Van ser les dones, i no els homes, les primeres a enregistrar el blues. I amb els seus discs de pissarra, són les dones les qui van crear aquest mercat musical. També tocaven elles els instruments (el piano, la guitarra, el banjo, la corneta, el trombó, la percussió...), i així mateix van formar part de les primeres orquestres de jazz. Algunes reeixien com a artistes, i moltes d'altres mantenien les seves famílies fent de minyones. Les dones eren les transmissores familiars de les cançons, dels balls, de les tradicions i de tot el que ara anomenem blues. Si avui, però, demanem a algú que digui noms d'intèrprets de blues, només sentirem esmentar homes.

El millor que es pot fer a la vida és tocar l'harmònica. Això ho saben els rodamons des del temps de la Gran Depressió. Una harmònica és el bitllet de tren de qui no pagarà mai per anar en ferrocarril. Els antics bluesmen imitaven amb l'harmònica el soroll de les màquines i el ritme de la velocitat. Es tractava d'un instrument realista, que copiava de la vida a la manera stendhaliana. El blues és literàriament un estil figuratiu, relata biografies, fets, històries... El piano, per la seva banda, tira més cap a l'abstracció. També és cert que l'harmònica està lligada a la boca, es toca com si es parlés, i que el piano és l'instrument dels artistes, dels qui s'expressen amb les mans.

El guitarrista nord-americà Doug McLeod, l'harmonicista britànic Errol Linton i la cantant londinenca Izo Fitzroy són alguns dels artistes internacionals que actuaran a la 30a edició del Festival de Blues de Cerdanyola, que se celebrarà a la ciutat vallesana de l'1 al 10 d'octubre amb totes les entrades exhaurides. "Estem satisfets de la programació que s'ha aconseguit malgrat totes les dificultats que hem tingut", ha assegurat Manuel Ibarro, membre de la comissió organitzadora del festival. Les dificultats són les derivades de la pandèmia, que obliguen a fer concerts a l'aire lliure, amb el públic assegut i amb l'aforament reduït al 70%. I també n'hi ha de provocades pel Brexit, concretament per la falta d'acord entre els governs britànic i espanyol sobre els visats de treball, la tramitació dels quals té un cost d'uns 500 euros per persona (músics i personal tècnic). En canvi, el cost és zero per tocar en països com Alemanya, França, Dinamarca, Hongria, els Països Baixos, Suècia i Polònia, entre d'altres.

Aquest cap de setmana podeu gaudir del Vida Festival, de l'obra La filla del mar al Teatre Condal i del Vijazz Vilafranca. Aquí us deixem 10 propostes culturals per a divendres, dissabte i diumenge.

El canvi climàtic ens deixarà sense rock'n'roll. Ho diu la revista Investigación y Ciencia d'aquest mes d'abril. Al riu Mississipí (des de Moisès, al Nil, fins al blues i el rock, al Mississipí, totes les religions venen d'un riu) darrerament les crescudes es prolonguen més del que resultava habitual i les freixedes que l'habiten es tornen inaccessibles. I encara més: els freixes més joves romanen submergits durant massa temps i tenen dificultats per sobreviure. I, per acabar-ho d'adobar, ja fa temps que la plaga d'un escarabat invasor destrueix aquests arbres amb les seves larves.

'Los Estados Unidos contra Billie Holiday'

(2,5 estrelles)

Direcció: Lee Daniels. Guió: Suzan-Lori Parks a partir de la novel·la de Johann Hari. 130 min. Estats Units (2021). Amb Andra Day, Trevante Rhodes i Garrett Hedlund. Estrena als cinemes

]]>

El músic Amadeu Casas ha mort aquest dissabte als 66 anys, segons confirmen fonts pròximes al guitarrista barceloní. Casas va ser un dels grans referents del blues fet a Catalunya, tant al capdavant de formacions com Blues Messengers, Blues Reunion, Slide Company i Tandoori Lenoir com col·laborant amb músics com Quico Pi de la Serra, Big Mama Montse i August Tharrats, entre molts d'altres.

]]>

'Wonder Woman 1984'

Un 'blockbuster' ni meravellós ni feminista

De tan eixordador com ha sigut el rebombori generat per la decisió de Warner d'estrenar simultàniament a sales de cinema i a HBO Max les seves pròximes pel·lícules sembla que hem oblidat que els cinemes no només necessiten setmanes d'exclusivitat per als blockbusters, sinó també blockbusters competents que generin en el públic la necessitat d'anar al cinema (i també tornar-hi en el futur). No és el cas de Wonder Woman 1984, que aquest divendres arriba a la cartellera, una seqüela tan esperada com finalment decebedora, víctima d'una duració exagerada i una direcció incapaç d'orquestrar satisfactòriament les seves ambicions èpiques i emocionals. Segueix llegint. Estrena als cinemes

]]>

'La madre del blues'

(3 estrelles)

Direcció: George C. Wolfe. Guió: Ruben Santiago-Hudson a partir de l’obra d'August Wilson. 94 min. Estats Units (2020). Amb Viola Davis, Chadwick Boseman i Colman Domingo. Disponible a Netflix

]]>

Cap altre instrument musical ha fet tanta companyia a ningú com l’harmònica. Sobretot si aquest ningú és un rodamon. Esclar que també hi ha l’harmònica de colla, de jovent alegre que fa maniobres a la muntanya, però aquesta tèrbola història millor no remenar-la. Durant anys he anat a dormir amb una harmònica a la butxaca. Una Hohner Blues Harp en do. La portava amb mi tot el dia. De vegades, tot just apagada la ràdio, els ulls se’m tancaven tan ràpid que no tenia temps de dir-me “¿Com ho deu fer aquest Sonny Terry?”. L’harmònica és també un instrument proustià pel que té de camí. Sonny Terry va ser un home de camins (el blues neix a les cruïlles), un bluesman negre que quan era un noi va perdre un ull i, més tard, va patir una ferida a l’altre i va quedar gairebé cec. Amb l’harmònica feia el que fa la novel·la amb la realitat: posar-li un mirall al davant (la meva mala consciència per sentir-me proustià es diu Stendhal). D’aquesta manera, Sonny Terry imitava amb l’harmònica el soroll del ferrocarril, els cops de les eines de treball, l’alè dels fugitius, les veus dels animals de les granges i del bosc, i a cada cop proferia amb ella un udol agut llarguíssim, que va caracteritzar el seu estil. El món sencer s’havia posat a cridar llavors (sempre es crida després del silenci). I aquella època en què els bars del Village de Nova York volien tenir Sonny Terry tocant (eren els deu anys següents a la fi de la Segona Guerra Mundial) va esclatar finalment amb un inoblidable udol, que portava l’empremta de l’Allen Ginsberg. Sonny Terry va conquerir la fama acompanyat del guitarrista Brownie McGhee, també negre, també bluesman. McGhee tocava a la manera dels guitarristes cecs, com el reverend Gary Davis, però qui havia estat invident un temps era el seu amic Sonny. Es va quedar coix de la cama esquerra arran d’una polio. Malgrat que els dos fossin gent de blues i fills de músics de blues aficionats, els circuits (l’esmentat Village, encara que també Harlem), els admiradors (Pete Seger, Woody Guthrie...), el públic, és a dir, el reconeixement, els va arribar des de l’entorn de la música folk. Un altre cop tenim uns cors proustians convertits en personatges de Stendhal. Dos rodamons per dintre i per fora.

]]>

El periodisme musical també és això: explicar les històries que fan que una música sigui com és, i fer-ho amb la més rigorosa de les passions. I aquí tenim Miquel Jurado (Barcelona, 1951), periodista musical d’ El País, viatjant per la conca del Mississipí a les fonts del blues, el jazz, el rock-and-roll i el soul, de Nashville i Memphis a Nova Orleans, documentant el present i explicant com era viure al cantó equivocat de les vies, sobretot en un temps en què als estats de Tennessee, Mississipí i Louisiana pràcticament no existia un cantó de les vies que no fos l’equivocat, i encara menys per a la població afroamericana. Aquest és el full de ruta d’El río de la música (Redbook-Ma Non Troppo), un llibre musical com el mateix riu i ple d’històries alegres, tristes i commovedores recollides en una mena de quadern de viatge dividit en quinze dies. Cada dia comença igual: bevent un got d’“alguna cosa semblant al cafè” en un motel. I cada dia és un relat en què ressonen moltes històries amb personatges com Robert Johnson, Charley Patton, Bessie Smith, B.B. King, Elvis Presley, Johnny Cash, Louis Armstrong, Muddy Waters i Fats Domino.

]]>

E xplica la llegenda que era la mitjanit quan, en una cruïlla de camins, un jove aprenent de blues va vendre l’ànima al diable a canvi de convertir-se en un guitarrista virtuós. Així va néixer als anys trenta el mite de Robert Johnson, un dels bluesmen més reconeguts de la història. Tot i que mai s’ha sabut el lloc exacte on va passar (ni si va passar de veritat), es creu que va ser en algun punt a prop de Clarksdale, al delta del Mississipí.

]]>

Ben Harper

Sala Barts. 28 d'abril

Ben Harper explicava al documental 'Pleasure and pain' com als 20 anys va començar a compondre cançons de blues, però que el resultat no era satisfactori: “Ningú té el blues als 20 anys”. A aquella edat, suggeria, encara no saps realment de què va la vida com per cantar amb veritable sentiment. Però ara que Harper s'acosta a la cinquantena ja sabem que aquella etapa ha quedat enrere. Ha trobat el blues.

]]>

Mose Allison, símbol del jazz i el blues, va morir dimarts a casa seva als 89 anys. Va ser un pianista, cantant i cantautor que sempre va unir en en la seva música el jazz modern i el blues del Delta.

]]>

ST. PAUL & THE BROKEN BONES De vegades, la veu del soul es manifesta sota les formes més insospitades. I és que la figura de Paul Janeway, sempre amb americana i ulleres de pasta, respon més a la d’un executiu de Wall Street fent tard a una reunió de treball que no pas a la d’algú a qui li agrada rebolcar-se pel fang de la música més intensa. Per treure els sentiments que ens posaran la pell de gallina, el de Birmingham, Alabama, es retorça, cau de genolls i alça el puny. La veu trencada per l’emoció, sempre al límit, sempre a flor de pell, cavalca sobre una màquina imparable de rhythm’n’blues que no es mou ni un mil·límetre dels postulats de l’era daurada del soul. Retrosoul, en diuen, tot i que és música que emociona ara i aquí. Com si viatjar en el temps fos possible i Otis Redding pogués reviure o, millor encara, com si la força d’aquesta música huracanada busqués nous cossos i noves veus a través dels quals poder desfermar la seva fúria. Amb dos EP i un únic llarga durada, Half the city (2014), St. Paul & The Broken Bones s’han erigit en uns dels més intensos portadors de la flama de la música del sud dels Estats Units. I queda només un mes perquè aterrin al Grec.

]]>

Quan l’any passat Dylan es va plantar amb un disc de versions de temes que feia Frank Sinatra de jove i que ell escoltava de petit, molts es van posar les mans al cap. Com? La Veu cantada per la veu de granota enrogallada? Tot això, esclar, abans d’escoltar el disc. Un cop el senties, allò era meravellós. Tant, que ara el mateix Dylan entrega una altra tacada de versions. Si repeteix la jugada és perquè està molt segur d’haver trobat un registre blues-rock, potser estàndard-country, en què les seves limitacions vocals no només no fan nosa, sinó que semblen ideals. Melancholy mood,diu un títol. I no cal que ens ho recordi. La música, tan nocturna, serena, etèria i reflexiva, ja ens capbussa dins d’aquest estat d’ànim melangiós. Potser ja ha perdut l’esma de compondre, però també ha descobert que la interpretació pot ser molt expressiva. Com va dir el crític de cinema Àngel Quintana, “sembla Chet Baker al documental Let’s get lost ”. És a dir, que és la veu de la vellesa cantant (sense amagar el desgast i el dolor) sobre la bellesa perduda de la joventut.

]]>

El cantant de rock Marilyn Manson ha revelat que està treballant en un projecte acústic amb sons de blues meridional, segons avança Spin. Manson, que ha publicat recentment 'The pale emperor', ha revelat que des de principis d'aquest mes està treballant en cançons "completament inesperades". I ha afegit: "No sé en què es convertirà. Hi participarà Jonathan Davis [de Korn], perquè ell intenta fer una cosa semblant. Treballo en una cosa que pugui creuar les fronteres genèriques i sonar més meridional".

]]>

La llarga trajectòria de B. B. King, mort aquesta matinada, va arrencar a finals de la dècada dels 50 amb 'Singin' the blues'. Des de llavors ha enregistrat una trentena de discos, entre els quals hi ha 'Lucille' (1968) i 'King size' (1977). Seleccionem algunes de les seves composicions més famoses interpretades en directe, i una col·laboració amb Eric Clapton que va popularitzar-lo encara més.

]]>