Flores para Antonio rima en assonant amb un altre documental recent, La guitarra flamenca de Yerai Cortés. Ambdues pel·lícules giren al voltant d’un artista nascut dins de la cultura gitana que decideix fer servir el cinema de no-ficció per investigar i desembolicar tot el teixit de secrets i mentides al voltant de les figures dels seus progenitors. En el cas de l’actriu Alba Flores, concretament, utilitza la càmera (de vegades al davant, d’altres agafant-la ella mateixa) com una eina organitzadora i reveladora: per moltes imatges d’arxiu que hi hagi del seu pare Antonio, el fill de Lola Flores i Antonio González El Pescaílla, no és fàcil fer-se un idea de qui era exactament.

Després de la premiada Segundo premio, Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez tornen a fer equip en una sèrie que s'estrenarà a Max i posteriorment a la plataforma 3Cat. Es tracta de Ravalejar, un thriller realista que ja s'ha començat a rodar al Raval de Barcelona, creat per Rodríguez i dirigit pels dos cineastes. La parella creativa ha guanyat el Gaudí a la millor direcció i tres Goya per Segundo premio, una pel·lícula sobre la banda Los Planetas.

La projecció amb música en directe del trio C.O.U. (Centre d’Observació de l’Univers), format per Joan Pons, Dalmau Boada i Jordi Matas comença amb la inquietant escena inicial de La nit dels morts vivents (George A. Romero, 1968), amb una parella en un cementiri desolat. Però en lloc de l’atac dels zombis, la centrifugadora visual comandada per Isaki Lacuesta i Albert Coma hi envia escamots de militars vestits de gala i guàrdies civils amb tricorni lluent. El trinxat d’imatges d’arxiu (una mena de Max Mix dels 80 empalmant celuloide en lloc de cinta de casset) elabora el seu discurs mitjançant la focalització en la repetició, el detall significatiu, l’obstinació en un gest. És com l’scratch d’un CD d’imatges. Hi ha l’ostentació guerrera d’aparatoses gorres militars, condecoracions brillants al pit, comandaments espanyols que gallegen en una cerimònia pública. Un puny tancat amb guants blancs de gala darrera l’esquena apareix una vegada i una altra. “La guerra que vivim dia a dia però que no s’anomena guerra”, diu un dels textos, amb errades i vacil·lacions, que es van improvisant damunt de les imatges. Tot agafa un to apocalíptic, distòpic. La música de bateria, baix i guitarra va del rock a la psicodèlia, passant pel jazz, l’electrònica o l’Ona Laietana. Inflama i expandeix les imatges. Desfila l’Espanya negra i casposa, la puta Espanya, que en diuen ara, la de la tasca masclista, la de la copa de brandy i l’escuradents a punta de llavi, la de l’exabrupte, la dels caçadors de cérvols, l'Espanya reconsagrada i devota de les processons. Ressons de Buñuel i Goya.

Un any després de l'èxit de J.A. Bayona amb La sociedad de la nieve, un director català tornarà a lluitar per l'Oscar. Segundo premio, la pel·lícula d'Isaki Lacuesta –codirigida amb Pol Rodríguez– sobre la gravació del disc de Los Planetas Una semana en el motor de un autobús, ha estat la pel·lícula elegida per l'Acadèmia del Cinema Espanyol per representar Espanya en la cursa per l'Oscar a la millor pel·lícula internacional. La pel·lícula s'ha imposat a les altres dues cintes preseleccionades: Marco, d'Aitor Arregi Galdos i Jon Garaño, i La estrella azul, de Javier Macipe.

Segundo premio, la pel·lícula d'Isaki Lacuesta –codirigida amb Pol Rodríguez– sobre la gravació del disc de Los Planetas Una semana en el motor de un autobús, és una de les tres pel·lícules preseleccionades per l'Acadèmia del Cinema Espanyol per lluitar per l'Oscar a la millor pel·lícula internacional. Un dels altres títols preseleccionats és Marco, d'Aitor Arregi Galdos i Jon Garaño, que aborda la impostura que va mantenir durant dècades Enric Marco, el president de l'Amical de Mauthausen que es va inventar que havia sigut presoner del camp nazi de Flossenbürg. La tria de preseleccionats la tanca un altre biopic musical, La estrella azul, opera prima de l'aragonès Javier Macipe que narra la vida i reinvencions vitals del músic Mauricio Aznar, líder la banda Más Birras.

Amb 24 hour party people, Michael Winterbottom va firmar L'home que va matar Liberty Valance dels documentals musicals, una pel·lícula sobre l'escena postpunk de Manchester en què l'artífex i narrador de la història, Robert Wilson, deixava clar que, en alguns moments del seu relat, el mite s'avantposava a la Història. Els títols inicials de Segundo premio, en què amb un joc de paraules es qüestiona si aquest és o no és un film sobre Los Planetas, la banda granadina que va marcar el rock espanyol del tombant de segle, recorden explícitament el print the legend del film de Winterbottom. Una perspectiva que, per altra banda, no és estranya en l'obra d'Isaki Lacuesta, que aquí cofirma la direcció amb Pol Rodríguez. Lacuesta va iniciar la seva carrera en el llargmetratge amb Cravan vs. Cravan (2002), un esplèndid fals documental sobre el mític boxejador poeta que posava de manifest una concepció del cinema en què es diluïa la separació categòrica entre ficció i documental.

Segundo premio, que acaba d’inaugurar el Festival D’A i s’estrenarà el 24 de maig, és una de les millors pel·lícules d'Isaki Lacuesta (Banyoles, 1975). Mite i realitat s’entrelliguen en un relat fascinant sobre la gravació del disc Una semana en el motor de un autobús (1998), del grup granadí Los Planetas, que transcendeix les convencions del biopic i que parla sobre les factures vitals de la creació col·lectiva, l’amor, l’amistat i la música com a únic horitzó. Una pel·lícula plena de dolor, bellesa i veritat i dedicada a la seva filla Luna, que va morir fa uns mesos.

La festa grossa del cinema d'autor a Catalunya –el nostre Sant Jordi cinèfil– torna amb la collita més ben triada i remenada del circuit festivaler. La programació de 131 pel·lícules, 25 de les quals estrenes mundials, es projectarà del 4 a l'11 d'abril al CCCB, el Mooby Aribau, la Filmoteca de Catalunya, el Zumzeig, la Casa Montjuïc i la sala Paral·lel 62.

"No tenia sentit fer una pel·lícula oficial, perquè ells no són un grup oficialista. Volíem fer-ho amb la mateixa llibertat que ells han fet els seus discos i ells ho van acceptar amb molta generositat. És la pel·lícula d'una banda treballant en equip per fer realitat els seus somnis. Ens hi sentíem reflectits. És una pel·lícula sobre com lluites quan tens somnis", va explicar el cineasta català Isaki Lacuesta quan es va presentar la pel·lícula libèrrima que ha fet sobre Los Planetas i que porta com a títol una de les seves cançons, Segundo premio. El film que Lacuesta ha codirigit amb Pol Rodríguez s'ha endut la Biznaga de Oro al millor llargmetratge de la 27a edició del Festival de Màlaga. El film també ha estat reconegut pel jurat amb el premi a la millor direcció i al millor muntatge que és obra de Javier Frutos.

El cineasta Isaki Lacuesta (Girona, 1975) ha creat gairebé totes les seves pel·lícules juntament amb la guionista Isa Campo (Oviedo, 1975). La creació conjunta va començar el 2009, quan, amb el relat sobre l’exhumació de les fosses argentines de Los condenados, Campo, que mai havia posat en pràctica l’escriptura, va animar-se a descobrir el seu talent per inventar guions. Des de llavors, Lacuesta, que a més de tenir cura de les imatges també es dedica a escriure el text, comparteix el procés creatiu a quatre mans amb la guionista. Junts han firmat una filmografia de fins a vuit títols, que, sens dubte, els han consolidat com un dels tàndems cinematogràfics més reconeguts del panorama espanyol. L’última estrena ha estat Un año, una noche (2022), sobre el drama de l’atemptat terrorista a la sala Bataclan el 2015, que ostenta fins a 14 nominacions als premis Gaudí. I, en solitari, recentment els dos han dirigit un episodi cadascú de la minisèrie Apagón de Movistar+.

Un any després de fer història i competir per l'Ós d'Or a la Berlinale, Alcarràs i Un año, una noche tornaran a ser rivals, però ara als Gaudí: amb catorze nominacions cadascun, els films de Carla Simón i Isaki Lacuesta són els més nominats de la pròxima edició dels Gaudí, la gala dels quals se celebrarà el 22 de gener a la Sala Oval del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). La collita del 2022, una de les millors de la història del cinema català, estarà també representada per altres de les pel·lícules importants de la temporada: Pacifiction (11 candidatures), Suro (10), La maternal (5), Mantícora (4) i Los renglones torcidos de Dios (8).

'Un año, una noche'

Ramón González va descriure la seva experiència com a supervivent de l'atemptat del 2015 a la sala Bataclan al llibre Paz, amor y death metal, punt de partida de la pel·lícula d'Isaki Lacuesta Un año, una noche, que copsa la manera com els atemptats van afectar individualment i com a parella el Ramón i la Céline. Vam parlar amb Isaki Lacuesta quan va presentar el film a la Berlinale i amb la seva protagonista, l'actriu francesa Noémie Merlant. Crítica de la pel·lícula.

]]>

Era la pintora rebel i desafiant de l’aclamada Retrat d’una dona en flames, per la qual van nominar-la als César i als premis EFA del cinema europeu. A Un año, una noche, la pel·lícula d’Isaki Lacuesta sobre l’atemptat del Bataclan que s’estrena aquest divendres, Noémie Merlant (París, 1988) és la supervivent que es nega a reviure la tragèdia, que s’empassa el dolor i es diu a si mateixa que viure com si els atemptats no haguessin succeït és la seva manera de derrotar el terrorisme.

]]>

Espanyol establert a París, Ramón González va descriure la seva experiència com a supervivent de l'atemptat del 2015 a la sala Bataclan a Paz, amor y death metal, punt de partida d'Un año, una noche, la nova pel·lícula d'Isaki Lacuesta que també cofirma el guió amb els indispensables Isa Campo i Fran Araújo. Com en el cinema de Claire Denis (a qui se cita explícitament), la càmera se situa a flor de pell dels protagonistes, el Ramón i la Céline, per copsar la manera amb què els atemptats els afecten individualment i com a parella. Amb dos intèrprets en estat de gràcia, Nahuel Pérez Biscayart i Noémie Merlant, Un año, una noche plasma els respectius processos anímics dels personatges des de l'àmbit emocional, però també del sensorial: se'ns transmet des del gust reconfortant d'un bon esmorzar a la immersió sonora en la nit dels fets a Bataclan. Les reaccions posttraumàtiques divergents de la parella acaben col·lisionant, i Un año, una noche esdevé també un esplèndid film sobre la ruptura d'una relació amorosa.

]]>

Els cineastes més agosarats, els que no es conformen amb els límits d’una pantalla tradicional i volen provocar experiències trencadores en el públic, han trobat un filó en les possibilitats que els donen les sales dels museus, com es pot veure en la nova exposició de Tabakalera, el centre internacional de cultura contemporània de Sant Sebastià, titulada Vive le cinéma. La mostra inclou treballs de tres cineastes bregats en explorar nous formats: el català Isaki Lacuesta, l’africà Lemohang Jeremiah Mosese i el xinès Jia Zhang-Ke. També una cineasta més jove, la georgiana Dea Kulumbegashvili, que va arrasar a l’edició del Festival de Sant Sebastià del 2020, i que ara presenta la seva primera instal·lació. Com diu la directora cultural de Tabakalera, Clara Montero, tots ells fan servir unes tecnologies més habituals en el món de l’art contemporani per aconseguir “una experiència fílmica” més potent. 

]]>

Emocionant rebuda de la Berlinale a Un año, una noche, la pel·lícula d'Isaki Lacuesta sobre l'atemptat al Bataclan que s'ha presentat aquest dilluns al festival. El de Banyoles s'ha enfrontat a un dels reptes més grans d'un cineasta: posar en imatges l'horror absolut d'una tragèdia amb desenes morts. I surt indemne de la prova de foc: no només evita el perill de convertir la tragèdia en espectacle o de banalitzar el dolor, sinó que converteix la història de dues víctimes en un cant a la vida, a l'amor i a les experiències en comunitat que ens defineixen com a éssers socials.

]]>

El Festival de Berlín encara no ha començat i ja es pot qualificar d'èxit per al cinema català, que ha col·locat dues pel·lícules en la prestigiosa competició del certamen. Un año, una noche, la pel·lícula d'Isaki Lacuesta sobre els atemptats de Bataclan, i Alcarràs, de Carla Simón, la nova incursió en la memòria familiar de la directora d'Estiu 1993. És una fita inèdita per al cinema català i també per al cinema espanyol: en l'última dècada de la Berlinale, els únics cineastes de l'Estat que han lluitat per l'Ós d'Or han sigut Isabel Coixet amb Ningú no vol la nit i Elisa y Marcela i Antonio Chavarrías amb Dictado.

]]>

REW

<<

“El meu aliment cinematogràfic, de petit i adolescent, eren els westerns, les pel·lícules de Hitchcock o de Freddy Krueger i Els caçafantasmes i Gremlins. Eren els temps de les sessions dobles a Banyoles. El meu pare em deia que era millor que veiés 2001: Una odissea de l’espai, i jo pensava que el cine només podia ser narratiu”, explica Isaki Lacuesta (Girona, 1975): “Més endavant, vaig descobrir que, sense renunciar al relat i al conte, el cine també podia ser assaig, poesia o el que tu volguessis. A Murieron por encima de sus posibilidades vaig recuperar la meva passió juvenil pel terror i per la saga de Malson a Elm Street, barrejant-ho amb un retrat de com era l’Espanya del 2013, quan tothom volia matar els banquers”.

]]> EUFÒNIC URBÀ

Com ja és tradició, el festival d’arts sonores i visuals de les Terres de l’Ebre celebra la seva versió urbana a l’Arts Santa Mònica, que durant tres dies s’omplirà de concerts, performances i instal·lacions. Amb entrada gratuïta.

]]> A 'La leyenda del tiempo', Isaki Lacuesta viatjava a San Fernando per registrar el ressò del llegat de Camarón de la Isla a través de dues figures molt diferenciades, la Makiko, una apassionada del flamenc que volia aprendre el seu art submergint-se en l'univers de la infància del mestre, i l'Israel, un nen que deixava de cantar quan moria el seu pare i, per efectes de l'edat, li canviava la veu. Dotze anys després, el cineasta gironí torna a la badia de Cadis per retrobar-hi l'Isra i el seu germà gran, el Cheíto. Malgrat que un altre tema d'un dels grans noms de la música, en aquest cas Paco de Lucía, torni a suggerir el títol, aquí el flamenc ja no hi juga el mateix paper inspirador, i la Makiko no hi té cap presència. Aquest cop els germans Gómez Romero, el temps transcorregut des de la primera visita i la realitat que els condiciona agafen tot el protagonisme.

]]>