsa, la vida sense rumb de Florent-Claude també. L'amor és una entelèquia. El sexe és una catàstrofe. La cultura –ni tan sols Proust o Thomas Mann– ja no és una taula de salvació.

El president del museu d'art contemporani Palais de Tokyo de París, Jean de Loisy, segons 'Le Monde', ha anunciat que el polèmic escriptor Michel Houellebecq farà una exposició. El responsable del museu parisenc ha volgut deixar clar que 'Rester vivant' [Mantenir-se viu] no és sobre l'artista sinó que Houellebecq mostrarà "el seu món": "Serà el món de Houellebecq, el visitant recorrerà cada sala i construirà una història, amb l'ajuda d'imatges i sons. Serà com viure una aventura de Houellebecq". L'exposició, que tindrà lloc entre el 23 de juny i el 12 de setembre del 2016, compta amb la col·laboració d'artistes com Iggy Pop i Robert Combas.

L'estrena de l'adaptació de la novel·la 'Les partícules elementals', de l'escriptor francès Michel Houellebecq en els Jocs d'Estiu de Dubrovnik ha estat cancel·lada "per qüestions de seguretat", segons han informat fonts del festival. Es tracta d'un certamen tradicional de música, teatre i altres arts que se celebra al juliol i agost a l'aire lliure en escenaris històrics de l'antiga Ragusa.

Sense arribar a la llengua pirotècnica i delirant de Louis Férdinand Céline (1894-1961), la literatura de Michel Houellebecq proposa, recordant un dels títols emblemàtics de l’escriptor francès, un viatge al fons de la nit. La comparació no pot ser nova: per poc que es coneguin les novel·les d’un i altre, s’hi localitzen dosis similars de malestar, desengany i provocació. Llegir-los incomoda. I, de vegades, indigna. Després de participar -i ser ferit- en la Primera Guerra Mundial, Céline va presumir d’antisemitisme a finals de la dècada dels 30 i, durant l’ocupació alemanya posterior, mostraria el seu suport al “projecte” nazi.

Sempre disposat a oferir el que no s'espera d'ell, Michel Houellebecq ha capitanejat amb esperit conciliador i cert sentit de l'humor la seva última trobada a Barcelona amb periodistes. L'objectiu era presentar una de les novel·les que ha fet més soroll a França, 'Submissió', on imagina el procés de conversió a l'islamisme per part d'un professor d'universitat expert en l'obra de Joris-Karl Huysmans. El mateix dia en què el llibre va ser publicat, la seu del setmanari 'Charlie Hebdo' va ser atacada per terroristes i hi van morir dotze persones.